Teruna Jaya (Victorious Youth) is one of the most reputable dances in the Balinese repertory. Teruna Jaya was conceived to be played by a female dancer, though in this video is played by I Dewa Nyoman Wirawan, a male artist from Pengosekan, the southern part of Ubud. I Dewa Nyoman Wirawan (aka Unyil) is one of the greatest dancers in Bali. He has performed abroad several times. Dewa is very loved in Japan, country which visits often to show his art. Teruna Jaya is an energic dance, it demands a lot of spirit from the dancer. Dewa does it. In that video we can see the full length of the dance. It is perform at the stage (wantilan) of ARMA (Agung Rai Museum of Art), in Padangtegal, on the skirts of Ubud. One of the musicians playing at the gamelan orchestra is the father of the dancer. From minute 07:19 to 07:36 we can recognize him perfectly. Is the tallest musician on the right side hand. He wears moustache.
Teruna Jaya (Joventut Victoriosa) és una de les danses més acreditades del repertori balinès. Fou concebuda per ser interpretada per una noia, però en aquest cas qui balla és I Dewa Nyoman Wirawan, un jove que va néixer i viu a Pengosekan, vilatge al sud d’Ubud. En aquests moments, Dewa (també conegut com Unyil) és un dels millors ballarins balinesos. Teruna Jaya exigeix molta energia. Dewa és la persona idònia per a ballar-la, té el tremp d’un noi i la gràcia d’una noia. Viatja sovint a l’estranger a ballar dansa tradicional balinesa. On va més sovint és al Japó. Els amants japonesos de la dansa balinesa l’adoren. El vídeo ofereix la versió sencera de Teruna Jaya. I Dewa Nyoman Wirawan balla aquesta esplèndida versió de Teruna Jaya al wantilan (escenari) del museu ARMA (Agung Rai Museum of Art). Un dels músics de l’orquestra de gamelan és el pare del ballarí. Toca al grup d’instruments de la dreta, és un dels homes del mig. Se’l pot identificar perfectament del minut 07:19 al 07:35. És el músic més alt. Porta bigoti.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony DSCP200. Gravació sense trípode.
Hi ha algun país més permissiu que Tailàndia en qüestions sexuals? Probablement, no. Per la generalitat de la gent d’aquesta terra el sexe és una funció fisiològica que s’ha de satisfer en llibertat, siguin quines siguin les preferències sexuals.
En un país d’autèntica tolerància per la vida sexual de les persones no és estrany que els transvestits siguin notòriament visibles. Els transvestits són acceptats, respectats i estimats pel comú de la societat tailandesa. A cada poble, per petit i remot que sigui hi trobem transvestits. En desfilades i festes sempre hi tenen el seu lloc destacat. En diferents poblacions he vist concursos de bellesa de transvestits. Competicions oficials presidides per les autoritats locals. Fins i tot celebrades amb la concurrència de monjos i novicis budistes dels temples de l’entorn. Això és ara i ha estat així sempre.
No és difícil veure en vells murals pintats als ubosót dels santuaris, seqüències d’imatges amb transvestits en primer terme. Les parets d’un nombre considerable de temples budistes són plenes de referències eròtiques. En molts casos, dibuixos desvergonyits a tocar de les plàcides imatges de beatífics budes somrients.
L’enorme tolerància dels tailandesos és un fet evident i palpable. Tolerància de veritat, no pas condescendència hipòcrita.
En festes multitudinàries universitàries a les quals he assistit, mai no hi han faltat xous protagonitzats per estudiants transvestits. I no com aquell que fa broma, sinó prenent-se el seu rol ben seriosament. Ara recordo una vegada a Chiang Mai, en un centre comercial, actuacions musicals de joves universitaris vestits de dona amb la finalitat de recollir diners per un viatge de fi de curs. La gent participava i feia donatius, complaguda, indiferent a si sota la roba femenina tan lluïda i ben portada s’hi encobrien senyoretes o senyors.
El sexe de l’àngel és un vídeo gravat a Chiang Mai en un local on regularment s’hi practica la lluita tradicional tailandesa, o muai tai. El transvestit protagonista actua al mateix ring on en dies de combat s’acarnissen els lluitadors. Mirat amb els nostres ulls pot ser xocant que en l’escenari on habitualment s’hi desenvolupa un esport tan viril com la lluita cos a cos hi actuï un àngel de naturalesa dubtosa, decantat a la feminitat malgrat que per naixença sigui mascle. És una actuació còmica, bastant estripada. Normalment, els transvestits que intervenen en espectacles de varietats fan de senyores. Senyores emplomallades i molt fines, ben guarnides i ben posades. Veure interpretacions barroeres com la que mostra el vídeo no és gaire habitual, per això les imatges tenen el valor afegit de la raresa.
Fa hores que la plaça Tapè bull d’enrenou. A l’escenari alçat per celebrar el cap d’any sona a tot volum la música rockera d’un grup local. Malgrat el rebombori i els megavolts de llum gairebé diürna que il·lumina la plaça, no és fins el moment que es disparen els primers petards que no es produeix la sorpresa. De la totalitat dels arbres emergeixen projectils alats. Podrien ser fulles voladores o sagetes rabents, però són ocells. La fúria esperitada de les aus abandonant a l’uníson el recer nocturn contrasta amb el to pausat amb què remunten l’aire corrues de globus de paper.
Ambdues vores del canal oriental que enriveta la ciutat vella són plenes de gent. La majoria són ciutadans de Chiang Mai, però també hi ha un bon nombre de turistes del país i estrangers. Compleixen amb la tradició de fer volar globus. El 31 de desembre és un dia bo per conjurar pecats i foragitar la mala sort. De fet, és la nit ideal per a lliurar-se’n; la nit que va de bracet amb l’any que es mor.
Sense ocells dormint als arbres la festa continua. Som milers les persones que ens amunteguem davant l’escenari arran del portal que dóna nom a la plaça. Si no puc esquivar la gentada no podré veure còmodament la festa. En un cop d’inspiració se m’acut dirigir-me al teatret per la banda del darrera, com si fos un dels artistes que ha de sortir a l’escenari. Em surt bé. No sé com, però la qüestió és que supero sense dificultat els controls i el cordó de policies. També esquivo els guardaespatlles que protegeixen les autoritats, concentrades en un espai acordonat. En un moment, em trobo assegut molt a prop dels manaires. Ocupo una de les cadires folrades amb tela blanca. Al davant de tot. A tres metres seu l’alcaldessa de la ciutat, envoltada de la quota de llepaires que pertoca. També hi ha oficials vestits amb uniforme d’impol·luta blancor, consellers municipals i familiars. Ningú no em diu res. No solament em toleren, sinó que fins i tot em dediquen mirades complagudes i somriures. Emmarca la tarima escènica la muralla de maons de la ciutat vella i el cel serè. Negríssim. Una lluna grossa, de color merenga, s’ajoca per la banda de ponent. De pressa, com si tingués ànsia per aconseguir el seu company, el sol, que ara mateix descansa darrere els cimals de Doi Suthep.
Els presentadors anuncien la recreació d’un fet històric. Ni més ni menys que la fundació de la terra Lan Na, amb Chiang Mai de capital. El xou arrenca amb música èpica, grandiloqüent. Una veu gravíssima, de dicció perfecta, comença a narrar emfàticament els fets que suposadament s’esdevingueren unes quantes centúries enrere. Els prolegòmens tan ampul·losos, estil son et lumière del temple de Karnak, a Egipte, fan pensar que en qüestió de segons apareixerà un exèrcit d’elefants engalanats, escortats per braus soldats armats amb llances, arcs i fletxes desfilant de camí a un combat. Però resulta que en lloc de paquiderms sorgeixen uns cossos bellíssims amb ben poca història al damunt, guarnits amb llampants atuells i escassa roba. Una bogeria d’efectes rutilants, bafarades de fum i canonades lumíniques, entre altres sofisticades barators, serveixen per a emmarcar i destacar encara més la perfecció dels nois i noies que evolucionen estufats, conscients que provoquen admiració. És l’estil tai, sempre més preocupat pel què és postís que no per la substància. En aquest cas, l’al·legoria històrica és un pretext, l’excusa idònia per a una espatarrant exhibició de cossos. Una bigarrada samfaina endolcida i falsa que a cada cop d’efecte -i n’hi ha molts- el públic aplaudeix entusiasmat.
Ara canten i ballen tres enèrgiques artistes vingudes de Bangkok. Encenen passions. La gent s’aboca a oferir-los garlandes. La temperatura arriba a un grau superlatiu: música rítmica a tota marxa i carn fresca evolucionant amb estudiada provocació per a fer-la més llaminera. El plat fort de la nit, però, és Bie The Star, en aquests moments el cantant més aclamat de Tailàndia. Bie és fill de Chiang Mai. Es produeix una explosió emocional unànime al moment que Bie irromp a escena. Xiscles, crits, ovacions. Plors histèrics de moltes adolescents que voldrien acostar-s’hi. Bie demostra a bastament que és el rei. És un ídol. Fa una actuació impecable. És un bon cantant i un grandíssim ballarí. Té carisma. Trencacors nat. Bie ha nascut per ser una gran estrella.
Pocs minuts abans de mitjanit les autoritats en pes pugen a l’escenari. L’alcaldessa enceta un parlament. Arenga la gent amb abrandades paraules de caire patriòtic. Hi té la mà trencada. A les dotze en punt no sonen campanades, però esclata un castell de focs que il·lumina la ciutat. Dels quatre punts cardinals emergeixen en diagonal múltiples i poderosos coets llençats des d’uns canons. Esclaten produint un joc multicromàtic de centelles com mai abans no havia vist. Un luxe pirotècnic de somni que embadaleix tothom. Fascinació general per les enlluernadores guixades superposant-se en la pissarra opaca de la nit. Les rabents traces de colors s’entrecreuen amb la parsimònia processional dels globus, potser alentits pel llast de tants pecats.
Acabats els focs, les dues pantalles gegants instal·lades a la plaça emeten un vídeo del flamant primer ministre Abhisit. El president del país adreça als ciutadans de Chiang Mai unes paraules plenes de bons desitjos. Els felicita l’any que s’enceta. Una felicitació de conveniència, és clar. Al moment que Abhisit inicia el parlament, les autoritats locals s’alcen dels seients i es posen d’esquena a les pantalles. A l’enemic, ni les engrunes d’una atenció fictícia. Amb la mateixa indiferència que les autoritats, el públic també s’hi posa de cul i comença a desfilar. En lloc d’esbroncar, menystenen qui veuen com un usurpador. Abhisit és de la banda dels grocs, eterns rivals dels vermells, el color polític dominant a la ciutat i a la província de Chiang Mai.
La plaça Tapè es va buidant a mesura que el primer ministre desgrana el lacònic parlament. Si continua gaire estona amb la sonsònia, segur que els ocells no trigaran a tornar al recer abandonat dels arbres per a ajocar-s’hi de nou.
Durant tres mesos estudio la llengua shan en una aula del Wat Pa Pao, a Chiang Mai. El shan pertany a la família de llengües anomenades kadai. Entre d’altres, s’hi inclou el tai i el laosià. La llengua shan parlada és propera al tai; en canvi, l’escriptura és totalment diferent, tal com es pot comprovar en aquest vídeo gravat durant una classe. El monjo és Phra Phan Nya, el meu mestre. A la darrera part del vídeo apareixen dos novicis recitant les vocals shan.
S’han acabat les pluges. L’atmosfera ha recuperat la transparència. El cel és una volta lumínica de blaus. L’aire és diàfan, lliure de gases bromoses. Esplendeixen els colors. L’abundor de les pluges ha fet de la natura una Arcàdia. Els homes, feliços, es manifesten joiosos. És el moment de celebrar festivals, proclamar l’agraïment als esperits que vetllen pel benestar de les vides, per l’ordre de les coses i l’estabilitat del món. Els humans reclamen protecció i exulten goig. Ha arribat el Yi Peng.
És negra nit. Una processó de joves avança pel camí de terra que voreja un canal d’aigua. Van vestits amb la roba tradicional de la pàtria Lanna, el país del Milió de Camps d’Arròs. Roba masculina de tonalitats marrons, sabor de terra. Argila vella, un regne de gairebé mil anys. Porten turbant, armilla que els deixa al descobert el pit i una mena de bombatxos curts ajustats als malucs. Van descalços. Les noies duen faldilles de tub fins els peus. Porten bruses brodades, ornades amb puntes fines i lluentons. Els cabells pentinats enrere, recollits al clatell. Llueixen arracades de penjolls, braçalets daurats o de plata, fermalls al pit i camafeus.
La processó camina entre llànties d’oli plantades a les vores del camí. La donzella més bella de l’antic regne Lanna, avui integrat a Tailàndia, seu en un palanquí transportat per vuit nois. Al davant avança una legió de penons, banderoles i faroles enceses. Travessen el canal per un pontet de bambú. Es dirigeixen al començament del llarg camí que acaba als peus d’un turó. El turó és cobert de plataformes circulars de fusta sobreposades. Al cim de la mola artificial s’hi alça una estructura semiesfèrica, de base circular, impol·lutament blanca. Sembla un iglú. A l’interior s’eleva la figura d’un buda daurat, radiant entre tanta blancor.
Quan la processó arriba al camí que duu directament al buda, dotzenes de nois i noies amb fanals s’hi afegeixen. Al capdavant s’hi posen músics i ballarins. Música dolça i dansa antiga, respir d’una ànima que es nega a morir. Passen per sota una arcada monumental, als costats de la qual es drecen els arbres de la vida. Són ficus immensos, ornats amb faroles de colors. Una multitud a banda i banda del llarguíssim passeig encatifat es mira la comitiva. No se sent altre so que els gemecs dels flautins, el repicar dens dels bronzes. La processó arriba als peus del pujol circular.
Tot al voltant de les tarimes hi seuen monjos i novicis. Teles de color safrà, cames plegades, caps rapats, celles afaitades. Són petits budes, la calca humana de la imatge que fulgeix en la claror rutilant de l’iglú. Un dels bonzes inicia un parlament. És una plàtica farcida de paraules convincents, precs a la perseverança, a la lluita de cada dia, a la confiança en el cicle infinit de la vida. Malgrat que som milers, desenes de milers les persones convocades, el silenci és rotund. Encara més quan les paraules del monjo inviten la massa a meditar. Comença una massiva meditació de quinze minuts seguida per tothom. L’abat recita mantres que ajuden el cervell a buidar-se. A aconseguir la introspecció des de l’estómac, l’eix vital on gira l’alè del cos.
Acabada la meditació, apareixen dos joves proveïts de sengles canelobres. Ascendeixen els graons del monument. Arribant al cim s’aturen. S’alça l’abat del seu seient. El vell bonze s’acosta a un peveter emplaçat davant la imatge fulgent del buda. El peveter s’encén. La flama que dimana és blanca, tan blanca com la neu dels Himàlaies, pura com el bressol de Xiva. Els dos adolescents acosten els canelobres a la flama. El foc els pren. S’encén més vida. Descendeixen amb la penyora sagrada a les mans. Es dirigeixen on seuen les autoritats. El governador de Chiang Mai encén la punta d’una vara amb la flama dels dos canelobres plegats. Un esquitx, una petita espurna dispararà un joc de focs de somni. La guspira incendia uns reguerots de pólvora connectats amb infinitat de peveters. Els peveters cremen. Són com bengales gegants. Provoquen torres de fum, boires irisades. La multitud esclata d’alegria. Tothom s’afanya a encendre les llànties escampades arreu de la vastíssima esplanada. La gent desplega infinitat de globus de paper, tubs cònics d’un metre i mig d’alçada per uns quatre pams de diàmetre. Encenen el combustible sòlid fixat a la base del con. Dues, tres o quatre persones sostenen l’artefacte mentre l’aire de dins s’escalfa. Quan és més livià que el de fora, el giny s’envola. Es produeix una ascensió massiva de llanternes lluminoses al cel negríssim de la nit. La lluna creixent ho presideix. Els globus són legions de punts en moviment que no paren d’enlairar-se. Batallons de bellugadisses cuquetes de llum ataronjada. N’hi ha que es cremen pel camí. Els que s’incendien desprenen cues espurnejants, com una estrella fugaç. Altres globus cauen, alguns s’estavellen contra uns arbres. Molta gent s’agenolla i prega. L’espectacle és gloriós. Des que ha començat em sento viure en un món imprecís, en una mena d’àmbit d’ànimes. Animetes escalant el cel fins fondre’s en l’escalf del mantell d’Indra.
Els bonzes segueixen asseguts als seus llocs. Ara sostenen un fanal entre les mans. Es mantenen estàtics. Continuen meditant sota la fulgència del buda i la flama de la torxa. En el seu silenci i immobilitat em sembla veure’ls levitar.
Esclaten focs, castells pirotècnics que emmarquen l’escampada de llanternes solcant la buidor obscura de la nit. Es diria que els globus es posen en rengles així que arriben al camí correcte que ha de menar-los al destí. Miríades de volums vaporosos, una infinita via làctia de missatgers de llum. Recaders de pensaments, d’anhels. Pregàries al cel.
Primer de novembre. Arribo a la Universitat de Chiang Mai a quarts de vuit del vespre. L’entrada al campus és atapaïda de gent. La porta, una reixa de ferro, és tancada i barrada. S’ha de passar a través de l’obertura estretíssima que hi ha entre l’estructura del portal i la paret. És tan estreta que a una persona una mica grassa li ha de ser impossible franquejar-la. Veig soldats i policies vigilant l’entrada. Porten llanternes i jaquetes reflectores. M’afegeixo a la corrua pacífica de joves que puja camí amunt. És fosc, però m’adono perfectament que avanço per un passeig vorejat d’arbres. Arribo al punt on el jovent es concentra. A través d’uns altaveus els organitzadors donen instruccions. Em poso a la cua per creuar la porta d’accés al recinte on se celebra la festa. De fet, el que en dic porta són dos arcs metàl·lics justíssims. Als nois se’ls obliga circular pel pas de la dreta; a les noies, per l’altre. Abans de travessar-los s’ha de caminar uns metres per un passadís de tanques. Només s’hi pot passar en fila índia. Un sistema perfecte per controlar tothom. Un xicot em demana la invitació. La porto als dits. El noi agafa el cartró i el forada amb un petit trepant. M’adverteix que seguidament em registraran. La inspecció acaba de pressa. Via lliure. Ja sóc dins l’espai a cel obert on transcorrerà la festa. Calculo que en la vastedat d’aquesta superfície s’hi encabirien tres camps de futbol ben bons.
Encara no són les vuit del vespre i l’esplanada ja vessa. Milers i milers de persones ocupem la immensa extensió del campus universitari. A una i altra banda hi ha barraques de fira. La majoria són parades de menjar i begudes. Al fons del pla s’alça un escenari colossal. Toca una orquestra. Com que fins al migdia ha plogut, el terra és un fangar. De moment, opto per quedar-me a la part de dins d’una parada on serveixen els darrers talls d’un bou empalat cuit a la barbacoa. El cadàver del boví és un esquema ossi de línies inexactes flotant sobre un llit de brases apagades. A penes si queden pelleringues adherides a les vèrtebres. Al costat del què resta de bèstia morta hi ha una mena d’arbre de Nadal, un avet de plàstic ple de diners penjant de les branques. Em diuen que és una icona al·lusiva a l’abundor natural. L’arbre pertany a una fundació per a la conservació dels boscos. Els fons que es recaptin han de servir a l’entitat per a col·laborar en la preservació de la jungla que encara resta al país. Una estudiant s’acosta i amb molt respecte penja un bitllet de 50 baht a l’arbre. Està convençut que amb aquest gest acaba de salvar uns centímetres de selva.
Estic envoltat d’universitaris contents. La consumpció d’alcohol és una empenta definitiva a l’alegria. Vinga a beure cervesa. Llaunes i més llaunes. I ampolles de whisky d’arròs, una rere l’altra. Vasos a vessar de gel sobreeixint d’esperits etílics. Engrescats per la beguda i el so de l’estrepitosa música, alguns es deixen anar i comencen a ballar. Apareix un transvestit. Cap rebuig ni actituds condescendents paternalistes. Res d’això, naturalitat absoluta. Un més de la colla, un altre com tots.
Quan ballem ens expressem. Debilitem la màscara. La beguda ens estova. El ball i l’alcohol combinats flexibilitzen, esmicolen el punt de contenció i el riu de l’ànima es desborda. La màscara es desfà com el ferro es liqua amb l’escalfor roent. Mentre la carota va convertint-se en una massa amorfa ens regala una simfonia de ganyotes. Alliberats de la màscara surt el què som. Cascada o riu mansoi. Vall ubèrrima o cau de punxes. Si ens poguéssim projectar en l’espai i ens miréssim ballar segur que veuríem les traces de la nostra idiosincràsia.
El grup que tinc davant segueix amb entusiasme la cançó que interpreta un cantant vestit amb una llampant jaqueta de color verd lloro. El noi que trinxa la carn del bou, un xicot amb ulleres graduades de pasta -aparatosa muntura negra- deixa les eines entre trossos esfilagarsats de carn resseca. Alça els braços i vincle el cos. Emergeix l’ànima. S’expressa l’esperit. D’aquests moviments suaus, dolços i parsimoniosos flueixen segles de cultura. Contorsions meloses, cadència mil·lenària amb connexió a la terra. Llavor germinada.
L’escenari és una al·legoria ferroviària xarona. La festa se celebra per reclamar un vell projecte promès per l’exprimer ministre Thaksin Shinawatra. Thaksin, defenestrat per un cop d’estat militar el 19 de setembre de 2006, ara autoexiliat a Londres, va prometre la construcció a Chiang Mai -la seva ciutat natal- d’un tren interurbà, lleuger i elevat, semblant al que funciona de fa uns anys a Bangkok. A la banda esquerra de l’escenari s’obre l’entrada d’un túnel, mentre que al decorat del fons hi ha pintats diferents tipus de combois. La gent de Chiang Mai recela del projecte. Saben que sense el principal avalador el tren no arribarà. I ara encara menys, el 21 d’octubre el tribunal suprem va condemnar Thaksin a dos anys de presó per un cas de corrupció del qual va ser trobat culpable. L’exprimer ministre, doncs, a més d’haver estat foragitat del poder ara és fugitiu de la justícia. Però els estudiants ho tenen clar: volen el tren, amb Thaksin empenyent-lo o sense.
Dotzenes de focus il·luminen la formidable caixa escenogràfica. Feixos multicolors no paren de moure’s entre boires de fum que expulsa l’utillatge. Els llums escombren l’escenari i tracen guixades ràpides sobre el compacte formiguer del públic. L’espectacle és una rauxa lluminosa i exultant. Un prodigi d’energia. La cara feliç del país, joiosa i esplendent, expressant-se en grau superlatiu. Tinc la fortuna de poder ser a escassos metres de la baluerna escènica. La major part dels artistes són universitaris, nois, noies i catói, o transvestits. Els presentadors i animadors són transformistes masculins vestits i abillats com dones. Estudiants, és clar. Els components de les dues orquestres que s’alternen també són universitaris. També són estudiants un bon nombre de tècnics i els responsables del control de seguretat intern. L’espectacle funciona amb precisió de rellotge. Cap segon mort, cap buit que inviti a badar. Acció esclatant. Alternant-se amb les esborrejades coreografies actuen cantants famosos. Durant l’actuació la gent s’hi aboca. El servei d’ordre no para de lliurar-los garlandes que els fan arribar els espectadors. La multitud canta a cor amb els intèrprets que estima. L’emoció i la joia es desborda en molts moments.
La totalitat de la música que sona és tailandesa, de la primera a la darrera nota. Les cançons, totes les veus, s’expressen exclusivament en tai. L’ànima festiva de Siam exposada a cor obert. Cap concessió a música forana. Ni tan sols anglosaxona. A la globalització cultural se li fa difícil fer forat en amplíssims sectors d’aquest país. Tailàndia viu en estat d’ebullició. Amb l’orgull i l’autoestima tan potent que dimana de la base, el progrés del país és imparable.
Circulo amb moto per la carretera de Tegallalang. Em dirigeixo al nord. Passo per Pande. M’admira la bellesa del paisatge. I la tranquil·litat de la ruta. És un plaer circular per aquesta carretera amb a penes trànsit. En arribar a un revolt m’adono que hi ha un moviment inusual de gent. Quan a Bali trobes més de cinc persones juntes és que es cou alguna cosa important. Per la manera com vesteixen diria que van a un ritual funerari. Una cremació, o ngaben, no pot ser, doncs enlloc no veig lembuh. Els lembuh són els toros de fusta on introdueixen els cadàvers per incinerar. M’aturo i pregunto a un parell de dones a quina mena de cerimònia es dirigeixen. Responen que van a un ngurugan. El ngurugan és un ritual que es fa per purificar l’esperit i encarrilar el camí de l’ànima d’algú que va morir fa poc. Aquests rituals se celebren a l’entorn de la tomba del difunt trenta dies després del traspàs. Aturo la moto i l’aparco al voral de la carretera. Obro la bossa. De dins trec la roba necessària per participar de l’acte. Em lligo el kàmen a la cintura i em poso al cap el déstar adequat, en aquest cas un de tons blancs i negres. Mentre em vesteixo veig baixar la processó per la petita carretera. Quan arriba a la meva alçada m’afegeixo a la corrua.
Arribem al cementiri. La cerimònia que viuré és una de les de més interès que he vist a Bali. No té res a veure amb les cremacions, tan espectaculars, multitudinàries i acolorides. El ngurugan és un ritus relacionat amb la mort, sí, però és una altra cosa. A mesura que la gent va congregant-se va seient a terra. Es formen grups de persones per les zones menys irregulars del terreny. El cementiri està ubicat en un camp obert, fresc, envoltat d’arbres grandiosos, algun cocoter i arrossars al voltant. No té tanques, ni nínxols, ni panteons. El terra és totalment tapat per l’herba. Al primer cop d’ull les tombes passen desapercebudes. És quan t’hi fixes que t’adones dels túmuls que les marquen. Els balinesos hinduistes enterren els morts transitòriament. Els colguen per un període de sis mesos, transcorreguts els quals els familiars els desenterren per procedir amb els rituals que precedeixen la cremació de les despulles. El més significatiu d’aquest ritus és la neteja dels ossos del finat. Potser perquè tenen aquest aire de provisionalitat els cementiris hinduistes de Bali no són tenebrosos. Una altra cosa és quan te’ls trobes ocupats per desenes de persones desenterrant cadàvers. Aquesta és una visió, com a mínim, inquietant. Esborrona veure els fills extraient el cos mig descompost de la mare, per exemple. Les vegades que he viscut aquesta experiència, que comença hores abans de l’alba, he sentit sempre un calfred. Emoció i esgarrifança.
Jaume Mestres 