Les imatges del vídeo estan enregistrades al cor mateix del temple, durant la celebració d’unes cerimònies hinduistes de gran transcendència per a la comunitat del vilatge. L’acció arrenca poc abans que el ballarí de la dansa Jauk Manis entri en escena. El veiem abillat esperant el moment que l’orquestra de gamelan marqui el compàs exacte per començar a ballar. Abans de moure’s s’està uns instants quiet davant la figura sagrada del Barong Macan. El màxim símbol del bé en l’hinduisme balinès reposa damunt un suport de fusta després d’una de les múltiples vegades que ha estat protagonista, en el transcurs de denses jornades religioses farcides d’una litúrgia incomprensible pels no iniciats. El lloc on veiem el ballarí esperant-se és una de les zones del santuari. Al seu entorn hi ha altars amb imatges de deïtats i flors per honorar-les. També és l’indret on es preparen altres intèrprets que després sortiran a escena. En començar a evolucionar, el ballarí de Jauk Manis es dirigeix al portal que comunica amb la zona on hi ha l’orquestra de gamelan i els espectadors, fidels del vilatge presents al temple per participar de les oracions i d’uns espectacles carregats d’enorme simbologia mística. El nom de la dansa, Jauk Manis, fa referència a un personatge bonhomiós protagonista d’alguns passatges de la tradició cultural balinesa. Jauk és una mena de gegant que per causes desconegudes va a parar a un món distint al seu, el món dels humans. S’hi sent perdut i desvalgut. Malgrat l’aparença inquietant del personatge -sobretot per les afuades i llarguíssimes ungles que no para mai de batre- és bondadós i pacífic. La dansa manifesta el seu estat anímic, alterat per haver-se de moure en un àmbit aliè que no li és propi. En un moment de la interpretació -quan la música s’atura- el gegant Jauk evidencia la seva ingenuïtat i la tendresa que el governa. És quan divaga d’un costat a l’altre i, encuriosit, s’acosta a músics i espectadors per intentar comunicar-s’hi. Malgrat el signe positiu que representa algun infant s’esvera si s’hi apropa massa. És divertit veure com alguns nens s’alcen i s’aparten temerosos. De vegades he vist criatures fugir cames ajudeu-me del desvalgut i innocent Jauk. “Manis” és un terme que indica dolçor o tendresa. D’aquí que la màscara de fusta amb que el ballarí es tapa la cara sigui blanca. En acabar la dansa l’intèrpret es retira pel mateix portal on ha accedit a escena i torna al lloc on l’esperen els seus, familiars i amics. Li ofereixen aigua i l’ajuden a desvestir-se.
.
Categoria: Viatges
Els meus viatges
Dansa Jauk Keras. Cerimònia Calonarang
Dues vegades l’any al temple ubicat al nord d’un vilatge balinès, alçat entre un verdissar de camps d’arròs i arran d’una gorja profunda per on discorre un rierol, s’hi celebra una cerimònia hinduista anomenada Mecaru Godel o Butayadnya. Els rituals religiosos s’allarguen uns quants dies. Durant les hores diürnes les dones del poble omplen de flors i paneres de menges els altars i pavellons del temple. Són ofrenes pels ídols que els presideixen. Després els honoren pregant assegudes sobre el terra de lloses. Però és a les nits quan l’activitat al santuari arriba a l’apogeu. Famílies senceres ocupen el recinte del temple per trobar-se amb convilatans i els esperits dels seus difunts. Amb la pregària s’acosten a les ànimes i a través de la meditació profunda poden comunicar-s’hi. Els bramans són el pont entre el món visible i l’intangible. Salmòdies atàviques, dringar de campanetes, pètals d’oloroses flors i aigua beneïda configuren el marc per accedir a l’univers reconfortant de l’esperit. Recolliment general i benediccions massives transporten els fidels a una dimensió més enllà de la física, immersos en un silenci absolut només trencat per l’esporàdic tritlleig de la petita campana que branda el gran sacerdot o pedanda. Sota pavellons oberts als quatre vents sona harmònicament el metall de gongs i platerets, amorosit per timbals i flautes. Són un parell d’orquestres de gamelan tocades pels homes del poble. Els creients que esperen torn per accedir al més sagrat del santuari amb la intenció de purificar-se, i els que ja ho han fet, s’estan en un àmbit més distès destinat a la contemplació de danses de profunda significança religiosa. És l’hora del Calonarang. El moment de les representacions dramàtiques que rememoren l’origen de Bali, una amalgama de llegendes i màgia expressada bàsicament a través de la dansa. El ball que veiem al vídeo es diu Topeng Jauk Keras, que podríem traduir per “dansa amb màscara de color vermell”. Balla un nen del vilatge de a penes 10 anys. L’enregistrament és fet des d’un angle inusual, concretament des del costat oposat als músics i espectadors, a l’esquena del ballarí. Val la pena observar el vívid ambient a l’entorn del noi que dansa amb gran entusiasme.
El Barong i la bruixa Rangda a Buangga
Al temple d’un poblat amagat entre espessors boscoses, als vessants d’un dels volcans de Bali, s’hi celebren unes cerimònies místiques amb la finalitat d’enfortir els turmentats esperits dels vilatans, forçats de per vida a debatre’s entre les poderoses temptacions del mal i els deures i sacrificis imposats per l’altre costat de la balança. La lluna nova, confosa entre tenebres, congrega un munt de fidels al temple dedicat a les ànimes desencarnades, aquelles que despreses del cos són camí del cel o en trànsit al món malèvol que es consum a sota el sòl. Bruixots i fetilleres al servei d’esperits malèfics i de les forces que governen tempestes i malvestats diverses, conviuran uns dies amb sacerdots consagrats a foragitar desequilibris i al restabliment de l’harmonia, màxima de benestar i consol. Simbolitza el bé la mítica figura del Barong, fantàstica criatura híbrida en forma de dragó i semblança de vegades lleonina o porcina. El Barong té la potestat de neutralitzar i mantenir a ratlla les energies desbocades, personificades en la malèvola bruixa Rangda, terrorífica criatura bípede devoradora de criatures. Els esgarips, udols i el cos pelut de Rangda, dotada d’ungles com ganivets i esmolats ullals, espanta els dèbils perquè són incapaços d’afrontar-la. D’aquí que els homes més forts s’hi abraonin presos del deliri que els provoca el turbulent estat mental de trànsit. Amenacen Rangda amb grans matxets, disposats a esquarterar-la, però el monstre governa la voluntat dels atacants i l’acer es gira en contra d’ells mateixos. Sort en tenen del Barong d’especial pelatge negre. Amb la intercessió dels bramans que no paren de pregar i aspergir aigua beneïda, les fulles ondulades de les dagues de cap manera no poden lesionar ningú. Ni una sola gota de sang brolla dels cossos dels mortals. La dansa de les bruixes que veiem al vídeo s’esdevenia a les tres de la matinada, en el zenit de la nit pregona, quan el poder del mal ratllava l’apogeu. A partir del minut 7:35 -al tram final del vídeo- contemplem la cerimònia de claudicació de les tres Rangda. La benedicció i pregàries dels sacerdots i els ancestrals salms en kawi de les dones, aplaquen el furor de les bruixes. Finalment uns homes se les emporten empenyent-les, mentre un dels joves que s’hi ha enfrontat ha de ser atès i sostingut per una colla de fidels. Que una persona no balinesa hagi pogut assistir a aquesta cerimònia, celebrada en un vilatge remot, és una excepció i un privilegi que dec a l’estima que em professen els meus bons amics de Bali.
Ciutadans del món
Em demano en quina llengua es comuniquen els que s’autoproclamen ciutadans del món. En la seva pròpia, en la llengua de l’altre, en la parla del de més enllà, o en la llengua internacional dels signes? Quan són de viatge -per exemple, a Oman-, en quina llengua es dirigeixen als omanites? En anglès?, en àrab?, en suahili?, en castellà?, en francès o, potser, utilitzen l’esperanto? Els ciutadans del món en quin idioma tenen configurats l’ordinador, la tauleta i el telèfon mòbil? Seria interessant saber en quina llengua treballen diàriament amb els aparells d’ús personal i quotidià. Probablement en la llengua amb la que s’identifiquen. Com ha de ser. Ciutadans del món? Del seu món, és clar.
Assaig de danses tradicionals javaneses
Al centre cultural Jelajah Bumi Blambangan, de Banyuwangi, la ciutat més oriental de l’illa de Java, gravo les imatges del vídeo durant l’assaig de les danses que el grup de gamelan i ball tradicional de la població presentarà en qüestió de dies a Jembrana, a l’oest de Bali.
De Banyuwangi a Bali canviem d’illa però, per proximitat geogràfica, les diferències entre aquesta part de Java Oriental i Bali no són radicalment distintes. Culturalment no difereixen gaire, tant la llengua com la tradició mantenen lligams notables; en canvi, socialment sí que la distància és més profunda. La llengua parlada a Banyuwangi combina el javanès oriental amb el balinès, de manera que amb no gaire esforç ambdues comunitats poden entendre’s. De fet, la cultura balinesa té profundes arrels javaneses. Una part important de la població hinduista balinesa té els orígens a Java.
Durant la islamització de Java, entre els segles XIV i XV, molts javanesos que no estaven disposats a abraçar la fe musulmana van veure’s forçats a refugiar-se a Bali. Els javanesos hinduistes van aportar a Bali tradició i cultura. Però no tots els javanesos van fugir de Java quan l’islamisme va imposar-se. Els hinduistes que van romandre-hi van passar del domini a la subordinació quan l’islam va esdevenir hegemònic. A Java Oriental la pressió islàmica va ser menor que a la resta de l’illa, d’aquí que encara quedin drets bastants temples hinduistes en aquesta zona d’Indonèsia. Alguns d’aquests santuaris continuen actius. Els creients hi preguen i hi celebren cerimònies, però amb remarcable discreció. Encara que la majoria de la població de Banyuwangi sigui musulmana una bona part no ha abandonat les tradicions que inclouen la música i la cultura del passat. És reconfortant veure que malgrat l’evident brusquedat de moviments, balls com el que assagen -la versió local de la dansa tradicional javanesa Jaran Kepang (Kuda Lumping, en indonesi)-, mantenen l’aire de les danses balineses, derivades de les antigues danses javaneses, malauradament avui molt difícils de presenciar. En tenim ocasió solament durant determinades celebracions als patis dels palaus dels soldans de Jogyakarta i Surakarta, capitals culturals de Java Central.
Topeng (màscara de fusta)
Al temple d’un vilatge se’m presenta l’oportunitat de veure l’ànima de Bali. En el transcurs d’unes cerimònies que duren uns quants dies els feligresos ofrenen el millor pel benestar dels esperits. Topeng -que significa màscara de fusta- és una de les danses més sagrades. El gran ballarí I Made Karyana es deixa posseir per una ànima sàvia. L’esperit d’un traspassat s’apodera del seu cos i el manipula. El que veiem és màgia. La màscara es fa textura viva, el cos transmet aire i vibracions. L’alè del cel sura entre els presents. Les imatges mostren el Bali menys tòpic i el més real, el del cor i les creences. I és que a Bali la fe esdevé art. Art sense pretendre-ho; som nosaltres, els visitants, que veiem bellesa allà on els balinesos veuen solament expressió d’uns sentiments inspirats per les divinitats i governats per les veus dels que no hi són però quan cal es fan presents.
* Recomanable: mirar-se el vídeo en alta definició (HD) i en una pantalla el més gran possible. També amb el volum a considerable potència.
La bassa i el talent
El noi de la fotografia té un talent superlatiu però és pobre. Duu una existència tan necessitada que els monjos d’un monestir l’han acollit. Vaig conèixer-lo mentre visitava la pagoda វត្ត ព្រះពន្លា (Wat Preah Ponleas), al nord-oest de Cambodja. En aturar-me davant un pavelló va aparèixer en Sovanna. Se’m va adreçar en un anglès perfecte. Amb poca estona de conversa vaig adonar-me que els seus coneixements transcendeixen el simple articulat d’un idioma. En Sovanna -que és autodidacte- va bastant més enllà. D’entrada, la seva passió per l’anglès és tan immensa que arreplega d’on pot diccionaris, gramàtiques o tractats específics sobre qüestions lingüístiques. Quan em va convidar a passar a la seva habitació l’ànima em va caure als peus per l’extrema pobresa en què està obligat a viure. La cambra, que és un cop de puny, està farcida de llibres. En cada racó n’hi ha piles; també a sobre el llit i en lleixes que ell mateix es fa. N’hi ha per tot arreu, però no a terra. Això seria una profanació. El terra és per trepitjar-lo i per niar-hi els cucs.
Vam seure una estona davant l’estany del santuari. Un estany ple de peixos que no es poden pescar perquè té la condició de sagrat. És preceptiu, doncs, respectar la bassa i la vida que s’hi fa. En Sovanna s’alimenta del què li procuren els monjos o del què recapta. Quan té teca cuina amb un fogonet de carbó que té dins l’habitació. Si no aconsegueix res per menjar s’alimenta de llaunes de sardina. Ara mateix no té feina. Fins no fa gaire donava classes d’anglès en una escola, però va deixar-ho cansat que se’n aprofitessin: li pagaven 20 dòlars al mes. Aquest xicot és una meravella de persona castigada a la confinació. De quedar-se a Cambodja el futur que afrontarà serà magre. No progressarà a no ser que pugi al carro de la podridura forçat per la penúria, cosa que dubto que faci mai. Però de la mateixa manera que els peixos de la pagoda no es poden pescar perquè són un bé sagrat -ni que als entorns hi hagi gent que passa gana-, a Cambodja hi ha un altre estany encara més gran que pertany als capitostos. D’aquest estany només se n’abeuren els que manen i la cort d’aduladors. Això sí, els poderosos són tan bones persones que perquè els de baix vagin tirant els llencen la menuda. El poble, agraït, els lloa i els continua votant en cada mascarada electoral. En aquestes circumstàncies, a Cambodja no progressen els que valen sinó els llepes, els murris i els corruptes. En Sovanna val més que es faci monjo en lloc de dedicar-se al que li plau i l’omple. Si es fa monjo, l’estany serà seu. De no fer-se’n, continuarà rebent desdeny i engrunes.
Cambodja. Un dia dels grans
Ahir -11 de febrer de 2014- va ser un dia dels grans. Un dia per escriure en majúscules. Sens dubte un dels importants en la meva dilatada història viatgera, que ja es remunta a quatre dècades. L’experiència l’he viscuda a Cambodja. Amb aquest país es veu que hi tinc alguna predisposició perquè me’n passin de grosses. Vaig estrenar-me a Cambodja el 1991, quan vaig visitar els temples d’Angkor per primera vegada. Llavors el Khmer Roig encara era fort i controlava bona part del territori. Per una conjunció miraculosa vaig poder entrar al país, en aquell moment vetat a la majoria d’estrangers. Una senyora cambodjana amb influències que vaig conèixer a Bangkok va brindar-me el miracle. Va arreglar els papers perquè pogués volar a Phnom Penh des de Saigon. A l’aeroport de Phnom Penh m’esperava un cotxe al peu de l’avió. De l’avió al cotxe, sense passar pel control de passaports. El cotxe em va portar directament a un hotel del centre. Phnom Penh em va semblar una ciutat arruïnada, deprimidíssima. Al cap d’uns dies vaig volar a Siem Reap, que en aquells moments era poc més que un poble de mala mort. Vaig hostatjar-me al Grand Hotel d’Angkor, l’edifici que van construir els francesos a l’època colonial. Queia a trossos. L’endemà al matí un sedan dels anys 50 m’esperava a la porta de l’hotel. Escortat per soldats que em seguien tots els passos vaig visitar d’aquesta manera el conjunt monumental d’Angkor. Una ànima sola en la immensitat de les ruïnes, exceptuant l’escorta militar i el guia cambodjà assignat. Alguns dels temples vaig veure’ls a certa distància perquè suposadament els caminets que hi menaven estaven minats. Gràcies als déus, en visites posteriors he pogut accedir a la totalitat de temples i palaus.
Ahir vaig poder immergir-me en un conjunt de temples del període angkorià que encara romanen enterrats en plena jungla cambodjana. Superlativament impressionant. Les ruïnes romanen intactes; els arqueòlegs hi treballen, però els carreus continuen als llocs on un dia hi esplendien magnes construccions. Les estructures principals estan col·lapsades, com les edificacions menors, però algunes perseveren dretes apuntalades en les arrels i soques dels arbres de la selva. Com al Bayon d’Angkor, al capdamunt de les torres del temple també hi ha les quatre enigmàtiques cares orientades als quatre punts del món. El temple es diu បន្ទាយឆ្មារ (transcripció fonètica: bontei txamàa), que traduït vindria a ser Fortalesa Magnífica.
Vaig entrar a les ruïnes abans de les 8 del matí, procedent de Sisophon -població al nord-oest de Cambodja-, després de dues hores de viatge (62 km) per una carretera que és un infern de clots i pols. En alguns trams sembla talment acabada de bombardejar. Durant la visita al temple, la meva Nikon -de tan emocionada- no parava de disparar. També vaig enregistrar vídeos en alta definició, però menys dels que hauria volgut perquè solament tinc dues mans i la feina que tenia per mirar de no trencar-me el coll caminant per damunt d’esmolats i desequilibrats carreus em limitava molt. Era una illa de carn viva immersa en un oceà de pedres assetjat per la malesa. Un cementiri de carreus cisellats i exquisidament esculpits podrint-se en la solitud i l’opacitat selvàtica. No vaig sortir del temple fins les 2 de la tarda. Sempre sol, ningú més en la vastitud de les ruïnes. Només de tant en tant, com en una visió, apareixien nens khmer. Per un moment els veies saltar i riure. Collien flors perfumades dels arbres i s’esfumaven tan de pressa com l’olor que s’emportaven. L’exploració solitària fa més emocionant la descoberta. Com que escodrinyo cada racó visible i invisible difícilment em perdo el que té més interès.
Confio anar publicant algunes de les fotografies del temple a la meva pàgina de Facebook. També miraré d’editar un vídeo i penjar-lo a YouTube. Avanço que el temple és immensament bell i superbament màgic, ni que hagi esdevingut un fantasmagòric derelicte mineral. Guerres i saquejos, l’abandonament i el pas del temps, les pluges i el sol, l’han convertit en una espurna del que fou. Veure’l al segle XIII, amb tota l’esplendor, havia de ser com viure dins un somni. O en un conte de fades. Ple d’apsares -belles nimfes khmer dels núvols i de l’aigua- però també curull d’ogres temibles i ferotges.
3. Cozumel
L’illa de Cozumel –terra d’orenetes, en maia- és al mar Carib, a tocar de la península de Yucatán. Malgrat tenir una superfície inferior a Menorca és l’illa més gran de Mèxic. El ferri que agafo a Playa del Carmen em deixa en a penes una hora al moll de la capital, San Miguel. Resseguint com un cordó la línia de la costa s’estén un llarguíssim bulevard ple de botigues, restaurants i pubs. Són establiments destinats a servir els reis i senyors que alimenten Cozumel, els turistes. Quasi no passa dia que a l’escullera situada a l’extrem meridional de la població no hi fondegi un gran creuer de luxe. Centenars de passatgers amb ganes de comprar baixen de la nau. La feina dels homes reclam al portal de les joieries i tendes de records és atreure’ls als negocis. Un nombre considerable de visitants no coneixeran de l’illa més enllà de la seva impersonal façana marítima; és una pena, perquè darrere aquesta crosta superficial s’amaga una terra de considerable interès.
És encertat començar l’estada a Cozumel visitant el museu. Les dues plantes farcides de petites sales inviten a un amable passeig per la història i les riqueses naturals de l’illa. Al museu s’hi exposen peces maies trobades als jaciments arqueològics de l’interior i altres objectes, com ara teles, artesania local, útils quotidians i fotografies centenàries. Cada mostra està retolada d’una manera clara, amb explicacions entenedores. Destaquen un parell de diorames gegants. El que representa la selva de Cozumel mostra una acurada selecció d’espècimens de la peculiar flora i fauna. L’altre diorama ressalta la riquesa marina del famós escull de Palancar. Són interessants els mascarons de proa d’antics vaixells enfonsats pels temporals recuperats del fons del mar, també els cascos d’acer, espases i trabucs pertanyents als conquistadors espanyols que desembarcaren per primera vegada a l’illa al començament del segle XVI. Hernán Cortés arribà a Cozumel l’any 1519. Després de destruir tants ídols i llocs de culte com va tenir a l’abast, i de forçar la conversió al cristianisme dels 8.000 pobladors, va salpar rumb al port de Veracruz, per emprendre des d’allí la sagnant conquesta mexicana. Gràcies a una de les fotografies exposades vaig assabentar-me que un altre famós, molt menys sanguinari que el bel·licós Hernán Cortés, el nord-americà Charles Augustus Lindbergh va deturar-se a Cozumel abans d’emprendre el primer vol transatlàntic de Nova York a París, sense escales, amb l’Spirit of St. Louis.
Després de tancar l’acord l’individu que em va llogar una moto per dotze hores va desgranar un seguit d’admonicions. Se’n va guardar de fer-les abans perquè me n’hauria desdit i en conseqüència no hauria fet negoci. L’aspecte físic del personatge responia a l’estereotip del mexicà mafiós dels acudits. De la cara destacava el prominent nas aquilí arborat sobre una boca halitosa i grossa perfilada per llavis molt prims. Enormes ulleres fosques li tapaven enterament les conques i bona part d’unes encartonades galtes magres. Va advertir-me de les limitades prestacions de l’assegurança. Després va passar a enumerar-me les tarifes de petits desperfectes inflant escandalosament els preus. Va aconsellar-me no prendre mal perquè, segons assegurava, a Cozumel posar una simple tireta al dit té un cost estratosfèric. Va acabar amb la recomanació de parar atenció als clots immensos que crivellen la carretera, capaços -de tan gegantins- d’engolir-me a mi i la moto. Però com que no va aconseguir posar-me la por al cos, d’un cop de peu vaig engegar la màquina i vaig començar l’excursió per l’illa.
Una carretera transversal divideix Cozumel en dues meitats. La costa oriental llueix una esplèndida bellesa agresta. Les ones fuetegen uns rocs negres erosionats, enterament rosegats pels embats de l’aigua. La constància oceànica ha soscavat la pedra fins a llaurar-hi laberints de galeries. Potents sifons d’escuma emergeixen aleatòriament del terra mineral com cràters de volcans en erupció. Des de la carretera, mirant a l’interior, el que s’albira és selva i prou. Una jungla ondulada, baixa, d’on només sobresurten les capçades d’unes palmeres nanes, les fulles de les quals s’utilitzen per teixir trampes aquàtiques per capturar llagostes. Els cimalls d’aquestes palmeres -que anomenen chit– són els botons d’un llenç damunt la superfície del qual s’hi convoca un ampli ventall de tonalitats verdoses. De vegades la rutina vegetal es trenca per l’aparició de llacunes blau safir vorejades de masses compactes de manglars. Als estanys s’hi abeuren aus camallargues: ibis, garses i flamencs. Serpents, iguanes, llangardaixos, senglars, armadillos, coatís i altres salvatgines tenen els caus en humitats i espessors profundes del sotabosc impenetrable. De segur que el xibalbà, l’inframón mític dels maies, té els mateixos sons, colors, silencis i olors que dominen a la zona tenebrosa de la selva, talment la part més desconeguda i amagada de la vida.
2. Isla Mujeres
Als seients del meu darrere a l’autobús que em porta a Puerto Juárez sento que algú parla en català. És una parella de Sant Cugat, l’Aurora i el Joan. També es dirigeixen a l’embarcador del ferri per anar a Isla Mujeres. Fem junts la curta travessa marítima a l’illa. Els meus companys acaben de fer en tres setmanes el circuit clàssic conegut com Ruta Maia. En un espai massa breu de temps, com no s’amaguen de reconèixer, han visitat les runes i els monuments més importants de l’antiga civilització mesoamericana. Malgrat la velocitat amb què han conegut els enclavaments arqueològics maies més significatius de Mèxic, Guatemala, Hondures i Belize, n’estan satisfets. Avui és el darrer dia de les seves vacances i no volen marxar de Mèxic sense haver visitat abans Isla Mujeres.
Fa unes quantes dècades l’oceanògraf francès Jacques-Yves Cousteau va fer saltar a la fama aquesta petita illa situada davant les costes de Cancún gràcies a un dels seus documentals. En el reportatge Cousteau revelava l’existència d’unes balmes submarines on regularment reposen taurons en estat semiletàrgic. La divulgació d’aquesta curiositat va popularitzar encara més Isla Mujeres, i no solament entre els submarinistes; l’illa va atreure multitud de visitants d’un dia procedents de la zona hotelera de Cancún. Isla Mujeres també va esdevenir la meca dels viatgers que cercaven en aquest sector del Carib una estada relaxada i bons preus.
Però l’ambient a Isla Mujeres ja no és el mateix d’ara fa uns anys. L’explosió turística ha vulgaritzat l’illa i l’ha encarit. La majoria de visitants que arriben al matí per marxar a mitja tarda es dirigeixen a El Garrafón, un petit escull coralí situat al sud-oest. Degut a la massificació de nedadors, però sobretot a l’ús immoderat de cremes de protecció solar, els coralls d’El Garrafón s’han mort; no obstant segueix havent-hi prou peixos per atreure apressats turistes àvids de conèixer les meravelles subaquàtiques caribenyes. A pesar que el què veuen és una caricatura del que havia estat, i una ombra de la bellesa que amaga el mar Carib, sembla que a la majoria ja els està bé.
Alguns diuen que el nom d’Isla Mujeres ve de quan els espanyols perpetraven actes de pirateria pels entorns marins i costaners. Per protegir dones i amants les deixaven a l’illa fins que no finalitzaven les seves incursions. Una altra versió atribueix l’origen d’aquest nom a l’expedició liderada el 1519 per Hernández de Córdoba. En desembarcar per primera vegada a l’illa, sembla que els invasors van trobar-se amb un important centre cerimonial maia dominat per infinitat d’ídols de fang de fesomia femenina.
Agafo un autobús públic fins al final del recorregut. Encara haig de caminar 500 metres per arribar a un centre d’atenció i protecció de tortugues marines de nom El Tortuguero. Al mig d’una sala hi ha un parell d’estanys amb exemplars mitjans i petits de tortugues. Em sorprèn un queloni d’uns 40 centímetres que té la closca completament blanca. No es tracta de cap espècie estranya sinó d’un fenomen que es dóna rarament a la natura. Segons el vigilant només una o dues, d’entre desenes de milers de tortugues, neixen albines.
Les instal·lacions del centre s’estiren cap al mar. Des de la platja uns pontons de fusta s’endinsen a l’aigua fins a l’extrem d’unes tanques compartimentades. En el primer dels compartiments s’amunteguen dues o tres dotzenes de tortugues amb evidents problemes de mobilitat. El poc espai i el tamany considerable, més de 60 centímetres de llargada, les manté excessivament premudes. La segona d’aquesta mena de gàbies marines és força més gran. Hi poden nedar folgadament centenars de tortugues. Curiosament, però, n’hi ha unes quantes que no es mouen per res del món del mateix lloc. El tamany de les tortugues és impressionant: no n’hi ha cap que faci menys d’1 metre, alguns dels exemplars fan fins a 2 metres de llargada. Moltes d’aquestes formidables bèsties neden neguitoses d’un costat a l’altre de la tanca que els priva el pas al mar obert. És com si sentissin la crida a la llibertat de l’oceà. Fa angúnia veure com esmunyen les aletes per entremig dels barrots, com intenten en va passar-hi el cap. La impressió que transmeten els quelonis gegants és que han embogit pel fet d’estar tancats.
El cas d’una espècie de taurons inofensius que aquí en diuen gata (taurons nodrissa) és semblant. També els tenen presoners dins el mateix sistema de tanques marines. Com que no són agressius deixen que els turistes es banyin amb els taurons. Els nedadors s’hi veuen amb cor i els fan de tot. En una d’aquestes cledes veig un parell de taurons quiets al més profund d’un racó de la tanca, deuen témer que el monstre bíped que els guaita no es decideixi a llançar-se a l’aigua per sotmetre’ls a una nova tanda de turments. Als fulletons propagandístics no s’hi veu per enlloc el mot que hi correspondria, “tortura”, en canvi sí que hi figura l’expressió simpàtica “VINE A JUGAR AMB NOSALTRES”. Les pobres bèsties presoneres necessiten urgentment bons advocats que les defensin dels mals tractes i els procurin el retorn a la llibertat de l’oceà.
Jaume Mestres 