Etiqueta: Bangkok

“This is It”: Michael Jackson a Bangkok

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Assisteixo al concert que se celebra a Bangkok en homenatge a Michael Jackson. Avui és la vigília de l’estrena mundial del documental sobre el darrer espectacle inèdit de l’artista, This is It. De fa dies que l’expectació és creixent. Des que va anunciar-se l’estrena cinematogràfica, els cinemes de la capital no han parat de vendre entrades.
Aquesta nit, la flor i nata de Bangkok es reuneix a l’entrada del Siam Paragon per assistir al concert. Els mitjans han fet un gran desplegament tècnic i logístic. Infinitat de reporters gràfics, càmeres de televisió, grues i fins i tot un parell de steadycam. L’ambient és glamurós. Personatges de totes les edats calcats a Michael Jackson desfilen entre el públic. Acaparen l’atenció dels fotògrafs. Flaixos de càmeres i entrevistes als famosos que assisteixen com a públic o que tenen prevista actuació. M’ubico al peu de l’escenari. El fons de la boca és una gran pantalla. Abans del concert, el tràiler de This is It passa una vegada i una altra. Entre seqüència i seqüència enormes titulars escombren la pantalla: This is Thai Tribute. En efecte, l’esperit tai fulgeix aquesta nit. Tailàndia amb l’ídol americà que no volia créixer. El geni càndid que volia la pell blanca. Els llops que volien menjar-se’l van mossegar, però finalment van fracassar. Cap menyspreu no pot contra el que sempre sura, la sensibilitat i l’art dels únics. Michael Jackson, l’estrany, el cérvol atemorit al bosc platejat per nits de lluna plena.
A l’escenari pugen imitadors del cantant. Hi ha estrelles que brillen. Però la constel·lació Jackson és massa amunt per ser abastada. Els millors són els que fan d’ells mateixos, emparats aquesta nit per la capa del geni. Se sent, és present. Sigui on sigui, Michael Jackson ara és feliç als braços del tais que l’amanyaguen. Als moments que baixa suren presència i màgia. Esclata la llavor de l’ídol, es fa la llum als cors. Tothom canta. A escena ara hi ha la plana major dels artistes tailandesos. Les millors i els millors cantants. Els més famosos. El públic xiscla, aclama el panteó dels ídols propis, però en vol més. Se sent la veu de Jackson. El seu discurs candorós, tòpic i de bona fe arriba als espectadors: els nens, el món és d’ells, salvem el planeta, amor universal. Un gran espetec musical clou les paraules del déu major. Les vint estrelles tais reunides a l’escenari canten a l’uníson Heal The World. Ara sí, Jackson és present. Veig ulls plorosos, llàgrimes que salten. Llavor de bona gent. Esclat de joia quan la cançó s’acaba. Histèria col·lectiva fins el moment que les estrelles abandonen l’escenari. Al hall del Siam Paragon concedeixen entrevistes als mitjans. Jo no estic acreditat, però també els gravo. Vídeos i fotografies. Gràcies per permetre’m ser-hi; ser aquí, amb vosaltres, viure al vostre meravellós país.

*Bangkok. Dimecres, 28 d’octubre. Vaig a la première de This is It. Visiono el documental en un gran cinema. Projecció en format digital. L’espectacle que Michael Jackson mai no va estrenar ara és al nostre abast. Rodó, impactant, impecable. Grandiosa qualitat d’imatge. So superlatiu. Jackson a voltes esquerdat, també sublim. A punt de fondre’s. This is It: això és el que hi ha. És molt; correu a veure’l.

Tais contra tais: Batalla entre pagesos i “grocs”

On Per Jaume MestresIn Cambodja, Llengua, Política, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari
Fotografia publicada al Bangkok Post del 20 de setembre de 2009 sobre els fets de Phum Saron. Província de Si Saket. Nord-est de Tailàndia.

Dissabte, 19 de setembre, tercer aniversari del cop d’estat militar que va foragitar Thaksin del poder, va ser el dia escollit pels líders del PAD (Aliança Popular per la Democràcia) per arrossegar els seguidors del moviment conservador ultranacionalista -els grocs– a la zona on es viu el conflicte en aquest moment més calent del país. Mentre a Bangkok els vermells pro Thaksin es manifestaven sota la pluja, a Phum Saron els grocs anti Thaksin avançaven cap el temple khmer del segle XI, Khao Phra Viharn, sota un sol ardent.
Milers de grocs, procedents majoritàriament de Bangkok, van arribar divendres a Kantharalak. L’objectiu era entrar al temple enrunat khmer que segons ells pertany a Tailàndia, malgrat que el 1962 un Tribunal Internacional va atorgar a Cambodja la possessió del temple i 4,6 km2 de terreny que l’envolten.
L’excusa arguïda pels líders del PAD és que d’ençà que va avivar-se el conflicte, a partir del juliol de 2008, quan la UNESCO va proclamar Khao Phra Viharn Patrimoni de la Humanitat, els cambodjans han anat construint cases i han obert una carretera al territori que Tailàndia reclama. Els militants del PAD pretenien expulsar els assentaments khmers de l’àrea que segons ells és terra tailandesa.
El conflicte va encendre’s l’octubre de 2008, quan a l’entorn del temple en disputa va haver-hi un intercanvi de trets entre soldats tais i cambodjans que va acabar amb un parell de morts, alguns ferits i detinguts dels dos exèrcits. A l’abril -en plenes converses diplomàtiques- van produïr-se més baixes mortals entre els bàndols enfrontats. Ahir, dissabte, els dos mil seguidors del PAD van començar la marxa cap el post militar que tanca l’accés a la zona ocupada per l’exèrcit tailandès. Els pagesos de Phum Saron i vilatges veïns van rebre els urbanites de Bangkok a cops de pedra. Malgrat haver-hi un important desplegament policial els dos grups van acabar enfrontant-se. Va desfermar-se una batalla campal. Els pagesos atacaven amb pals i pedres en la lluita cos a cos contra els del PAD. Alguns anaven armats amb matxets. Els enfrontaments -violentíssims- van produir un mínim de 17 ferits, un parell dels quals en estat crític. Segons els vilatans, la provocació del PAD de voler entrar a la zona en disputa no aconsegueix altra cosa sinó encendre els ànims dels cambodjans. Els veïns temen que esclati una guerra oberta. De fa un any, els pagesos no poden entrar als camps de conreu. L’exèrcit els ha pres els camps, se’ls ha fet seus establint-hi bases militars i búnquers i els ha tancat amb filats. Ho he vist personalment el parell de vegades que aquests mesos d’agost i setembre he estat a la zona del conflicte. La darrera vegada que vaig ser a Phum Saron fa solament uns dies. Vaig arribar fins el darrer post militar que barra la carretera amb tanques i filats de punxes.
El curiós del cas és que els bàndols que ahir es barallaven són tailandesos. Tailandesos els ultranacionalistes del PAD i tailandesos els pagesos que els foragitaven. Aquesta és terra que un dia va formar part del poderós imperi khmer, avui extingit. Els khmers són els cambodjans, però també hi ha gent d’ètnia khmer a la banda tailandesa. I n’hi ha molts. No hi tenen res a dir, els khmers nascuts a Tailàndia sobre el conflicte? Els khmers tai són descendents directes dels constructors del temple que Tailàndia vol fer seu. Els tais solament volen la pàtina, la lluentor de l’antic esplendor khmer: els temples, ni que estiguin enrunats. Però en menyspreen l’ànima, la parla khmer és objecte de burla a Tailàndia. Els tais no en volen saber res de la saga dels qui van alçar els temples que avui volen per ells. Els menystenen i humilien.

*Tawatchai Kemgumnerd és autor de la fotografia, publicada al BANGKOK POST, el 20 de setembre de 2009

Pàrvuls d’una escola islàmica

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Nen i nena amb uniforme de l’escola islàmica Mittaaul Aulu Mikdeneya, a prop de la mesquita Darun Muahasimin o mesquita Ban Don, arran del klong San Sèb, a Bang Kapi, Huai Khwang. Embarcador “Baan Don Mosque”. Bangkok.

Diari de viatge (1). Màscares contra virus

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Després de tocar terra, l’avió circula amb parsimònia per la pista fins acostar-se al finger. S’hi encasta a la perfecció. La tripulació obre la porta hermètica de la nau. El protocol establert per les autoritats sanitàries exigeix un control dels passatgers acabats d’aterrar al país. Passat el finger ens escanegen. Una càmera dotada de sensors tèrmics furga pell enllà a la recerca de temperatures que sobrepassin els 37º. Un equip de personal sanitari para atenció als monitors que transmeten les imatges. Les veig, són siluetes cromàtiques animades. A través dels colors esbrinen les temperatures. Cada una de les persones dedicada a aquesta tasca es protegeix la cara amb una màscara. Els purs a la recerca d’empestats. Formar part del grup de sospitosos produeix la mateixa sensació que quan un policia t’atura al carrer per demanar-te la documentació. L’estigma. Un estigma que es desfà quan la tecnologia certifica que no pateixes febre. Et sents alliberat. Ets un home lliure acceptat a la terra dels lliures, almenys això vol dir tai en un dels tons que pot pronunciar-se. Però vet aquí que ets un home lliure en un país de màscares. Arreu veus persones sense cara, rostres que s’acaben sota els ulls. A què vénen els anuncis dels plafons fent-nos saber que hem arribat a la terra dels somriures? Serà dels somriures invisibles. Els únics somriures són els que llueixen les noies de les fotografies. Sembla un escarni.
El policia que segella el passaport també duu màscara. Es protegeix o protegeix els que arribem? Recullo l’equipatge i avanço cap a la sortida. Fora de l’aeroport segueixo veient màscares. El taxista també en porta. Els de l’hotel no en duen. La darrera cosa que vol el ram de l’hosteleria és espantar el client. A Mort a Venècia (Luchino Visconti, 1971) el recepcionista del Lido assegura a Aschenbach que a la ciutat no hi ha pesta, malgrat que el músic s’ha atipat de veure’n signes. Aschenbach s’estima més viure en la mentida que fugir. Es queda a Venècia, agafa la febre i es mor.

Desinfectant una pista de futbol sala com a profilaxi contra la grip A (virus H1N1). Instal·lacions de Thep Hatsadin. Bangkok.

Ara mateix sóc a Bangkok. Tinc la certesa -els diaris locals en van plens- que d’agafar el virus H1N1 els símptomes que patiré seran semblants als d’una grip normal. Diuen els papers que el percentage de mortalitat és minso. L’estipulen en un 0,5%. Si els símptomes són lleus i l’índex de mortaldat és gairebé ridícul, com és que allà on poso els ulls veig gent que desinfecta? Mentre escric aquestes línies observo una brigada de treballadors netejant a consciència una pista de futbol sala. Detergent concentradíssim. El tuf espès arriba al lloc on sóc. L’acidesa del llexiu irrita els ulls.Entro en un ampli espai tancat. Concretament al centre comercial Mabunkrong (MBK). Es calcula que diàriament centenars de milers de persones circulen per aquest mega àmbit consagrat al comerç i a l’oci. Mai no l’havia vist tan buit. Les dependentes aprofiten la inactivitat per maquillar-se, els venedors pesen figues, mengen un plat d’arròs o fan cara d’avorrir-se. L’epidèmia ha entrat al país seguint la recessió global. I la recessió va arribar al moment que esclatava a Tailàndia una de les pitjors crisis polítiques dels darrers anys. Una crisi de moment sufocada però que segueix larvant-se sota les gruixudes catifes de palau.
Pujo al cinquè pis del centre comercial. A la botiga de Canon em trobo amb l’amic Golf. Avui té tot el temps del món per conversar. En Golf em presenta en Jook, un dels fotògrafs tailandesos de més renom. Ara mateix visiona a la pantalla gegant d’un Mac les fotografies que va fer abans d’ahir. Imatges de teatre tradicional tailandès i de titelles de fusta. Les fotografies són un prodigi. Composicions perfectes; harmonia de llum que vivifica les ombres, pasta i modula volums. A les imatges no apareix un sol personatge del costat fosc que no es cobreixi la cara amb una màscara. Són màscares policromades que vénen d’altres temps. Les màscares, protegeixen dels corcs l’ànima dels titelles?

Llengües de Tailàndia

On Per Jaume MestresIn Llengua, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Tailàndia és un mosaic de cultures. Cultures diverses amb vies d’expressió pròpia, com les llengües. A més de tailandès, a Tailàndia es parlen altres idiomes. El tai, però, és l’únic que gaudeix de protecció i reconeixement oficial. La majoria de tailandesos tenen per naixença una altra parla que no el tai. Amb la llengua dels pares s’hi expressen amb naturalitat quan les circumstàncies ho permeten. Però absolutament tothom té assumit que la llengua vehicular és l’oficial del país. El tai és la llengua de comunicació comuna i l’única considerada important. Les altres parles no tenen ni tan sols categoria de llengües. Amb prou feines se les considera dialectes. A tot estirar, serveixen per a expressar-se en família i amb la gent de la contrada. Se les té per localismes, sense a penes valor ni benefici. Hi ha qui les veu com a formes d’expressió que denigren més que no enriqueixen. Els que s’atreveixen a parlar la llengua pròpia fora de l’àmbit local, corren el risc de ser titllats ban nók (de poble) pels urbanites cosmopolites. Parlar altra llengua que no la tailandesa en públic es considera de mala educació i de mal gust. És vist com un signe d’incultura.
Molts bangkoresos se’n foten dels immigrants procedents d’Isan -zona bàsicament rural al nord-est del país-, anomenant-los amb menyspreu kón lao (gent que parla laosià). D’una cosa tan neutre com és el nom d’un idioma en fan un sinònim de baixesa. Criminalitzen la llengua. Els d’Isan -en general, gent humil- assumeixen el concepte i se n’avergonyeixen. S’avergonyeixen de ser el què són. Doblement discriminats, doncs: per pobres i per parlar laosià. I, a sobre, explotats pels mateixos que se’n burlen.
No cal dir que a les escoles solament s’ensenya a llegir i a escriure el tailandès. Tailàndia no sempre ha estat el territori unificat d’ara. Temps enrere -no fa tant-, Siam era un puzle de reialmes diferents o principats. Cadascun amb la seva idiosincràsia lingüística i cultural que el definia. Petges fortament impreses. Amb la unificació sistemàtica gairebé s’han destruït les diferències. Un procés que s’ha fet -es continua fent- a consciència. Governar en la uniformitat és més dolç que en la diversitat. Ni que després els qui manen s’omplin la boca parlant de pluralitats i diferències. Res, xerrameca, faramalla destinada a clips promocionals i a fulletons per a regalar als turistes.
D’exemples de destrucció lingüística se’n podrien citar dotzenes. Seria impossible detallar-los tots. Em centraré en un de concret.
Chiang Mai és la ciutat més important del nord, el bressol del país Lan Na. La terra Lan Na té la seva pròpia llengua, el ngua. Avui, però, la quantitat de gent que parla ngua, o kam-müang, que en diuen a Chiang Mai, són quatre gats. Solament el parlen les generacions més grans i encara no gaire bé. El ngua és vist com prescindible, una llengua inútil, col·loquial com a màxim. Els polítics la utilitzen de llengua ornamental durant la celebració d’actes folklòrics, i encara de manera escadussera. Escadussera i adulterada. Quan les autoritats parlen ngua amb un micròfon al davant ho fan enriolats, com el trapella que n’acaba de fer una i se’n riu de la pròpia gràcia. Verbalitzen un aiguabarreig de kam-müang i tai que fa més mal que bé. Maltracten i abarateixen l’idioma. Això que són fills de la terra Lan Na; han après ngua de petits, a casa. L’han après a la família, però no a l’escola. Mai no han vist el ngua escrit en llibres, ni en diaris. Avui pràcticament ningú sap llegir-lo i, encara menys, escriure’l. Com que no s’ensenya gairebé enlloc -en algun temple hi ha algun monjo voluntariós que es dedica a ensenyar-lo a qui ho desitja-, ja gairebé no hi ha criatures ni joves que parlin amb propietat la llengua del país. El ngua és una altra llengua per posar al llistat de les que es moren.
Fa poc més de tres mesos vaig assistir a una festa al campus de la Universitat de Chiang Mai. Cap al final de la crònica que vaig escriure –Festa al campus– venia a dir que era xocant que una llengua globalitzadora com l’anglès no aparegués en absolut en una macrofesta universitària. Jordi Canal, a través d’un comentari enviat al bloc, va aplaudir-ho. És tot un mèrit, certament. El que no deia en aquella crònica era que la presència de ngua a la festa va ser residual. Això que l’acte era organitzat per universitaris, gent amb coneixements, compromesa. Va haver-hi algun artista que va expressar-se en ngua. Concretament, un parell. Una cantant de Chiang Mai i un universitari que va actuar abillat amb el vestit tradicional lan na. Quan la cantant va ser entrevistada, prou que s’entestava a parlar en ngua tot recalcant txào, a cada paraula (txào, l’equivalent al tai ka -per a les dones- en llengua ngua). Però res, l’entrevistadora -filla de Chiang Mai, com la cantant- s’expressava exclusivament en tailandès. Parlar tai fa modern, és estar a la moda, fa in: és la llengua dels mèdia, la que es parla a Bangkok, la dels famosos. Però el tai també és la llengua que debilita les altres fins l’ofec. L’entrevistadora pretenia anar de cosmopolita, sense adonar-se que queia en un provincianisme atroç. Hi ha alguna cosa més mancada de grandesa que renunciar al què és propi en benefici de qui ho pren?

Dengue Country

On Per Jaume MestresIn Tailàndia, Viatges1 comentari

Aquests darrers mesos el nord de Tailàndia registra un augment insòlit de casos de dengue. És el brot més important en deu anys, segons confirmen les autoritats sanitàries. Com que els efectes que provoca el virus del dengue en les persones infectades no és per prendre-s’ho en broma -és una malaltia que requereix hospitalització-, em sembla oportú fer l’advertiment. I més quan una part dels afectats són turistes o viatgers de pas per Tailàndia. Ni que representin un percentatge petit, però n’hi ha. Ja se sap que quan viatgem tendim a minimitzar el què no ens convé. Cal estar atents. No permetem que un viatge de plaer es converteixi en un malson.
El dengue és una malaltia vírica transmesa per la picada dels mosquits aedes aegypti i, més rarament, per l’aedes albopictus. Ambdós són insectes d’hàbits diürns, però això no vol dir que a la nit no siguin actius. Hi ha dos tipus de dengue, el clàssic i l’hemorràgic. El segon és altament greu. És més habitual contraure el clàssic, però també es donen casos de dengue hemorràgic.
No cal obsessionar-se per la possibilitat d’infectar-se, però si que és necessari prendre precaucions. És recomanable tapar-se espatlles, braços i cames. Les persones amb poc cabell millor que es cobreixin el cap amb un barret o una gorra. Un repel·lent contra els mosquits, amb preferència que contingui DEET, és una defensa adequada. Una bona idea també és cremar espirals antimosquits a l’habitació on dormim -fan pudor, és cert-, o si ho preferim podem ruixar-la amb esprai insecticida al moment de sortir-ne. Dormir sota una mosquitera tampoc no fa cap mal. A més dels mosquits també ens protegirà d’altres insectes.
Existeix risc elevat de contraure el dengue a la ciutat de Chiang Mai, tant al centre com als entorns; a Fang, Chiang Dao, Mae Rim, Doi Saket i a la resta de la província. De dengue n’hi ha a Bangkok i en altres poblacions de Tailàndia. En zones rurals hi ha mosquits transmissors, però també a les ciutats. És un insecte adaptat perfectament al medi urbà. Podríem qualificar-lo de domèstic: viu entre la gent, en barris i cases.
A mesura que passin els dies, les infeccions de dengue davallaran. Com més lluny quedi la temporada de pluges la població de mosquits s’anirà reduint. Al nord de Tailàndia, el període de pluges comença sobre el mes de juliol i acaba entre finals d’octubre i les primeres setmanes de novembre. Durant l’estació humida i els dos mesos subsegüents tenim més possibilitats d’infectar-nos. Podríem dir que el període humit és la temporada alta dels mosquits. Durant la resta de l’any s’ha de mantenir l’alerta. Ni que n’hi hagi sensiblement menys, el mosquit vector segueix actiu.
El dengue no és una malaltia exclusiva de Tailàndia, es pot contraure en gairebé la totalitat dels països dels tròpics, incloent el nord-est d’Austràlia.
Un cop tenim informació del problema el què cal és prendre les mesures adequades i disfrutar del viatge. No ens hem d’oblidar del dengue, però tampoc obsedir-nos-hi.

*Si us interessa informació sobre el dengue podeu consultar: http://www.monografias.com/trabajos29/dengue/dengue.shtml i http://es.wikipedia.org/wiki/Dengue

Crisi tailandesa / Conte de fades

On Per Jaume MestresIn Política, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Tot plegat res, unes caquetes de gos a la catifa noble del saló d’audiències del palau governamental, i poca cosa més. No han desaparegut regals valuosos de les vitrines. S’han trobat intactes les peces en ivori blanc del despatx del primer ministre i tots els presents oferts per dignataris mundials estan sencers. Al jardí, sí. S’hi han detectat més desperfectes. Nimieses. Reparar-les i restaurar l’hectàrea de plantes i parterres que s’ha malmès costarà un mes de feina i originarà una despesa, assumida per  l’erari públic, de gairebé mig milió d’euros. Això, segons les valoracions fetes pels responsables de manteniment del palau del govern. Els operaris van posar-se a reparar els danys immediatament després que els ocupants l’abandonessin. En general, els simpatitzants grocs del PAD que han segrestat les dependències del govern durant tres mesos llargs, s’han comportat bé. Al capdavall, són bona gent. Com els seus oponents, els vermells, els que donen suport a la coalició tripartita que detentava el poder, ara desmantellada i il·legalitzada. Gent de bona fe, la majoria, manipulada per uns polítics cobdiciosos que els han instrumentalitzat en la seva lluita personal pel poder, per mantenir-s’hi o aconseguir-lo. Polítics sense escrúpols, també la majoria. Res d’amor i compromís pel país o la pàtria. Fal·làcies. Solament ànsia de poder i de diners. Provoca certa gràcia i fa venir un somriure als llavis quan s’escolta la sentència que han dictaminat els nou jutges del Tribunal Constitucional per justificar la il·legalització de la coalició que fins ahir governava. Se’ls bandeja per frau electoral, concretament per haver practicat la compra de vots. Vaja. De fa anys i panys que aquesta és la norma a Tailàndia. Comprar el votants. Comprar-los en efectiu, a tants diners el vot, o, als més innocents, comprar-los amb un sistema més barat, engalipant-los amb mentides. De sempre ha estat així. És tradició. Una pràctica inherent a la política d’aquest país.
A hores d’ara, els dos aeroports internacionals de Bangkok ja estan desocupats. Des d’aquest matí, a les deu, la bona gent groga instumentalitzada pels dirigents del PAD, han començat el camí de retorn a casa. S’ha acabat la festa. El rastre al seu darrere és depriment. A les instal·lacions aeroportuàries hi han deixat tones de deixalles. A primer cop d’ull, però, sembla que danys d’importància no n’hi ha. Tècnics i treballadors ja han començat una carrera contra rellotge per deixar els aeroports a punt, si pot ser, en una setmana. A tot estirar, abans de quinze dies segurament ja seran del tot operatius. Avui mateix, alguns avions de passatgers ja han aterrat a Suvarnabhumi. Se n’esperen més. També s’han produït enlairaments. A poc a poc, tornarà a restablir-se la normalitat.
Demà passat és l’aniversari del rei. Les celebracions ja han començat. L’aniversari del rei, l’antídot a la disbauxa. El regne de Siam ara és un reialme feliç, tot és de color de rosa. Somriures i confits per als súbdits. Emplastres amb efectes sedants per a uns quants dies. Fi de l’acte primer. Ha acabat bé. Amb amargor per alguns, és clar. Quan es resol una lluita sempre hi ha un perdedor. Ara estem en l’interludi musical. L’orquestra sona afinada, la gent està contenta. La llàstima és que l’aniversari passarà. Arribarà el dia després. Fins quan resistirà el pegat?

Crisi tailandesa / Soroll de sabres

On Per Jaume MestresIn Política, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Des d’aquesta matinada, avions militars no paren de solcar raudes el cel de Chiang Mai. Esmolar d’eines? Molt d’hora, també aquest matí, sento el soroll inconfusible de màquines fumigadores. Trec el cap per la finestra. Un parell d’homes ruixen les dues voreres del carrer on m’estic. És un carrerró ple de casetes baixes amb jardí. S’entretenen sobretot a fumigar les plantes i les basses d’aigua. A les plantes, hi viuen els mosquits adults; a les basses, les larves. En efecte, ruixen amb DDT per mirar d’eliminar el mosquit transmissor del dengue. Senyal que en aquesta zona han aparegut brots de la malaltia. Les autoritats municipals hi envien una brigada amb la missió d’eradicar-lo. Confiem que tan bones accions no siguin balderes.
Sembla que avui el perill o el risc ve del cel. Al cel, els avions militars maniobren. Una mica més avall, els mosquits temibles empesten. I d’un llançagranades apostat en un vehicle aturat en un dels tirabuixons a prop de l’aeroport vell de Bangkok, Don Mueang, aquesta matinada ha sortit projectat un explosiu que ha impactat en un dels finestrals de l’aeroport. Ha travessat el vidre i ha penetrat l’edifici. La granada ha caigut damunt un grup de manifestants que ocupen Don Mueang de fa dies. En aquella hora dormien. La granada ha explosionat. La deflagració ha produït un mort, vint-i-dos ferits i la desbandada general. En pocs segons, al lloc de l’explosió hi havia solament esmicolament de vidres i rastres de sang. Ha esclatat l’alarma. S’ha atiat més odi. Un altre atac contra els contragovernamentals del PAD, els incitadors de la crisi.
Avui, se suposa que el primer ministre Somchai Wongsawat i membres del seu gabinet haurien de presidir, juntament amb els reis de Tailàndia, la parada militar que ha de celebrar-se a Bangkok, a la Plaça Reial. És un supòsit, cal veure què decidirà l’encara primer ministre. Des que va arribar d’una gira al Perú, ja en plena crisi, Somchai Wongsawat i part del seu govern resideixen a Chiang Mai per qüestions de seguretat. Temen un cop militar. De produïr-se, a Bangkok no se sentirien segurs. S’hi desplaçaran, avui, a Bangkok? També avui, el Tribunal Constitucional hauria d’emetre una sentència que pot ser un detonant definitiu. L’alt tribunal ha d’establir si els tres partits que actualment governen en coalició van cometre o no frau electoral. De dictaminar positivament, s’il·legalitzarien els tres partits que formen el govern, el primer ministre Somchai seria destituït i es dissoldria el parlament. Al primer ministre i a bona part dels membres dels tres partits coalicionats se’ls inhabilitaria per cinc anys. Si això s’esdevingués, les conseqüències que se’n derivarien podrien esdevenir tragèdia. Podria esclatar una revolta. Una revolta general encapçalada per dues faccions perfectament definides. Els que aplaudirien la sentència, els grocs del PAD, i els que s’hi oposarien, els vermells, favorables al govern actual. No crec que el cop militar que probablement es produïria fos capaç d’aturar la bogeria. La totalitat del país podria entrar en un malson de conseqüències devastadores.
Ara mateix, dos quarts d’una del migdia, hora tailandesa, un miler de manifestants progovernamentals, arribats a peu i a bord de camions, rodegen l’edifici del Tribunal Constitucional. Es concentren per intimidar els jutges que han de dictar sentència. Volen evitar que el tribunal falli en contra del govern. L’exèrcit ha envoltat l’edifici. En cas de rebre ordres, els soldats estan preparats per atacar. Van armats amb fusells M16.

Darrera hora
El Tribunal Constitucional il·legalitza, acusant-la de frau electoral, la coalició tripartita governant.