Recull d’imatges que resumeixen algun dels viatges fets durant les dècades de 1980 i 1990. En aquella època treballava amb una càmera Nikon FM2. El suport fotogràfic eren diapositives. La imatge digital encara era lluny. Com que viatjava durant mesos, la murga era haver de traginar munts de rodets de diapositives. Puc dir sense por d’exagerar que el material fotogràfic, incloent objectius i càmera, superava en pes i volum la resta de l’equipatge. Carregava amb un bagatge lleuger per la necessitat que tenia de moure’m molt. La totalitat de les imatges han estat digitalitzades amb tanta cura com ha estat possible. Gaudiu de l’espectacle.
És complicat resumir amb quatre paraules, amb quatre vídeos, l’abundor de material, els milers de clips i desenes de milers de fotografies acumulats durant els múltiples viatges a Tailàndia, país que he anat visitant al llarg de 44 anys de la meva vida. He visitat i he dormit en la totalitat de les 76 províncies que conformen el país. Tot plegat, fins ara, he passat més de 2500 nits en aquell territori que amb justícia podríem anomenar terra de prodigis.
He hagut de fer un gran esforç per triar i seleccionar un grapadet de res de vídeos amb la voluntat de reflectir almenys l’esperit tradicional o la idea del què són aquelles terres que d’aquí estant ens semblen tan exòtiques. Encuriosit com soc, sempre em moc pels senders menys trepitjats, pels més ignots.
Fer justícia a la meravella que és aquesta Tailàndia a vessar de tradició, història i cultura que us vull posar a l’abast és una tasca colossal. Què entenc per la Tailàndia ignota? Doncs aquella Tailàndia amagada, però no pas per restriccions o limitacions imposades per interessos polítics o per qüestions de seguretat, no és pas això. No és perquè ningú ens l’amagui, no, és perquè els nostres ulls no la volen veure. Pel que sembla, a la majoria dels humans que visiten Tailàndia no els interessa veure, viure i mirar d’entendre l’esperit més íntim de l’ànima tailandesa.
Tailàndia difereix dels països veïns pel fet que mai no ha estat colonitzada per cap potència estrangera. La genuïnitat governa, és l’alè que impregna des del més superficial fins el moll de l’essència. Certament, d’uns anys ençà s’ha de cavar més fondo per arribar al nucli de l’esperit tai. La globalització hi ha arribat; a nivell identitari ha fet forat i no pas positivament, però materialment hi aporta beneficis. No hi ha dubte que gràcies a la globalitzazió la major part dels tais viuen millor però, també, a causa de la globalització, cultura i tradició comencen a debilitar-se. La globalització és una taca d’oli que s’escampa, imparable. Entra silent per terra, mar, aire i per les ones. Un exemple diàfan és el que està passant amb les vocacions religioses. Em refereixo al budisme, la religió que professa més del 93% de la població. De fa temps visito temples, monestirs i santuaris budistes. D’uns anys ençà la manca de vocacions és òbvia. Cada vegada als temples hi ha menys monjos, sobretot als ubicats lluny de nuclis urbans. Bona part dels joves tais fugen del sacrifici, de la duresa que representa viure aïllats al bosc, sense la possibilitat d’entretenir-se amb pantalles, vídeojocs i xarxes socials, i amb tants altres artilugis que els distreuen i alhora els distancien d’uns costums, d’una tradició, d’un esperit i d’una cultura originada fa mil·lennis. He estat en santuaris que malgrat ocupar una gran superfície són governats i habitats per un sol monjo. Veure rengles de kutis buits (les residències de bonzes i novicis) entristeix. I no només provoquen tristesa perquè revelin una aguda manca de vocacions, el pitjor és que delaten una esquerda. Una esquerda probablement irreparable. La buidor dels kutis dona a entendre que el pilar fonamental que sosté la idiosincràsia, la tradició i cultura tailandeses, s’esberla. En efecte, la base de la riquíssima cultura tai emana d’un esperit religiós farcit d’història, mites, mística, creences, llegendes… Un magma històric i espiritual que conforma un univers vastíssim amb infinites ramificacions socials i comunitàries. En el cas tailandès, cultura i religió són la mateixa cosa. Els temples, els monestirs, els santuaris budistes són un gresol de fe, d’espiritualitat i cultura. Són bastant més que centres religiosos, de fet són el nucli que irradia l’essència tai. El fogar de la vida tailandesa.
D’uns anys ençà em moc sobretot pel nord-est del país, un vastíssim territori anomenat Isan. Recorro a cavall d’una moto racons i raconets, em fico al cor dels boscos i tresco per les muntanyes Phu Phan, verdíssimes durant la temporada de pluges i resseques a l’hivern.
Isan té la seva pròpia llengua, derivada del laosià.
Dels països que conec considero Tailàndia un dels més genuïns. Una cosa que m’agrada de la manera de ser tailandesa és el fet que gairebé el 100% de la música que escoltes en ràdios, televisors, autobusos, concerts i discoteques és de la terra. La multiculturalitat els interessa ben poc. En aquest aspecte Tailàndia i jo estem tallats pel mateix motlle; soc dels que pensa que cada país, cada cultura -si té la voluntat de subsistir- ha de refermar-se en la pròpia identitat i mantenir-la tan lliure d’influències alienes com sigui possible. Faig meves les paraules de l’amic Toni Babia quan diu: “La sola multiculturalitat que m’interessa és la viscuda viatjant. M’estimo més anar a cercar cultures que no pas que me les portin a casa”.
L’orgull de país impregna la vida de quasi la totalitat dels tailandesos; per a molts, més enllà de Tailàndia no hi ha res, i si de cas hi ha no els interessa. Gairebé viuen exclusivament per a ells i per les seves coses. Aquesta actitud fa que es mantinguin endreçades -i fermes- tradicions, hàbits, celebracions i festes.
La tria de vídeos enllaçats reflecteixen la meva mirada, intenten ser una síntesi de com jo visc i entenc el país.
He dividit el vídeo en cinc blocs.
Bloc 1
Al primer bloc hi veurem la celebració del Bun Kra Tin, festivitat que es fa en acabar la temporada de pluges. La primera processó se celebra en un vilatge i, la segona, en un temple ubicat al nucli d’una petita capital de província.
– 00:07 L’inici de la festivitat del Bun Kra Tin el marca la processó dels vilatans acompanyant al temple l’estàtua d’un gegant carregat de diners. Diners i diversitat d’ofrenes, com roba, hàbits pels monjos, ous, aliments i tot allò que pugui ser útil a la comunitat monàstica. A part del gegant amb el cos fet de paper moneda fixeu-vos en les tirallongues de bitllets que el flanquegen. Així és com paguen els laics la cura que els monjos tenen de la seva vida espiritual. Intercanvi d’espiritualitat per béns materials. És com dir: amb les meves pregàries t’asseguro una bona transició a l’altra vida i una òptima reencarnació; a canvi, tu em garanteixes el manteniment material. Transacció equilibrada, harmonia modèlica.
– 03:16 En el segon temple veiem els laics donant tres voltes en el sentit de les busques del rellotge a la pagoda principal, anomenada ubosót o sim. Van carregats d’ofrenes i diners. Canten i ballen al so d’una estrident música ambulant, composta de címbals, guitarres, timbals i platerets.
– 05:08 Seguidament ens ubicarem al pati d’un dels temples més sagrats d’Isan, el Phra That Choeng Chum. Hi veurem una colla de dones amb uns vestits molt bonics ballant al ritme d’una música pausada i suau. Però no ens enganyem, el que sembla un ball en realitat és una pregària. Molts tais resen dansant i mediten caminant.
– 05:44 A continuació, ens immergirem al cor d’una festivitat joiosa, la celebració de l’abundor i la prosperitat. Pluja de pètals, coloraines, arbres de diners i fervor. Devoció infinita de monjos i laics per complaure els esperits i divinitats que vetllen pel benestar de la comunitat.
– 07:54 El bloc acaba amb una processó singular. Una desfilada de carrosses carregades de naixements i estrelles que els laics catòlics de Tha Rae celebren anualment el dia de Nadal.
Bloc 2
– 08:13 A primera hora visitem un santuari. Si hi arribem abans de les 7 del matí, com és el cas, assistirem al primer àpat del dia dels monjos. Àpat que preparen i serveixen els laics del vilatge. Un cop els monjos donen l’àpat per acabat els laics que l’han preparat es mengen el que els bonzes han deixat.
– 09:27 Mentre els sol s’alça l’únic monjo resident en aquest petit temple ubicat enmig de camps d’arròs toca les campanes. Els gossos ho celebren, saben que de seguida arribaran vilatans carregats d’aliments. L’àpat serà pel bonze, però el que deixi el religiós serà pel vilatans que l’han servit i, les engrunes, pels gossos.
– 10:30 Encetada l’alba els monjos surten dels monestirs a fer el recapte. En aquest cas és un monjo sol, l’únic resident del temple.
– 11:21 Estàtues de budes i monjos, de coure o pedra. Imponent escultura que representa un monjo venerat, l’equivalent al que serien els nostres sants.
– 12:31 En un paratge frondós, al bell mig de la serralada Phu Phan, hi ha la cova dels budes sagrats. Imatges antiquíssimes, tan deteriorades com venerades. Estimades imatges solitàries protegides dels elements per una balma al peu de les muntanyes.
– 14:02 Ens hem d’apartar molt de la vida urbana per topar-nos amb aquest temple reclòs enmmig d’un bosc. Una singular amalgama mística: budisme, tradició, espiritisme i animisme donant-se la mà.
– 15:20 Amb cada lluna plena monjos i novicis es rapen les celles i el cap.
– 15:50 Et sents escollit quan et demanen que col·laboris en algunes tasques del temple. De vegades són tan privilegiades com la que mostra el vídeo. A servidor i a una breu colleta de laics ens han encomanat la delicada missió de recobrir amb pa d’or imatges i objectes sagrats del temple.
Bloc 3
– 16:20 Els Phu Thai són una ètnia escampada per diferents països del sud-est asiàtic. Hi ha Phu Thai al Vietnam, a la Xina, a Laos i també a Tailàndia. Veiem unes dones entonant rondalles, cants que expliquen històries, de vegades de tan místics semblen laments de l’ànima.
– 18:38 Caminant pel bosc vaig trobar-me un parell de caçadors singulars. Caçadors de formigues. Cerquen nius de formigues vermelles, tant les formigues, com els ous i les larves són menges apreciadíssimes. Autèntiques exquisideses.
– 19:06 Una dona teixeix tranquil·lament asseguda en un racó del temple.
– 19:28 Quan em desplaço amb la moto per pistes i per camins que ves a saber on van a parar sovint em trobo amb coses inesperades. En aquest cas va ser la benedicció d’una casa. Quan la casa és enllestida la família contacta amb el temple que els pertoca i demana als monjos la benedicció de l’habitatge. En la cerimònia hi participa el veïnat sencer. Preguen i ofrenen menges com a símbol de comunió i bons desitjos.
– 20:23 Els mercats d’Àsia són lluminosos, alegres, festius, sempiternament actius. Els mercats ens ensenyen molt de com és i com s’organitza la vida del lloc que visitem.
– 22:36 En Weerayut Maitree és un reconegut artista que es dedica a pintar murals de temples i a fer precioses composicions de molt valor. En aquest cas decora les parets interiors d’un ubosót o sim acabat d’alçar. El temple és nou. Ha estat construït per artesans del vilatge, tots menors de 40 anys.
Bloc 4
– 23:11 Els tais són grans aficionats a la música i als espectacles. Durant la temporada seca teatres ambulants de dimensions gegantines recorren el país oferint xous de format espectacular a l’aire lliure. Veiem una de les companyies més reputades, la companyia Wirapong Wòngsin.
– 23:59 Estudiants de la Universitat de Maha Sarakham ens obsequien amb dansa i música clàssica tailandesa.
– 25:36 El color, la sensibilitat i la gràcia. Ballarines llençant pètals de flors durant una actuació a la riba del riu Mekong.
– 26:00 L’estrella d’un dels teatres gegants que roden pel país accedeix a la selfie amb una fan i accepta el regal ben singular d’un assistent a l’espectacle: un parell de síndries. Per cert, fixeu-vos que el senyor de les síndries llueix a la samarreta un llampant escut del Barça.
– 26:51 Mai Patcharí ใหม่ พัชรี és en aquest moment una de les cantants més afamades del país. La veiem actuar a l’escenari de la seva pròpia companyia. Els fans s’hi aboquen per tocar-la i donar-li diners.
– 27:51 La dansa còmica representa el festeig d’un parell de paons, mascle i femella.
– 28:59 Exceptuant la Xina, Tailàndia és el país on viuen més xinesos. Ones de migrants xinesos van arribar a Tailàndia entre les acaballes del segle XIX i durant els primers anys del segle XX. A dia d’avui els tais d’ètnia xinesa són entre l’11 i el 14% del total de la població. Estan perfectament integrats a la societat. Són una comunitat poderosa i influent, tant econòmicament com política. Conserven moltes de les seves tradicions. Al vídeo en veiem una mostra.
Bloc 5
– 31:41 Per acabar, un bloc de menys de dos minuts de durada. Veureu un parell de vídeos curtíssims. En primer lloc, l’albada sobre l’Isan rural, terra humil i pagesa. Feu de bona gent, senzilla i honesta. Tancarà el cicle d’aquesta selecció de vídeos el naixement del sol encenent les flors de l’arbre de les flames (Butea monosperma), símbol de passió i d’acollida.
Aquesta és la Tailàndia que em sedueix i que porto més endins del cor. La meva manera d’expressar devoció i admiració per aquella terra, i amor i respecte per les ànimes que hi viuen. Veureu una Tailàndia amagada, autèntica, afable, divertida i mística.
A l’arxipèlag que des del segle XVI anomenem Filipines hi ha més de set mil illes. Anys ha, abans de la invasió espanyola, s’hi parlaven multiplicitat de llengües. Gairebé cada illa era un feu de coneixements i parlars diversos, relacionats tots per les mateixes arrels malaies i austronèsiques. Amb la conquesta castellana aquest sistema es va esberlar. Les espases i les creus van destruir un teixit cultural, econòmic i social que s’havia mantingut vivíssim durant segles. A través d’imposicions i violència els invasors van engegar a dida la genuïna idiosincràsia d’una quantitat ingent de pobles i cultures. Acabada l’ocupació -va durar més de tres segles- el que va quedar del que havia estat un arxipèlag caracteritzat per la diversitat ètnica, cultural i lingüística equivaldria als derelictes d’un naufragi.
Malgrat tanta destrucció, a Filipines encara sobreviuen un bon grapat de llengües genuïnes. Quan l’arxipèlag va esdevenir un estat independent les autoritats van declarar oficials dos idiomes: el tagal i l’anglès. El tagal és una llengua nativa, no cal dir-ho i, l’anglès, tampoc cal dir-ho, és forastera. Aquesta decisió ha quallat i a dia d’avui es manté intacta.
Pels llocs on em moc s’hi parla ilocano. Una llengua autòctona que difereix clarament de l’oficial al país, el tagal. Aquests dies tinc l’oportunitat d’assistir a celebracions, festes, desfilades i actes diversos. Activitats públiques que em permeten observar l’estat de salut de l’ilocano i la consideració que se li té. Pel carrer, dins l’àmbit familiar, l’ilocano és la llengua comuna, la dominant i més parlada. En canvi, en els actes públics prevalen el tagal i l’anglès, una manera sibil·lina de dir a la població que l’ilocano -la llengua heretada dels ancestres- no serveix per a gairebé res, més enllà de les quatre parets de casa. Directa o indirectament li retiren la qualitat d’idioma. Rebaixant-li la categoria fan que els seus parlants se sentin poca cosa. L’objectiu és inculcar al poble que les llengües importants, les que manen de veres són el tagal i l’anglès. Pitjor encara, durant els actes públics preval una aberració lingüística anomenada taglish, que és la barreja del tagal amb l’anglès. Fins i tot hi ha diaris i revistes escrits en taglish. El taglish també és el pa de cada dia en ràdios, televisions i en converses quotidianes, sobretot en àmbits urbanites.
A Filipines hi ha poca consciència lingüística. Per això és d’agrair la voluntat i l’interès de gent amb certa rellevància que s’esforça a parlar ilocano públicament. Em refereixo a alguns sacerdots catòlics. Com que havia arribat a Batac de matinada, encara fosc, vaig assistir a missa de sis precisament per comprovar en quina llengua oficiaria i predicaria el sacerdot. Tant la prèdica com l’ofici religiós el capellà els va fer en ilocano. De tant en tant hi barrejava alguna paraula en tagal i també en anglès, però per res vaig sentir taglish. L’enhorabona, mossèn. Aquest fet em recorda l’època no tan llunyana de quan el català era menystingut i gairebé mai no era emprat en actes de rellevància. L’església va convertir-se en salvadora dels mots, un bastió pel català, a tot hora en feia ús, el difonia i protegia.
Al costat de l’església de Batac hi ha una acadèmia amb més de nou-cents alumnes. Per celebrar el 62è aniversari de la seva fundació l’acadèmia acaba de celebrar un conjunt d’actes, culminats per l’espectacle al qual he tingut l’oportunitat d’assistir, convidat per un professor seminarista. L’espectacle ja us el podeu imaginar, alumnes ballant cap aquí i cap allà, música i molta coloraina. El que més m’interessava, però, no era pas això. El que volia saber és en quina o quines llengües els organitzadors s’adrecerien als assistents, bàsicament familiars dels alumnes. L’acte va anar així: el que es considerava més important es deia en anglès, un anglès molt afectat -de fer-se notar; com aquell qui diu: “Mira que bé el parlo!”- i els missatges i avisos considerats secundaris, els més intrascendents, en tagal o taglish. Durant l’hora llarga que va durar el xou no vaig sentir pels altaveus ni una sola paraula en ilocano -i mira que van xerrar llarg. En canvi, l’ilocano era l’única llengua parlada per la gent del meu entorn. Diglòssia pura. Rebaixar el llegat i optar per la impostura. L’objectiu, a Filipines i a tot arreu, dels obcecats, ignorants manaires.
Gairebé al cim d’una de les muntanyes més altes de Bali trobem un temple plantat al mig del bosc, sense murades, portes ni teulada. És un santuari obert als quatre vents, alçat sota uns arbres revestits de molsa i líquens, dels quals pengen arrels aèries i orquídies silvestres. L’espai sagrat es troba en un àmbit misteriós, fred, governat pel silenci i l’aire. Fils de vent, orejos i boires permanents embolcallen el reialme silent. El santuari és un indret farcit d’imatges confegides amb matèries vegetals de tots colors, mides i semblances. Vistes amb els nostres ulls poden fer por. Són dimonis, vigilants del bosc. Vetllen les ànimes de gent perduda, dels que no han trobat la pau ni en cap temps s’han reencarnat. Custodien l’espai perquè les consciències maleïdes mai dels mais no trobin la sortida. La intenció és tenir-les captives, fer que romanguin aïllades i condemnades per sempre. Esperits desolats, abandonats dels seus. Llur fat és vagar per sempre sense rumb, en la soledat desesperada d’ànimes en pena.
*Les fotografies van ser fetes entre el març i l’octubre de 2006. A hores d’ara, d’aquest temple místic i inquietant al mig del bosc ja gairebé no en queda res.
Al Wat Sapansri, un temple molt estimat d’Isan, hi trobem una mena de cementiri de budes just al davant dels kutis o residències dels monjos. Pel que sembla, les imatges van aparèixer durant unes excavacions. Una imatge del Buda sempre és extremament respectada, ni que estigui ben malmesa. Isan. Tailàndia
Els hinduistes balinesos incineren els seus cadàvers en cremacions col·lectives. La cremació la precedeixen rituals complexos que poden durar setmanes i fins i tot mesos. Acabades les cremacions dels cadàvers els rituals prossegueixen. Per mitjà de subtítols el vídeo ens convida a fer el seguiment del que ocorre en acabar les incineracions. Recollides d’entre la cendra les restes dels difunts, els familiars configuren al damunt una silueta humana feta amb cordons blancs i antigues monedes xineses amb un forat quadrat al mig. Són monedes molt presents en la tradició balinesa, d’una gran càrrega simbòlica i enorme transcendència ritual. D’aquestes monedes els balinesos en diuen “kepeng”. En aquest cas, la silueta humanoide sobre les restes mortals simbolitza la capacitat de regeneració. El cicle de la vida seguirà amb la reencarnació de l’esperit al cos d’un nounat pertanyent a la família del finat. Bali.
Els membres del grup de dansa tradicional Naklennam มวยโบราณ ofereixen als esperits i divinitats residents al temple Phra That Choeng Chum la dansa สักเค, que més o menys vindria a dir “Només una mica”. De primer ballen els set membres, cinc noies i dos nois. Aviat es queden les noies soles. A partir d’aquest moment és quan del cel baixa una força que a través de les ballarines ens transporta a un univers de bellesa, pau i serenor. Els esperits de les noies es fonen amb les ànimes velles que els inspiren. Es conjumina una amalgama màgica bressolada pel magnetisme d’una música que encisa. Pugeu al cel, admireu-les. Contemplant aquesta dansa sabreu què és l’harmonia. Aquestes noies són esperits cossificats. Dolcesa pura. Isan. Tailàndia.
Aquí teniu set àngels. Són alguns dels components del grup de dansa Naklennam, a hores d’ara un dels millors grups de dansa tradicional d’Isan. Des dels vilatges on viuen van traslladar-se al temple més important de la zona, el Phra That Choeng Chum, a uns 80 km de distància. Van anar-hi a pregar i a demanar salut i prosperitat per a un admirador del grup. Aquest és un fet ben comú a Tailàndia. Gent que necessita alguna cosa i que potser no es consideren prou dignes per aconseguir-la, o per assegurar-ne la concessió, recorren a personatges que admiren i consideren influents i amb qualitats per ser atesos pels esperits o per poderoses entitats intangibles. Els encomanen els desitjos que han de transmetre, convençuts que la mediació serà efectiva. A canvi, els beneficiats compensen els artistes amb alguns diners. Una vegada feta la pregària, els set àngels del vídeo ofrenen encens i flors grogues als peus de l’estupa, considerada la part més sagrada del temple. La petició no seria escoltada de no consumar-la amb el millor que pot oferir el peticionari. Que en aquest cas seria ballar. Isan. Tailàndia
A la part antiga de la ciutat de Sakon Nakhon s’alça el temple Phra That Choeng Chum, un dels més sagrats d’Isan. El temple està construït damunt les ruïnes d’un antic santuari khmer. El que en resta del temple original està revestit per un xedi de 24 metres d’altura de color blanc, decorat amb pintura daurada a la part superior. El vídeo mostra l’interior de la pagoda on s’alça la impressionant imatge d’un buda d’or. Les parets interiors de les murades estan pintades amb escenes tradicionals de la vida quotidiana i fragments de les set vides del Buda. L’execució de les vistoses pintures va anar a càrrec d’un parell de dones artistes residents a Bangkok. La feina, d’una durada d’uns quants anys, va acabar-se l’any 2021. Isan. Tailàndia.
Mireu amb atenció els set minuts d’infart que dura el vídeo. No aparteu ni un segon els ulls de la pantalla. Almenys d’infart ho és per a mi, que el vaig enregistrar, i també ho és per la monja budista que camina davant meu, el llenguatge corporal de la qual ho diu tot. Potser haureu sentit parlar de Wat Phu Thok (วัดภูทอก). És el nom que rep el temple que literalment ocupa una muntanya sencera, al punt més extrem d’Isan, al nord-est de Tailàndia, a la província de Bueng Kan. Phu Thok vol dir Muntanya Solitària. És un penyal rocós que s’alça 359 m per damunt una vastíssima plana de boscos i conreus. Una muntanya isolada que un dia va fascinar una colla de monjos budistes. Van entusiasmar-se tant amb el penyal que a més de construir un temple esplèndid a la base van optar per convertir la muntanya sencera en un gran santuari. Amb l’ajuda de vilatans van anar resseguint i envoltant els penyasegats amb taulons de fusta, amb la finalitat de representar metafòricament el difícil camí a la perfecció que cerquen els budistes. En la meva visita, malgrat que hi ha vies més directes al cim, a través d’empinades escales també de fusta, vaig optar per la via més difícil i paorosa. I la més arriscada. Hi ha diferents nivells de plataformes penjades al buit, una sobre de l’altra. La del vídeo és de les més enlairades. Arribat al final d’aquesta passarel·la voladissa cal pujar al setè i darrer nivell, que és el cim boscós. L’ascens es fa grimpant per sobre d’arrels i roques. Espero que durant la caminada virtual per damunt el buit no us angoixeu tant com vaig angoixar-me jo i, per descomptat, la monja que em precedeix durant el trajecte. L’objectiu dels bonzes budistes no era construir un sistema de passarel·les per passejar-s’hi. La finalitat és més sublim: meditar. Practicar la meditació tot caminant penjats d’un fil o a l’interior dels “kutis” solitaris (habitatges de monjos) que de tant en tant et vas trobant, ubicats en balmes a la mateixa roca o suspesos sobre els fràgils taulons de fusta.
A Tailàndia, l’inici de la festivitat del Bun Kra Tin (บุญกระฐิน) el marca la processó dels vilatans acompanyant al temple l’estàtua d’un gegant carregat de diners. Diners i diversitat d’ofrenes, com roba, hàbits pels monjos, menges i tot allò que pugui ser útil a la comunitat monàstica. A part del gegant amb el cos fet de paper moneda fixeu-vos en les tirallongues de bitllets que el flanquegen. Tot sigui a fi de bé per la bona salut del santuari. Així és com paguen els laics la cura que els monjos tenen de la seva vida espiritual. Intercanvi d’espiritualitat per béns materials. És com dir: amb les meves pregàries t’asseguro una òptima transició a l’altra vida i, a canvi, tu em garanteixes el manteniment vital. Transacció equilibrada. Harmonia modèlica.
Jaume Mestres 