Categoria: Llengua

Diari de viatge. Bali i Catalunya (i II)

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Llengua, Política, ViatgesDeixa un comentari
Gairebé la totalitat de l’arxipèlag indonesi manifesta hostilitat amb Bali. L’estat indonesi en conjunt és refractari a les peculiaritats de l’illa. La riquesa i vigor de la cultura balinesa irriten els indonesis. També els desagrada que Bali sigui la primera destinació turística del país, que sigui una illa admirada arreu del món i estimada. Malgrat el rebuig a Bali legions de persones provinents de Java, de Sulawesi, de Lombok, de Sumatra i de tants altres indrets s’hi desplacen per buscar-s’hi la vida. Emigren a Bali atrets pels diners que hi deixa el turisme. Són a Bali per arreplegar engrunes de la riquesa occidental. Immigrants desheretats, desarrelats i desubicats. Emigrats a Bali per simple supervivència. Com que de Bali no els importa res més enllà dels diners que en puguin treure, no respecten l’illa. L’embruten amb la seva ignorància destructiva. No s’esforcen a parlar la seva llengua ni participen de la seva cultura. No hi viuen ni hi resideixen, s’hi estan. Actuen com el que són: invasors. Immigrants imbuïts d’esperit colonitzador i ànsies de conquesta.
La majoria d’indonesis són musulmans. Bona part de la població balinesa és hinduista. L’hinduisme que procedent de l’Índia fa segles va penetrar a l’arxipèlag s’ha anat aprimant en benefici de l’islamisme. Expulsat gairebé en la seva totalitat de Java, el darrer reducte hinduista resta a Bali.
Conversant amb un metge balinès m’assabento que imams indonesis menyspreen públicament la fe balinesa. Prediquen que és una falsa religió perquè Déu no l’ha inspirat. Aquesta és la idea estesa entre els musulmans d’Indonèsia. Per a la majoria musulmana, doncs, els balinesos hinduistes són pagans infidels, pecadors a perpetuïtat. Eliminar-los de la faç de Bali no seria un crim; ans el contrari, seria gihad. Al·lahu àkbar!
Encara més que la idiosincràsia cultural, la intolerància religiosa atia el foc de l’odi. Ataca l’essència, la textura íntima de qui sent i pensa d’altra manera. Quan les creences es qüestionen en nom d’unes altres pretesament autèntiques que, a més, intenten imposar-se, s’encén un regueró de pólvora. L’explosió depèn solament de la llargada de la metxa.
Un Bali amb una identitat forta cou, fa nosa, tant al govern de Jakarta com a la immensa majoria de població de l’arxipèlag. És una espina que en certa manera voldrien eliminar perquè molesta. Però el govern treu cabassos de diners, de Bali. El turisme hi aporta una grandíssima riquesa. El drama és que gairebé la totalitat del cabal originat a Bali se’n va directament a les arques dels potentats javanesos. Pocs d’aquests diners es queden a Bali.
Els grans hotels de Bali pertanyen a cadenes internacionals. Són concessions controlades directament pel govern o per cronies. Les millors parcel·les de Bali són propietat de famílies de Jakarta. En diverses ocasions propietaris balinesos de terrenys considerats òptims per a la construcció d’hotels de luxe, han patit abusos de totpoderosos compradors javanesos. Balinesos que s’oposaven a ser extorquits o a l’espoli han estat enfonsats o assassinats. A Bali s’hi lliura una guerra soterrada endegada per gent molt influent que actua amb completa impunitat. No cal dir que els magnats javanesos persegueixen la riquesa material de Bali, de cap manera no els interessa la tradició ni la cultura. Saben, però, que sense les seves peculiaritats, Bali seria una illa tan eixorca com Sumbawa, per exemple. D’aquí que parin cura a no desmantellar la gallina dels ous d’or. S’esmercen a respectar-ne solament l’aparença. En aquest cas, el turisme és un bon aliat de Bali. Sense el turisme, avui Bali ja seria una illa completament diluïda i islamitzada. El somni del govern de Jakarta seria fer de Bali una mena de gran parc temàtic on tot hi fos postís. Aquí el turisme també seria un bon aliat. Però ara no a favor de Bali, sinó dels qui volen destruir-lo.

Diari de viatge. Bali i Catalunya (I)

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Llengua, Política, ViatgesDeixa un comentari

Catalunya és una nació ocupada. Bali, també. Bali s’ofega per l’arribada d’immigrants provinents d’illes veïnes, sobretot javanesos. Catalunya fa temps que rep immigrants d’altres països, la majoria procedents d’Espanya. Els darrers anys, la immigració a Catalunya s’ha diversificat. Les onades de colons espanyols han minvat mentre han crescut els immigrants originaris del Magrib, de Sud-amèrica, d’Europa de l’Est…
Bali és una illa sotmesa al poder d’un estat opressor. El govern unionista de Jakarta no fa altra cosa amb Bali sinó intentar disminuir la seva cultura, eliminar els trets genuïns que caracteritzen l’illa -com ara la seva llengua- i espoliar-la econòmicament. Exactament el mateix que fa Espanya amb Catalunya. Els dos països -Bali i Catalunya- estan colonitzats per estats que volen eliminar-los. L’objectiu d’ambdós estats és diluir la particular idiosincràsia d’aquests països petits -que necessiten pel profit que en treuen- fins a anul·lar-los. Aconseguir portar-los, a través de l’assimilació política, econòmica i cultural, al límit de l’extinció. Que no passin de ser cultures residuals, amb un cert interès folklòric. I encara.
Fa unes dècades, el govern indonesi va tenir la idea brillant d’endegar el projecte anomenat Transmigrasi. Amb el pretext que algunes de les illes de l’estat-arxipèlag estaven superpoblades, Jakarta va estimular gent d’illes amb altíssima densitat demogràfica a desplaçar-se a d’altres menys poblades.
Però, més enllà de les migracions massives, l’objectiu de Jakarta era fer una mena de neteja ètnica. Esborrar tant com fos possible les diferents cultures i parlars diversos d’Indonèsia. El govern pretenia que l’arxipèlag de les 17000 illes s’identifiqués solament amb una sola llengua i una sola identitat. En realitat, però, la identitat indonèsia és una ficció bastida en fonaments de cartó pedra.
L’enviament massiu de colons sobre el puzle insular va fer forat. Res no hi ha millor per a un govern que la uniformització del territori que pretén controlar. El govern indonesi gairebé se n’ha sortit. Però ha topat i continua topant amb resistències puntuals. Resistències tossudes com ara la d’Irian Jaya, la part nord-occidental de l’illa de Nova Guinea, ocupada per Indonèsia. De vegades hi ha hagut conflictes sagnants, a Irian Jaya, no cal dir que motivats per agressions colonials. Els natius papús es rebelen contra els colons però, almenys de moment, el govern de Jakarta, amb la col·laboració òbvia del seu poderós exèrcit, se’n va sortint.
Bali és un tema més delicat per Jakarta. La fama de l’illa, el reconeixement internacional de la seva cultura, el gran nombre de visitants que rep anualment, posen les coses un pèl més complicades al granític govern javanès. Però amb més o menys subtilitat, Jakarta fa la seva. De mica en mica, el govern indonesi va diluint Bali. No ho fa amb tàctiques tan barroeres com les que utilitza a Irian Jaya, però són pràctiques igualment efectives. Com és natural, Jakarta dicta lleis que beneficien els seus interessos. Com també ho fa Espanya, amb una constitució feta a mida que nega la llibertat de nacions alienes a l’espanyola que malden per sobreviure sota el seu jou. Nacions petites dins el mateix estat, oprimides i ocupades per Espanya; com la nació balinesa, també maltractada i espoliada per l’estat indonesi. (Continuarà)

Diari de Viatge. Bali i Catalunya (II)

ADN del PSC-PSOE

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, País, Política1 comentari

Rebo el correu d’una persona indignada. Enfadada pel contingut de La qüestió nacional. El dilema socialista. Assegura que no és cert que el PSC sigui el PSOE.
El PSC és un partit diferent, certament, però l’ànima que el domina és la del partit espanyol. Veie-m’ho. El PSC va néixer el 1978 de la fusió de tres partits socialistes, un dels quals la federació catalana del PSOE. La inequívoca empremta del PSOE, doncs, és inherent al PSC des de l’origen.
Durant les més de tres dècades d’història del PSC, els vincles mantinguts amb el PSOE han estat estretíssims. Començant per les sigles del partit mare que sempre han anat plegades amb les del partit fundat a Catalunya. Quan ha convingut, però, el PSC les ha camuflat jugant amb tota mena de possibilitats estètiques per disminuïr-les. Empetitint-les o emmascarant-les. En segons quins períodes, fins i tot han aconseguit fer-les invisibles del tot. Però que les sigles no es vegin no vol dir que no hi siguin.
En el transcurs de la seva trajectòria, els nexes amb el PSOE han fluctuat segons les circumstàncies. De molt íntims, a discrepants. Sovint, discrepàncies escèniques calculades i interessades. Depenent de la cúpula dirigent de torn, el nivell d’espanyolitat del PSC s’ha manifestat amb més o menys intensitat. És cert que el PSC ha passat per èpoques d’un catalanisme remarcable. Ni que mai els seus plantejaments nacionals sobrepassessin la tebior. Un catalanisme formal, de lluïment, prou ambigu per no molestar el sector més espanyolista del partit ni el Gran Germà amb seu a Ferraz. Des dels orígens, mostrant aquesta ambigüitat calculada, atreu un aiguabarreig de militants i simpatitzants. Gent del país d’ideologia esquerranosa i una bona massa d’immigrants peninsulars. D’entre els esquerrans, fins i tot ha captat militants de partits extremistes com el PTE (Partido de los Trabajadores de España). Un il·lustre exmilitant d’aquest partit maoista és el senyor Montilla Aguilera, exministre d’Indústria del govern espanyol, a hores d’ara secretari general del PSC i molt honorable president de la Generalitat de Catalunya.
La força aglutinadora del PSC admet a les mateixes files immigrants espanyols amb autèntica vocació d’integrar-se a Catalunya i d’altres convençuts de l’espanyolitat del país que els acull. A l’olla hi bull de tot. Entre altres espècimens, catalanistes moderats i espanyolistes.
Una pregunta.
Si el PSC és un partit independent, perquè els seus 25 diputats al Congrés espanyol no formen un grup propi? Per què s’alineen sempre -sempre- amb el PSOE a l’hora de votar, ni que sovint els seus companys al Parlament català hagin votat en sentit contrari el mateix que ells aproven a Madrid?
Una reflexió.
Un partit gran, de la importància del PSOE, renunciaria a no tenir presència a Catalunya de no sentir-s’hi ben representat?
Un exercici.
Anem de visita a la web oficial del PSOE. Entrem a la secció Sedes. Ens surt un gran mapa d’Espanya. Posem el ratolí sobre Catalunya i cliquem. Apareix la seu catalana. I quina és aquesta seu del PSOE a Catalunya? El PSC, naturalment.

La qüestió nacional. El dilema socialista

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, País, Política1 comentari

Els socialistes no tenen cap dilema nacional. Si alguna vegada ha semblat haver-n’hi era aparent. Bombolles de sabó, fantasies per distreure. La tria està feta. Espanya és el seu país, la seva pàtria. En aquest sentit, no hi ha dilema socialista. Però als socialistes que copen un poder omnímode a Catalunya, se’ls presenta un conflicte immens. Hauran d’acceptar que són adults. Ja no s’hi val a jugar i fer trampes. La infantesa entremaliada s’ha acabat. Hauran de treure’s la careta i mostrar el seu rostre espanyol, fins ara amagat a mitges. Sap greu per la gent que un dia va creure’s el discurs falsament catalanista dels socialistes -o van fer veure que se’l creien- i van entrar al partit per participar del seu projecte. Però no és qüestió de compadir-los, a aquesta gent. D’ingenus no en són. Polític i ingenu és un oxímoron. Si un dia es van creure el discurs, prou que ben aviat se’ls deuria revelar l’autèntica naturalesa del partit on van pujar. Van deixar-lo, en adonar-se’n? Si creien en Catalunya li han fet un mal servei. Treballar pels socialistes és treballar per Espanya. I treballant per Espanya és impossible beneficiar Catalunya.
Feu-vos grans, que ja toca, senyors que us dieu del PSC. Sigueu coherents i treieu la C del vostre logo. Poseu-hi sense complexes la E que us correspon i us defineix. La O no cal, també seria falsa. Proclameu la vostra autèntica naturalesa. Si els que ara talleu el bacallà no us afanyeu a pregonar-la, un cop d’estat propiciat per la vostra seu a Madrid us tombarà. No badeu o us trobareu la plana major de progres, ciutadans del món i multicultis nuets al carrer. De pèl a pèl. Però no, esteu massa enllaminits amb el poder. Un minut abans del cop abraçareu la E públicament, amb abrandada passió. És prou sabut que en astúcia i murrieria tampoc ningú us passa al davant.

La qüestió nacional. El dilema convergent

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, País, PolíticaDeixa un comentari

Entre Catalunya i Espanya no hi ha un conflicte ideològic. El conflicte és nacional. Espanya o Catalunya, aquest és el dilema.
Com encararà la disjuntiva la federació Convergència i Unió? Sembla que l’estratègia d’un pas endavant i un altre enrere per no mullar-se està esgotada. Hauran d’omplir amb fets paraules buides. El país demana concrecions.
L’estudiada ambigüitat de CiU que tan bé li ha anat durant tants anys, esclatarà en bocins. A CiU se li està acabant nedar i guardar la roba. O aposta per l’independentisme o abraça l’unionisme. A l’unionisme digueu-li regionalisme si voleu. O autonomisme. Ambdós termes no són altra cosa que unionisme encobert. Eufemismes. En qualsevol cas, així que CiU faci el pas el trauma està servit. Probablement es trencaran les files. Si es decanta per l’independentisme la federació es dividirà. Veurem Duran i els seus escolanets esquinçar-se les sotanes i passar-se en massa al partit de Don Mariano. A canvi de càrrecs, és clar. Però això rai, els d’Unió tot plegat són quatre gats. També n’hi haurà de Convergència que fugiran; i no seran pas pocs. De continuar regionalista com fins ara, alguns sectors crítics se’n separaran. Veurem si van amb Carretero o funden un partit nou. Ja ho resoldran. S’han acabat les mitges tintes. Hauran d’implicar-se. Catalunya o Espanya. Què triaran? La via del mig es clou. Seguir fent la viu-viu aviat serà impossible. O, qui sap, vés a saber si no trobaran encara la manera de fer veure que sí, però no del tot. El gran dilema convergent. Els dirigents hauran d’afinar el tir. Envoltar-se de grumets capacitats. Habilitat, decisió, talent i molta sort. Sembla que el vaixell convergent s’enfronta a un mar convuls.

La qüestió nacional. Dretes i esquerres

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, País, PolíticaDeixa un comentari

Avui, discursejar sobre polítiques de dretes i esquerres en partits que governen o amb possibilitats de governar és donar voltes en va, marejar la perdiu. Quin significat té en l’Europa unida d’ara parlar de dretes i esquerres? La societat europea està perfectament integrada al sistema capitalista. En una economia de mercat globalitzada hi ha poc espai per a la ideologia que no sigui la imperant, la del diner. I el diner no té cor ni pensament.
Socialistes? Se’n diuen, però no ho són. Coneixem líders socialistes que sense haver treballat mai fora de l’administració pública gaudeixen d’un patrimoni personal. Viuen en cases multimilionàries i porten els fills a escoles elitistes. Acumulen càrrecs -honorífics o no- i van cobrant d’aquí i d’allà. Pel seu propi benefici, és clar. Això és ser socialista i d’esquerres? Aquest estil de vida es diferencia gaire del que podria ser l’estil d’un líder de dretes; del PP, per exemple? La realitat els calca: clavats.
A Catalunya s’intenta emmascarar el conflicte de veres, la qüestió nacional, per un altre d’ideològic. La delegació a Catalunya del PSOE s’esforça en fer veure que són d’esquerres, mentre qualifica els seus principals opositors, tant CiU com el PP, de dreta pura. Simplisme matusser. Tergiversació interessada.
La conjuntura política al nostre país és aquesta: Espanya representada pels seus dos grans partits nacionalistes, PP i PSOE, en una banda, i els partits nacionalistes catalans, la federació de CiU i Esquerra, a l’altra. El paper de Reagrupament, de moment, està per veure. Ja es definirà en les properes eleccions.
Al tauler tenim dos bàndols: Catalunya i Espanya. L’Espanya suposadament d’esquerres -en tot cas, esquerra de disseny- s’infiltra a Catalunya amb màscara. La seva estètica o moralina tronada encara no li permet anar amb la cara descoberta. Encara. L’Espanya de dretes, representada majoritàriament pel PP, en la qüestió nacional no s’amaga. Són sincers: “Som espanyols”. Chapeau per l’honradesa. Per què no fa el mateix la delegació del PSOE a Catalunya? Ja seria hora que fessin aflorar d’una vegada la seva autèntica ànima espanyola. Serien honestos, guanyarien credibilitat. Els agrairíem sentir-los parlar clar. No els caldrien boquetes afinades per emmascarar-se. Dibuixar filigranes als núvols per dissimular el què són en realitat: l’ariet d’Espanya.

Fer el paperot

On Per Jaume MestresIn Foraster a casa, Llengua, País2 comentaris

Pot una persona que no sap escriure exercir de polític professional? Els fets demostren que sí. Una bona rècula de polítics de primera fila i càrrecs municipals amb no menys responsabilitat, no saben escriure. No em refereixo solament a la incapacitat de part d’aquests respectables senyors i senyores de saber redactar amb un mínim de coherència qualsevol text, sinó a la seva depriment ortografia, escandalosa manca de vocabulari i sintaxi calcada del castellà. Els seus escrits no s’aguanten, fan figa, naufraguen a la segona paraula. No només no saben completar una casa, sinó que ni tan sols tenen capacitat per alçar parets correctament. Ignoren l’estructura de la llengua que parlen, sigui català o castellà.
Si una persona és distesa amb la llengua ho serà també en les seves responsabilitats quotidianes i polítiques. I en les seves relacions humanes, per descomptat. Diu molt de la qualitat personal aquesta deixadesa. És a través de la llengua que expressem la nostra idiosincràsia. Qui no té cura de l’essencial menys en tindrà a l’hora d’exercir els seus deures. Dels polítics que no saben escriure no me’n refio ni un pèl. És impossible que siguin persones honestes. Prou que se’n deuen adonar de la seva deficiència. No perceben que es retraten? Malgrat les cabrioles per enlluernar no cal gratar gaire per veure’ls el llautó de la seva rellevant ignorància. Aprofitats i oportunistes. Vividors. Algú que pretén enganyar-se enganya els altres. Si no se n’adonen és que estan malalts. Malalts o van amb mala fe.
L’expressió verbal i escrita és una radiografia fidel de les capacitats intel·lectuals de la persona. Als aspirants a càrrecs de responsabilitat sel’s hauria d’escanejar en aquest sentit. Hi ha qui suggereix que abans d’entrar al món de la política professional sel’s sotmeti -prova prioritària- a un dictat. En català, castellà i anglès. Qui el resolgui satisfactòriament se’l pot considerar. De fer errades, al carrer. A casa, a preparar-se. Pagarem el sou a gent qualificada i s’eliminaran molts impostors.

L’ambaixador espanyol

On Per Jaume MestresIn Filipines, Foraster a casa, Llengua, País, Política1 comentari

Un ambaixador d’Espanya va afanyar-se a donar-se de baixa del llistat d’emails que envio periòdicament als subscriptors. Un ambaixador fill de Mallorca, ves per on. També, en qüestió d’hores, una senyora de cognoms catalaníssims va demanar no rebre més informació. Ofesos. Els fets van produir-se després de l’enviament de correus electrònics anunciant Misèries d’Espanya. Si el senyor ambaixador creu que el relat és fals que no amagui el cap sota l’ala. Repliqui. Rebati els arguments exposats a l’article. Si la manera que va obrar Espanya amb Filipines no és pròpia d’un estat miserable, què és, doncs? Senyor ambaixador, per què no ens explica què va fer el seu país amb José Rizal? Noli Me Tangere.
El què va fer Espanya amb Amèrica i Filipines, no és digne de ser jutjat per un tribunal internacional de crims contra la humanitat? I pel què ha fet i continua fent amb Catalunya, no es merexeria ser jutjada, Espanya? Espanya es resisteix a posar fi a la seva època colonial. Espanya xucla Catalunya per obtenir recursos i ofegar-la. De Catalunya solament estima el què en pot treure. Odia els catalans. En vol la riquesa, però s’escarrassa per eliminar l’essència: la llengua, la cultura i la idiosincràsia. També odiava els pobles conquerits d’Amèrica i de Filipines. L’odi contra la diferència és part consubstancial d’Espanya. La Castella mesetària, tancada, sense mar on albirar.
“En cuanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. Francisco de Quevedo y Villegas (Madrid, 1580 – Villanueva de los Infantes, 1645), poeta i prosista castellà.

Tais contra tais: Batalla entre pagesos i “grocs”

On Per Jaume MestresIn Cambodja, Llengua, Política, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari
Fotografia publicada al Bangkok Post del 20 de setembre de 2009 sobre els fets de Phum Saron. Província de Si Saket. Nord-est de Tailàndia.

Dissabte, 19 de setembre, tercer aniversari del cop d’estat militar que va foragitar Thaksin del poder, va ser el dia escollit pels líders del PAD (Aliança Popular per la Democràcia) per arrossegar els seguidors del moviment conservador ultranacionalista -els grocs– a la zona on es viu el conflicte en aquest moment més calent del país. Mentre a Bangkok els vermells pro Thaksin es manifestaven sota la pluja, a Phum Saron els grocs anti Thaksin avançaven cap el temple khmer del segle XI, Khao Phra Viharn, sota un sol ardent.
Milers de grocs, procedents majoritàriament de Bangkok, van arribar divendres a Kantharalak. L’objectiu era entrar al temple enrunat khmer que segons ells pertany a Tailàndia, malgrat que el 1962 un Tribunal Internacional va atorgar a Cambodja la possessió del temple i 4,6 km2 de terreny que l’envolten.
L’excusa arguïda pels líders del PAD és que d’ençà que va avivar-se el conflicte, a partir del juliol de 2008, quan la UNESCO va proclamar Khao Phra Viharn Patrimoni de la Humanitat, els cambodjans han anat construint cases i han obert una carretera al territori que Tailàndia reclama. Els militants del PAD pretenien expulsar els assentaments khmers de l’àrea que segons ells és terra tailandesa.
El conflicte va encendre’s l’octubre de 2008, quan a l’entorn del temple en disputa va haver-hi un intercanvi de trets entre soldats tais i cambodjans que va acabar amb un parell de morts, alguns ferits i detinguts dels dos exèrcits. A l’abril -en plenes converses diplomàtiques- van produïr-se més baixes mortals entre els bàndols enfrontats. Ahir, dissabte, els dos mil seguidors del PAD van començar la marxa cap el post militar que tanca l’accés a la zona ocupada per l’exèrcit tailandès. Els pagesos de Phum Saron i vilatges veïns van rebre els urbanites de Bangkok a cops de pedra. Malgrat haver-hi un important desplegament policial els dos grups van acabar enfrontant-se. Va desfermar-se una batalla campal. Els pagesos atacaven amb pals i pedres en la lluita cos a cos contra els del PAD. Alguns anaven armats amb matxets. Els enfrontaments -violentíssims- van produir un mínim de 17 ferits, un parell dels quals en estat crític. Segons els vilatans, la provocació del PAD de voler entrar a la zona en disputa no aconsegueix altra cosa sinó encendre els ànims dels cambodjans. Els veïns temen que esclati una guerra oberta. De fa un any, els pagesos no poden entrar als camps de conreu. L’exèrcit els ha pres els camps, se’ls ha fet seus establint-hi bases militars i búnquers i els ha tancat amb filats. Ho he vist personalment el parell de vegades que aquests mesos d’agost i setembre he estat a la zona del conflicte. La darrera vegada que vaig ser a Phum Saron fa solament uns dies. Vaig arribar fins el darrer post militar que barra la carretera amb tanques i filats de punxes.
El curiós del cas és que els bàndols que ahir es barallaven són tailandesos. Tailandesos els ultranacionalistes del PAD i tailandesos els pagesos que els foragitaven. Aquesta és terra que un dia va formar part del poderós imperi khmer, avui extingit. Els khmers són els cambodjans, però també hi ha gent d’ètnia khmer a la banda tailandesa. I n’hi ha molts. No hi tenen res a dir, els khmers nascuts a Tailàndia sobre el conflicte? Els khmers tai són descendents directes dels constructors del temple que Tailàndia vol fer seu. Els tais solament volen la pàtina, la lluentor de l’antic esplendor khmer: els temples, ni que estiguin enrunats. Però en menyspreen l’ànima, la parla khmer és objecte de burla a Tailàndia. Els tais no en volen saber res de la saga dels qui van alçar els temples que avui volen per ells. Els menystenen i humilien.

*Tawatchai Kemgumnerd és autor de la fotografia, publicada al BANGKOK POST, el 20 de setembre de 2009

Misèries d’Espanya

On Per Jaume MestresIn Filipines, Foraster a casa, Llengua, País, Política5 comentaris

Al racó de món on sóc, terra khmer, tan humiliada i ocupada com la meva, em ve al cap Espanya. L’Espanya d’ara governada per l’essència trilera de la Rambla -arrogància, incompetència, mentida i demagògia- no és altra que la Castella sinistra de sempre. La que conquerí territoris d’Amèrica a cops d’espasa i trabuc i una creu a l’avantguarda.
L’Espanya d’avui, que tant fatxendeja de memòria històrica, és la mateixa que va llevar la memòria, la història, la cultura i l’esperit a Filipines durant els més de 300 anys d’ocupació de l’arxipèlag. Arxipèlag que Espanya, a pesar de perdre aclaparadorament la guerra contra Amèrica -primer de maig de 1898- va tenir la barra de cobrar. Els 20 milions de dòlars que els americans van pagar al govern espanyol per Filipines se suposa que incloïen territori, gent i bestiar. Espanya va liquidar un tros de la patria a canvi de diners: fenicis, mercaders. Malgrat que l’almirall Dewey va humiliar-te a la badia de Manila vas vendre l’expossessió que controlaven terratinents i clergues, sota els auspicis de tes respectives gracioses majestats. On vas deixar l’orgull, Espanya?
La sangonera castellana va perdre els recursos d’on treia l’aliment. El galeón de Manila i l’or de les Amèriques se’n van anar a fer punyetes. Per mantenir-se, la bèstia xucladora va aferrar-se a la colònia del noreste, la mamella catalana. Esprémer, munyir: ànsies d’Espanya.
Mort el dictador, començada la comèdia. Titelles ben pagats, caliu de poltrones per ses senyories catalanes. Peix al cove. El paperot. Polítics venuts a canvi d’engrunes, pompa i farciment d’un gall escarransit. Greixes i t’engreixes. Copets a l’esquena, incompliments i falsedats. Així el meu país es va marcint mentre tu cada dia vas més pinxa. Enviant-nos riuades de colons t’has fet el teu espai. Peninsulars, primer; ara, d’Amèrica, fills de terres que vas espoliar i massacrar. Taca d’oli immesurable que encara escampa. Però queden raconets i patriotes. Fiblons com el d’Arenys, pedres a les sabates com els irreductibles, indiferents als teus cants enverinats. Sirena que se’t veu la cua. Remena, nena, remena. Peix pudent que t’has ficat a casa.
Un tribunal espanyol (1) ha de dictar una sentència que probablement desvirtuarà una llei validada per un parlament i un poble. Un parlament i un poble sotmesos, és clar. Quin gust veure’t manifestar-te des dels teus tribunals. Vestideta de color de rosa, amb un llacet al cap. Quedes molt bufona, encanto. Aquesta és la teva democràcia. “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
Arenys, Seròs, Sant Pere de Torelló, Argentona. I en vindran més. Espanya gruyère. Forats de llibertat. Vinga, burxem. Posem l’enganyifa en evidència. Si la canya cau, Espanya adéu-siau.
No sabeu les ganes que tinc de seguir viatjant pel món, però sense la vergonya d’haver de mostrar el document que certifica la mentida que sóc fill del meu botxí.

(1) “En el rànquing d’Estats segons la independència del seu sistema judicial, Espanya apareix en el lloc número 56 de 134 països, per darrere d’Aràbia Saudita i Egipte, i just per davant de Nigèria”. Fòrum Econòmic Mundial, segons publica Catalunya Oberta.

*Tractat de París (USA-ESP) PDF. El document adjunt l’he escanejat del volum The Philippine Islands, de John Foremann (The Scribner Book Co., Inc, 1906), llibre que vaig comprar a Manila. Fixeu-vos en el darrer paràgraf, immediatament després del Tractat.