Recreació d’un genocidi

21 Agost 2013

Entre octubre de 1965 i els primers mesos de 1966, sota el pretext d’una purga anticomunista, el règim militar indonesi va instigar una cacera que es va saldar amb centenars de milers d’assassinats. Amb l’excusa de perseguir membres del Partit Comunista Indonesi (PKI) l’exèrcit va acarnissar-se amb ciutadans d’ètnia xinesa. El dia 30 d’agost s’estrena a Barcelona The Act of Killing, un documental on alguns dels líders protagonistes de la massacre, Anwar Congo i Adi Zulkadry (entre d’altres) -que tenen l’honor i gaudeixen la gràcia de campar vius pel país amb total impunitat- es presten a recrear els fets davant les càmeres. Ho fan amb fredor i alegria, sense engruna de penediment, com si rememoressin feliços jocs d’infància.
A Timor, Flores, les Moluques… a tot arreu de l’arxipèlag indonesi on les minories cristianes tenen alguna rellevància, els atacs als cristians per part de la majoria musulmana són recurrents. Aquest és un tema importantíssim però que no hem d’associar amb les matances ocorregudes a partir d’octubre de 1965 fins els primers mesos de 1966. Els assassinats de meitats de la dècada de 1960, centrats principalment a les illes de Java, Bali, Sumatra i Kalimantan (la part indonèsia de Borneo) no els motivava una idea religiosa sinó ideològica i ètnica. Va ser una cacera indiscriminada d’opositors al règim perpetrada per l’exèrcit. Una purga en tota regla contra desafectes, no solament comunistes (PKI) també contra tots aquells que no inspiraven fidelitat ni confiança. En aquell autèntic genocidi (entre morts i empresonats es calcula que va haver-hi un milió de víctimes) la prioritat no eren les minories cristianes sinó esclafar els que els militars consideraven enemics del règim. Abanderant aquesta excusa els genocides van haver-se-les amb especial virulència contra la minoria d’ètnia xinesa. El pretext per atacar-los era que Xina armava el PKI, però darrere aquest discurs s’hi solapava la revenja i un odi extrem contra la minoria xinesa. L’animadversió a la diferència, la por als vinguts de fora que prosperen amb més empenta que els natius, la venjança dels que se senten propietaris del lloc on han nascut contra els forasters usurpadors que han progressat. Els mateixos indonesis que no respecten la diversitat cultural del territori que governen, els que minoritzen les diferents llengües dels milers d’illes que componen l’estat indonesi, projecten en els “altres” (en aquest cas, els xinesos “diferents”) el que en realitat els defineix: colons que arrasen.

* The Act of Killing (2012). Direcció de Joshua Oppenheimer. Coproducció danesa, britànica i noruega. Documental produït per Signe Byrge Sørensen. Codirigit per Anonymous i Christine Cynn. Productors executius Werner Herzog i Errol Morris. Estrena a Barcelona: 30 d’agost de 2013.

* Relacionat també amb aquest tema hi ha l’excel·lent pel·lícula australiana The Year of Living Dangerously (1982), de Peter Weir. Amb Mel Gibson, Sigourney Weaver i Linda Hunt. Música extraordinària de Maurice Jarre. El músic sincretitza prodigiosament sons i melodies orientals amb música occidental.

Anuncis

Ànimes de pedra

8 gener 2013

El Gunung Agung és el volcà actiu més poderós de Bali. Al segle XIV, durant el domini de la dinastia Majapahit, creients hinduistes van esculpir un temple en una de les esquerdes que s’originen al cràter i baixen fins l’espessor dels boscos de la falda. Al fons d’una gorja profunda, escanyada per murs de roques negres, van cisellar-hi imatges i relleus. Són llibres de pedra carregats de simbologia mística. Però el coneixement encastat al basalt encara no s’ha manifestat. Entenc que els balinesos que han sentit parlar del lloc es neguin a visitar-lo. Temen rebre embats de forces no identificades que podrien danyar els seus esperits per sempre. Les efígies, les màscares i els baixos relleus que probablement fan d’enllaç amb l’inframón imposen fins i tot als sense fe. Sens dubte el temple amagat és un gresol de poder sobrenatural, un nucli d’energia espiritual assimilable solament per ànimes iniciades en la màgia i el coneixement obscur. Només els ulls capaços de fendir en el que no és tangible tenen la capacitat de desxifrar el missatge encriptat que serven els déus i monstres de naturalesa ígnia.
Una pàtina de molsa revesteix els baixos relleus emmarcats als panells rectangulars esculpits al costat ombrívol del congost. Des de la perspectiva dels meus ulls, gens avesats a l’ocultisme, escenifiquen seqüències del món inferior, un univers tenebrós governat per criatures híbrides. Pel lloc recòndit on es troba el santuari ja en l’època d’activitat havia de ser desconegut. Avui ho continua essent. Per accedir-hi he hagut de baixar al fons de la timba per un pendent alzinat, encatifat de falgueres. Portava la Nikon, el trípode, la vídeocàmera i una altra càmera més petita. Descendir sol per un sender lliscós amb tants embalums a sobre és arriscat. Podia estimbar-me amb facilitat. Me l’he jugada. La il·lusió de ser finalment al lloc pel qual em delia m’ha dominat i m’ha fet perdre la por. A la llera del congost flueix un rierol. M’he descalçat i he clavat els peus del trípode al fons. D’una murada de roca ragen dolls d’aigua clara que es vessen al torrent. Part de l’aigua s’esmuny per unes boques obertes a la base oriental del basalt. Ignoro on desemboquen. He passat unes quantes hores al cor de la gorja. Agombolat per piuladisses d’aus i els grinyols dels bambús. Estranys insectes multicolors saltaven per damunt còdols humits. Es filtra poca llum per la bòveda espessa de verdissa i els manyocs de lianes que cobreixen el temple. Pels balinesos aquest és un cau temut. Angker, en diuen. Per a mi ha estat una descoberta llargament cobejada. No cal dir que he sortit del cau enfangat i empapat d’aigua i suor. Però indemne, amb les càmeres senceres i l’ànima més rica.

BLOC ANGKER 01

BLOC ANGKER 02

BLOC ANGKER 03

BLOC ANGKER 04


“Topeng”, danses amb màscara de fusta

3 gener 2013

Els balinesos anomenen topeng les danses que ballen amb màscara de fusta. Malgrat que en aquest vídeo el ballarí sempre és el mateix, I Gusti Putu Gelantik, tenim l’oportunitat de veure diferents tipus de màscares. El ballarí, de 37 anys, va dir-me que havia après a ballar dansa balinesa cinc anys abans, fixant-se en el seu pare. Gusti és fill del vilatge Pengembungan, al nord de Cemadik. Hi va néixer i hi viu. El vídeo està gravat durant unes celebracions litúrgiques per celebrar la lluna plena. A més de poder veure la comunitat movent-se amb gran naturalitat, com si no hi hagués cap càmera gravant, també podem observar bona part del procés de vestir-se del ballarí. I la col·lecció de màscares curosament guardades en bosses de tela blanca dipositades amb gran cura dins un cistell. De fons sentim cants i salmòdies en kawi, l’antiga llengua javanesa derivada del sànscrit que a Bali s’utilitza en els rituals i la litúrgia. La gravació és feta al temple Pura Dalem Setra (Temple de la Mort del Cementiri), ubicat entre arrossars a la vora d’un torrent, a uns centenars de metres del vilatge Sawa Gunung.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: TS (AVC) Format. HD (Alta Definició). Gravació sense trípode.


Primavera a la tardor

23 Novembre 2012

Gràcies a la meravella de la xarxa tinc a l’abast el món sencer. La distància física no és cap obstacle perquè la informació és instantània i global. Amb la premsa escrita no hi ha cap entrebanc per poder-la repassar, però per una qüestió d’horaris -ara mateix a Tailàndia anem sis hores avançats respecte l’hora catalana- em perdo programes radiofònics i televisius emesos en directe. Però això no priva que gràcies a la tècnica informàtica no els pugui recuperar. Amb un simple clic puc escollir allò que em ve de gust o m’interessa. L’única limitació és poder abastar un devessall d’informació tan gran. S’ha de ser selectiu i establir prioritats.
Ara mateix la màxima prioritat són els esdeveniments que es couen al país. Esdeveniments apassionants i importantíssims. La magna manifestació de l’11 de Setembre en va ser el detonant. En aquell moment em trobava a Bali, però la vaig seguir com si estigués a casa. Quan la manifestació arrencava per a mi ja gairebé era mitjanit. No em vaig allitar fins ben entrada la matinada. Em vaig adormir content i satisfet. L’endemà ho explicava als amics balinesos, a l’hora que els desitjava que el seu alliberament -si és que no volen morir- es produeixi aviat. Bali també és una nació sotmesa, encara més postrada, espoliada i humiliada que la nostra.
Ahir mirava el debat a 7 emès fa uns dies per Televisió de Catalunya. Pel que vaig veure i el que veig ara, els unionistes van començar la campanya fent d’espantalls i l’acaben esperpèntics. Roberto Alcázar, el demagog, diu que no voldria renegar del seu espanyolisme. Qui l’obligaria, a renegar? Des que vaig néixer, fa unes quantes dècades, sóc català en una Catalunya sotmesa per Espanya i mai dels mais no he renegat de la meva condició. Si aquest senyor renega del seu espanyolisme serà perquè voldrà. Qui el podria fer renegar d’un sentiment tan íntim? De la mateixa manera que les tortugues seguiran essent tortugues amb independència o sense, podrà continuar sent espanyol dins una Catalunya lliure.
La capitana de la delegació a Catalunya del PP és la bubota que temen els infants. Ens tracta com a tals sense perdre l’altiva compostura d’un cavall de pura sang. Per xuleria no hi ha qui superi la calculadora humana. El PSOE de Catalunya ha d’estar molt a les últimes per posar al capdavant un senyor de calibre més modest que un perdigó. Pixaradeta curta i una enorme confusió en un cervell que de fora estant se li veuen les boires. Quin nivell humà i intel·lectual tan baix, els de la troica unionista i quina ètica tan ínfima. Sense l’escombra de la bruixa, les carotes de gripaus i la fel biliosa que gasten no en quedaria res. Vagin a l’escola a aprendre, augmentant coneixements deixaran de ser insolents i sortiran de sota terra.
Respecte el senyor Herrera no m’agrada que no vulgui revelar el sentit del seu vot en un hipotètic referèndum per la independència. Té por de perdre clientela verda? Els senyors López Tena i Oriol Junqueras em van agradar molt: “Els que volem la independència treballem perquè PSC, PP I C’s puguin votar no. Vosaltres no voleu que voti ningú”. Va deixar anar el senyor Tena. Igualment brillant va estar Junqueras en el seu discurs, docte i planer. Aquesta la vaig trobar molt bona: “Dels molts països que s’han separat d’Espanya, cap ni un no hi ha tornat”. I en va anomenar uns quants mentre Roberto-Alcázar-i-Pedrín semblava l’home aranya de tan neguitós i compulsiu.
El president Mas les entomava veient-les venir. Era el mestre de la classe mirant-se astorat tres alumnes que es barallaven. Poc podia dir entre el xivarri i la insensata xerinola d’aquelles desvergonyides criatures que s’estomacaven. S’esgarrapaven disputant-se els vots dels que ens volen sotmesos. President Mas, senyors Herrera, Junqueras i López Tena: tots a una que l’enemic va a totes.


Enamorats del gueto

14 Octubre 2012

Mai no he entès -continuo sense entendre’ls- aquests viatgers, turistes o residents que s’han desplaçat lluny de casa voluntàriament -se suposa que cercant nous mons, nova gent, noves experiències- i quan hi són fugen de la realitat entaforant-se en guetos. Es gasten molts diners per desplaçar-se a Bali, com és el cas del vídeo, i es passen hores dins una bombolla absolutament falsa. Amb la quantitat de coses genuïnes que hi ha per fer, veure i conèixer, a Bali!


Bali Hai (3). Neocolonialisme a Ubud

7 Octubre 2012

Aquests dies se celebra a Ubud la novena edició de l’Ubud Writers & Readers Festival. L’organització ha editat un opuscle de gairebé 100 pàgines amb els esdeveniments programats ben detallats. Els residents i turistes occidentals omplen els espais on se celebren els actes. També s’hi veuen molts indonesis, però poquíssims balinesos. Els balinesos no entenen el sentit d’uns esdeveniments tan pomposos. S’entén la incomprensió balinesa: la gairebé totalitat dels actes els donen l’esquena. A part d’actuacions folklòriques al carrer, són excepcionals les activitats relacionades amb la cultura pròpia de l’illa.
Divendres a la nit vaig assistir a una representació del grup teatral Teater Satu Lampung, de Sumatra. Una obra sense substància, escenografia minimalista, danses tribals contemporanitzades i arts marcials. Banalitat encoberta de transcendència, vacuïtat llastada de pedanteria. Seguia el muntatge una nombrossíssima audiència majoritàriament blanca, aplegada en el marc bellíssim del Pura Taman Saraswati, un escenari de pedra alçat sobre un estany de lotus.
Abans de començar van haver-hi els petits parlaments de rigor. En anglès i en indonesi, les mateixes llengües en què és escrit el programa de mà. Ni una sola paraula en l’idioma del país, el balinès. Ni una. Aquest és el respecte que els organitzadors del festival tenen per Bali. De Bali solament els interessa el marc estètic i el concepte Bali-Paradís, ideal per projectar-se amb èxit. Més enllà d’això, flors i violes i a defecar-hi. No els preocupa per res l’ànima de Bali. Que el Bali de veres agonitzi escanyat pel jou d’un estat depredador que l’espolia, l’ocupa, el minimitza i en renta els cervells no els afecta en absolut. Al contrari, integren i associen Bali amb qui l’està matant. Hi van de bracet. Col·laboren en l’escabetxada. Venen al món la visió tòpica de Bali, la més superficial i tronada, la més falsa. Com pot ser que un festival adreçat a escriptors -gent que reflexiona i pensa- sigui tan fatu? S’ho empassen, els escriptors? No li veuen el llautó?
La fundadora i directora del festival és una australiana casada de fa anys amb un balinès. És propietària de restaurants amb pedigrí i d’un bar. Quasi la totalitat de la clientela dels establiments d’aquesta senyora són turistes i residents estrangers. Els preus són elevats, gairebé europeus. Cobra a preu d’or uns aliments que compra al mercat a preus balinesos. També paga salaris balinesos -ben minsos, per cert- als seus treballadors. Potser a causa del dolç avorriment tediós dels rics un dia de fa 10 anys va decidir crear un festival per a escriptors. No solament se’n va sortir si no que el festival ha esdevingut un èxit internacional. Ha obtingut el que pretenia: prestigi, llorers, fama i reconeixement.
El bar és en un carrer central d’Ubud. Fins abans d’obrir-se el carreró era un gresol de pau. D’ençà que el bar funciona s’ha acabat la tranquil·litat. Un parell de cops a la setmana el bar organitza debats literaris vespertins. Molt parlar del sexe dels àngels i gens de la realitat social balinesa. Tertúlies amanides amb actuacions en directe, musiquetes i cantants que tampoc no tenen res a veure amb el que és Bali. Soroll de la música en directe, xerrameques amplificades per altaveus, clientela ocupant el carrer quan el bar és ple. Joves i no tant joves amb ampolles de cervesa a les mans bloquejant l’entrada de les cases i l’espai per aparcar les motos dels veïns. Els veïns han comunicat el malestar a la propietària. Res a fer. Sota la disfressa de la bonica i protectora capa literària la senyora té com a màxima prioritat la caixa. De nou, negoci rodó: cobrar a preus occidentals el que ella paga a preus locals. “Respecte pels veïns balinesos… De què em parla, vostè?”
Malgrat tants beneficis que ingressa explotant les marques “Bali” i “Ubud”, una ínfima part d’aquests guanys reverteixen a la comunitat. Fa pocs dies va proposar a tres músics d’Ubud amenitzar alguns dels actes del festival amb música tradicional. Per 9 hores de música en directe els músics demanaven l’equivalent a 40 euros, 13 euros per barba. L’organització del festival va trobar el preu excessiu i no els va contractar.
Fa uns anys vaig ser a casa d’aquesta senyora. Em va sorprendre que malgrat estar casada amb un balinès no parlés la llengua de la terra on viu i on han nascut els seus fills. Invariablement es dirigia al servei en indonesi o en anglès. La notava incòmoda quan jo m’adreçava als treballadors -balinesos tots- exclusivament en balinès. Claríssimament no li agradava.
De Bali, aquesta senyora es queda amb la seda i en parla amb paraules de vellut. El Bali real és un concepte remot i embolicat que no l’interessa gaire. Com tants altres sofisticats neocolonialistes residents a Bali, ja li estaria bé que Bali quedés reduït a no gaire cosa més que un parc temàtic. Mantenint, això sí, l’embolcall, la superfície. Sobretot l’estètica. Bali Hai, Bali Hai…*

*Ensucrada cançó de Rodgers i Hammerstein per al musical “South Pacific” (1949). Malgrat el títol, no té res a veure amb Bali.

Flaixos de l’obra “Kisah-Kisah yang Mengingatkan #2”. Grup teatral Teater Satu Lampung, de Lampung (Sumatra Meridional, Indonèsia). Pura Taman Saraswati. Ubud Writers & Readers Festival 2012. Ubud. Bali.

L’escriptor alemany Tom Vater disserta sobre el diplomàtic xinès Zhou Daguan. A les acaballes del segle XIII Zhou Daguan va visitar la cort d’Angkor, la capital de l’imperi Khmer originat a les ribes del llac Tonle Sap, avui Cambodja. El testimoni del xinès ha estat fonamental per a la comprensió i l’estudi de molts aspectes de la societat i cultura khmer. Ubud Writers & Readers Festival 2012. Ubud. Bali.

Dues imatges de “Kisah-Kisah yang Mengingatkan #2”. Grup teatral Teater Satu Lampung, de Lampung (Sumatra Meridional). Pura Taman Saraswati. Ubud. Bali.


Legong Sudhamala

10 Setembre 2012

Legong és una dansa clàssica balinesa creada probablement el segle XIX per a l’entreteniment de la cort. Es caracteritza pels intricats moviments dels dits de les mans i per les expressions facials constantment canviants. En un origen ballaven el Legong noies impúbers. En canvi, avui, almenys en les diferents versions de Legong que es ballen per als turistes, les ballarines són noies adolescents o dones adultes. És en les representacions dels temples -durant cerimònies especials- on encara es poden veure versions originals de Legong interpretat per noietes preadolescents. Hi ha diferents versions de Legong, totes inspirades en episodis dels llibres sagrats de l’hinduisme. El vídeo presenta una nova versió concebuda, coreografiada i musicada -aquest any 2012- per l’afamat professor d’arts balineses I Wayan Dibia, en col·laboració amb el també compositor de música per a orquestra de gamelan, el mestre I Ketut Cater. Podem gaudir de la dansa completa, gravada el dia de l’estrena, el 4 de setembre de 2012, al banjar -pavelló destinat a la celebració d’actes- del vilatge Kutuh Kelod, a prop d’Ubud. Els intèrprets i músics pertanyen al grup artístic d’Ubud, Semara Ratih, del qual n’és propietari i director l’excel·lent ballarí de dansa clàssica balinesa, Anak Agung Anom Putra.
Sinopsi de la dansa, segons l’original del programa de mà lliurat el dia de l’estrena: “Sudhamala és una paraula sànscrita que significa purificació de l’esperit. La història és extreta d’un episodi del Mahabharata. Sota la influència de Kalika, serventa de la deessa Durga, la reina Kunti arrossega el seu afillat Sahadewa al cementiri de Gandamayu amb la intenció d’oferir-lo en sacrifici a Durga. Però Sahadewa és un home fort que no es deixa dominar fàcilment per la seva madrastra. Un cop al cementiri els papers canvien i ara és Sahadewa qui vol matar la reina Kunti. Però la deessa Durga demana a Sahadewa que utilitzi el poder per restituir a la reina Kunti la seva divinitat. Així la reina Kunti pot retornar, ja com a deessa Uma, al món superior al qual pertany”.
El redactat original pot llegir-se a continuació, en la versió anglesa del comentari.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: TS (AVC). HD (Alta Definició). Gravació sense trípode.

Legong Sudhamala is a new Balinese traditional dance created on 2012 by Professor I Wayan Dibia and Musician Master I Ketut Cater. Performance by Semara Ratih group, from Ubud. The full dance was recorded the day of the premiere, on 4th September this year, at Banjar Kutuh Kelod, Ubud. Bali. Synopsis literally copied from the hand program held to the audience on the day of the premiere: “A newly created dance, based on the classical Legong, Legong Sudhamala enacts an episode of The Mahabharata epic. Sudhamala is a Sanskrit word that means “to clean of purify”. Under the influence of Kalika, the servant of Goddess Durga, Queen Kunti drags her step son Sahadewa to Gandamayu cemetery as a sacrifice to Durga. But Sahadewa too strong fer her to kill. Instead Goddess Durga begs Sahadewa to use his power to return the Goddess into her original form as Goddess Uma, so that she can return to the upper world where she belongs. Legong Sudhamala was created by I Wayan Dibia (2012) with musical accompaniment joinly compossed by I Ketut Cater and I Wayan Dibia”.

Technical descriptions: Recorded by digital camera Sony HDR-CX740VE. Original file: TS (AVC). HD (High Definition). Shooted by hand, no tripod used.


%d bloggers like this: