Categoria: Llengua

El Bali que no es veu / Unseen Bali

On Per Jaume MestresIn Bali, English, Indonèsia, Llengua, País, Viatges, YouTube1 comentari

Els components del grup artístic format al sanggar Suara Kanti es preparen abans d’interpretar les danses Barong i Kris. Al vídeo veiem com s’abillen i es maquillen darrere l’escenari del Museu de les Arts Agung Rai (ARMA), a Pengosekan, als afores meridionals d’Ubud. Els membres del grup provenen del vilatge Abasan, a prop de Singapadu, a uns vuit quilòmetres al sud d’Ubud. El grup d’Abasan és conegut per l’excel·lència del seu treball. Mentre els veiem vestir-se i maquillar-se proposo que ens fixem com parlen. És evident que si no sou balinesos no entendreu una sola paraula, però val la pena escoltar-los. És interessant que pareu atenció, els sons que sentireu no romandran per gaire temps al planeta. Com tantes altres llengües, el balinès és una música que s’apaga. Aquesta que veiem probablement és de les darreres generacions que tindrà per llengua habitual el balinès. Fora de casa, molts dels fills d’aquests homes ja parlen més en indonesi que en la llengua dels avis. El balinès s’està perdent, entre d’altres raons perquè l’ensenyament que se’n fa a l’escola és de fireta, per tancar la boca els que ho reclamen i para de comptar. La política lingüística de Jakarta té com a finalitat reduir o liquidar les altres llengües que no siguin l’indonesi. Moltíssimes de les dotzenes de llengües que es parlen a l’arxipèlag ja són residuals. El balinès ha entrat en fase agònica. Sempre que vaig a Bali m’entristeixo quan m’adono que cada vegada el balinès es parla menys. Recula a passes gegantines. El govern indonesi ha aconseguit bandejar-lo i desprestigiar-lo. Un menyspreu que es fomenta cada dia. Els joves que encara el parlen, i molts adults, el barregen amb cabassos de paraules indonèsies. La gran majoria de balinesos no són conscients del què comportarà perdre la llengua. Bona part dels estrangers que viuen a Bali -o hi van sovint- parlen indonesi o l’aprenen. N’hi ha poquíssims que s’interessin pel balinès, que s’hi expressin o l’entenguin. Són una excepció els que l’estudien. Una minoria ínfima. No sé si els forasters que visquent a Bali parlen indonesi s’adonen de la seva complicitat amb el genocidi lingüístic que perpetra a consciència el govern de Jakarta. El bo del cas és que molts d’aquests estrangers manifesten que viuen a Bali perquè l’estimen. Estimar un país és estimar-ne l’ànima. La cultura i la tradició són els pilars que es fonamenten en l’ànima. L’ànima viu en l’expressió. És l’arquitectura del concepte: la llengua.

The group from sanggar Suara Kanti are getting ready before performing Barong and Kris dances. They dress and make up behind the stage of Agung Rai Museum of Arts, in Pengosekan, Ubud. The group comes from the village of Abasan, close to Singapadu, a few km south of Ubud. Throughout the island they are well known for the excellence of their work. We have the chance to see the artists while preparing the performance. Maybe even more interesting than watching is to listen them talking in the Balinese language. Nowadays Balinese is fading little by little. The language of the island is vanishing faster than their tradition and dances. In some way their tradition and dances are supported by tourism but not so the language. Foreigners come to Bali to experience the difference. Unfortunatley only the visual differences. Most foreigners visiting Bali don’t care about what is behind the scenes. They come attracted by the beauty of the island and the colourful religious ceremonies. Few come to Bali with deeper interest. Language is the house where the soul lives. If the soul shelter is spoiled we’ll loose the spirit and the heritage left to us by our ancestors. By neglecting the heritage we also neglect the forefathers’ memory. Most foreigners living in Bali, or coming often to the island, don’t care about the most essential part of its culture: the language. By talking to and addressing to Balinese people in Bahasa Indonesia they fail to respect the essence of Bali. These foreigners support those willing to convert the island into a huge theme park for tourists, people who want to convert Bali into a gorgeous scenario without a soul. The artists we see on the video speak Balinese but sometimes they include some words in Bahasa Indonesia. Balinese is not seriously taught in the schools on the island. That’s why many young Balinese speak Indonesian among themselves, specially in Denpasar and other towns scattered around the island. It’s sad but is true. Please help the culture of Bali and respect it fully. Don’t forget the backstage, it is like the unseen kitchen where the most delicious, creative and genuine food is cooked. And it is where the hot coals are.

Llengües de Tailàndia

On Per Jaume MestresIn Llengua, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Tailàndia és un mosaic de cultures. Cultures diverses amb vies d’expressió pròpia, com les llengües. A més de tailandès, a Tailàndia es parlen altres idiomes. El tai, però, és l’únic que gaudeix de protecció i reconeixement oficial. La majoria de tailandesos tenen per naixença una altra parla que no el tai. Amb la llengua dels pares s’hi expressen amb naturalitat quan les circumstàncies ho permeten. Però absolutament tothom té assumit que la llengua vehicular és l’oficial del país. El tai és la llengua de comunicació comuna i l’única considerada important. Les altres parles no tenen ni tan sols categoria de llengües. Amb prou feines se les considera dialectes. A tot estirar, serveixen per a expressar-se en família i amb la gent de la contrada. Se les té per localismes, sense a penes valor ni benefici. Hi ha qui les veu com a formes d’expressió que denigren més que no enriqueixen. Els que s’atreveixen a parlar la llengua pròpia fora de l’àmbit local, corren el risc de ser titllats ban nók (de poble) pels urbanites cosmopolites. Parlar altra llengua que no la tailandesa en públic es considera de mala educació i de mal gust. És vist com un signe d’incultura.
Molts bangkoresos se’n foten dels immigrants procedents d’Isan -zona bàsicament rural al nord-est del país-, anomenant-los amb menyspreu kón lao (gent que parla laosià). D’una cosa tan neutre com és el nom d’un idioma en fan un sinònim de baixesa. Criminalitzen la llengua. Els d’Isan -en general, gent humil- assumeixen el concepte i se n’avergonyeixen. S’avergonyeixen de ser el què són. Doblement discriminats, doncs: per pobres i per parlar laosià. I, a sobre, explotats pels mateixos que se’n burlen.
No cal dir que a les escoles solament s’ensenya a llegir i a escriure el tailandès. Tailàndia no sempre ha estat el territori unificat d’ara. Temps enrere -no fa tant-, Siam era un puzle de reialmes diferents o principats. Cadascun amb la seva idiosincràsia lingüística i cultural que el definia. Petges fortament impreses. Amb la unificació sistemàtica gairebé s’han destruït les diferències. Un procés que s’ha fet -es continua fent- a consciència. Governar en la uniformitat és més dolç que en la diversitat. Ni que després els qui manen s’omplin la boca parlant de pluralitats i diferències. Res, xerrameca, faramalla destinada a clips promocionals i a fulletons per a regalar als turistes.
D’exemples de destrucció lingüística se’n podrien citar dotzenes. Seria impossible detallar-los tots. Em centraré en un de concret.
Chiang Mai és la ciutat més important del nord, el bressol del país Lan Na. La terra Lan Na té la seva pròpia llengua, el ngua. Avui, però, la quantitat de gent que parla ngua, o kam-müang, que en diuen a Chiang Mai, són quatre gats. Solament el parlen les generacions més grans i encara no gaire bé. El ngua és vist com prescindible, una llengua inútil, col·loquial com a màxim. Els polítics la utilitzen de llengua ornamental durant la celebració d’actes folklòrics, i encara de manera escadussera. Escadussera i adulterada. Quan les autoritats parlen ngua amb un micròfon al davant ho fan enriolats, com el trapella que n’acaba de fer una i se’n riu de la pròpia gràcia. Verbalitzen un aiguabarreig de kam-müang i tai que fa més mal que bé. Maltracten i abarateixen l’idioma. Això que són fills de la terra Lan Na; han après ngua de petits, a casa. L’han après a la família, però no a l’escola. Mai no han vist el ngua escrit en llibres, ni en diaris. Avui pràcticament ningú sap llegir-lo i, encara menys, escriure’l. Com que no s’ensenya gairebé enlloc -en algun temple hi ha algun monjo voluntariós que es dedica a ensenyar-lo a qui ho desitja-, ja gairebé no hi ha criatures ni joves que parlin amb propietat la llengua del país. El ngua és una altra llengua per posar al llistat de les que es moren.
Fa poc més de tres mesos vaig assistir a una festa al campus de la Universitat de Chiang Mai. Cap al final de la crònica que vaig escriure –Festa al campus– venia a dir que era xocant que una llengua globalitzadora com l’anglès no aparegués en absolut en una macrofesta universitària. Jordi Canal, a través d’un comentari enviat al bloc, va aplaudir-ho. És tot un mèrit, certament. El que no deia en aquella crònica era que la presència de ngua a la festa va ser residual. Això que l’acte era organitzat per universitaris, gent amb coneixements, compromesa. Va haver-hi algun artista que va expressar-se en ngua. Concretament, un parell. Una cantant de Chiang Mai i un universitari que va actuar abillat amb el vestit tradicional lan na. Quan la cantant va ser entrevistada, prou que s’entestava a parlar en ngua tot recalcant txào, a cada paraula (txào, l’equivalent al tai ka -per a les dones- en llengua ngua). Però res, l’entrevistadora -filla de Chiang Mai, com la cantant- s’expressava exclusivament en tailandès. Parlar tai fa modern, és estar a la moda, fa in: és la llengua dels mèdia, la que es parla a Bangkok, la dels famosos. Però el tai també és la llengua que debilita les altres fins l’ofec. L’entrevistadora pretenia anar de cosmopolita, sense adonar-se que queia en un provincianisme atroç. Hi ha alguna cosa més mancada de grandesa que renunciar al què és propi en benefici de qui ho pren?

Escrivint l’alfabet shan

On Per Jaume MestresIn Llengua, Tailàndia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Durant tres mesos estudio la llengua shan en una aula del Wat Pa Pao, a Chiang Mai. El shan pertany a la família de llengües anomenades kadai. Entre d’altres, s’hi inclou el tai i el laosià. La llengua shan parlada és propera al tai; en canvi, l’escriptura és totalment diferent, tal com es pot comprovar en aquest vídeo gravat durant una classe. El monjo és Phra Phan Nya, el meu mestre. A la darrera part del vídeo apareixen dos novicis recitant les vocals shan.

Diari de viatge 02 / Els tons i el curri

On Per Jaume MestresIn Llengua, País, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Vaig baixant del cim. Sona el telèfon. El timbre em provoca un ensurt. El ring-ring insistent profana el silenci del bosc. Responc tan de pressa com puc, no sigui que els follets s’enfadin i me’n facin alguna. És Phra Phan Nya, el monjo shan que resideix al Wat Pa Pao. Phra Phan Nya va ser el meu mestre de shan. Ara és el meu alumne. Mentre estudiava shan tot lliscava com una seda fins que vaig topar amb els tons. Els tons són la creu particular de les llengües monosil·làbiques. El mur on sempre m’estavello. No tenir oïda musical és l’obstacle que no em permet identificar i ser capaç de pronunciar la quantitat de matisos vocals que calen per parlar correctament el shan, el tailandès o el laosià. Per a mi, llengües impossibles de dominar. A causa de les entonacions, és clar. Articulo paraules, això sí. Fins i tot hi ha qui diu que ho faig prou bé. Però no, el meu límit són les tonalitats; l’accent expressiu, el color de l’idioma. Em falta un do musical per cantar correctament aquestes llengües.
Va passar que un dia, durant la classe, Phra Phan Nya va dir “a poc a poc” en shan: ka loi loi. Jo vaig repetir-ho, però en català. Al monjo li va agradar tant el so d’a poc a poc, que a partir d’aquell moment em demanava més paraules i frases en català, una seguida de l’altra. Va arribar el moment de posar ordre a tanta acumulació de mots, locucions, frases i expressions. Sense cap llibre d’ensenyament de català a l’abast, vaig haver d’establir el meu propi mètode. Mirar de fer l’aprenentatge fàcil i clar. Amb mitja idea al cap vaig començar. Ho deuria encertar, perquè el monjo progressa a gran velocitat. Phra Phan Nya és un alumne excel·lent, un model de voluntat, curiositat i intuïció. No se’n cansa mai. A hores d’ara ja conjuga verbs regulars. I sap escriure absolutament cada una de les paraules que aprèn i la totalitat dels números (amb lletres!). I sense gairebé fer faltes d’ortografia.
Continuo la conversa per telèfon. Dic a Phra Phan Nya que a hores d’ara encara no estic prou bé per reprendre les classes. Que m’agafo uns dies de festa abans de tornar-hi. Es queixa que ja no sap què repassar. Conjuga verbs i escriu números, no te’ls acabaràs pas, que dic. Voracitat per aprendre.
Pujo a la moto i me’n torno a Chiang Mai. Un cop sóc a la carretera el descens és encara més espectacular que la pujada. Hi ajuda el fet que a penes si hi ha trànsit. Sembla un circuit exclusiu per al meu ús. Llisco per l’asfalt amb una suavitat i lleugeresa gairebé alada.
Avui, per dinar, ració especial. Sobre una base d’arròs em faig servir una bona porció de verdures fregides amb bolets, curri vermell amb pollastre i una altra ració de curri groc amb patates bullides. Havent dinat em faig fer un massatge. Una senyora que té un do a les mans i l’esperit d’un àngel, em transporta amb delicadesa al món de l’entreson, mentre em tonifica els músculs i relaxa gairebé fins la inexistència el bategar del cor. Un sota mínims que repara forces.
M’alço lleuger del jaç on acabo de rebre el massatge. Als peus hi duc ales, camino sobre un món de plomes. Però el cap segueix espesseït. Comença a preocupar la persistència del llast que em traba. Una boira que no acaba d’escampar.

September Eleventh / The Shan

On Per Jaume MestresIn English, Llengua, País, Política, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

After being heavily attacked by Spanish troops, on September 11th, 1714, the nation of Catalonia lost its freedom. Since then, Catalonia has been under Spanish laws and rulers. Today, September 11th, 2008, I bear it in mind, even though I am in Thailand. The link I maintain with part of the Shan community in Chiang Mai, further strengthens my beliefs. Like the Catalans, the Shan have also lost their freedom.
The Shan are an ethnic group established mainly in the Shan States. The Shan States are formed by thirty-four territories federated with the Myanmar Union, official name of the old Burma. Throughout the years, the coups d’état and the toughening of the politics have left the word federated as a purely rhetoric symbol. The Shan, as other people who form the State of Burma, are under administrative, political and military control of the gloomy Yangon Regime. The brutality of the council who rule the Myanmar Union is widely known.
The Shan state stretches over an area of 155,800 sq. m. It is five times the size of Catalonia. The population is estimated at around 5 and 6 million inhabitants. Since they were denied the right of self-determination in 1957, the Shan have a declared war on the Burmese. It is the resistance to assimilation, the fight to live as a nation. The military junta has as a main goal the annihilation of the cultural diversity of the territory which aims to control. Its cunning arguments are quite diverse but they all result in the same: brute force. The Shan are one of the ethnic and cultural minorities to knock down. The junta allocates an important share of its strategic and military resources against the Shan. They hate their idiosyncrasy, which is reflected in their own culture and language. The cover for their massacre is the drug trade. Indeed, the Shan States cultivate large extensions of opium. On the pretext that they want to eradicate opium, they treat them brutally. However, the truth is that the persecution of the Shan goes beyond the fight against narcotics. But, actually, what the military would like is to take possession of the opium crops for their own benefit, not to eliminate them. The Shan defend themselves from the Burmese with their own army. The frequent conflicts between both factions keep the land of the Shan at permanent war: fires in villages, murder and rape. Among other atrocities, the Burmese junta forces captured youngsters to join the army (to attack their own town) or enslaves them making them build roads from dawn to dusk, without giving them any money and hardly any food.
This brutal situation forces many Shan to leave the country. A great number of them are in the northern part of Thailand. There, they find stability and are able to earn a living, however precariously. Although they fled from their country due to the repression and persecution that they’re under —they’re fleeing from full-on genocide— Thailand doesn’t give them the status of refugees. The Shan who are not born in Thailand are tolerated, but aren’t recognized. They aren’t properly there. That’s why the jobs they find are unstable and fragile. They are badly-paid jobs that nobody wants to do.
In Chiang Mai there is an important Shan community. The Shan who live in Chiang Mai also have their temples, like the Wat Pa Pao. Nine monks and sixteen novices live in this monastery. All Buddhist monks belong to the Shan ethnic group. The temple is an oasis of peace in the midst of Chiang Mai. Once you’ve been through the fence of the Wat Pa Pao, you are in a temple which is totally different from many other temples in the city. The layout of the areas devoted to worship, the pavilions for the meetings with laymen and laywomen, the refectory and the architecture are completely Shan. Inside the monastery, beside Thai, Shan is the mainly spoken language. Of course, they pay all the necessary taxes to be in Thailand. The photographs of Thai monarchy are where they should be and so is their flag. And some of the explanatory posters we see in different rooms are bilingual. They’re written both in the Shan and the Thai alphabet.
Not long ago I went to the monastery with the intention of talking to the abbot. I told him that I would like to study Shan. Now, there is a monk at my disposal who, every day, guides me through the intricate paths of this language. Thai and Shan certainly belong to the same language root. Both are tonal and monosyllabic, but the distance from one and the other is considerable. And there’s a plus: the alphabet is completely different.
Today, September 11th, when we were about to finish, it started to rain heavily. I stood up to see that magnificent sight of water falling. About seven or eight novices went out to celebrate it in the open air. The joy of the children was immeasurable. At times, the showers were so thick that it was difficult to see anything but water. The young, completely drenched, played, jumped, shouted and shoved each other to the puddles of water, rode bicycles and threw themselves onto the mosaic floor around the chedi. They slid on their stomach, on their back or even standing on the blue tiles, dotted with scented white flowers which had fallen from the trees.
The religious community of the temple is happy at times. They’re happy when they don’t remember that their people are being persecuted. They aren’t in their country but they always bear it in mind. Like them, I’m happy while I don’t remember the prostration of my country, Catalonia, physically so far away. Today it is obligatory to remember it. To remember the blatant lies of the enemies, of those who want us extinct, of those who want to make us bleed. Like the Shan, I hope to see my country stand up proudly, without its hands manacled. As free as the novices under the rain.

(Translated from its original Catalan –Onze de Setembre/Els shan– to English by Simon Conway)

Onze de Setembre / Els shan

On Per Jaume MestresIn Llengua, País, Política, Tailàndia, Viatges2 comentaris

Avui, dia especial -Onze de Setembre-, faré un parèntesi en les meves cròniques sobre el sud de Tailàndia. Aquesta crònica és la meva manera de participar en la commemoració de la diada nacional de Catalunya.
En una data tan significativa per els catalans és avinent parlar dels shan, conèixer, ni que sigui per sobre, la seva problemàtica.
Els shan són un grup ètnic establert majoritàriament als Estats Shan. Els Estats Shan el formen trenta-quatre territoris federats amb la Unió de Myanmar, nom oficial de l’antiga Birmània. Al llarg dels anys, els cops militars i l’enduriment polític consegüent han deixat el mot federat en pura simbologia retòrica. El poble shan, doncs, -com els altres pobles que constitueixen l’estat birmà- es troba sota el control administratiu, polític i militar del tenebrós règim de Yangôn. La brutalitat de la junta que regeix la Unió de Myanmar és ben sabuda.
La terra dels shan ocupa una superfície d’uns 155.800 km2. És, doncs, unes cinc vegades més gran que Catalunya. Es calcula que la població oscil·la entre els 5 i els 6 milions d’individus. Des que el 1957 se’ls va negar el dret a l’autodeterminació, els shan estan en guerra oberta amb els birmans. Es rebelen contra l’assimilació. Lluiten per perviure com a poble. La junta militar té com a objectiu primordial anorrear la diversitat cultural del territori que pretén controlar. Les seves argúcies són diverses. Però totes desemboquen en el mateix, la força bruta. Els shan són una de les minories ètniques i culturals a abatre. Contra els shan la junta hi destina part important dels seus recursos estratègics i militars. Dels shan odien la seva idiosincràsia, que es projecta en la cultura i la llengua pròpies. La tapadora per a massacrar-los és la producció de droga. En efecte, als Estats Shan s’hi conreen enormes extensions d’opi. Amb el pretext d’acabar amb l’opi s’hi acarnissen. El cert, però, és que la persecució dels shan transcendeix la lluita contra els narcòtics. Al capdavall, el que voldrien els militars seria apoderar-se de la producció d’opi pel seu profit, no pas per eliminar-lo. Els shan es protegeixen dels atacs dels birmans amb el seu propi exèrcit. Les freqüents topades entre les dues faccions armades mantenen el territori shan en guerra permanent: incendis de vilatges, assassinats, violacions. Entre altres barbaritats, la junta birmana força els joves capturats a entrar a l’exèrcit (a atacar el seu propi poble) o els esclavitza fent-los construïr de sol a sol carreteres, sense donar-los diners a canvi, ni a penes menjar.
La brutal situació força molts shan a abandonar el país. En un gran nombre s’estableixen al nord de Tailàndia. A Tailàndia hi troben estabilitat i s’hi poden guanyar la vida, ni que sigui precàriament. Malgrat fugir del seu país a causa de la repressió i persecució que pateixen -s’escapen d’un genocidi en tota regla-, Tailàndia no els concedeix l’estatus de refugiats polítics. Als shan que no han nascut a Tailàndia se’ls tolera però no se’ls reconeix. Hi són en fals. Això fa que les feines que troben siguin inestables i fràgils. Són feines mal pagades que no vol fer ningú.
A Chiang Mai hi ha una comunitat shan important. Els shan de Chiang Mai també tenen els seus temples, com el Wat Pa Pao. En aquest monestir hi resideixen nou monjos i setze novicis. La totalitat dels bonzes són d’ètnia shan. El temple és una illa de serenor al centre de Chiang Mai. Un cop traspassat el portal del Wat Pa Pao s’entra en un àmbit sensiblement diferent a la resta de temples de la ciutat. La disposició dels recintes pel culte, els pavellons de reunió amb els laics, el refectori i l’arquitectura són íntegrament shan. Dins el clos monacal no s’hi parla altra llengua que shan. Evidentment que es tributen les quotes que calen pel fet d’estar en territori tailandès. Les fotografies dels monarques de Tailàndia són presents on correspon. La bandera, també. I alguns dels textos explicatius que veiem en diferents estances són bilingües. Estan escrits en l’alfabet shan i tai a la vegada.
Fa poc, vaig adreçar-me al monestir amb la idea d’expressar-li a l’abat el meu interès per estudiar la llengua shan. De seguida va posar un monjo a la meva disposició. De fa uns dies, doncs, d’una a dues de la tarda m’immergeixo en els intricats camins d’una llengua totalment nova per a mi. Certament, el tai i el shan pertanyen a la mateixa família d’idiomes. Ambdós són tonals i monosil·làbics, però la distància entre l’un i l’altre és considerable. Amb un afegit: l’alfabet és completament distint.
Avui, 11 de setembre, a les acaballes de la classe cau una pluja torrencial. M’alço de la cadira per veure l’espectacle grandiós de tanta aigua vessant-se. Uns set o vuit novicis celebren la pluja entomant-la a cel obert. El goig de les criatures és immens. A estones, les cortines d’aigua són tan denses que l’espessor fa difícil veure gairebé res que no sigui l’aigua que tomba. Els nois, amb els hàbits empapats, juguen a perseguir-se, salten, xisclen, s’empenten als bassals, van amb bicicleta, es llancen a la superfície del mosaic a l’entorn del xedi. Llisquen de panxa a terra, d’esquena o a peu dret per damunt les rajoles de color cobalt, esquitxades amb perfumades flors blanques despreses dels frangipanis.
La comunitat religiosa del temple a estones és feliç. Feliç mentre no recorda la persecució del seu poble. No són a la seva terra, però sempre la tenen present. Com ells, jo també sóc feliç mentre no recordo la prostració del meu país, físicament tan lluny. Avui és obligat recordar-lo. Fer memòria de les mentides flagrants dels enemics, dels qui ens voldrien extingits, dels que malden per dessagnar-nos. Com els shan, confio un dia veure la meva pàtria caminar a peu ferm sense les mans travades. Tan lliure com els novicis sota la pluja. Joiosa. Persistent i obstinada.

* Imatge: http://www.frontiermyanmar.net/en/tatmadaw-armed-groups-committed-war-crimes-against-civilians-in-kachin-northern-shan