Diari de viatge (5). Un peu al regne del tigre

15 Setembre 2009

Sembla que el motorista no entén el lloc on li demano que em porti. Malgrat insistir i clarificar, no hi ha manera. Arribo a pensar que el meu tai empitjora. L’home pren una decisió encertada. Em porta a l’ajuntament. Així que passo el llindar de l’oficina municipal es produeix un petit trasbals. Els funcionaris alcen el cap dels papers; deixen de mirar les pantalles del ordinadors per fixar-se en l’estranger que irromp a les seves dependències. Un fet així no es produeix cada dia. De fet, probablement sigui la primera vegada que en aquest remot municipi del nord-est tailandès un farang es cola a la casa gran. El motorista els explica la raó de la intromissió. Aclarida, emergeixen somriures d’absolutament totes les cares. Una poltrona on seure, un vas d’aigua fresca i l’exquisidesa del cap de l’oficina posada al meu servei. Ordena a la secretària que entri al Google Earth. Ja hi som, el món al nostre abast. La màquina ens porta en un instant al territori que interessa. La fotografia del satèl·lit mostra una densa massa forestal de color verd-marró. Cap clariana que indiqui assentaments humans. “Mira, és aquí. Aquest és l’indret on vols anar. No hi ha carretera. Per arribar al temple submergit no hi ha altra opció que caminar 20 quilòmetres selva endins, resseguint aquest filet que serpenteja entre els arbres. És un riu. Però compte, és una zona minada”. Primera destinació aclarida. Me’n falten dues. “No, no és possible. Són zones limítrofes amb Cambodja. També estan minades. Probablement no s’hi podrà accedir mai. Difícilment s’aclarirà de mines un territori fronterer, muntanyós i selvàtic”. Penso en les runes que em perderé. En les pedres tombades, preses per fongs i enfiladisses. Veig magnífiques llindes enfonsades en llits de fulles i molsa. Estàtues colgades sota els maons dels prang col·lapsats. El somriure de Vixnu i Xiva Nataraja dansant al fons d’un cau d’on probablement no sortiran mai més. L’esplendor d’una època podrint-se. Potser el tigre les considera tresors del seu regne i les serva. El tigre i els elefants salvatges que encara campen en ramats pels boscos entre Tailàndia i Cambodja. “No els afecten, les mines, a aquestes criatures?”. “El perill més gran que afronten elefants i tigres són els caçadors furtius”. L’home és el perill i no les salvatgines.
M’acomiado dels funcionaris amb un cedé a la bossa on hi ha gravades imatges del temple submergit. Gentilesa municipal. Moltes gràcies, batlle, ni que les fotografies siguin tan poc definides. En aquest cas, la imprecisió fa d’esperó. Sento l’obligació d’aclarir les imatges. Abans, però, vull provar sort. Com que ja sé on es troba una de les zones enrunades, ordeno al motorista que s’hi dirigeixi. Deu quilòmetres. Sóc solament a deu quilòmetres d’un repte. D’un repte amb velles runes khmer i tigres. També farcit de mines, tot s’ha de dir. És que potser hi ha monedes que no tinguin dues cares?


Un cor de vaques o simfonia de granotes?

9 Setembre 2009

Phum Saron és el vilatge des d’on s’accedeix al Khao Phra Viharn, el temple enrunat khmer en territori cambodjà, però que Tailàndia reclama. Un conflicte fronterer que manté els dos països en pugna oberta des de fa cosa d’un any. El conflicte fa molts anys que s’arrossega, però va avivar-se al moment que soldats dels dos exèrcits, l’octubre de 2008, van intercanviar-se trets. Les escaramusses van repetir-se l’abril passat. Fins ara, els enfrontaments armats han produït la mort d’almenys set soldats i un nombre indeterminat de ferits i presoners als dos bàndols.
Fa unes tres setmanes -el 17 d’agost- vaig desplaçar-me a Phum Saron. Sabia que no se’m permetria l’accés a la zona del conflicte. En efecte, passar va ser impossible. Aquell dia plovia molt. Les granotes celebraven l’aigua que queia de la manera espectacular que podeu escoltar en aquesta gravació. Avui -8 de setembre- hi he tornat, a Phum Saron. Aquest matí també plovia, però les granotes callaven. O era el seu dia lliure o estaven atemorides per tant tràfec de soldats. Fileres de vehicles militars no paraven de desplaçar-se amunt i avall. S’ha aturat un vehicle al lloc on em trobava observant el renou. De la caixa del camió han baixat un grapat de militars. Han entrat en una barraqueta on venen la mena de productes que estimen els soldats: armes blanques -punyals, matxets-, brúixoles, uniformes per si amb el seu no en tenen prou, ulleres de sol de marca per fardar -còpies barates, no cal dir-ho- mocadors khmer, llanternes, passamuntanyes i barrets. Els ha encantat que els fes fotografies, sobretot el soldat que s’ha comprat les Ray-Ban. Li he dit que el feien tan guapo com en Bie, una popular estrella tai de moda. Satisfet, el noi ha posat perquè el retratés de totes bandes. Fusell a les mans, mocador khmer lligat a l’arma i gatzara dels companys. Abans de pujar al camió que els retornava a la caserna, ubicada al Wat Phum Saron (temple del poble), tots han volgut que els retratés. Armats fins a les dents, però tigres de paper. Tigres de paper, acabo de dir?


Diari de viatge (4). El temple perdut

7 Setembre 2009

Arribo a un monestir budista ubicat al bosc. Aquests monestirs retirats són recers solitaris, llocs fora del món. Tinc la prudència d’aturar la moto així que passo l’arcada de pedra que assenyala l’entrada al santuari. A part de piuladissa d’ocells i xerricar d’insectes, el silenci és absolut. En la malesa frondosa es perfilen alguns pavellons. Apareix un novici. És un home d’uns trenta i pocs anys. Té un cos menut, esgarradet. Es doblega endavant. Cap d’ou rapat revestit d’una pell que li tiba la cara color de cendra. El novici -dents corcades, alè que put- em fa saber que els monjos són meditant al bosc. Que els puc esperar. M’assec a l’esglaó d’un dels pavellons. Al cap de potser una hora comencen a aparèixer els monjos. Parlo amb l’abat. Em convida a prendre cafè amb la comunitat. Els monjos seuen sobre una estora vermella; en rengle, un al costat de l’altre. Jo al davant, assegut directament sobre les lloses del terra. Ni que solament siguin uns milímetres, però sempre has d’estar per sota, mai pots ser a la mateixa altura o per damunt d’un monjo. Com que de cafè no en vull, m’ofereixen aigua fresca i una massa gelatinosa prou agradable. Em diuen que són unes postres fetes amb litxi. Dolçotes, però de bon menjar.
Comento a l’abat que he sentit a dir que pels entorns del monestir s’alça un temple khmer enrunat. L’home assenteix, però hi treu importància. Diu que és una estructura vella sense cap interès. És una manera de dir-me que no li sembla adequat que hi vagi. Faig veure que no l’entenc (aquest és un dels avantatges de ser estranger i no parlar a penes tailandès). Com que representa que no he comprès el que acaba de dir, demano a veure si seria possible que un monjo m’indiqués el camí per arribar al castell, que diuen ells. Silenci per resposta. Mentre m’acabo la gelatina m’adono que un dels monjos es posa el gorro de llana i agafa un bastó. L’abat em convida a seguir-lo. Objectiu aconseguit.
Entrem a la selva després de passar per una mena de corredor cobert per una senzilla estructura de fusta. Als extrems de l’estret passadís de terra hi ha ciris gruixuts cremats i molta cera al voltant. Una mostra de creences antigues. El budisme tai està farcit de velles pràctiques animistes. La selva cobreix enterament el turó per on ascendim. És un terreny volcànic. Lava per tot arreu. Rocs, gairebé rodons, plens de forats, com si estiguessin corcats. Cada forat, un recipient ple de líquid. La de vida que es deu criar en cada niuet d’aigua. “Ni se t’acudeixi alçar cap roc, a sota hi ha escorpins verinosos”, m’adverteix el monjo. En alguns arbres hi ha lligades peces de roba. La mateixa tela dels hàbits monacals, i del mateix color. És una manera d’assenyalar el camí al temple. Però així que l’espessor es densifica de seguida perdem els senyals. Baixem per una torrentera de pedres immenses, humides. Garbuixos d’arrels prenen els rocs. Un cau de serps, em diu el monjo. Camino per superfícies lliscoses. Porto les dues càmeres, un parell d’objectius complementaris i el trípode. Massa andròmines per avançar sota tanta brossa. El monjo obre pas entre espessors d’arbustos. Hem de caminar ajupits durant moltes estones. Estic amarat de suor. Passem per sota mates de bambús. Amb l’oreig grinyolen. De sobte, apareix una clariana. El terra és una estesa de perdigons de lava. En un parell de racons veig masses pètrees també de color de sang. Esparses a l’herba creixen una mena de palmeres nanes lluïnt una esplèndida flor al cor de la planta. Tornem a entrar en la penombra dels arbres. Molsa a les soques, epífites arrapades a l’escorça, lianes i menudes orquídies incolores. Seguim pujant. Una darrera clariana i el cim de la muntanya al front. No falta gaire per assolir-lo. El monjo l’assenyala i diu: “Sota aquells arbres s’alça el castell”.
Són les darreres passes al temple perdut. Una petita grimpada i faig el cim. Al meu davant albiro el què queda del temple abandonat de segles. Resta un mur de carreus rosegats amb algun portal obert a parets d’herba. La base de la murada queda amagada entre la vegetació. Les llindes estan perfectament esculpides. El talent d’uns mestres dignifica, encara avui, una obra morta. Grandesa fàtua. Li ha passat el temps. Ara pena entre l’espessor i els fantasmes del bosc. Almenys m’ho assegura el monjo. Diu que el castell enrunat és el cau de les ànimes que de nit udolen per la selva. Desparo el trípode. Fixo la càmera i començo a disparar. El sol baixa de pressa. M’afanyo. Dec posar el trípode damunt un cau de formigues. En pocs segons tinc el cos ple de grans insectes vermells. Pugen per sota els camals dels pantalons amb extrema rapidesa. S’enfilen per l’esquena. Intento espolsar-les. Són voraces. Piquen. M’acosto a la torre col·lapsada. És una mà de pedra, un dit mineral coronat per un anell cisellat amb apsares, màscares de dimonis, vaques i elefants sagrats. Els relleus són encarats al sol que es mor. Un temple orientat a ponent és per a honorar els difunts.
Unes taques negres cobreixen les pedres vermelloses. Penso que deu ser humitat, una mena de fong devorant la pedra. Però quan m’hi acosto m’adono que no és cap fong, ni tan sols són taques. Són bestioles. Apinyats escarabats menuts van movent-se lentament i a l’uníson per les lloses. Avancen per les superfícies llises i per les esquerdes. Vés a saber d’on surten. Crido el monjo. Mai no havia vist una cosa semblant. Parla del maligne. Les ànimes. Són els cossos dels fantasmes. Vaporitzats a la nit, insectes reptants de dia. Els miro amb una barreja de fàstic i angúnia. Els fotografio i els gravo en vídeo. Hi ha milions d’escarabats, un exèrcit de criatures cuirassades movent-se com un sol cos per damunt les parts més altes de les runes. Com si venint de la tenebra vulguessin pujar al cel. Ara que el sol cau -és a un sospir de fondre’s- deu ser l’hora d’escalar els carreus per arribar al cim amb l’ombra. Amb la fosca s’aliaran amb les boires. S’escamparan com fum per l’aire. Ànimes velles de khmers damnats emergint del temple dels morts.
Mentre fotografio veig el monjo assegut als peus d’un ficus grandiós de cara el temple. Medita en la posició de lotus. Una estàtua de carn, bategant de vida, completament immòbil. Desprèn una mena de llum. Energia. Potser la força que transmet serà l’antídot als fantasmes que en pocs minuts rondaran pel laberint dels arbres. Contemplo el paisatge. Una infinita planura verda esquitxada de bassals. Terra d’arrossars. Fertilitat i aigua. Cambodja a quatre passes. Angkor, la mare de la pàtria khmer, és tan a prop que l’ocell Garuda en poca estona m’hi duria.


%d bloggers like this: