Recull d’imatges que resumeixen algun dels viatges fets durant les dècades de 1980 i 1990. En aquella època treballava amb una càmera Nikon FM2. El suport fotogràfic eren diapositives. La imatge digital encara era lluny. Com que viatjava durant mesos, la murga era haver de traginar munts de rodets de diapositives. Puc dir sense por d’exagerar que el material fotogràfic, incloent objectius i càmera, superava en pes i volum la resta de l’equipatge. Carregava amb un bagatge lleuger per la necessitat que tenia de moure’m molt. La totalitat de les imatges han estat digitalitzades amb tanta cura com ha estat possible. Gaudiu de l’espectacle.
Gairebé al cim d’una de les muntanyes més altes de Bali trobem un temple plantat al mig del bosc, sense murades, portes ni teulada. És un santuari obert als quatre vents, alçat sota uns arbres revestits de molsa i líquens, dels quals pengen arrels aèries i orquídies silvestres. L’espai sagrat es troba en un àmbit misteriós, fred, governat pel silenci i l’aire. Fils de vent, orejos i boires permanents embolcallen el reialme silent. El santuari és un indret farcit d’imatges confegides amb matèries vegetals de tots colors, mides i semblances. Vistes amb els nostres ulls poden fer por. Són dimonis, vigilants del bosc. Vetllen les ànimes de gent perduda, dels que no han trobat la pau ni en cap temps s’han reencarnat. Custodien l’espai perquè les consciències maleïdes mai dels mais no trobin la sortida. La intenció és tenir-les captives, fer que romanguin aïllades i condemnades per sempre. Esperits desolats, abandonats dels seus. Llur fat és vagar per sempre sense rumb, en la soledat desesperada d’ànimes en pena.
*Les fotografies van ser fetes entre el març i l’octubre de 2006. A hores d’ara, d’aquest temple místic i inquietant al mig del bosc ja gairebé no en queda res.
Els hinduistes balinesos incineren els seus cadàvers en cremacions col·lectives. La cremació la precedeixen rituals complexos que poden durar setmanes i fins i tot mesos. Acabades les cremacions dels cadàvers els rituals prossegueixen. Per mitjà de subtítols el vídeo ens convida a fer el seguiment del que ocorre en acabar les incineracions. Recollides d’entre la cendra les restes dels difunts, els familiars configuren al damunt una silueta humana feta amb cordons blancs i antigues monedes xineses amb un forat quadrat al mig. Són monedes molt presents en la tradició balinesa, d’una gran càrrega simbòlica i enorme transcendència ritual. D’aquestes monedes els balinesos en diuen “kepeng”. En aquest cas, la silueta humanoide sobre les restes mortals simbolitza la capacitat de regeneració. El cicle de la vida seguirà amb la reencarnació de l’esperit al cos d’un nounat pertanyent a la família del finat. Bali.
Sé que aquest vídeo a molta gent no els agradarà. Realment les lluites de galls són paoroses i execrables, però formen part de la tradició d’alguns pobles. Una mica ho comparo amb els correbous. Som molts els que censurem ambdues diversions. Vist des del nostre etnocentrisme s’ha de ser poc humà per confrontar, en el cas dels galls, dos animals i fer-los lluitar fins que es dessagnen. És evident que el nostre parer no coincideix amb la manera que tenen de veure-ho gent d’altres cultures.
Sobre la lluita de galls, Josep Maria de Sagarra va escriure: “Jo no sé si mai heu vist l’espectacle dels galls. Pel meu gust, és simplement horrible. El gall en el combat es transforma en un ocell que té tota la malícia d’un home. Si hi ha dues situacions de violència que s’assemblin fins en els més petits moviments, són dos homes en el ring i dos galls en la gallera. (…) És un dels espectacles més sòrdids i més cruels que mai hagi presenciat. Jo no vull defensar cap mena d’espectacle brutal, en el qual intervinguin l’home i l’home, o l’home i la bèstia. Confesso que aquests espectacles no em desagraden, però no sé perquè, davant d’una lluita de galls, em vaig sentir avergonyit i com envilit”. La ruta blava, Josep Maria de Sagarra.
La lluita de galls del vídeo és a Bali. Pels ulls de tants i tants occidentals, Bali és una illa idíl·lica que traspua sensibilitat i dolçor. Però Bali també té un costat fosc que pot ser ben desagradable, fins i tot esgarrifós; aquest aspecte s’evidencia, per exemple, en les lluites regulars de galls. Escampades per l’illa hi ha enormes galleres que s’omplen amb milers d’espectadors manifestament fanàtics; es diria que fins i tot despietats, àvids de sang. Com que els balinesos són molt donats al joc, en la lluita de galls hi troben la panacea. Hi aposten molts diners, els que tenen i els que no tenen.
Quan viatjo procuro despullar-me de prejudicis i aparcar moltes de les meves conviccions. Intento revestir-me de neutralitat, almenys fins allà on sigui possible. Miro, veig, escric i enregistro no només allò que em sembla curiós, també el que crec que pot interessar d’altres persones. Al vídeo, més enllà de la lluita esgarrifosa dels pollastres fixeu-vos en el fervor de l’espectacle humà. Intenteu obviar, si és possible, allò que de cap manera ni a mi ni a vosaltres no ens agrada, però tampoc podem fer res per abolir-ho.
Un dels meus principis és no oblidar que mentre viatjo soc a casa d’un altre. Em sento com un hoste, benvingut i acceptat, i això que cap natiu no m’ha cridat ni convidat. I d’aquesta acceptació en dono gràcies. Entenc que no em toca blasmar ni censurar res ni ningú. Si hagués d’obrir la boca per reprovar o per criticar, abans me n’aniria.
A mitjans d’octubre de 2007 vaig ser convidat per amics balinesos a acompanyar-los al temple de Besakih, el santuari més gran, més important i sagrat de Bali. S’alça a uns 1000 metres sobre el nivell del mar, a la falda del volcà Gunung Agung, de 3031 m. El motiu d’anar a Besakih era participar d’una mega-cerimònia hinduista que havia de durar unes quantes jornades. L’objectiu de la cerimònia era pacificar els esperits neguitosos que viuen dins el cràter del poderós volcà. Durant el dia es llançaven al fons del cràter animals per satisfer les ànimes que provoquen les erupcions sempre malignes del magne volcà. Amb el crepuscle començaven els precs, les benediccions, les músiques, les danses, els jocs, les menges. El privilegi de ser allà, compartint aliments, jóc, lleure i pregàries enmig de milers de balinesos em feia sentir un mortal feliç. Malgrat la meva condició d’europeu tan allunyat de la seva cultura i creences, em tractaven amb naturalitat, com un altre de la colla. L’ambient tan favorable em facilitava la immersió dins aquella atmosfera genuïna, peculiar, tan diferent dels nostres costums i del nostre concepte de viure i encarar la vida. De les moltes i moltes, i encara moltes més fotografies que vaig fer, la que il·lustra aquestes lletres és potser la que més em satisfà. Hi veig l’esperit de Bali, la tendresa i alhora la fermesa i l’orgull d’un poble que viu dret i no es deixa doblegar. A Besakih convivia amb ànimes vetllades i estimades pels déus que les governen.
El vídeo presenta una lluita de galls en un vilatge remot de Bali. La lluita es produeix en un ambient rude i primari que poc deu d’haver canviat en centúries. A l’illa de Bali la lluita de galls té un origen místic, d’aquí que se celebri abans d’iniciar-se una cerimònia i a redós dels temples. La sang vessada pels animals durant el combat a mort serveix per temperar el geni dels mals esperits que viuen a l’entorn, ja sigui sota terra, a les cruïlles dels camins o enfilats a la copa dels arbres. Els balinesos creuen que nodrint-los amb sang els mals esperits no els destorbaran. Una cerimònia amb la interferència de males ànimes podria generar calamitats al vilatge. Amb les baralles de galls els balinesos neutralitzen les forces amenaçadores que els assetgen. D’aquí que les lluites de pollastres a l’exterior dels temples se celebrin amb regularitat. I no solament per motius religiosos; el factor entreteniment té una enorme rellevància. També el joc. Aposten grans sumes de diners pels pollastres de combat. L’atzar i el joc són intrínsecs a la idiosincràsia balinesa. A l’inici del vídeo veiem homes jugant amb daus sobre un tapís il·lustrat estès a terra. Parem atenció als diners que corren per sobre les icones pintades.
Cal advertir que les seqüències on s’hi veuen les lluites de galls poden ferir algunes sensibilitats. Millor que s’abstinguin de mirar-les aquelles persones que els desagrada veure patir els animals. Certament, els galls han de passar-ho malament. De vegades penso si alguns pollastres no moren a conseqüència de la tensió o d’un atac de cor més que per les ferides infligides pels temibles esperons d’acer lligats al capdavall de la pota del contrari.
Tot circulant amb moto arribo a un lloc desconegut. Sóc al mig d’una placeta de terra a l’entorn de la qual s’alcen cases tradicionals balineses. Veig un bosquet de cocoters al fons del decorat i gallines espigolant d’ací i d’allà en primer terme. El cloqueig de les lloques es barreja amb la conversa d’homes i dones escombrant. Els saludo: “Om swasti astu…”. Responen amb un somriure i alçant les mans plegades fins el pit. Em disposo a explorar el terreny. No sé com l’he trobat, però de cop i volta em trobo caminant per un corredor gairebé cec, camuflat entre les parets de dues cases. Resulta que el passadís fineix al lloc on comença un amfiteatre de conreus. De l’estretor d’un embut passo de cop i volta a l’esclat d’un paisatge superb. Veig aigua i tiges d’arròs amarant la totalitat del que abasten els ulls. No hi ha pagesos enlloc, ningú no és a les feixes. L’oïda percep el so incessant de dolls d’aigua escolant-se d’un nivell a l’altre. Baixo per una escala de ciment molt malmesa que s’enfonsa pel vessant gairebé vertical d’una vall. La verdor m’engoleix al punt on l’escala es desfà esbotzada per la força destructiva d’un entramat d’arrels. Cada vegada camino amb més dificultat per un corriol lliscós. En alguns trams haig d’avançar amb els peus submergits en un pam d’aigua. Les feixes d’arròs desapareixen cruspides per un devessall de botànica feréstega. La densitat vegetal aclapara. Segon a segon el retruny de l’aigua guanya intensitat. Passada una espessor de lianes em trobo un seguit de balmes romes entapissades de molsa. M’escolo per sota sallents gotejant. Cortines d’arrels pengen del sostre de les petites coves. Tantes dificultats són el preu que haig de pagar per accedir a un reducte secret. A mà dreta veig l’obertura d’un pas, és un cilindre perfecte que forada la roca. Per la mida que té podria esmunyir-s’hi una persona. Un llangardaix d’un parell de pams s’abeura en un toll. Ni s’immuta al veure’m. M’adono que els saltants són el teló que protegeixen un àmbit extraordinari, un món de pedra encaixat dins compactes murs selvàtics. El sòl de basalt amb una esquerda d’uns quatre metres d’amplada al centre, parteix l’escenari en dues meitats exactes. Sens dubte és l’esquinç d’un terratrèmol. Com també deuen haver estat moviments sísmics els que han enderrocat les torres dels santuaris esculpits al basalt, cisellats fa centúries per la mà de l’home. Tres língam -el símbol fàl·lic dels hinduistes- coronen respectivament cada una de les torres del temple consagrat a Brahma, Xiva i Vixnu. Aquest univers mineral, aparentment indestructible, ha estat severament afectat per catàstrofes naturals. Portalades megalítiques amb escales que ara no menen enlloc formaven part del què potser era un palau. El terra és cobert de molsa, verdet i regalims. Hi ha un seguit de roques ciclòpies despreses dels monuments escampades pel basalt. Dèria d’aigua lliscant pels penya-segats. Camí avall, l’aigua besa les sanefes dels baixos relleus dels temples i s’esmuny fins la timba oberta de la gorja, l’esquerda fosca i profunda al fons de la qual hi transcorre un rierol. Estic envoltat de cascades, lianes, arbres colossals, parrupejos d’aus i l’omnipresent xipolleig de l’aigua. Gaudeixo amb intensitat d’aquest món acabat de revelar-se, sens dubte un dels llocs més fascinants que he conegut mai. Si veiés una família de dinosaures pasturant entre l’espessor de les falgueres no em sorprendria gens. Potser era un saure gegant, el llangardaix que s’abeurava. Vellut, la molsa i, fantasmes, els castells enrunats.
*Al vídeo hi veureu poc més d’un minut d’aquest paratge. Suficient per fer-vos somiar. Sempre i quan sigueu esponja i no ànima basàltica.
Les imatges del vídeo estan enregistrades al cor mateix del temple, durant la celebració d’unes cerimònies hinduistes de gran transcendència per a la comunitat del vilatge. L’acció arrenca poc abans que el ballarí de la dansa Jauk Manis entri en escena. El veiem abillat esperant el moment que l’orquestra de gamelan marqui el compàs exacte per començar a ballar. Abans de moure’s s’està uns instants quiet davant la figura sagrada del Barong Macan. El màxim símbol del bé en l’hinduisme balinès reposa damunt un suport de fusta després d’una de les múltiples vegades que ha estat protagonista, en el transcurs de denses jornades religioses farcides d’una litúrgia incomprensible pels no iniciats. El lloc on veiem el ballarí esperant-se és una de les zones del santuari. Al seu entorn hi ha altars amb imatges de deïtats i flors per honorar-les. També és l’indret on es preparen altres intèrprets que després sortiran a escena. En començar a evolucionar, el ballarí de Jauk Manis es dirigeix al portal que comunica amb la zona on hi ha l’orquestra de gamelan i els espectadors, fidels del vilatge presents al temple per participar de les oracions i d’uns espectacles carregats d’enorme simbologia mística. El nom de la dansa, Jauk Manis, fa referència a un personatge bonhomiós protagonista d’alguns passatges de la tradició cultural balinesa. Jauk és una mena de gegant que per causes desconegudes va a parar a un món distint al seu, el món dels humans. S’hi sent perdut i desvalgut. Malgrat l’aparença inquietant del personatge -sobretot per les afuades i llarguíssimes ungles que no para mai de batre- és bondadós i pacífic. La dansa manifesta el seu estat anímic, alterat per haver-se de moure en un àmbit aliè que no li és propi. En un moment de la interpretació -quan la música s’atura- el gegant Jauk evidencia la seva ingenuïtat i la tendresa que el governa. És quan divaga d’un costat a l’altre i, encuriosit, s’acosta a músics i espectadors per intentar comunicar-s’hi. Malgrat el signe positiu que representa algun infant s’esvera si s’hi apropa massa. És divertit veure com alguns nens s’alcen i s’aparten temerosos. De vegades he vist criatures fugir cames ajudeu-me del desvalgut i innocent Jauk. “Manis” és un terme que indica dolçor o tendresa. D’aquí que la màscara de fusta amb que el ballarí es tapa la cara sigui blanca. En acabar la dansa l’intèrpret es retira pel mateix portal on ha accedit a escena i torna al lloc on l’esperen els seus, familiars i amics. Li ofereixen aigua i l’ajuden a desvestir-se.
.
Dues vegades l’any al temple ubicat al nord d’un vilatge balinès, alçat entre un verdissar de camps d’arròs i arran d’una gorja profunda per on discorre un rierol, s’hi celebra una cerimònia hinduista anomenada Mecaru Godel o Butayadnya. Els rituals religiosos s’allarguen uns quants dies. Durant les hores diürnes les dones del poble omplen de flors i paneres de menges els altars i pavellons del temple. Són ofrenes pels ídols que els presideixen. Després els honoren pregant assegudes sobre el terra de lloses. Però és a les nits quan l’activitat al santuari arriba a l’apogeu. Famílies senceres ocupen el recinte del temple per trobar-se amb convilatans i els esperits dels seus difunts. Amb la pregària s’acosten a les ànimes i a través de la meditació profunda poden comunicar-s’hi. Els bramans són el pont entre el món visible i l’intangible. Salmòdies atàviques, dringar de campanetes, pètals d’oloroses flors i aigua beneïda configuren el marc per accedir a l’univers reconfortant de l’esperit. Recolliment general i benediccions massives transporten els fidels a una dimensió més enllà de la física, immersos en un silenci absolut només trencat per l’esporàdic tritlleig de la petita campana que branda el gran sacerdot o pedanda. Sota pavellons oberts als quatre vents sona harmònicament el metall de gongs i platerets, amorosit per timbals i flautes. Són un parell d’orquestres de gamelan tocades pels homes del poble. Els creients que esperen torn per accedir al més sagrat del santuari amb la intenció de purificar-se, i els que ja ho han fet, s’estan en un àmbit més distès destinat a la contemplació de danses de profunda significança religiosa. És l’hora del Calonarang. El moment de les representacions dramàtiques que rememoren l’origen de Bali, una amalgama de llegendes i màgia expressada bàsicament a través de la dansa. El ball que veiem al vídeo es diu Topeng Jauk Keras, que podríem traduir per “dansa amb màscara de color vermell”. Balla un nen del vilatge de a penes 10 anys. L’enregistrament és fet des d’un angle inusual, concretament des del costat oposat als músics i espectadors, a l’esquena del ballarí. Val la pena observar el vívid ambient a l’entorn del noi que dansa amb gran entusiasme.
Al temple d’un poblat amagat entre espessors boscoses, als vessants d’un dels volcans de Bali, s’hi celebren unes cerimònies místiques amb la finalitat d’enfortir els turmentats esperits dels vilatans, forçats de per vida a debatre’s entre les poderoses temptacions del mal i els deures i sacrificis imposats per l’altre costat de la balança. La lluna nova, confosa entre tenebres, congrega un munt de fidels al temple dedicat a les ànimes desencarnades, aquelles que despreses del cos són camí del cel o en trànsit al món malèvol que es consum a sota el sòl. Bruixots i fetilleres al servei d’esperits malèfics i de les forces que governen tempestes i malvestats diverses, conviuran uns dies amb sacerdots consagrats a foragitar desequilibris i al restabliment de l’harmonia, màxima de benestar i consol. Simbolitza el bé la mítica figura del Barong, fantàstica criatura híbrida en forma de dragó i semblança de vegades lleonina o porcina. El Barong té la potestat de neutralitzar i mantenir a ratlla les energies desbocades, personificades en la malèvola bruixa Rangda, terrorífica criatura bípede devoradora de criatures. Els esgarips, udols i el cos pelut de Rangda, dotada d’ungles com ganivets i esmolats ullals, espanta els dèbils perquè són incapaços d’afrontar-la. D’aquí que els homes més forts s’hi abraonin presos del deliri que els provoca el turbulent estat mental de trànsit. Amenacen Rangda amb grans matxets, disposats a esquarterar-la, però el monstre governa la voluntat dels atacants i l’acer es gira en contra d’ells mateixos. Sort en tenen del Barong d’especial pelatge negre. Amb la intercessió dels bramans que no paren de pregar i aspergir aigua beneïda, les fulles ondulades de les dagues de cap manera no poden lesionar ningú. Ni una sola gota de sang brolla dels cossos dels mortals. La dansa de les bruixes que veiem al vídeo s’esdevenia a les tres de la matinada, en el zenit de la nit pregona, quan el poder del mal ratllava l’apogeu. A partir del minut 7:35 -al tram final del vídeo- contemplem la cerimònia de claudicació de les tres Rangda. La benedicció i pregàries dels sacerdots i els ancestrals salms en kawi de les dones, aplaquen el furor de les bruixes. Finalment uns homes se les emporten empenyent-les, mentre un dels joves que s’hi ha enfrontat ha de ser atès i sostingut per una colla de fidels. Que una persona no balinesa hagi pogut assistir a aquesta cerimònia, celebrada en un vilatge remot, és una excepció i un privilegi que dec a l’estima que em professen els meus bons amics de Bali.
Jaume Mestres 