Em preparo per iniciar un viatge a les mateixes entranyes de Coron. Un viatge per al qual m’haig de mentalitzar, perquè d’ordinari no en té res. Es tracta de baixar al més profund del llac Cayangan, dins el qual es diu que hi habita un pop gegant capaç de convertir en pedra els desventurats mortals que tenen la gosadia de mirar-se’l. Almenys això és el que conten els tagbànua, els natius i únics pobladors de l’illa encara inexplorada.
Una nit contacto amb en Bobby, un instructor de submarinisme que viu de fa temps al poble també anomenat Coron, però ubicat a l’illa veïna de Busuanga. M’assegura que molt poques persones han tingut el coratge de baixar al fons del llac. En Bobby i el seu germà Philip són els únics que gosen. No ho fan gaire, i hi porten només qui els ve de gust i s’hi atreveix.
Sobre les roques de la riba del llac fem una darrera revisió dels aparells. Havent comprovat que tot funciona bé, ja equipats amb la botella d’aire, les ulleres, els ploms i les aletes, ens fiquem d’esquena a l’aigua. Per estalviar oxigen nedem per la superfície fins al centre del llac, a uns 200 metres de la riba.
Com aquell que s’acomiada ben bé no sap de què, però té la sensació estranya que ho ha de fer, em miro amb els ulls ben oberts el que podria ser el meu darrer paisatge. Bressolat per l’aigua temperada del llac, acompanyat pels sons del xipolleig dels meus peus i els cants d’ocells procedents d’algun lloc arrecerat de les jungles que m’envolten, la meva ment s’amoroseix. No puc, com fan les arrels selvàtiques que s’aferren a les roques, subjectar-me en cap objecte sòlid. Sóc a mercè de l’element que em fa de coixí però que pot esdevenir, amb la mateixa mansuetud, la meva tomba.
Arribem al punt on iniciarem la immersió. Al moment de posar-me les ulleres veig una papallona volant arran de l’aigua. Com pot haver-hi un ésser tan delicat en un àmbit que la naturalesa ha fet tan feréstec? La vida efímera contra milions d’anys de solidesa.
Alhora que amb el dit polze apunta avall, en Bobby exclama: “Baixada a l’infern!”, el mateix senyal que feia el Cèsar quan ordenava l’execució d’un gladiador a l’arena. Iniciem el descens fermament agafats de bracet. Fins als 15 metres de profunditat l’aigua és diàfana com el cristall. Als 16, la temperatura puja sobtadament. L’aigua canvia de textura. Ja no és tan clara, ni tan sols és transparent. Sembla com si entrés en un procés de solidificació. Com més i més descendim, més augmenta la densitat de l’aigua. Ens envolten les boires d’un núvol espès, cada vegada més lletós. La respiració es va accelerant i el cor batega més de pressa. Les bombolles d’aire són l’únic concret que puc veure a través de les ulleres. Alço els ulls vers la superfície. La massa d’aparença cotonosa esdevé obscura, es tanca damunt nostre com la boca d’un monstre abissal. Som a 27 metres de profunditat. La temperatura segueix pujant. Arriba el moment que es fa quasi insuportable. La foscor augmenta. Passem del blanc pur a un emboirat marró; després, a la negror absoluta. Serem presoners de la tinta que llança el pop per protegir el seu territori?
En Bobby encén la llanterna. El feix de llum, ni que sigui dèbil, em tranquil·litza. La pudor de sofre que percebo de fa estona s’incrementa sobtadament en arribar a la base del llac. El profundímetre indica que som a 40 metres. El sòl és compost d’una matèria fangosa, extraordinàriament fina. Ensorro una mà en la massa gelatinosa; ni uns guants de seda no haurien acaronat millor els meus dits.
En ascendir no m’assereno fins que la boira blanca no es bada per sobre els nostres caps. Un cop alliberats de la presó lletosa ens estabilitzem a 16 metres. Feta la descompressió, prosseguim cap a la vora occidental del llac. La línia tèrmica que dibuixa l’aigua, un horitzó submergit, és perfectament visible. Si la sobrepasso sento una incòmoda fredor; mantenir-se per davall és bastant més confortable.
Bancs de minúsculs peixos ens encerclen, s’aturen si ens aturem: gairebé es deixen tocar. Veig llagostins i crancs, i una mena de barb, d’uns 15 centímetres de llargada, que neda arran del llot. Musclos de la mida de l’ungla d’un dit petit creixen arraïmats per la superfície angulosa de les pedres. El darrer tram de la immersió és com un viatge oníric per un planeta imaginari. Som argonautes solcant un fons sembrat de masses pètries de línies molt precises. Podrien ser menhirs o dards petrificats caiguts de l’univers, o encantades catedrals, o llances de titans… Tant se val, són l’èxtasi després de l’agonia.