Del cementiri al cel a cavall d’un toro / Ngaben

En la tradició balinesa la cremació és un dels pilars bàsics on se sustenta la fe. Els balinesos hinduistes creuen que quan un cos es mor l’ànima que el deixa entra en una mena de transició temporal fins el moment de reencarnar-se de nou. Com que l’ànima no pot culminar sola el pas per l’inframon, per superar-lo necessita l’ajuda dels mortals. De no comptar amb el suport dels qui en vida tenia a prop (la família, la comunitat) pot perdre’s i divagar per sempre en l’obscura tenebror del caos. La litúrgia balinesa és farcida de rituals per ajudar les ànimes que marxen a trobar el camí en el seu trànsit pel món invisible. Un món ignot però que se sap ple de riscs i de perills. En general, podem dir que quan un hinduista balinès es mor, després de celebrar-se una sèrie de rituals a la casa familiar, se l’enterra al cementiri del poble. Passat un mes de l’enterrament s’oficia davant la tomba una cerimònia per ajudar l’ànima del difunt a iniciar el camí correcte a través del més enllà. El ritual -en balinès es diu ngurugan– queda explicat en les cròniques referenciades a sota i es pot visualitzar en el vídeo també referenciat al final de l’article.
Els balinesos exhumen els cadàvers sis mesos després d’haver-los enterrat. Els familiars es dirigeixen al cementiri unes hores abans que trenqui l’alba. Emparats en la fosca comencen a excavar les tombes fins trobar els cossos descompostos. Els retiren de les fosses i els purifiquen rentant-los amb aigua lustral procedent de deus sagrades. Després, els embolcallen amb una tela blanca, com qui fa un farcell, i els nuen. Seguidament, els emplacen en una mena d’altars comunitaris fets de canyes de bambú i fulles de palmera, arrenglerats en una esplanada a l’entrada del poble. Mentre les restes romanguin als altars els portaran ofrenes en forma de torres d’aliments, pollets vius que lliguen d’una pota, animals empalats i fumats i paneretes de flors. Sobre els farcells amb les despulles hi posen safates de llauna contenint ous gravats amb signes alfabètics balinesos -símbol de la reencarnació-, manyocs de velles monedes xineses foradades, ventalls de fulles i corones daurades teixides amb fils multicolors de llana. Cada vespre, davant l’esplanada, es van celebrant actes en honor dels difunts. L’orquestra de gamelan toca ininterrompudament, ja sigui per acompanyar les danses amb màscara (topeng) o les sessions de teatre de titelles (wayang kulit). La comunitat sencera participa de les festes. Fan el què mana la tradició per distreure i satisfer els esperits dels difunts. Les celebracions són un acomiadament, una manera de dir-los adéu abans d’incinerar-ne les restes.
Durant una colla de dies les famílies amb difunts es dediquen a la construcció dels lembuh, els toros de fusta que envien l’ànima a l’altra vida. Els lembuh són la calca del toro Nandi, el transport del déu Xiva. Poden ser de color blanc, negre o vermell. A més de toros també acostumen a bastir altres animals, com ara peixos. De vegades elaboren criatures híbrides. Animals amb cap d’elefant i cos de peix, per exemple. El tamany dels lembuh és proporcional a les possibilitats econòmiques de la família. Com més diners hi destinin més gran serà l’estructura que faran. En conseqüència, el trànsit de l’ànima cap al cel serà més folgat i segur amb un lembuh de mides colossals que no amb un de petit. El lembuh enorme que veiem al vídeo correspon a una noia morta en accident de moto just un any abans. La família de la difunta no és rica, però van remoure cels i terra amb la finalitat de trobar els diners que els permetessin fer un lembuh gegantí. Així asseguraven un traspàs impecable a l’ànima de la jove.
Al matí del dia de la cremació comunitària, determinat pels sacerdots mitjançant l’astrologia o la màgia, retiren les restes humanes dels altars i les dipositen a la panxa dels animals de fusta. Els homes es carreguen les plataformes de bambú que sostenen els respectius lembuh a l’espatlla i inicien el camí al cementiri. Durant el trajecte sacsegen tant com poden els lembuh i criden constantment. Donen voltes en cercle, s’aturen i arrenquen a corre de manera sobtada. Aquest procedir que pot semblar estrany, serveix per descoratjar i desorientar una de les suposades tres ànimes que vetllen el cadàver. És l’ànima més aferrada a la terra, la que més es resisteix a abandonar el difunt. Amb els crits i sacsejos continuats, els portants dels lembuh intenten que l’ànima no recordi el camí de casa perquè no hi retorni mai més. De refer-lo, el cicle de la reencarnació s’estroncaria. Quan la totalitat dels lembuh són al cementiri comença la cremació col·lectiva. L’esperit dels morts s’amalgama amb el foc i el fum. Fa via al cel a cavall de l’energia ígnia dels animals cremant-se. Un cop al cel hi romandrà fins l’hora de tornar-se a reencarnar. La reencarnació es produïrà al moment de néixer una criatura a la família del finat. Llavors, l’ànima traspassada retornarà al món dels mortals per reviure en el cos i en l’alè del nounat.

In the Balinese-Hindu tradition cremation (ngaben) is one of the pillars of the faith. For the Hindu believers when the body dies there is a sort of transition till the soul reencarnates again. To accomplish that cicle they must perform a sort of intrincated rituals and ceremonies to help the soul of the death person to find the right way through the chaos of the infraworld. As a general rule, after several days of somebody’s death they burie the corpse in the communal cemetery. After six months the family exhume the buried body. I’ve seen more than once this ritual. It takes place before dawn. For no Hindus is quite disturbing watching people digging on the family tomb looking for the bones of their loved ones. Once they got the bones are purified by washing them up with holy water. Afterwards they wrap the bones in white clothes and place them to small chapels made of bamboo, standing in the meeting open air courtyard of the village. For the following few days the whole community pay hommage to the deceased by communal prays. They perform in front of the death remains gamelan music, dances, puppet theatre and some other activities. When right time comes the relatives place the bones of their death in the belly of a wood lembuh, this sort of mytical animals we see on the video. Most animals are modeled after bulls (black, white or red) but can be others figures, like fish, for instance, or a mixture of two different animals, like a criature with an elephant head and fish body. All these rituals take place when the priests of the village announce the most auspicious dates according to astrology or magic. Each single lembuh is made by the relatives of the death. The bigger they are more money spent by the family to built them. The biggest lembuh on the video is in honour of a young woman who died because of motorcycle accident. When the relatives pull up the bambu platform where the lembuh is placed they move them up and down in a very energetic way and sometimes even run. Also the carriers shout all time and turn round often the lembuh in order to mislead the soul of the death. They believed the soul of death should not recognize the way going back home. In the video we see clearly the process to carry all lembuh from the village to the communal cemetery. Once there they will burn them together with the remains of the death laying in the bellies of each wood animal. The lembuh are the necessary vehicles to transport the soul of death to heaven, before reencarnating in the body of newly born member of their own family.

Per a una informació més completa vegi’s el vídeo Bali. Ngurugan i també la sèrie de cinc cròniques publicades en aquest mateix blog:

1 – Bali. Ngurugan (I)

2 – Bali. Ngurugan (II)

3 – Bali. Ngurugan (III)

4 – Bali. Ngurugan (IV)

5 – Bali. Ngurugan (i V)

El Bali que no es veu / Unseen Bali

Els components del grup artístic format al sanggar Suara Kanti es preparen abans d’interpretar les danses Barong i Kris. Al vídeo veiem com s’abillen i es maquillen darrere l’escenari del Museu de les Arts Agung Rai (ARMA), a Pengosekan, als afores meridionals d’Ubud. Els membres del grup provenen del vilatge Abasan, a prop de Singapadu, a uns vuit quilòmetres al sud d’Ubud. El grup d’Abasan és conegut per l’excel·lència del seu treball. Mentre els veiem vestir-se i maquillar-se proposo que ens fixem com parlen. És evident que si no sou balinesos no entendreu una sola paraula, però val la pena escoltar-los. És interessant que pareu atenció, els sons que sentireu no romandran per gaire temps al planeta. Com tantes altres llengües, el balinès és una música que s’apaga. Aquesta que veiem probablement és de les darreres generacions que tindrà per llengua habitual el balinès. Fora de casa, molts dels fills d’aquests homes ja parlen més en indonesi que en la llengua dels avis. El balinès s’està perdent, entre d’altres raons perquè l’ensenyament que se’n fa a l’escola és de fireta, per tancar la boca els que ho reclamen i para de comptar. La política lingüística de Jakarta té com a finalitat reduir o liquidar les altres llengües que no siguin l’indonesi. Moltíssimes de les dotzenes de llengües que es parlen a l’arxipèlag ja són residuals. El balinès ha entrat en fase agònica. Sempre que vaig a Bali m’entristeixo quan m’adono que cada vegada el balinès es parla menys. Recula a passes gegantines. El govern indonesi ha aconseguit bandejar-lo i desprestigiar-lo. Un menyspreu que es fomenta cada dia. Els joves que encara el parlen, i molts adults, el barregen amb cabassos de paraules indonèsies. La gran majoria de balinesos no són conscients del què comportarà perdre la llengua. Bona part dels estrangers que viuen a Bali -o hi van sovint- parlen indonesi o l’aprenen. N’hi ha poquíssims que s’interessin pel balinès, que s’hi expressin o l’entenguin. Són una excepció els que l’estudien. Una minoria ínfima. No sé si els forasters que visquent a Bali parlen indonesi s’adonen de la seva complicitat amb el genocidi lingüístic que perpetra a consciència el govern de Jakarta. El bo del cas és que molts d’aquests estrangers manifesten que viuen a Bali perquè l’estimen. Estimar un país és estimar-ne l’ànima. La cultura i la tradició són els pilars que es fonamenten en l’ànima. L’ànima viu en l’expressió. És l’arquitectura del concepte: la llengua.

The group from sanggar Suara Kanti are getting ready before performing Barong and Kris dances. They dress and make up behind the stage of Agung Rai Museum of Arts, in Pengosekan, Ubud. The group comes from the village of Abasan, close to Singapadu, a few km south of Ubud. Throughout the island they are well known for the excellence of their work. We have the chance to see the artists while preparing the performance. Maybe even more interesting than watching is to listen them talking in the Balinese language. Nowadays Balinese is fading little by little. The language of the island is vanishing faster than their tradition and dances. In some way their tradition and dances are supported by tourism but not so the language. Foreigners come to Bali to experience the difference. Unfortunatley only the visual differences. Most foreigners visiting Bali don’t care about what is behind the scenes. They come attracted by the beauty of the island and the colourful religious ceremonies. Few come to Bali with deeper interest. Language is the house where the soul lives. If the soul shelter is spoiled we’ll loose the spirit and the heritage left to us by our ancestors. By neglecting the heritage we also neglect the forefathers’ memory. Most foreigners living in Bali, or coming often to the island, don’t care about the most essential part of its culture: the language. By talking to and addressing to Balinese people in Bahasa Indonesia they fail to respect the essence of Bali. These foreigners support those willing to convert the island into a huge theme park for tourists, people who want to convert Bali into a gorgeous scenario without a soul. The artists we see on the video speak Balinese but sometimes they include some words in Bahasa Indonesia. Balinese is not seriously taught in the schools on the island. That’s why many young Balinese speak Indonesian among themselves, specially in Denpasar and other towns scattered around the island. It’s sad but is true. Please help the culture of Bali and respect it fully. Don’t forget the backstage, it is like the unseen kitchen where the most delicious, creative and genuine food is cooked. And it is where the hot coals are.

Mística de Bali

Pura Penataran sura damunt una flassada de terrasses d’arròs. El temple és al nord-est del vilatge de Kutuh Kaja, a prop d’una fondalada obscura, esquerpa i fosca com una gola. Un tall a la terra fendit, potser, pel ganivet d’un gegant. A la llera de la gorja transcorre un corrent d’aigües freda i sorollosa. Aigua brunzent estavellant-se contra còdols de lava. L’aigua prové dels escarpats vessants de les muntanyes del nord. Uns centenars de metres més avall hi ha el bany comunitari. Els vilatans i els pagesos, homes, dones i criatures, van a rentar-s’hi cada dia. Nus, sota els dolls d’aigua pouats del torrent. Vaig dirigir-me al Pura Penataran a darrera hora del matí. Anava amb el meu amic Komang Adi Putra, que viu en una casa a prop del temple. Vestíem la roba preceptiva per participar en les cerimònies litúrgiques. Vam seure al pati del santuari. Les cames creuades sobre les lloses fosques, encarats a l’altar principal. Portàvem una panereta plena de pètals i tres barres d’encens. Vam començar la pregària. Els drings de la campaneta del sacerdot esberlaven un silenci dominat pel misteri. La màgia que neix durant les cerimònies hindu-animistes de Bali s’imposava. De mica en mica, el pati va anar omplint-se de fidels. Famílies senceres arribades per pregar plegats. Demanaven inspiració als esperits dels déus més poderosos, la benedicció dels seus avantpassats, bona sort, salut i una vida més rica. Dues sacerdotesses ens oferien arròs, símbol de la fertilitat, i ens aspergien amb aigua lustral recollida a Tirta Gangga. Ens la llençaven al cap i ens l’abocaven a la cassoleta de la mà perquè en beguéssim glops. Vaig posar-me grans d’arròs humit al front, a les temples i a la gola. I alguns pètals dels que van quedar a la panera, a les orelles. Acabada la pregària encara vaig quedar-me més d’una hora al temple, amb en Komang. Escoltàvem els sons del gamelan i fèiem vida social xerrant amb els amics. El vídeo està gravat d’una tirada. És una llarga seqüència de quatre minuts i vint segons. A les imatges veiem el sacerdot oficiant (jero mangku, en balinès), assistit per una sacerdotessa. Ambdós vesteixen roba blanca cerimonial. Preguen i practiquen rituals per convocar les forces del bé i demanar la protecció d’esperits benefactors. L’ambient era saturat d’una pau immensa. Crec que es percep en les imatges. Els mantres que entonen les dones evidencien una espiritualitat fonda. L’ànima balinesa en un estat d’altíssima puresa.

At the northern-east side of the small village of Kutuh Kaja, set among brilliant rice terraces stands the small temple of Pura Penataran. The temple is not far from a ravine, maybe cut on the earth by a giant’s knife. Deep in the bed of the lush throat there is a brook of cold and clean water coming from the sacred mountains. Few hundred meters down the stream there is the communal public bath of the village. I went to Pura Penataran temple before noon, together with my friend Komang Adi Putra. Both of us wearing the ceremonial Balinese clothes. Once in the courtyard of the temple we sat down on the floor -crossing legs-, facing the main altar. We had a linen basket full of multicoloured flower petals and three sticks of incense each. Was time to pray. Listening the bell of the priest tinkling among magical silence. Little by little more people were gathering around us. Entired families praying together. They were asking help to the spirits of the powerful gods, the blessing of the ancestors, good luck, healthy and welthy life. Two women priest gave us blessed rice, symbol of fertility, and lustral water from Tirta Gangga. Like the others I sticked the damp rice to the forehead, both temples and throat and placed some petals over my ears. After praying we remained at Pura Penataran for at least one more hour. Listening to the gamelan orchestra, chatting with friends, passing time by watching people praying. I recorded that video in one single sequence 4 minutes and 20 seconds long. In the video we can see the priest (jero mangku) assisted by the woman priest (both wearing white ceremonial clothes) praying and making magic rituals. The peace of the moment can be felt on the images. The faithful women around are singing mantra. Beautiful chants that fill up the air of energy, giving deep calm to fill everybody’s heart.

Zamboanga 1984

La ciutat de Zamboanga està ubicada al sud-oest de Mindanao, la segona illa més gran de l’arxipèlag filipí. Vaig visitar per primera vegada Zamboanga l’any 1984. Aquell any, amb una càmera de Super-8 m/m vaig gravar les seqüències que mostren el vídeo. Vaig filmar moltes més imatges, és clar. La llàstima és que de moment solament he trobat aquestes. Les he localitzat per pura casualitat. Resulta que l’any 1990 vaig enviar la pel·lícula al programa de TV3 Betes i Films. Un cop utilitzades, l’administració del programa va enviar-me la cinta de vídeo gravada amb la pel·lícula de Super-8. Gràcies a això les he pogut extreure. Vaig copiar-les ara fa uns dies. Per poder-ho fer vaig fixar la càmera fotogràfica compacte -ja se sap que aquestes petites meravelles també graven vídeo- en un trípode. Vaig posar la cinta dins el reproductor de vídeo i vaig fer la gravació. El resultat no és òptim, prou que es veu. La qualitat de les imatges és més aviat escassa, però la pàtina de velles que els donen les transferències i el seu valor documental penso que les salva. A parer meu, el més interessant són les seqüències del control del trànsit dirigit per una colla d’Escoltes. La música de jazz que acompanya el vídeo és extreta del disc original que l’any 1932 va gravar, a Barcelona, la banda catalana Orquestra Demon’s Jazz. La peça es diu “Lingerie Jazz”, com s’especifica als crèdits finals del vídeo. Confio que almenys us diverteixi.

Zamboanga city lies at the southern most western tip of Mindanao island, in the Filipino archipelago. My first time to Zamboanga was in 1984. On those fading days I had a Super-8 m/m movie camera. The sequences shown on the video are only a bit portion of the total I’d recorded in the city. Few days ago, by chance, I discovered a videotape loaded with those funny frames. Unfortunately in the tape there were no more images. I plugged the tape into the video player to make a copy of them using my cam corder. The images seen on the video were taken from the screen of my television. Not so good quality, that’s right. But I think above the quality lies the interest of the sequences shooted 25 years ago. Probably the city has changed a lot from then. The city and the habits of zamboangueños. Enjoy watching the funny way the Scouts control the motorized traffic in the busy streets of Zamboanga. The jazz music wich comes along with the images is quite old. “Lingerie Jazz” is played by Demon’s Jazz Orquestra. A Catalan jazz band from the decade of 1930s. The music was recorded in the city of Barcelona (Catalonia) in 1932.

Teruna Jaya

Teruna Jaya (Victorious Youth) is one of the most reputable dances in the Balinese repertory. Teruna Jaya was conceived to be played by a female dancer, though in this video is played by I Dewa Nyoman Wirawan, a male artist from Pengosekan, the southern part of Ubud. I Dewa Nyoman Wirawan (aka Unyil) is one of the greatest dancers in Bali. He has performed abroad several times. Dewa is very loved in Japan, country which visits often to show his art. Teruna Jaya is an energic dance, it demands a lot of spirit from the dancer. Dewa does it. In that video we can see the full length of the dance. It is perform at the stage (wantilan) of ARMA (Agung Rai Museum of Art), in Padangtegal, on the skirts of Ubud. One of the musicians playing at the gamelan orchestra is the father of the dancer. From minute 07:19 to 07:36 we can recognize him perfectly. Is the tallest musician on the right side hand. He wears moustache.

Teruna Jaya (Joventut Victoriosa) és una de les danses més acreditades del repertori balinès. Fou concebuda per ser interpretada per una noia, però en aquest cas qui balla és I Dewa Nyoman Wirawan, un jove que va néixer i viu a Pengosekan, vilatge al sud d’Ubud. En aquests moments, Dewa (també conegut com Unyil) és un dels millors ballarins balinesos. Teruna Jaya exigeix molta energia. Dewa és la persona idònia per a ballar-la, té el tremp d’un noi i la gràcia d’una noia. Viatja sovint a l’estranger a ballar dansa tradicional balinesa. On va més sovint és al Japó. Els amants japonesos de la dansa balinesa l’adoren. El vídeo ofereix la versió sencera de Teruna Jaya. I Dewa Nyoman Wirawan balla aquesta esplèndida versió de Teruna Jaya al wantilan (escenari) del museu ARMA (Agung Rai Museum of Art). Un dels músics de l’orquestra de gamelan és el pare del ballarí. Toca al grup d’instruments de la dreta, és un dels homes del mig. Se’l pot identificar perfectament del minut 07:19 al 07:35. És el músic més alt. Porta bigoti.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony DSCP200. Gravació sense trípode.

September Eleventh / The Shan

After being heavily attacked by Spanish troops, on September 11th, 1714, the nation of Catalonia lost its freedom. Since then, Catalonia has been under Spanish laws and rulers. Today, September 11th, 2008, I bear it in mind, even though I am in Thailand. The link I maintain with part of the Shan community in Chiang Mai, further strengthens my beliefs. Like the Catalans, the Shan have also lost their freedom.
The Shan are an ethnic group established mainly in the Shan States. The Shan States are formed by thirty-four territories federated with the Myanmar Union, official name of the old Burma. Throughout the years, the coups d’état and the toughening of the politics have left the word federated as a purely rhetoric symbol. The Shan, as other people who form the State of Burma, are under administrative, political and military control of the gloomy Yangon Regime. The brutality of the council who rule the Myanmar Union is widely known.
The Shan state stretches over an area of 155,800 sq. m. It is five times the size of Catalonia. The population is estimated at around 5 and 6 million inhabitants. Since they were denied the right of self-determination in 1957, the Shan have a declared war on the Burmese. It is the resistance to assimilation, the fight to live as a nation. The military junta has as a main goal the annihilation of the cultural diversity of the territory which aims to control. Its cunning arguments are quite diverse but they all result in the same: brute force. The Shan are one of the ethnic and cultural minorities to knock down. The junta allocates an important share of its strategic and military resources against the Shan. They hate their idiosyncrasy, which is reflected in their own culture and language. The cover for their massacre is the drug trade. Indeed, the Shan States cultivate large extensions of opium. On the pretext that they want to eradicate opium, they treat them brutally. However, the truth is that the persecution of the Shan goes beyond the fight against narcotics. But, actually, what the military would like is to take possession of the opium crops for their own benefit, not to eliminate them. The Shan defend themselves from the Burmese with their own army. The frequent conflicts between both factions keep the land of the Shan at permanent war: fires in villages, murder and rape. Among other atrocities, the Burmese junta forces captured youngsters to join the army (to attack their own town) or enslaves them making them build roads from dawn to dusk, without giving them any money and hardly any food.
This brutal situation forces many Shan to leave the country. A great number of them are in the northern part of Thailand. There, they find stability and are able to earn a living, however precariously. Although they fled from their country due to the repression and persecution that they’re under —they’re fleeing from full-on genocide— Thailand doesn’t give them the status of refugees. The Shan who are not born in Thailand are tolerated, but aren’t recognized. They aren’t properly there. That’s why the jobs they find are unstable and fragile. They are badly-paid jobs that nobody wants to do.
In Chiang Mai there is an important Shan community. The Shan who live in Chiang Mai also have their temples, like the Wat Pa Pao. Nine monks and sixteen novices live in this monastery. All Buddhist monks belong to the Shan ethnic group. The temple is an oasis of peace in the midst of Chiang Mai. Once you’ve been through the fence of the Wat Pa Pao, you are in a temple which is totally different from many other temples in the city. The layout of the areas devoted to worship, the pavilions for the meetings with laymen and laywomen, the refectory and the architecture are completely Shan. Inside the monastery, beside Thai, Shan is the mainly spoken language. Of course, they pay all the necessary taxes to be in Thailand. The photographs of Thai monarchy are where they should be and so is their flag. And some of the explanatory posters we see in different rooms are bilingual. They’re written both in the Shan and the Thai alphabet.
Not long ago I went to the monastery with the intention of talking to the abbot. I told him that I would like to study Shan. Now, there is a monk at my disposal who, every day, guides me through the intricate paths of this language. Thai and Shan certainly belong to the same language root. Both are tonal and monosyllabic, but the distance from one and the other is considerable. And there’s a plus: the alphabet is completely different.
Today, September 11th, when we were about to finish, it started to rain heavily. I stood up to see that magnificent sight of water falling. About seven or eight novices went out to celebrate it in the open air. The joy of the children was immeasurable. At times, the showers were so thick that it was difficult to see anything but water. The young, completely drenched, played, jumped, shouted and shoved each other to the puddles of water, rode bicycles and threw themselves onto the mosaic floor around the chedi. They slid on their stomach, on their back or even standing on the blue tiles, dotted with scented white flowers which had fallen from the trees.
The religious community of the temple is happy at times. They’re happy when they don’t remember that their people are being persecuted. They aren’t in their country but they always bear it in mind. Like them, I’m happy while I don’t remember the prostration of my country, Catalonia, physically so far away. Today it is obligatory to remember it. To remember the blatant lies of the enemies, of those who want us extinct, of those who want to make us bleed. Like the Shan, I hope to see my country stand up proudly, without its hands manacled. As free as the novices under the rain.

(Translated from its original CatalanOnze de Setembre/Els shanto English by Simon Conway)