12 d’Octubre. L’estanquera a Tailàndia

12 Octubre 2009

Ja se sap que quan demanes habitació en un hotel et registren. Per les teves dades coneixen la procedència. Ni que les dades que certifiquen el passaport que mostres al recepcionista siguin falses. Dic les dades, no el document. Les dades són falses perquè el passaport indica que sóc espanyol. I això no és cert. Com podria ser-ho, si sóc català? És que es pot ser carn i peix a la vegada? Els espanyols no solament són mestres en conquestes i saquejos, també en falsificar documentació imposada als ciutadans colonitzats.
Ara mateix sóc a Ubon Ratchathani. Ubon és un ciutat tailandesa situada a la riba esquerra del Mun, un riu majestuós tributari del Mekong. Ubon és una ciutat agradable. Fa de bon passejar. La gent és encantadora; el menjar, superb. Hi ha un temple amb uns murals de 200 anys que fan embadalir. I un altre temple -el Wat Jaeng- té un sim de fusta d’arquitectura laosiana que de seguida que el veus caus enamorat. El museu de la ciutat és fonamental per conèixer l’esvanida influència khmer en aquesta zona que avui pertany a Tailàndia. És un museu molt ben posat, ubicat a l’antic ajuntament, un edifici del segle passat amb el terra de fusta; deliciós, ni que per visitar-lo t’hagis de descalçar.
Al vespre del mateix dia de la meva arribada, tornant de sopar, em trobo l’amo de l’hotel on poso al portal de l’establiment. Em saluda somrient alhora que amb un dit apunta enlaire. Hi dirigeixo la mirada. A la façana veig penjada una bandera rojigualda. Vaja -penso- és la manera que té l’hotel d’homenatjar-me. Un detall bonic. I li ho vaig agrair amb un somriure. Realment agraït, ni que el pobre home, induït per la mentida escrita al passaport, hagués penjat una bandera equivocada. Al capdavall, el que compte és la voluntat de complaure.
En ficar-me al llit no em podia treure del pensament la imatge de la gallina negra abraçant amb les ales desplegades les quatre barres, el símbol del meu país. Probablement induït per la visió malastruga, aquella nit vaig dormir ben malament. Malsons i neguits. De cop se’m presentaven escamots d’espanyols assaltant amb canilles de gossos rabiosos els indis tairona, que en aquell segle XVII, el moment de la invasió, habitaven el que avui anomenem Ciudad Perdida, als contraforts de la Sierra Nevada de Santa Marta, a Colòmbia. La nit de cap d’any que vaig passar a les runes de Ciudad Perdida, ara fa 15 anys, em semblava sentir els esgarips d’horror dels kogui, els pobres indígenes que encara avui sembla que visquin en temença. Cada home blanc que veuen els deu semblar la reencarnació dels dimonis que van acabar, entre tantes d’altres, amb la seva civilització.
Avui, espanyols com els autors del genocidi numèricament més important de tota la història de la humanitat, sortiran pels carrers de la seva capital a passejar una cabra. Desfilaran davant d’unes autoritats que amb la seva presència beneiran la bèstia legionària i el que representa. Fiesta de la Raza, en deien. Celebració reciclada avui en Fiesta Nacional de España. Heu de saber, catòlics com sou, que el pecat no es redimeix fins que no es reconeix la culpa i es demana perdó, a Déu i als fills dels que vau eliminar.

Anuncis

L’ambaixador espanyol

30 Setembre 2009

Un ambaixador d’Espanya va afanyar-se a donar-se de baixa del llistat d’emails que envio periòdicament als subscriptors. Un ambaixador fill de Mallorca, ves per on. També, en qüestió d’hores, una senyora de cognoms catalaníssims va demanar no rebre més informació. Ofesos. Els fets van produir-se després de l’enviament de correus electrònics anunciant Misèries d’Espanya. Si el senyor ambaixador creu que el relat és fals que no amagui el cap sota l’ala. Repliqui. Rebati els arguments exposats a l’article. Si la manera que va obrar Espanya amb Filipines no és pròpia d’un estat miserable, què és, doncs? Senyor ambaixador, per què no ens explica què va fer el seu país amb José Rizal? Noli Me Tangere.
El què va fer Espanya amb Amèrica i Filipines, no és digne de ser jutjat per un tribunal internacional de crims contra la humanitat? I pel què ha fet i continua fent amb Catalunya, no es merexeria ser jutjada, Espanya? Espanya es resisteix a posar fi a la seva època colonial. Espanya xucla Catalunya per obtenir recursos i ofegar-la. De Catalunya solament estima el què en pot treure. Odia els catalans. En vol la riquesa, però s’escarrassa per eliminar l’essència: la llengua, la cultura i la idiosincràsia. També odiava els pobles conquerits d’Amèrica i de Filipines. L’odi contra la diferència és part consubstancial d’Espanya. La Castella mesetària, tancada, sense mar on albirar.
“En cuanto que en Cataluña quedase algún solo catalán, y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra”. Francisco de Quevedo y Villegas (Madrid, 1580 – Villanueva de los Infantes, 1645), poeta i prosista castellà.


Misèries d’Espanya

17 Setembre 2009

Al racó de món on sóc, terra khmer, tan humiliada i ocupada com la meva, em ve al cap Espanya. L’Espanya d’ara governada per l’essència trilera de la Rambla -arrogància, incompetència, mentida i demagògia- no és altra que la Castella sinistra de sempre. La que conquerí territoris d’Amèrica a cops d’espasa i trabuc i una creu a l’avantguarda.
L’Espanya d’avui, que tant fatxendeja de memòria històrica, és la mateixa que va llevar la memòria, la història, la cultura i l’esperit a Filipines durant els més de 300 anys d’ocupació de l’arxipèlag. Arxipèlag que Espanya, a pesar de perdre aclaparadorament la guerra contra Amèrica -primer de maig de 1898- va tenir la barra de cobrar. Els 20 milions de dòlars que els americans van pagar al govern espanyol per Filipines se suposa que incloïen territori, gent i bestiar. Espanya va liquidar un tros de la patria a canvi de diners: fenicis, mercaders. Malgrat que l’almirall Dewey va humiliar-te a la badia de Manila vas vendre l’expossessió que controlaven terratinents i clergues, sota els auspicis de tes respectives gracioses majestats. On vas deixar l’orgull, Espanya?
La sangonera castellana va perdre els recursos d’on treia l’aliment. El galeón de Manila i l’or de les Amèriques se’n van anar a fer punyetes. Per mantenir-se, la bèstia xucladora va aferrar-se a la colònia del noreste, la mamella catalana. Esprémer, munyir: ànsies d’Espanya.
Mort el dictador, començada la comèdia. Titelles ben pagats, caliu de poltrones per ses senyories catalanes. Peix al cove. El paperot. Polítics venuts a canvi d’engrunes, pompa i farciment d’un gall escarransit. Greixes i t’engreixes. Copets a l’esquena, incompliments i falsedats. Així el meu país es va marcint mentre tu cada dia vas més pinxa. Enviant-nos riuades de colons t’has fet el teu espai. Peninsulars, primer; ara, d’Amèrica, fills de terres que vas espoliar i massacrar. Taca d’oli immesurable que encara escampa. Però queden raconets i patriotes. Fiblons com el d’Arenys, pedres a les sabates com els irreductibles, indiferents als teus cants enverinats. Sirena que se’t veu la cua. Remena, nena, remena. Peix pudent que t’has ficat a casa.
Un tribunal espanyol (1) ha de dictar una sentència que probablement desvirtuarà una llei validada per un parlament i un poble. Un parlament i un poble sotmesos, és clar. Quin gust veure’t manifestar-te des dels teus tribunals. Vestideta de color de rosa, amb un llacet al cap. Quedes molt bufona, encanto. Aquesta és la teva democràcia. “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
Arenys, Seròs, Sant Pere de Torelló, Argentona. I en vindran més. Espanya gruyère. Forats de llibertat. Vinga, burxem. Posem l’enganyifa en evidència. Si la canya cau, Espanya adéu-siau.
No sabeu les ganes que tinc de seguir viatjant pel món, però sense la vergonya d’haver de mostrar el document que certifica la mentida que sóc fill del meu botxí.

(1) “En el rànquing d’Estats segons la independència del seu sistema judicial, Espanya apareix en el lloc número 56 de 134 països, per darrere d’Aràbia Saudita i Egipte, i just per davant de Nigèria”. Fòrum Econòmic Mundial, segons publica Catalunya Oberta.

*Tractat de París (USA-ESP) PDF. El document adjunt l’he escanejat del volum The Philippine Islands, de John Foremann (The Scribner Book Co., Inc, 1906), llibre que vaig comprar a Manila. Fixeu-vos en el darrer paràgraf, immediatament després del Tractat.


%d bloggers like this: