Categoria: Fotografies

“This is It”: Michael Jackson a Bangkok

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Assisteixo al concert que se celebra a Bangkok en homenatge a Michael Jackson. Avui és la vigília de l’estrena mundial del documental sobre el darrer espectacle inèdit de l’artista, This is It. De fa dies que l’expectació és creixent. Des que va anunciar-se l’estrena cinematogràfica, els cinemes de la capital no han parat de vendre entrades.
Aquesta nit, la flor i nata de Bangkok es reuneix a l’entrada del Siam Paragon per assistir al concert. Els mitjans han fet un gran desplegament tècnic i logístic. Infinitat de reporters gràfics, càmeres de televisió, grues i fins i tot un parell de steadycam. L’ambient és glamurós. Personatges de totes les edats calcats a Michael Jackson desfilen entre el públic. Acaparen l’atenció dels fotògrafs. Flaixos de càmeres i entrevistes als famosos que assisteixen com a públic o que tenen prevista actuació. M’ubico al peu de l’escenari. El fons de la boca és una gran pantalla. Abans del concert, el tràiler de This is It passa una vegada i una altra. Entre seqüència i seqüència enormes titulars escombren la pantalla: This is Thai Tribute. En efecte, l’esperit tai fulgeix aquesta nit. Tailàndia amb l’ídol americà que no volia créixer. El geni càndid que volia la pell blanca. Els llops que volien menjar-se’l van mossegar, però finalment van fracassar. Cap menyspreu no pot contra el que sempre sura, la sensibilitat i l’art dels únics. Michael Jackson, l’estrany, el cérvol atemorit al bosc platejat per nits de lluna plena.
A l’escenari pugen imitadors del cantant. Hi ha estrelles que brillen. Però la constel·lació Jackson és massa amunt per ser abastada. Els millors són els que fan d’ells mateixos, emparats aquesta nit per la capa del geni. Se sent, és present. Sigui on sigui, Michael Jackson ara és feliç als braços del tais que l’amanyaguen. Als moments que baixa suren presència i màgia. Esclata la llavor de l’ídol, es fa la llum als cors. Tothom canta. A escena ara hi ha la plana major dels artistes tailandesos. Les millors i els millors cantants. Els més famosos. El públic xiscla, aclama el panteó dels ídols propis, però en vol més. Se sent la veu de Jackson. El seu discurs candorós, tòpic i de bona fe arriba als espectadors: els nens, el món és d’ells, salvem el planeta, amor universal. Un gran espetec musical clou les paraules del déu major. Les vint estrelles tais reunides a l’escenari canten a l’uníson Heal The World. Ara sí, Jackson és present. Veig ulls plorosos, llàgrimes que salten. Llavor de bona gent. Esclat de joia quan la cançó s’acaba. Histèria col·lectiva fins el moment que les estrelles abandonen l’escenari. Al hall del Siam Paragon concedeixen entrevistes als mitjans. Jo no estic acreditat, però també els gravo. Vídeos i fotografies. Gràcies per permetre’m ser-hi; ser aquí, amb vosaltres, viure al vostre meravellós país.

*Bangkok. Dimecres, 28 d’octubre. Vaig a la première de This is It. Visiono el documental en un gran cinema. Projecció en format digital. L’espectacle que Michael Jackson mai no va estrenar ara és al nostre abast. Rodó, impactant, impecable. Grandiosa qualitat d’imatge. So superlatiu. Jackson a voltes esquerdat, també sublim. A punt de fondre’s. This is It: això és el que hi ha. És molt; correu a veure’l.

Èxtasi, acer i sang

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari
“A un noi assegut, que demostra una gran enteresa, li claven la punta d’un pic a la galta. Pressionen fins que l’eina la traspassa. Regalimen filets de sang i babes” (Èxtasi, acer i sang). Nakhon Ratchasima, Tailàndia. 21 d’octubre de 2009
“Un punxó travessa la cara d’un home en estat de trànsit. Ara un altre punxó; encara, un altre. La boca oberta és una terenyina de barretes d’acer” (Èxtasi, acer i sang). Nakhon Ratchasima, Tailàndia. 21 d’octubre de 2009
"Dos xicots transporten una fotografia emmarcada del rei. La imatge és al centre d’una barra metàllica. Claven ambdós extrems de la barra a les respectives galtes dels nois. Ni un crit de dolor. Cap gemec" (Èxtasi, acer i sang). Nakhon Ratchasima, Tailàndia. 21 d’octubre de 2009.

A Nakhon Ratchasima molts ciutadans surten al carrer per exterioritzar la seva devoció als déus del panteó xinès i als esperits que governen les seves vides. Van arribant a la plaça principal sota el retruny de timbals. Damunt unes plataformes arrossegades per camions s’alcen imatges daurades. Déus conciliadors, deesses benefactores. Als palanquins que porten homes vestits amb túniques seuen ídols d’espesses barbes. Davant les imatges hi ha clavats un rengle de punxons. El mànec de cada punxó és la fesomia d’un dimoni. Cares sangonoses, ulls irats. Molts homes duen espases embeinades, sabres esmolats creuats al pit. Fuets penjats al coll. N’hi ha que porten pendons; d’altres, presenten safates d’ofrenes. A la plaça s’han congregat uns dos-cents homes vestits d’un blanc impecable.
Arriba el moment que al so dels timbals s’hi afegeix l’espetec de traques. Petards. Guspires de foc, ferum de sofre. La plaça envaïda de fum. La pólvora és el detonant per començar la cerimònia. Alguns homes de les primeres files entren sobtadament en èxtasi. Es treuen amb brusquedat les túniques alhora que inicien uns moviments compulsius. Pells intrincadament tatuades amarades de suor. Crits i gemecs. Ulls en blanc, parpelles aclucades. Salten sobtadament, boten com disparats per resorts invisibles. Esgarips i xiscles. S’abalancen sobre unes taules i les colpegen amb violència. Alguns companys els subjecten, han de contenir-los per força. Els esperitats són màquines desbocades mogudes per una energia folla. A l’entorn dels embogits branden pendons i draps negres guixats amb símbols esotèrics. N’hi ha que murmuren paraules llegides en pergamins antics per calmar-los o potser per excitar-los.
Desclaven els punxons arrenglerats davant els ídols. Són barretes d’acer d’uns trenta centímetres de llargada. La sentor dolçota de l’encens que no para de cremar barrejant-se amb el sofre que inunda la plaça crea un baf marejador. Als homes en trànsit se’ls desfigura la cara. La pell sel’s torna color de cendra. Rostres tibats, ànimes a punt de ser expulsades. Posen espases esmolades a les mans d’algun esperitat. Veig llengües movent-se amb avidesa pel cantell de les fulles. Brolla la sang. Com més sang vessada, amb més avidesa ballen les llengües. Un punxó travessa la cara d’un home en èxtasi. Ara un altre punxó; encara, un altre. La boca oberta és una terenyina de barretes d’acer. A un noi assegut, que demostra una gran enteresa, li claven la punta d’un pic a la galta. Pressionen fins que l’eina la traspassa. Regalimen filets de sang i babes. Remor d’oracions. Al voltant del noi amb el pic travessant-lo es congrega gent que prega agenollada, les mans juntes davant la cara, el cap ajupit.
Un home porta un patinet d’acer. L’aspergeixen amb aigua beneïda. Vessen aigua lustral a la seva cara abans de clavar-li el mànec per l’interior de la boca. Al seu costat els esperits han posseït un xicot. Li han donat l’ànima de nena. És una nena musculosa i alhora delicada. Li pinten la cara amb sang. Pengen flors als cabells. A mesura que la nena s’expressa la gent es postra al seu davant. Fronts tocant el terra. El noi-nena posseït abraça els que l’adoren, plora amb ells, crida i canta.
Dos xicots transporten una fotografia emmarcada del rei. La imatge és al centre d’una barra metàl·lica. Claven ambdós extrems de la barra a les respectives galtes dels nois. Ni un crit de dolor. Cap gemec. La fotografia del monarca estimat, ara mateix seriosament malalt en un hospital de Bangkok, sembla que els reconforta. Caminaran descalços tres hores pels carrers de la ciutat amb el retrat del rei sostingut per les seves galtes. Cap llast, sinó joia. Emoció dels veïns. S’agenollen i es postren. Ulls plorosos, barres d’encens als dits.

Diari de viatge (7). En una jungla minada

On Per Jaume MestresIn Cambodja, Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari


És com moure’m entre dues aigües. No sé del cert si trepitjo territori tailandès o cambodjà. Les línies frontereres entre els dos Estats en molts trams són imprecises. No és solament a l’entorn de Khao Phra Viharn on ambdós països reclamen com a seva un tros de terra. Hi ha més punts on el conflicte territorial és ben obert. Khao Phra Viharn és la porció visible, la punxa que sura d’un problema profund. Una qüestió que probablement no es resoldrà mai. La imprecisió fronterera mantindrà Tailàndia i Cambodja en una brega infinita, a estones més tensa i d’altres més laxa. El camí que el tinent i els seus homes obren a la selva vés a saber si ens pertany o és dels altres. Em vénen al cap les ordres que Hun Sen, el primer ministre cambodjà, va donar al seu exèrcit a finals de setembre: disparar contra qualsevol persona, civil o militar, que trepitgi il·legalment territori de Cambodja. Si algun escamot de soldats cambodjans ens avista i considera que trepitgem terra no tailandesa, poden atacar-nos. El meu cap no l’abandonen dos pensaments: les armes dels khmers i les mines.
Durant més de dues dècades, dels anys 70 als 90, Cambodja va viure immersa en un conflicte permanent. Un conflicte humanament catastròfic que va conduir el país a la ruïna moral i al col·lapse. Amb la invasió de 1979 els vietnamites van alliberar Cambodja de l’horror roig khmer. Però un cop abolit el criminal règim maoista els vietnamites -ancestrals enemics dels cambodjans- van quedar-se al país. Grups residuals de Khmers Rojos van refugiar-se en llocs remots de la jungla fronterers amb Tailàndia. Sembla paradoxal, però Tailàndia, com els països occidentals, donava suport als Khmers Rojos. Va ser sobretot en la dècada de 1980 quan els Khmers Rojos van sembrar de mines antipersona quilòmetres i més quilòmetres de terreny fronterer. Acabat el conflicte, algunes de les zones van netejar-les, però la immensa majoria del territori continua estant minat. I probablement ho seguirà estant sempre. No es poden eliminar les mines d’una jungla sencera.
Vigilem on posem els peus. Prenem precaucions, però els explosius soterrats no es veuen. Confio en el coneixement dels militars que m’escorten. Cauen cortines de brossa. Els matxets fan la feina. Fulles d’acer esquinçant la malesa. Un soldat amb un fusell curt en bandolera obre el camí. El tinent va el seu darrere. Després ve l’home que m’ha portat amb la moto; seguidament, jo. Un altre soldat armat tanca el rengle. El terra és humit; enfangat, de vegades. El walkie-talkie del tinent emet sons esporàdics. Xiulets que molesten. Però encara molesta més el mòbil del taximotorista. No para de rebre trucades. Es mira el número que truca i no respon. I així ben seguit. Finalment, s’imposa el seny i desconnecta l’aparell. Ara sí; puc sentir amb tranquil·litat les piuladisses dels ocells voleiant a les branques altes. Parrupejos i alguna refilada. Arrapades a terra creixen unes tiges verdes amb una flor cònica i bulbosa, de color vermell, a l’extrem. S’escampen a l’entorn de les soques, com si fossin bolets.
Fa estona que sento un mormoleig d’aigua. El rierol es presenta. És massa ample per poder-lo saltar. Ullada amunt i avall a la recerca de còdols. No n’hi ha. Busco un gual. Hi fico els peus. L’aigua sobrepassa d’un pam el turmell. Tres passes decidides i torrent superat. Entremig dels arbres veig un estany. Els troncs s’enfonsen en una superfície clapejada de llum solar. Podria ser la bassa sagrada que feien els khmers a l’entorn dels santuaris. De ser-ho, les ruïnes del temple mil·lenari on ens dirigim han de ser a tocar.

El gran peix

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

7 d’octubre de 2009
El peix de la imatge és d’aigua dolça, encara que per les seves dimensions sembli impossible. Van pescar-lo abans d’ahir a la confuència del riu Mun amb al Mekong. Mentre dinava al restaurant Sahà-Posanà, a la riba dreta del riu Mun, a Phibun, la mestressa em va convidar a veure el moment que un treballador esquarterava el peix. Aconsellat per la cuinera vaig menjar-ne un filet. Cuinat amb gingebre i espècies. Aliment del cel a la meva boca. Poc sabia, mentre l’assaboria, que participava d’un delicte. M’ha arribat que la pesca d’aquest peix està totalment prohibida per tractar-se d’una espècie protegida.

Phibun Mangsahan พิบูลมังสาหาร (Fotografies)

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

4 d’octubre de 2009.
Arribo a Phibun a primera hora del matí. Al pont sobre el riu Mun hi ha una gentada abocada a les baranes. Miren la cursa de barques per celebrar l’Ók Pansà, la fi de la quaresma budista o Kaó Pansà. L’ambient a la riba dreta del Mun és embogit. Cada equip té els seus seguidors. Milers de decibels de música i alcohol a dojo. Festa pura raça, genuïnament tai.

Egipte des de l’aire (Fotografies)

On Per Jaume MestresIn Egipte, Fotografies, ViatgesDeixa un comentari
Dayr al-Bahri i el temple funerari de Hatsepsut des de l'escarpadura de ponent. Costat occidental del Nil. Tebes.
Les piràmides de Gizeh vistes amb ull d'ocell.
La piràmide de Kefren des del capdamunt de la piràmide de Micerí.
La gran piràmide de Kheops augmenta la rellevància des del cim de la piràmide de Micerí.

Tornant d’escola

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Sobre la una de la tarda aquest nen torna a casa després d’una jornada a l’escola. Al manillar de la bicicleta hi porta la bossa de llet que pertoca a cada criatura. Regal del govern, darrerament molt generós. Trens gratuïts i llet de franc pels escolars. Ban Prasat Yoë. Nord-est de Tailàndia.

Grip nova

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

La comunitat del vilatge Beung Bun (al nord-oest de la província de Si Saket) ens ho recomana: “Portar màscara i rentar-vos sovint les mans, us ajudarà a protegir-vos del virus de la grip porcina mexicana” (sic). En els darrers quatre mesos, a Tailàndia s’han infectat més d’un milió de persones amb el virus de la grip nova (H1N1). Són paraules del ministre de Salut, Witthaya Kaewparadai, segons informa el diari tailandès en llengua anglesa, The Nation.

Diari de viatge (3). Des de Si Saket

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Un dels "hospitals", o centres de pelegrins, que es van construir arreu de l'imperi Khmer durant el regnat de Jayavarman VII. La construcció és del mateix estil que el Bayon, d'Angkor. Es calcula que va alçar-se entre els anys 1177 i 1237. L'enrunat temple khmer, orientat a llevant, és ubicat en una zona selvàtica al nord-est de Tailàndia.

Bon dia, Montse, ni que aquí ja sigui el vespre.
El dia 26 pensava sovint que estàveu volant de retorn a casa. Feia els comptes i calculava en quin lloc del cel deuríeu trobar-vos penjades. També vaig pensar en vosaltres el dia 27, al moment que segurament aterràveu al Prat. Si no m’erro, l’avió de Singapore Airlines aterra sobre les 9 del matí. Doncs això, a les dues de la tarda -hora tailandesa- pensava que en aquells moments arribàveu a casa.
He rebut dos emails carregats d’imatges de la vostra estada a Bali. Una bona combinació de natura i festa. Ja veig que us ho heu passat molt bé.
De fet, no és que em fes mandra venir a Bali. Si no hi he volat ha estat per una qüestió de canvi d’escenaris. Físics i mentals.
Ara mateix estic completament immergit amb els temples khmers. Fa anys que en busco. De primer vaig començar pels més fàcils d’accedir. Ara, és tota una altra cosa. Els temples que visito aquests dies són santuaris amagats, pedres velles desafiant els segles que no reben cap mena d’atenció. Són meravelles salvatges, joies perdudes cobertes de molsa i malesa. De vegades són piles de runa corcant-se en àmbits remots. A algunes de les estructures encara els queda ànima per aguantar-se. Realment són tresors. Tresors que em fascina trobar.
Aquesta és l’època de l’any que més m’agrada per resseguir aquest país. La natura esplendeix. Els camps d’arròs són un deliri de bellesa. Musculats castells de núvols cavalquen pel cel. Els rajos de sol que es filtren per les boires són varetes de fades que transformen la llum. De l’esclat fulgent es passa a l’ombra en un instant. De colors impactants, a una escala suau de tonalitats cromàtiques.
M’agrada quan en pocs segons es desencadena una tempesta. Llamps i trons, aigua que cau de sobte. La natura manifestant-se amb passió. La vida rural que es mou entorn dels arrossars és d’una serenor infinita. La innocència de la gent pagesa. En alguns llocs dels que ara paro hi ha persones que en sa vida no havien vist un estranger.
Fa uns dies vaig fer una expedició per la selva a la recerca d’un temple perdut. M’acompanyava un monjo. Un monjo d’un monestir ficat enmmig del bosc. Sobre l’aventura he escrit una crònica que aviat penjaré al bloc. Malgrat que vaig fer moltes fotografies penso que al bloc -acompanyant la crònica- potser no penjaré cap imatge del temple. Per allò que com que és un temple perdut que cada lector s’imagini el seu a partir de la lectura.
Cada dia noves runes. I més fotografies. És un no parar. Com que em faig uns tips de fer trajectes amb tren faig infinitat de retrats als passatgers. Deliciosament extraordinari. Tot plegat és una bogeria de plaer. De felicitat profunda. Estic molt bé, absolutament satisfet amb el viatge.
Em vaig aturant en poblacions que faig servir de camp base per explorar els entorns. Ara mateix sóc en una ciutat, capital de província, que es diu Si Saket. Un dels punts d’on parteixo per fer les meves recerques. Descomptant helicòpters i avions utilitzo gairebé tota la resta de mitjans per desplaçar-me. Sobre les set del matí ja sóc al carrer. El trípode en bandolera i la bossa a l’esquena amb alguns mapes, ganyips i aigua. La Nikon penjant a l’espatlla. Cada dia obro el capítol d’un viatge nou.
Ara que ja ets a casa, que s’han acabat les vacances, espero que el retorn a la quotidianitat sigui serè.
Molts records als qui encara es recordin de mi i especials a la M. J.
Petons i una abraçada molt forta.
Jaume

Diari de viatge (2). Aniversari. Tres anys i tres mesos

On Per Jaume MestresIn Fotografies, Tailàndia, ViatgesDeixa un comentari

Aquests dies es compleixen 1200 jornades viscudes a Tailàndia. La primera vegada que vaig trepitjar aquest país va ser l’any 1980. De llavors ençà ha estat un anar i tornar constant. Els primers anys, les estades no sobrepassaven el mes. M’ajustava a les vacances. Però a partir de 1995, quan em dedico exclusivament a viatjar, Tailàndia ha estat una de les destinacions més sovintejades. El darrer viatge (2008-2009) vaig passar a Tailàndia vuit mesos seguits. En el d’ara, hi sóc de fa 60 dies.
A Tailàndia hi he viscut alguns dels moments més esplendents de la meva experiència viatgera. Ara em passa pel cap la setmana a bord d’un vaixell de pescadors caçant llagostes pel mar d’Andaman. O quan vaig viure dos mesos a la cabana d’una família a l’illa de Koh Tao, en una badia coberta de selva abocada al mar. Parlo de gener i febrer de 1985, quan a Koh Tao encara no hi havia arribat ni l’ombra del turisme.
M’he mogut per cada racó del país, des del punt més septentrional al sud profund. I aquí hi incloc les províncies díscoles de Pattaní i Narathiwat, visitades en un parell d’ocasions. Aquesta és la zona més calenta de Tailàndia. Un conflicte armat que fa anys que dura. Trets, morts i bombes gairebé diàries. Un problema gravíssim que enfronta policia i exèrcit amb els anomenats “rebels” musulmans. A Pattaní, Narathiwat i a Yalà, la tríada de províncies conflictives, s’hi viu en permanent estat de turbulència. Una guerra civil no declarada.
I el nord-est, l’estimat Isan, la terra -la gent- que m’ha robat el cor. Isan és l’esperit, la festa i, de vegades, també la fam. En el passat, Isan formava part del gloriós imperi Khmer. D’aquí que el sòl d’Isan sigui sembrat de temples d’aquella època. Temples construïts aproximadament ara fa mil anys. Quan a la nostra terra floria la sobrietat de l’art romànic, per aquí es bastien els temples més sensuals que ha vist la humanitat. Pedres brodades amb cisells. La joia de viure expressada als carreus modelats per les mans d’una gent sàvia. La irradiació d’Angkor -a un tir de pedra- va produir santuaris memorables. Com Phanom Rung o Phimai, per exemple. Però més enllà d’aquestes dues gemmes hi ha els templets modestos, els amagats, els que es visiten poc per la seva ubicació remota o conflictiva, com Khao Phra Viharn, alçat en terra cambodjana, però que Tailàndia reivindica. Aquest és un altre dels conflictes calents que afronta en aquests moments Tailàndia.
Avui Isan és pobre. Viu de l’agricultura, bàsicament de l’arròs. Quan per la manca de pluges les collites no arriben, es dispara la gana. Si aquest any segueix plovent tan poc -a hores d’ara molts camps d’arròs groguegen per manca d’aigua- d’aquí uns mesos els combois de la línia ferroviària que travessa Isan s’ompliran de famílies de pagesos pobres emigrant a la capital a la recerca de subsistència. Famílies abocades al drama. Com que del ciment no en surt arròs, molts pares acaben venent fills i filles a proxenetes o a mercaders que tanquen la canalla en fàbriques insalubres on s’hi passen la vida treballant. Sortides que a nosaltres ens escandalitzen però que ells troben naturals. Provenen d’una altra cultura, tenen uns valors diferents, de vegades a anys llum dels nostres.
Sovint, viatjant per Tailàndia, em retorna un cert regust d’infància. L’abundor de cuques de llum, el raücar constant de les granotes, la percepció d’alguns perfums perduts que desprèn la terra. Viatjar amb els ulls oberts vol dir veure coses xocants, conèixer històries que ni el millor dels guionistes podria imaginar i viure situacions que des de la nostra perspectiva ratllen l’absurd, però que aquí entren dins la quotidianitat. Ara mateix, al restaurant on sopo, hi acaba d’entrar un gripau. Es planta sota la meva cadira amb la finalitat d’endrapar tants insectes com se li posin a l’abast. És mansoi, es deixa fotografiar, i de ben a prop. Deu tenir ínfules d’estrella. Ahir va ploure i avui a l’ambient hi ha un excedent de tota mena de cuques alades i reptants. Alades, sobretot. Llàstima que els gripaus no volin. O sí que n’hi ha que volen, a Tailàndia? Si us decidiu a venir, potser no veureu gripaus voladors, però entre d’altres coses dignes de ser vistes podreu admirar el temple fet amb un milió d’ampolles i el monument a la panotxa.
Dia a dia frueïxo de l’amabilitat generalitzada i el bon tracte que em dispensen. La riquíssima i variada gastronomia és el complement a molts plaers. Els tais viuen la vida per fruir-la. Potser pequen de superficials: els agraden els lluentons, les varietats, l’alcohol i l’alegria. És un crim viure pel plaer i afrontar la malaltia o les desgràcies com aquell que passa un refredat? Un refredat que pot acabar essent mortal, però ni així és un drama. Si us costa de creure, us recomano que assistiu a un funeral. Després de morir, ja tornarem a viure. Visca la vida. Siam Forever!