Nit de dansa / Night of Performance

On 8 Novembre 201017 Març 2011 Per Jaume MestresIn Bali, English, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Cada diumenge al vespre I Kadek Adi Mahendra es dirigeix al museu de les arts Agung Rai (ARMA) d’Ubud. De fa quatre o cinc anys Mahendra balla la dansa amb màscara Jauk al wantilan o escenari a l’aire lliure del museu. Algunes vegades el ballarí interpreta dues danses, el Baris i el Jauk Longgor. Mahendra, com tantíssimes altres criatures d’Ubud i els vilatges de l’entorn, va aprendre dansa clàssica balinesa a les classes que s’imparteixen al museu ARMA. Actualment Mahendra, encara un ballarí molt jove, és un expert en la dansa Jauk. La interpreta magníficament. Al vídeo podem veure el ballarí al moment de maquillar-se i vestir-se per ballar a l’escenari a l’aire lliure del museu un diumenge al vespre. Començarà amb la dansa del guerrer o Baris. A continuació, interpretarà la dansa amb màscara, Jauk Longgor. Acabada la interpretació de la dansa Jauk, Mahendra retorna al primer pis del museu per desvestir-se. En acabar tanca la porta i surt al pati del museu. Puja a la seva motocicleta i retorna al seu poble, Abianbase, molt a prop de la població de Gianyar.

Once a week in the evening Balinese dancer I Kadek Adi Mahendra goes to Agung Rai Museum of Art (ARMA) in Ubud. Since four or five years Mahendra performs Jauk dance on the open air stage of the museum. Sometimes, before performing Jauk dance Mahendra also dances Baris. Like other many children from Ubud and sorrounding villages, Mahendra learned Balinese classical dance at the premises of the museum. Now Mahendra is a Jauk Longgor dance expert. At the video we can see Mahendra making-up and dressing at the second floor of ARMA museum. When his performance is over the dancer goes back to the room at the second floor of the building. After undress Mahendra close the door behind him and goes to the patio of the museum. He gets his motorbike and rides back home.

Wat Chantaburi

On 27 Octubre 20107 Octubre 2011 Per Jaume MestresIn Fotografies, Murals, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Els dies 16 i 20 d’octubre vaig visitar el Wat Chantaburi. Ara mateix l’ubosót està en obres de reconstrucció. L’interior és un caos. El terra està alçat, les deteriorades pintures estan tapades amb plàstics. El dia 16, mentre era dins la nau desgavellada fent fotografies, va desfermar-se una tempesta impressionant. La imatge que veiem de l’altar vaig fer-la mentre queia una tromba d’aigua. Pols, un buda, poca llum i uns modestos gerrets sense ofrenes.

Murals de temples

On 19 Octubre 20107 Octubre 2011 Per Jaume MestresIn Fotografies, Murals, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Wat Samuha Pradittharam

วัดสมุหประดิษฐาราม

Wat Nong No Nuea

Wat Yang Thuan Wanaram

วัดยางทวนวณาราม

Ordenació d’un monjo

On 13 Juny 201017 Març 2011 Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

A la ciutat tailandesa de Korat o Nakhon Ratchasima, com es diu oficialment, em trobo amb la celebració de l’ordenació d’un monjo. La festa arrenca amb la sortida del sol. Familiars i amics acompanyaran el novici durant tota la jornada. La cerimònia comença als peus del monument a l’heroïna local Ya Mo. Els congregats preguen tot passant per sota la panxa d’un elefant per encomanar-se força i salut. Seguidament, comencen a desfilar en direcció el temple pels carrers més cèntrics. Beuen whisky d’arròs, ballen al so de l’orquestra ambulant i canten. En arribar al temple, el novici baixa de l’elefant. Per torns, els amics el pugen a coll-i-be. Donen unes quantes voltes a l’entorn del santuari. A continuació, comença la cerimònia de l’ordenació a l’ubosót, la part més sagrada del monestir. La festa acaba amb un fastuós tiberi col·lectiu al pati del temple. Tiberi al qual em conviden, és clar!

El Sant Jordi tailandès

On 23 Abril 20107 Octubre 2011 Per Jaume MestresIn Fotografies, Murals, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Krai Thong, heroi de la mitologia tailandesa lluitant contra Chalawan, un llegendari cocodril gegant originari de la província de Phichit, entre les províncies de Phitsanulok i Nakhon Sawan. La imatge pertany a un fragment dels murals al darrere l’altar del Wat Amphawan Chetiyaram, a la província de Samut Songkhram, Tailàndia. Que gaudiu d’un molt bon Sant Jordi, ple de llibres i roses.

Don Mud Dèng

On 20 Març 201013 Març 2011 Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

En acabar d’escriure l’email a l’À. plego veles i surto de l’habitació. Deuen ser dos quarts de vuit. Em dirigeixo al mercat Ban Du. Resulta que la sortida del songtéo no serà a les vuit, com m’havien dit, sinó a dos quarts de deu. Aprofito l’hora i mitja que encara falta per donar una volta pel mercat. Quan és l’hora torno a la parada. El songtéo ja no hi és.
Puntualitat insòlita. Em diuen que el proper vehicle no sortirà fins a tres quarts d’onze. Faig temps entretenint-me pel mercat. Regalo roses a unes venedores i em bec el suc d’un coco. El songtéo surt a prop de les onze. M’assec a la caixa. Xerrameca amb les dones companyes de viatge. Al final quedo ben atabalat. Res de blasmar-les, la culpa és meva per provocar les converses. M’adono que Don Mud Dèng (Don Mot Daeng) és una zona remota. Tot és rústic, el paisatge, les construccions. La gent també és d’una rusticitat palpable. En cap moment no albiro res que s’assembli a un poble. Sempre veig habitatges dispersos; petits nuclis mínimament cohesionats, sí, però el que domina són cases solitàries. Alguna escola, també. I camps d’arròs. Molts camps d’arròs. Arreu on passejo la mirada, camps d’arròs. Les tiges estan inflades, a punt d’esclatar. Ara són més preciosos que mai, els arrossars. Aviat els segaran. S’haurà acabat aquesta verdor exultant.
El songtéo no para de fer voltes i voltetes. Carreteretes amunt, carreteretes avall. Va deixant els passatgers als llocs on viuen. Servei a domicili, com un taxi, però a preu de riure. Als vorals, sovintegen senders que menen a temples de coloraines.
Al cap de poc de quedar-me sol a la caixa, el songtéo s’atura davant una botiga que ven de tot una mica. Un transvestit esbatussa uns gossos copulant. El xicot fa esgarips histèrics. Els pobres animals, enganxats l’un amb l’altre, no poden fugir en direccions oposades. Neguitosos i espantadíssims durant la llarga estona que el transvestit els increpa. Mentre el conductor deixa, a peu de botiga, els quatre bidons de benzina que ha omplert en una gasolinera d’Ubon, salto de la caixa i entro a la cabina. Torna el xofer, engega i arrenca. Ara engolfa un camí de carro. Circulem per una terra argilosa i rogenca, completament entollada. Bassals fondos, molts sotracs. El conductor diu que em portarà al temple. En efecte, entra al Wat Kèng Tòi per una portalada de pedra. El santuari s’alça enmig d’una vasta planura verda.
De seguida veig el poc que resta d’una edificació khmer. Del vell temple en queden solament tres piles separades de maons i pedres. Ni una sola paret dreta. Clapes de molsa adherida als carreus desencaixats. Nius d’abelles. Una imatge de Buda reposa sobre el piló més estructurat. El conductor em deixa. –“Com ho faré per tornar a Ubon? Sóc al mig del no res…”. Respon que vagi al poble, que algú em donarà un cop de mà. –“Quin poble?”, demano. -“Muban Ót”. –“Ah, però si no he vist cap poble…”. En fi. Pago el que em demana: 60 baht. Trobo raonable que per portar-me fins aquest cul de món em cobri 30 baht de més. El darrer tram del trajecte l’ha fet exclusivament per a mi.

Al monestir no hi veig ningú. Ara sí, una dona vestida amb roba blanca movent-se sota un kuti. Més enllà n’hi ha una altra que cava amb una aixada. Són mae txi, el que en podríem dir monges budistes. No veig cap monjo. Tampoc novicis. Ni tan sols sento ocells. Quietud infinita. Acabant de fotografiar les pedres em dirigeixo a una de les dones. Impossible parlar-hi. És muda. L’altra dona també és muda. Veig un pastor que entra al recinte menant un ramat d’aquesta mena de vaques marronoses, magres i orelludes, que hi ha per aquí. El saludo. Em dedica un wai molt polit. Surto a l’exterior del santuari. Em sento nàufrag en un oceà d’arrossars. Veig una dona asseguda en una moto sortint d’una casa solitària. M’hi acosto. Li demano com puc anar a Ubon.
Al portal apareixen un xicot i una noia. Em conviden a passar al porxo. Sobre les cinc de la tarda aniran a Ubon. Si em ve de gust, m’hi poden duu amb el seu cotxe. D’una barra de fusta penja un bressol. A dins hi ha una criatura dormint. És un nen de sis mesos. Com que encara falten tres hores per a les cinc, pregunto si podria tornar a Ubon amb songtéo. La parella m’acompanya amb el cotxe fins una botigueta davant l’hospital –un edifici pla i menut, sembla un dòmino sobre la gespa.
Pel camí m’expliquen que són casats de poc. El noi es diu Isarak (Llibertat). És d’Amnat Charoen i té 23 anys. És espigat, molt prim. La noia, de 20 anys, és filla del poble. Es diu Rak (Amor). La criatura que tenen -el nen de la fotografia- es diu Còpter. Còpter, sí, abreviació d’helicòpter. –”Així li agradarà voltar, viatjar i tot això”, comenten els pares amb entusiasme. Han d’anar a Ubon perquè el xicot, l’Isarak, aquesta nit agafarà l’autobús que el portarà a Mo Chit, a Bangkok. De Mo Chit haurà de dirigir-se a la terminal del sud -a l’altra punta de la ciutat- per agafar un tercer autobús que el durà a Hat Yai, a l’extrem meridional del país. Hi va a treballar. S’estarà a Hat Yai uns 8 mesos. Vaja, quina desgràcia. El fat dels pobres. Una parella jove que acaben de tenir una criatura i el pare ha d’emigrar per guanyar-se la vida. Em deixen al lloc on s’ha d’aturar el songtéo. Ens acomiadem. Moltíssimes gràcies, parella. Com més senzilles, més qualitat desprenen les persones. Com més sofisticats, més barats ens tornem. De vegades, m’espanta ser enmig d’aquestes ànimes tan netes. Temo embrutar-les.
Mantinc una conversa divertida amb la gent de la botiga mentre espero el transport. A Tailàndia és molt fàcil distreure’t, als tais els encanten les bromes. Arriba el vehicle. D’un bot m’enfilo a la caixa. Pugen un pare i un fill. Van a Bangkok a mirar de trobar-hi feina. L’home té 52 anys. El noi, 15. Tots dos fumen. D’equipatge porten una bossa petita, gairebé buida. L’home calça unes sabates de goma rebentades. Porta un mocador de quadres de colors lligat a la cintura. El fill va amb xancletes. En cap moment no es dirigeixen la paraula. Al noi no se li sent la veu en tot el camí. És alt, fortot. En arribar a Ubon, baixen al mercat Ban Du. S’enfilen a un altre songtéo per anar a Warin, a l’estació del ferrocarril. Trajecte amb tren nocturn -ara gratuït, per gentilesa del govern- fins a Bangkok. Pare i fill es buscaran la vida a la metròpoli. Fora de casa, sense els seus, lluny de la terra fèrtil i l’arròs. Desarrelats a l’imperi erm. Asfalt i pedra.

Songtéo: vehicle dedicat al transport públic molt comú i popular a Tailàndia, sobretot en zones rurals. Els passatgers seuen a la caixa del vehicle, en dos bancs encarats. D’aquí li ve el nom. Song, vol dir dos, en tailandès. I téo, banc.
Kuti: Residència individual dels monjos en un monestir. Generalment, els kuti són cabanes de fusta sobre una base de pilons. De vegades, són fetes d’obra basades a terra. Depèn de la zona i el tipus de terreny on s’alcen.
Wai: Salutació tradicional tailandesa. S’apleguen les mans fins l’altura de la cara i s’abaixa respectuosament el cap.

L’art de cisellar fruita

On 1 Març 201013 Març 2011 Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Cisellar fruita és una vella tradició tailandesa. Els tais són gent refinada. Probablement per això són extraordinàriament hàbils en l’art d’esculpir peces de fruita. Vaig gravar el vídeo a la fira de l’Ensenyament que se celebra anualment a Roi Et, capital de la província del mateix nom. Roi Et vol dir “101”. Es diu que el nom li ve de les suposades cent-una portes que en temps pretèrits tenia la muralla que protegia la ciutat. Una suposició més a prop de la fantasia que de la realitat. Sense una ment imaginativa, com s’ho farien els tais per crear aquestes filigranes? Un noi i una noia esculpeixen la fruita que veiem a les imatges. Tots dos són estudiants de secundària. Gent jove, preparada per excel·lir. Almenys en l’art de cisellar la fruita.

Chinese Opera งิ้ว

On 20 febrer 201013 Març 2011 Per Jaume MestresIn English, Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

When the ancestors of today’s Thai Chinese community migrated south and arrived in Thailand, they brought their culture with them and preserved it in their new surroundings. In their cultural baggage were traditional Chinese forms of entertainment which brought them solace as they endured the rigors of beginning life anew in a place that was far from home. One form of popular theatre that they especially loved was ngiw (งิ้ว), or Chinese Opera. Nowadays there are ngiw troupes not only in Bangkok as it used to be before. However, the heads of most ngiw troupes hire performers from Isan instead of Chinese singers, who are very scarce. It isn’t necessary that the actors speak Chinese; all they have to do is memorise the words required. Not only stage roles are taken by Thais from Isan these days. The musicians, too, usually come from the North-East. But all of these changes make very little difference to the audience, as those who understand all of what is going on up on stage are few. At present there are about 30 ngiw troupes active in Thailand, not more than 10 of them made of up Chinese performers. Most of them have work to do all year long, as they are invited to perform at different towns and cities. One of these troupes is performing in Nakhon Ratchasima town, or Korat as most Thai like to say. The performance was held close to the monument of local female hero Tao Suranari (Ya Mo) during the celebrations of Chinese New Year.

Diari de viatge (15). Tres històries de Bangkok

On 13 febrer 201013 Març 2011 Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Matí

Esperant que toquin les 10 faig temps fotografiant la noia Dollar. S’acosta un xicot amb una Canon penjada al coll. Demana a quina hora obren el BACC (Bangkok Art and Culture Centre). Responc que en poca estona hi podrem entrar. Es diu Sarit. Té 20 anys. Estudia Belles Arts a la Universitat Srinakharinwirot.
En tres pisos del BACC s’exposen treballs d’estudiants de la Universitat Silpakorn. Mostres esplèndides de joves amb talent. En Sarit no para de fer fotografies de les peces. S’atura davant una escultura: un manyoc de mans blanques que surten d’una massa informe. –“M’agrada l’escultura. Els volums”. També pinta i fa ceràmica. En Sarit viu als suburbis de Bangkok. Comparteix habitació amb la seva mare i el seu germà petit, de 15 anys, que ja treballa. La mare fa massatges a Patpong, la meca del turisme sexual. El germà treballa de camàlic, en un mercat. El que guanyen mare i fill és per finançar la carrera d’en Sarit. És una inversió: quan el xicot acabi la carrera es farà ric i els compensarà amb escreix. –“I el teu pare?”. –“Fa de monjo en un monestir de Phitsanulok”. –“No us ajuda?”. –“No. Els monjos són pobres”. El pare fa cinc anys que va deixar-los. Els va abandonar per consagrar-se a la vida monàstica.

Altaïr 130210 001 — Fragment de "Bhorom Ma Thad's Festival" (2010). Acrílic sobre tela (150x130 cm). Autor: Hathairat Rodkeaw, estudiant de 4rt curs a la Facultat de Pintura, Escultura i Arts Gràfiques de la Universitat Silpakorn. Exposició “Reflect of Voices”. Bangkok Art and Culture Centre (BACC). Febrer de 2010.

Tarda

A les 6 de la tarda comença la representació de l’obra La nit de Reis (Twelfth Night), de William Shakespeare. Una obra d’equívocs. Poc és el que sembla i tot és possible, talment Tailàndia. L’adaptació és superba. Director, equip tècnic i actors són estudiants de la Universitat Chulalongkorn, la més antiga i prestigiada del país. El jove Chawatwit signa un treball magistral de direcció. Sorprèn que venint d’una tradició on el concepte teatral més proper al nostre és el talók (l’astracanada), el director hagi aconseguit modelar unes interpretacions a l’extrem oposat de la gesticulació histriònica. Actors i actrius -tots estudiants tailandesos- evolucionen i actuen com autèntics professionals. La justa mesura per fer creïble una obra anglesa fins el moll de l’os, traduïda al tai i adaptada per a una audiència culta, representada en un escenari gairebé als antípodes, en tots els sentits, de l’Europa fatigada. Cançons d’Elvis Presley, diccions manyagues i un vestuari vistós. Un nucli compacte en un embolcall entranyable. Escenografia imaginativa. Luminotècnia eficaç. Creació de qualitat. A estones em sento transportat al Lliure de Gràcia quan començava, a finals de la dècada de 1970.

Altaïr 130210 002 — Escena de l’obra de William Shakespeare La nit de Reis (Twelfth Night), interpretada per un grup de teatre de la Universitat Chulalongkorn, de Bangkok. Direcció de Chawatwit. La totalitat de l’equip tècnic i intèrprets són estudiants de l’esmentada universitat. Bangkok Art and Culture Centre (BACC). (NOTA: la imatge és el fotograma d’un vídeo)

Nit

Acabada l’obra m’afanyo a felicitar actors, actrius i el director. Fotografies i vídeos; els encanta que els retratin. Polidíssims wai. I somriures, sobretot molts somriures. M’adono que al pis de sobre -som al BACC- roden una pel·lícula. Me n’hi vaig. Trec el nas entre focus i claquetes. Un equip tècnic nombrós i solament dos actors: un noi i una noia. Vestits amb uniforme escolar. Adolescents que se citen en una biblioteca per festejar. –“Càmera… Acció!”. Mirades enamorades, parlen fluixet. L’amor als 15 anys: llum i sageta. Repeteixen l’escena des d’un angle diferent. Em permeten gravar vídeos. En un descans, s’acosta el director. Em proposa participar a la pel·lícula. Fer d’extra. –“Vols dir?”. Tot el que haig de fer és seure a la taula de darrera la parella. Simular que escric i… –“Sobretot, no miris la càmera!”. M’han posat un bloc als nassos i un bolígraf a la mà. Escriure, i què escric? Els xiuxiuejos de la parelleta, dolces paraules que m’arriben. El bolígraf guixa: Vinyes verdes vora el mar, / ara que el vent no remuga, / us feu més verdes i encar / teniu la fulla poruga… Aigües braves al meu riu, el verb potent de Sagarra, la música melodiosa de Lluís Llach. Sóc aturat al marge. Sota una pèrgola de flors. -“Cut!”. Repetició de la seqüència.