Entrevista a Jaume Mestres

23 Juny 2015
Anuncis

ADN del PSC-PSOE

29 Novembre 2009

Rebo el correu d’una persona indignada. Enfadada pel contingut de La qüestió nacional. El dilema socialista. Assegura que no és cert que el PSC sigui el PSOE.
El PSC és un partit diferent, certament, però l’ànima que el domina és la del partit espanyol. Veie-m’ho. El PSC va néixer el 1978 de la fusió de tres partits socialistes, un dels quals la federació catalana del PSOE. La inequívoca empremta del PSOE, doncs, és inherent al PSC des de l’origen.
Durant les més de tres dècades d’història del PSC, els vincles mantinguts amb el PSOE han estat estretíssims. Començant per les sigles del partit mare que sempre han anat plegades amb les del partit fundat a Catalunya. Quan ha convingut, però, el PSC les ha camuflat jugant amb tota mena de possibilitats estètiques per disminuïr-les. Empetitint-les o emmascarant-les. En segons quins períodes, fins i tot han aconseguit fer-les invisibles del tot. Però que les sigles no es vegin no vol dir que no hi siguin.
En el transcurs de la seva trajectòria, els nexes amb el PSOE han fluctuat segons les circumstàncies. De molt íntims, a discrepants. Sovint, discrepàncies escèniques calculades i interessades. Depenent de la cúpula dirigent de torn, el nivell d’espanyolitat del PSC s’ha manifestat amb més o menys intensitat. És cert que el PSC ha passat per èpoques d’un catalanisme remarcable. Ni que mai els seus plantejaments nacionals sobrepassessin la tebior. Un catalanisme formal, de lluïment, prou ambigu per no molestar el sector més espanyolista del partit ni el Gran Germà amb seu a Ferraz. Des dels orígens, mostrant aquesta ambigüitat calculada, atreu un aiguabarreig de militants i simpatitzants. Gent del país d’ideologia esquerranosa i una bona massa d’immigrants peninsulars. D’entre els esquerrans, fins i tot ha captat militants de partits extremistes com el PTE (Partido de los Trabajadores de España). Un il·lustre exmilitant d’aquest partit maoista és el senyor Montilla Aguilera, exministre d’Indústria del govern espanyol, a hores d’ara secretari general del PSC i molt honorable president de la Generalitat de Catalunya.
La força aglutinadora del PSC admet a les mateixes files immigrants espanyols amb autèntica vocació d’integrar-se a Catalunya i d’altres convençuts de l’espanyolitat del país que els acull. A l’olla hi bull de tot. Entre altres espècimens, catalanistes moderats i espanyolistes.
Una pregunta.
Si el PSC és un partit independent, perquè els seus 25 diputats al Congrés espanyol no formen un grup propi? Per què s’alineen sempre -sempre- amb el PSOE a l’hora de votar, ni que sovint els seus companys al Parlament català hagin votat en sentit contrari el mateix que ells aproven a Madrid?
Una reflexió.
Un partit gran, de la importància del PSOE, renunciaria a no tenir presència a Catalunya de no sentir-s’hi ben representat?
Un exercici.
Anem de visita a la web oficial del PSOE. Entrem a la secció Sedes. Ens surt un gran mapa d’Espanya. Posem el ratolí sobre Catalunya i cliquem. Apareix la seu catalana. I quina és aquesta seu del PSOE a Catalunya? El PSC, naturalment.


La qüestió nacional. El dilema socialista

24 Novembre 2009

Els socialistes no tenen cap dilema nacional. Si alguna vegada ha semblat haver-n’hi era aparent. Bombolles de sabó, fantasies per distreure. La tria està feta. Espanya és el seu país, la seva pàtria. En aquest sentit, no hi ha dilema socialista. Però als socialistes que copen un poder omnímode a Catalunya, se’ls presenta un conflicte immens. Hauran d’acceptar que són adults. Ja no s’hi val a jugar i fer trampes. La infantesa entremaliada s’ha acabat. Hauran de treure’s la careta i mostrar el seu rostre espanyol, fins ara amagat a mitges. Sap greu per la gent que un dia va creure’s el discurs falsament catalanista dels socialistes -o van fer veure que se’l creien- i van entrar al partit per participar del seu projecte. Però no és qüestió de compadir-los, a aquesta gent. D’ingenus no en són. Polític i ingenu és un oxímoron. Si un dia es van creure el discurs, prou que ben aviat se’ls deuria revelar l’autèntica naturalesa del partit on van pujar. Van deixar-lo, en adonar-se’n? Si creien en Catalunya li han fet un mal servei. Treballar pels socialistes és treballar per Espanya. I treballant per Espanya és impossible beneficiar Catalunya.
Feu-vos grans, que ja toca, senyors que us dieu del PSC. Sigueu coherents i treieu la C del vostre logo. Poseu-hi sense complexes la E que us correspon i us defineix. La O no cal, també seria falsa. Proclameu la vostra autèntica naturalesa. Si els que ara talleu el bacallà no us afanyeu a pregonar-la, un cop d’estat propiciat per la vostra seu a Madrid us tombarà. No badeu o us trobareu la plana major de progres, ciutadans del món i multicultis nuets al carrer. De pèl a pèl. Però no, esteu massa enllaminits amb el poder. Un minut abans del cop abraçareu la E públicament, amb abrandada passió. És prou sabut que en astúcia i murrieria tampoc ningú us passa al davant.


La qüestió nacional. El dilema convergent

18 Novembre 2009

Entre Catalunya i Espanya no hi ha un conflicte ideològic. El conflicte és nacional. Espanya o Catalunya, aquest és el dilema.
Com encararà la disjuntiva la federació Convergència i Unió? Sembla que l’estratègia d’un pas endavant i un altre enrere per no mullar-se està esgotada. Hauran d’omplir amb fets paraules buides. El país demana concrecions.
L’estudiada ambigüitat de CiU que tan bé li ha anat durant tants anys, esclatarà en bocins. A CiU se li està acabant nedar i guardar la roba. O aposta per l’independentisme o abraça l’unionisme. A l’unionisme digueu-li regionalisme si voleu. O autonomisme. Ambdós termes no són altra cosa que unionisme encobert. Eufemismes. En qualsevol cas, així que CiU faci el pas el trauma està servit. Probablement es trencaran les files. Si es decanta per l’independentisme la federació es dividirà. Veurem Duran i els seus escolanets esquinçar-se les sotanes i passar-se en massa al partit de Don Mariano. A canvi de càrrecs, és clar. Però això rai, els d’Unió tot plegat són quatre gats. També n’hi haurà de Convergència que fugiran; i no seran pas pocs. De continuar regionalista com fins ara, alguns sectors crítics se’n separaran. Veurem si van amb Carretero o funden un partit nou. Ja ho resoldran. S’han acabat les mitges tintes. Hauran d’implicar-se. Catalunya o Espanya. Què triaran? La via del mig es clou. Seguir fent la viu-viu aviat serà impossible. O, qui sap, vés a saber si no trobaran encara la manera de fer veure que sí, però no del tot. El gran dilema convergent. Els dirigents hauran d’afinar el tir. Envoltar-se de grumets capacitats. Habilitat, decisió, talent i molta sort. Sembla que el vaixell convergent s’enfronta a un mar convuls.


La qüestió nacional. Dretes i esquerres

14 Novembre 2009

Avui, discursejar sobre polítiques de dretes i esquerres en partits que governen o amb possibilitats de governar és donar voltes en va, marejar la perdiu. Quin significat té en l’Europa unida d’ara parlar de dretes i esquerres? La societat europea està perfectament integrada al sistema capitalista. En una economia de mercat globalitzada hi ha poc espai per a la ideologia que no sigui la imperant, la del diner. I el diner no té cor ni pensament.
Socialistes? Se’n diuen, però no ho són. Coneixem líders socialistes que sense haver treballat mai fora de l’administració pública gaudeixen d’un patrimoni personal. Viuen en cases multimilionàries i porten els fills a escoles elitistes. Acumulen càrrecs -honorífics o no- i van cobrant d’aquí i d’allà. Pel seu propi benefici, és clar. Això és ser socialista i d’esquerres? Aquest estil de vida es diferencia gaire del que podria ser l’estil d’un líder de dretes; del PP, per exemple? La realitat els calca: clavats.
A Catalunya s’intenta emmascarar el conflicte de veres, la qüestió nacional, per un altre d’ideològic. La delegació a Catalunya del PSOE s’esforça en fer veure que són d’esquerres, mentre qualifica els seus principals opositors, tant CiU com el PP, de dreta pura. Simplisme matusser. Tergiversació interessada.
La conjuntura política al nostre país és aquesta: Espanya representada pels seus dos grans partits nacionalistes, PP i PSOE, en una banda, i els partits nacionalistes catalans, la federació de CiU i Esquerra, a l’altra. El paper de Reagrupament, de moment, està per veure. Ja es definirà en les properes eleccions.
Al tauler tenim dos bàndols: Catalunya i Espanya. L’Espanya suposadament d’esquerres -en tot cas, esquerra de disseny- s’infiltra a Catalunya amb màscara. La seva estètica o moralina tronada encara no li permet anar amb la cara descoberta. Encara. L’Espanya de dretes, representada majoritàriament pel PP, en la qüestió nacional no s’amaga. Són sincers: “Som espanyols”. Chapeau per l’honradesa. Per què no fa el mateix la delegació del PSOE a Catalunya? Ja seria hora que fessin aflorar d’una vegada la seva autèntica ànima espanyola. Serien honestos, guanyarien credibilitat. Els agrairíem sentir-los parlar clar. No els caldrien boquetes afinades per emmascarar-se. Dibuixar filigranes als núvols per dissimular el què són en realitat: l’ariet d’Espanya.


12 d’Octubre. L’estanquera a Tailàndia

12 Octubre 2009

Ja se sap que quan demanes habitació en un hotel et registren. Per les teves dades coneixen la procedència. Ni que les dades que certifiquen el passaport que mostres al recepcionista siguin falses. Dic les dades, no el document. Les dades són falses perquè el passaport indica que sóc espanyol. I això no és cert. Com podria ser-ho, si sóc català? És que es pot ser carn i peix a la vegada? Els espanyols no solament són mestres en conquestes i saquejos, també en falsificar documentació imposada als ciutadans colonitzats.
Ara mateix sóc a Ubon Ratchathani. Ubon és un ciutat tailandesa situada a la riba esquerra del Mun, un riu majestuós tributari del Mekong. Ubon és una ciutat agradable. Fa de bon passejar. La gent és encantadora; el menjar, superb. Hi ha un temple amb uns murals de 200 anys que fan embadalir. I un altre temple -el Wat Jaeng- té un sim de fusta d’arquitectura laosiana que de seguida que el veus caus enamorat. El museu de la ciutat és fonamental per conèixer l’esvanida influència khmer en aquesta zona que avui pertany a Tailàndia. És un museu molt ben posat, ubicat a l’antic ajuntament, un edifici del segle passat amb el terra de fusta; deliciós, ni que per visitar-lo t’hagis de descalçar.
Al vespre del mateix dia de la meva arribada, tornant de sopar, em trobo l’amo de l’hotel on poso al portal de l’establiment. Em saluda somrient alhora que amb un dit apunta enlaire. Hi dirigeixo la mirada. A la façana veig penjada una bandera rojigualda. Vaja -penso- és la manera que té l’hotel d’homenatjar-me. Un detall bonic. I li ho vaig agrair amb un somriure. Realment agraït, ni que el pobre home, induït per la mentida escrita al passaport, hagués penjat una bandera equivocada. Al capdavall, el que compte és la voluntat de complaure.
En ficar-me al llit no em podia treure del pensament la imatge de la gallina negra abraçant amb les ales desplegades les quatre barres, el símbol del meu país. Probablement induït per la visió malastruga, aquella nit vaig dormir ben malament. Malsons i neguits. De cop se’m presentaven escamots d’espanyols assaltant amb canilles de gossos rabiosos els indis tairona, que en aquell segle XVII, el moment de la invasió, habitaven el que avui anomenem Ciudad Perdida, als contraforts de la Sierra Nevada de Santa Marta, a Colòmbia. La nit de cap d’any que vaig passar a les runes de Ciudad Perdida, ara fa 15 anys, em semblava sentir els esgarips d’horror dels kogui, els pobres indígenes que encara avui sembla que visquin en temença. Cada home blanc que veuen els deu semblar la reencarnació dels dimonis que van acabar, entre tantes d’altres, amb la seva civilització.
Avui, espanyols com els autors del genocidi numèricament més important de tota la història de la humanitat, sortiran pels carrers de la seva capital a passejar una cabra. Desfilaran davant d’unes autoritats que amb la seva presència beneiran la bèstia legionària i el que representa. Fiesta de la Raza, en deien. Celebració reciclada avui en Fiesta Nacional de España. Heu de saber, catòlics com sou, que el pecat no es redimeix fins que no es reconeix la culpa i es demana perdó, a Déu i als fills dels que vau eliminar.


L’ambaixador espanyol

30 Setembre 2009

Un ambaixador d’Espanya va afanyar-se a donar-se de baixa del llistat d’emails que envio periòdicament als subscriptors. Un ambaixador fill de Mallorca, ves per on. També, en qüestió d’hores, una senyora de cognoms catalaníssims va demanar no rebre més informació. Ofesos. Els fets van produir-se després de l’enviament de correus electrònics anunciant Misèries d’Espanya. Si el senyor ambaixador creu que el relat és fals que no amagui el cap sota l’ala. Repliqui. Rebati els arguments exposats a l’article. Si la manera que va obrar Espanya amb Filipines no és pròpia d’un estat miserable, què és, doncs? Senyor ambaixador, per què no ens explica què va fer el seu país amb José Rizal? Noli Me Tangere.
El què va fer Espanya amb Amèrica i Filipines, no és digne de ser jutjat per un tribunal internacional de crims contra la humanitat? I pel què ha fet i continua fent amb Catalunya, no es merexeria ser jutjada, Espanya? Espanya es resisteix a posar fi a la seva època colonial. Espanya xucla Catalunya per obtenir recursos i ofegar-la. De Catalunya solament estima el què en pot treure. Odia els catalans. En vol la riquesa, però s’escarrassa per eliminar l’essència: la llengua, la cultura i la idiosincràsia. També odiava els pobles conquerits d’Amèrica i de Filipines. L’odi contra la diferència és part consubstancial d’Espanya. La Castella mesetària, tancada, sense mar on albirar.
“En cuanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. Francisco de Quevedo y Villegas (Madrid, 1580 – Villanueva de los Infantes, 1645), poeta i prosista castellà.


%d bloggers like this: