Potser la meva condició natural és la de moure'm pel món en hàbitats distints. Casa a tot arreu i llar enlloc. Fent camí, res de dreceres. Camí fins a la fi, si és que el cercle té un final.
Sé que aquest vídeo a molta gent no els agradarà. Realment les lluites de galls són paoroses i execrables, però formen part de la tradició d’alguns pobles. Una mica ho comparo amb els correbous. Som molts els que censurem ambdues diversions. Vist des del nostre etnocentrisme s’ha de ser poc humà per confrontar, en el cas dels galls, dos animals i fer-los lluitar fins que es dessagnen. És evident que el nostre parer no coincideix amb la manera que tenen de veure-ho gent d’altres cultures.
Sobre la lluita de galls, Josep Maria de Sagarra va escriure: “Jo no sé si mai heu vist l’espectacle dels galls. Pel meu gust, és simplement horrible. El gall en el combat es transforma en un ocell que té tota la malícia d’un home. Si hi ha dues situacions de violència que s’assemblin fins en els més petits moviments, són dos homes en el ring i dos galls en la gallera. (…) És un dels espectacles més sòrdids i més cruels que mai hagi presenciat. Jo no vull defensar cap mena d’espectacle brutal, en el qual intervinguin l’home i l’home, o l’home i la bèstia. Confesso que aquests espectacles no em desagraden, però no sé perquè, davant d’una lluita de galls, em vaig sentir avergonyit i com envilit”. La ruta blava, Josep Maria de Sagarra.
La lluita de galls del vídeo és a Bali. Pels ulls de tants i tants occidentals, Bali és una illa idíl·lica que traspua sensibilitat i dolçor. Però Bali també té un costat fosc que pot ser ben desagradable, fins i tot esgarrifós; aquest aspecte s’evidencia, per exemple, en les lluites regulars de galls. Escampades per l’illa hi ha enormes galleres que s’omplen amb milers d’espectadors manifestament fanàtics; es diria que fins i tot despietats, àvids de sang. Com que els balinesos són molt donats al joc, en la lluita de galls hi troben la panacea. Hi aposten molts diners, els que tenen i els que no tenen.
Quan viatjo procuro despullar-me de prejudicis i aparcar moltes de les meves conviccions. Intento revestir-me de neutralitat, almenys fins allà on sigui possible. Miro, veig, escric i enregistro no només allò que em sembla curiós, també el que crec que pot interessar d’altres persones. Al vídeo, més enllà de la lluita esgarrifosa dels pollastres fixeu-vos en el fervor de l’espectacle humà. Intenteu obviar, si és possible, allò que de cap manera ni a mi ni a vosaltres no ens agrada, però tampoc podem fer res per abolir-ho.
Un dels meus principis és no oblidar que mentre viatjo soc a casa d’un altre. Em sento com un hoste, benvingut i acceptat, i això que cap natiu no m’ha cridat ni convidat. I d’aquesta acceptació en dono gràcies. Entenc que no em toca blasmar ni censurar res ni ningú. Si hagués d’obrir la boca per reprovar o per criticar, abans me n’aniria.
Avui, 3 de juny de 2023, per enèsima vegada un partit de futbol ha bandejat de la programació de Catalunya Ràdio “Els viatgers de la gran Anaconda”. Entre un 30 i un 35% dels programes de “Els viatgers de la gran Anaconda” d’aquesta temporada han estat eliminats de l’antena de Catalunya Ràdio per partits de futbol. El futbol és el rei dels esports, un rei absolut que es carrega impunament la programació. On és el respecte pels oients i pels realitzadors de la casa, senyors directius de Catalunya Ràdio? En el programa d’avui havia d’emetre’s el relat que podreu escoltar clicant-t’hi a sobre. Parlo del desprestigi del budisme tai. En el relat apunto solament una petita part de les raons per les qual el budisme a Tailàndia recula. N’hi ha moltes més de les que escoltareu i, encara, de bastant més pes.
Vist des de fora, l’univers de l’òpera xinesa és enlluernador: sumptuosos vestits, maquillatges sensacionals, música, acrobàcies, cants. De les entranyes del teatre estant el documental s’endinsa en el món fascinant d’una troupe d’òpera xinesa. Els actors, les actrius i els músics es mouen davant l’objectiu de la càmera com si no hi fos. Un ull invisible que els espia quan mengen i actuen, quan s’abillen i es maquillen o quan simplement beuen cervesa, conversen o badallen. Intimitat i espectacle.
El documental “Dedins. Òpera xinesa”, de Jaume Mestres, ha estat rodat durant una llarga convivència de l’autor amb els protagonistes. Són imatges enregistrades dins i fora del teatre ambulant, en dues localitzacions diferents. Escenes que capten l’espectacle i tot allò més amagat que els espectadors habitualment no veuen. Descobrirem com bull la vida i què s’hi cou darrere els decorats, entre bambolines.
Aquest matí, a les 6:33 a.m. (hora local) l’avió de Thai Airways (vol TG 949) ha aterrat magníficament bé a l’aeroport Don Muang, de Bangkok. Ha arribat puntualíssim.
He baixat de l’avió de pressa. Com que seia al davant (seient 33 K), la sortida de dins l’aparell ha estat ràpida. M’he sentit alliberat quan m’he allunyat del ramat d’espanyols. Unes paraules sobre el vol.
Ahir, abans de pujar a l’avió, mentre esperava l’hora d’embarcar assegut a la sala de la porta 20B, vaig veure desfilar davant meu, un per un, els membres de la tripulació de l’avió de Thai Airways, que en menys d’una hora havia d’envolar-se de Madrid amb destinació a Bangkok. Tots eren asiàtics, probablement tailandesos, menys un individu de raça blanca que deuria formar part de l’equip de comandament de la nau. Els tripulants em van semblar extrets d’una pel·lícula de por. Cap dels homes i les dones que havien de tenir cura dels passatgers no tenia la més mínima gràcia personal. Podien ser bones persones i uns grans professionals, però eren lletjos (i lletges). La joventut els quedava lluny en el record. Vaig ser dels primers a pujar a l’avió. De seguida vaig ubicar-me on havia de seure, a la fila 33. És la segona després de la classe business. La lletra K – on seuria – és el seient de la finestra al costat dret de la cabina. A tocar d’aquesta fila hi ha un dels petits departaments centrals on la tripulació prepara els àpats, les begudes, etc. O sigui que la sentor de menjar reescalfat la tenia garantida durant tot el vol. Contràriament a la darrera vegada que vaig volar amb Thai, de Madrid a Bangkok (el 18 de desembre de l’any passat), vam embarcar-nos a través d’un finger, una manera més convenient i còmoda d’entrar a l’avió. Haver de pujar en un autobús perquè et porti a l’aparell, aparcat generalment a la quinta forca, és incòmode. Doncs bé, així que vaig ser dalt l’avió vaig ocupar el meu seient, molt a prop de la porta d’accés a l’aeronau. Vaig ser el primer ocupant del rengle. Davant meu, a la fila 32, ja hi havia una parella. Eren catalans. Com a molt deurien tenir trenta anys. Vaig posar la bossa amb l’ordinador dins el compartiment d’equipatges. Abans de ficar-la vaig treure la petita bosseta de mà que hi duia. A dins hi havia el llibre A peu per l’Aragó. El Somontano, de Josep M. Espinàs. Vaig agafar el petit llibre de poesia d’en Yannick Garcia Porres, el que em va regalar personalment el passat divendres, i també el vaig posar dins. L’iPod també l’hi duia. Els passatgers anaven entrant a poc a poc. De seguida van arribar els que serien els meus veïns. L’atzar va portar-me una parella de madrilenys. Eren joves. Després vaig saber que s’havien casat feia dos dies. Ella es deia María, del nuvi ara mateix no en recordo el nom, tant se val. Doncs bé, així que arriben obren el compartiment del portaequipatges per posar-hi les seves coses. Porten un necesser sòlid, enorme i pesant. Veig que el xicot remena per dins el compartiment. Agafa la meva bossa – sense dir-me res – i la col·loca de costat i vertical al fons, amb el necesser al davant, pressionant-la. Li dic que si us plau, que dins la bossa hi porto coses delicades. Endevina que hi duc un portàtil (després sabré que és informàtic). Diu que no pateixi, que no passarà res. Malgrat tot, com que no paro de donar-hi voltes, al cap de poca estona li demano que tregui la meva bossa de darrere el seu necesser, que la posi al davant, per favor; així ens assegurarem que no l’aixafa. Va i s’alça; jo també. Posa el necesser al fons i la meva bossa davant, completament dreta. Ara està millor. Porto dos Avui corresponents al dissabte i al diumenge. Quan l’hostessa passa pel passadís repartint la premsa li demano un exemplar del Bangkok Post i un altre del The Nation. A la parelleta els dóna El Mundo i El País. No podia ser d’altra manera. Noto que la noia em mira estranyada… No deu entendre que demani premsa forastera: una premsa que a més és escrita en anglès. Veure que tinc l’Avui ja la deu haver trasbalsada. Li dec semblar que sóc una mena de terrorista, almenys de les idees. Efectivament, quan parlo amb la parelleta veig de seguida que no senten gaire simpatia pels catalans que siempre hablan catalán. M’expliquen el cas de no sé qui que en un bar de Barcelona, pel fet de parlar en castellà, el cambrer no el volia servir. Alça, Manela! Si el més probable és que el cambrer fos sud-americà… Aquesta és una de tantes llegendes urbanes que circulen per Espanya sobre els catalans. Com que no vull crear mal rotllo durant un vol que ha de ser tan llarg, no els discuteixo res. Els catalans sempre amollem. Malament rai si no ho fem. Tractar amb els fills d’Espanya sempre ens ha resultat – i ens resulta – problemàtic. Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou. La noia treu un llibre: Los pilares de la Tierra, de Ken Follet. Poc que deuran follar durant el viatge si durant les tres setmanes que han de voltar-la es dedica a llegir aquest totxo. Per cert, un viatge que els durà en primer lloc a Birmània (així que arribin a Bangkok, ja volaran a Yangon); al cap d’una setmana tornaran a Tailàndia, faran la ruta del nord, aniran a Koh Samui (muy bonito, sí) i acabaran el viatge a Bangkok. Com que sóc d’una pasta que mai no n’aprendrà els recomano que a Bangkok no es perdin el restaurant Vertigo, enfilat al capdamunt de l’hotel Banyan Tree (The Tallest Open Air Restaurant of the World, diu la propaganda). No els ho dic en anglès, és clar, no els voldria pas traumatitzar més. I, taujà com sóc, encara els recomano més coses: que vagin al Siam Niramit a fruir del xou. I que no es perdin les visites turístiques convencionals, òbviament. Però no els en dic gaires d’aquestes. La guia Lonely Planet que traginen (traduïda al castellà, of course!) ja les relaciona. Poc després de començar a volar, al costat de la parelleta catalana que seu al meu davant, s’hi asseu un xicot gras i alt, d’uns trenta anys. És un espanyol que pel que dedueixo deu viure a Barcelona, o hi ha viscut. Durant totes les llargues hores de vol (sí, totes!) l’esmentat individu no para de criticar els catalans. Això sí, amb aire condescendent i un paternalisme que fa fàstic. Com que té una veu aguda i estrident se l’entén de gairebé tot. La parelleta catalana deu estar tan acoquinada que mai no se’ls sent. Segur que parlen, és clar, però amb tanta discreció que sembla que no gosin. Les bronques de l’espanyol impertinent no deixen dormir ningú en vàries files a la rodona. Un parell de vegades un membre de la tripulació crida l’atenció a l’individu mal educat i cridaner. L’avisa que faci el favor de ser discret, que la gent té ganes de dormir. Ni cas, paraules que es desfan en l’aire viciat de la cabina. Fins i tot el seu discurs molesta la parella de nuvis del meu costat: “A ver si se calla ese, que ya tenemos bastante cada día con las noticias de la tele”. El nuvi – seu tocant el passadís – no para d’alçar-se per obrir i tornar a obrir la tapadora del compartiment d’equipatges. Ara treu una bossa negra enorme farcida de coses, ara una bossa lleugera amb més andròmines… Total, que en una ocasió m’adono que la bossa negra que porten atapeïda d’objectes la té col·locada horitzontalment dins el compartiment, sense res al damunt. Amb el canvi de posició de la meva bossa em perjudica a mi per beneficiar-se ell, malgrat haver arribat jo primer. És solidari i educat el noi, veritat? Però per no discutir ni crear mals rotllos, em mossego la llengua i callo. Genèticament ja hi estem fets, els catalans, a suportar cabronades. Vaig passant el vol llegint, per començar, el parell de diaris tais, reservant-me els dos Avui pel final. En acabar em clavo els auriculars de l’iPod a l’orella per escoltar àudios. No solament escolto música, també intento distreure’m amb El Comte Arnau i Ara que els ametllers ja estan batuts, textos bellíssims magníficament dits per Lluís Soler i Josep Maria Flotats, respectivament. Intentar dormir és una quimera. Entre la pallissa dialèctica de l’espanyol que seu a la fila del davant, i els continuats sacsejos de l’avió (no podria passar per l’autopista en lloc de circular per carreteres secundàries?) no acluco l’ull en la totalitat de les onze hores i divuit minuts que dura el vol.
L’avió va envolar-se de Madrid exactament a les 14:15 hores del dia 28 de maig de 2006 i va aterrar a l’aeroport Don Muang, de Bangkok, a la 01:33 hores del dia següent; 06:33 del matí, hora tailandesa. Quan obren la porta de la nau baixo i em poso a caminar, amb moltes ganes, pel passadís que mena als controls d’Immigració.
Em poso al davant d’una de les garites. Mai de la vida l’havia passat tan de pressa el control del passaport. Un monitor de televisió informa que els equipatges del vol sortiran per la cinta transportadora 1. Me n’hi vaig. De camí agafo un carretó. Sóc la primera persona del TG 949 en col·locar-se davant la cinta. Encara surten els equipatges del vol anterior: un de Thai procedent de Frankfurt. Finalment comencen a sortir els del vol TG 949. La meva bossa motxilla surt aviat. Ha arribat bé. La poso dalt el carretó i em disposo a sortir a l’exterior. Passo la duana per la línia verda, pel lloc on s’ha de sortir si no portes res de gaire valor. El funcionari em mira, fita la bossa on porto el portàtil i em demana si no duc res per declarar. Li confirmo que no. No crec que un ordinador, que no arriba als mils euros, una càmera digital senzilla i un iPod siguin objectes tan valuosos com per a declarar-los.
A primera hora d’un matí de no fa gaires dies, em dirigeixo a l’Ajuntament del meu poble -Sant Boi de Llobregat- per a fer-hi una gestió. Així que entro se m’acosta una senyora castellana (deu ser-hi funcionària) i em demana: “En qué puedo ayudarle?”. Jo que responc: “Perdoni, no l’entenc”. Com que deu pensar que sordejo hi torna amb la pregunta, però alçant el to de veu. La meva resposta és la mateixa. La funcionària insisteix, alçant encara més el to. Amb idèntica naturalitat que les vegades precedents responc: “Perdoni, no l’entenc”. Finalment cau de l’ase i m’ho demana en català. Diligent, em dirigeixo on m’indica. L’ocupació és present en tots els àmbits. Tant si es presenta disfressada amb guants de seda com si ens colpeja a cops de porra. És una taca que avança imparable, persistent. Corroeix com el lleixiu.
El Khon és una modalitat teatral tailandesa que combina diferents disciplines artístiques. La dansa, les arts marcials i la declamació són la base damunt la qual se sosté la història que es representa. Els moviments actorals sempre s’acompanyen amb els sons d’una orquestra composta d’instruments tradicionals. En una representació Khon s’hi declama, s’hi balla, s’hi lluita i s’hi canta. Les obres són representacions d’històries clàssiques de l’hinduisme adaptades a l’imaginari tailandès. L’origen del Khon es remunta al segle XVII. Una representació de Khon és farcida de moments èpics, lluites i batalles protagonitzades per herois, déus i dimonis. Les imatges corresponen a una representació de Khon a càrrec del Teatre Reial Chalermkrung, la millor companyia del país. Els actors, les actrius i músics que veiem entre bambolines i en escena són la flor i nata del teatre clàssic tailandès. Recomano mirar el vídeo enllaçat al final del reportatge. Hi veureu més de 30 minuts d’excel·lent teatre Khon.
Fins a Skardu són cinc hores de conducció dolenta per una carretera que voreja la vall del riu Indus. La calçada és un tall obert als murs de roca viva que cauen aplomats. És una pista plena de revolts tancats, i és tan estreta que en comptades ocasions hi ha espai suficient per circular-hi dos vehicles. No és estrany que un nombre elevat de treballadors perdessin la vida en la construcció d’aquesta pista. El riu Indus flueix amb fúria uns quants centenars de metres per sota la carretera, als peus d’uns murs verticals. Abunden els ràpids i les roques en un entorn cada vegada més agrest. Tenia la impressió d’haver entrat dins la gola d’una serp, un rèptil que em menava a un àmbit diferent. Després d’aquella fondalada feréstega, havien de venir forçosament topants distints. Vaig deixar-me anar amb complaença i vaig començar a lliscar pel ventre del gran rèptil.
Quan finalment la gorja va badar-se, va aparèixer davant els ulls la visió d’un paisatge quasi lunar coronat de cims altíssims, encimbellats de neus perpètues. Em trobava a la vall de Skardu. Una vall vastíssima, a 2300 metres d’altitud, tan plana com la mà. L’Indus, el pare de tots els rius, resseguia suau les planures de la vall. El corrent maragda fluïa en dilatats meandres que onejaven per un terreny sembrat de dunes.
Vaig ascendir a Kharpocho, una fortalesa ubicada a l’extrem oriental d’un roquissar a penes accessible, un penyal que emergeix imponent al bell mig de la gran vall. Kharpocho és el reialme de les àligues, el bastió dels esparvers. Al meu davant s’estenia un panorama de bellesa immesurable. Sentia que la Gran Anaconda hi era present, qui sap si per assenyalar-me el Shangri-La que havia estat cercant en el viatge.
De sobte va començar a bufar un vent poderós que provenia de ponent. Batien contra el meu cos furioses glopades d’aire, tan violentes que m’haurien tombat de no haver-me arrecerat als murs del fortí. Van aixecar-se cortines d’arena que entelaven la visió. A poc a poc, sense a penes percebre-ho, va anar diluint-se el fabulós paisatge. Era la fi d’un somni? En tot cas l’Anaconda va jurar-me que el teló tornaria a enlairar-se per mostrar-me nous camins i nova gent. Nous territoris on imprimir les meves petges. Àvid de conèixer, assedegat de descobrir.
*Paràgrafs que tanquen el viatge al Pakistan narrat al llibre “Cròniques de l’Anaconda. Índia, Pakistan, Indonèsia, Filipines, Cambodja,Tailàndia, Laos”. Editat per Columna
A mitjans d’octubre de 2007 vaig ser convidat per amics balinesos a acompanyar-los al temple de Besakih, el santuari més gran, més important i sagrat de Bali. S’alça a uns 1000 metres sobre el nivell del mar, a la falda del volcà Gunung Agung, de 3031 m. El motiu d’anar a Besakih era participar d’una mega-cerimònia hinduista que havia de durar unes quantes jornades. L’objectiu de la cerimònia era pacificar els esperits neguitosos que viuen dins el cràter del poderós volcà. Durant el dia es llançaven al fons del cràter animals per satisfer les ànimes que provoquen les erupcions sempre malignes del magne volcà. Amb el crepuscle començaven els precs, les benediccions, les músiques, les danses, els jocs, les menges. El privilegi de ser allà, compartint aliments, jóc, lleure i pregàries enmig de milers de balinesos em feia sentir un mortal feliç. Malgrat la meva condició d’europeu tan allunyat de la seva cultura i creences, em tractaven amb naturalitat, com un altre de la colla. L’ambient tan favorable em facilitava la immersió dins aquella atmosfera genuïna, peculiar, tan diferent dels nostres costums i del nostre concepte de viure i encarar la vida. De les moltes i moltes, i encara moltes més fotografies que vaig fer, la que il·lustra aquestes lletres és potser la que més em satisfà. Hi veig l’esperit de Bali, la tendresa i alhora la fermesa i l’orgull d’un poble que viu dret i no es deixa doblegar. A Besakih convivia amb ànimes vetllades i estimades pels déus que les governen.
Del 29 de desembre de 1999 al 4 de gener de l’any 2000 vaig formar part d’una expedició organitzada per una entitat guatemalenca. Es tractava de fer cap a El Mirador, la ciutat maia enrunada més gran descoberta fins ara. En aquell moment anar a El Mirador era un privilegi, el somni de qualsevol viatger assedegat d’aventura. Sense comptar guies, desbrossadors, cavalls, camàlics i cuiners formàvem l’expedició vuit persones: el noruec Matts, en Daniel i la Chris d’Estats Units, l’holandesa Dolly, l’alemanya Theresa, la britànica Claire, el suís Andreas i servidor. Durant la setmana llarga d’expedició travessant la selva del Petén van ocórrer fets extraordinaris. Vam fer uns 80 km tot alternant l’anar a peu amb muntar a cavall. A les ruïnes cobertes de malesa d’El Mirador vam arribar-hi el 31 de desembre. Recordo que al tombar de la tarda entrava al galop, cavalcant el meu cavall Trivilín, a la ciutat enrunada. M’acompanyava, també muntat al seu cavall, el cap de l’expedició, en Chepe. Els brams d’un exèrcit d’invisibles micos udoladors era l’únic que sentíem. Acabats de desmuntar en Chepe i jo ens vam enfilar a la Tigra. El cim de la piràmide era ple de matolls florits i colibrís multicolors a l’abast de la mà. La llum càlida del sol caient surava damunt l’atapeïda estora que conformava la selva. Al nostre entorn no es podia veure altra cosa que densitat vegetal. Érem minúsculs argonautes damunt un oceà de verdor. Vam gaudir d’una serena i bellíssima posta de sol des del cim del pinacle. Havent sopat, amb els altres membres de l’expedició, vaig tornar a pujar a la piràmide. Aquella nit de cap d’any, al cim de la Tigra, els expedicionaris vam beure xampany. Després ens vam ajeure damunt les lloses i vam restar en silenci. Contemplàvem embadalits la magnificient bellesa de la impol·luta volta celeste. La quietud compartida ens feia sentir els humans més privilegiats i feliços de la Terra. El firmament en tota la seva magnitud, la jungla i els cants incessants dels micos udoladors -gemecs encadenats que emergien ara d’un punt, ara d’un altre- van fer d’aquella nit una experiència màgica. Al cap de cadascú s’hi coïen somnis i desitjos silents. Aquell Cap d’Any, la transició del 1999 al 2000 serà, per sempre més, inoblidable.
L’endemà, primer dia de l’any 2000 i per si encara no n’havíem tingut prou, vam enfilar-nos a l’altra gran priràmide d’El Mirador, la Danta. Aquesta encara és més imponent que la Tigra. De fet, la Danta, amb els seus 72 metres d’alçada és la més gegantina del continent americà. I no només això, la Danta és la piràmide més voluminosa del planeta. Supera en 200.000 m³ la piràmide de Kheops. Com que tant la Danta com la Tigra estan cobertes de vegetació l’ascensió s’ha de fer driblant la malesa, esquivant els arbres i lianes que amaguen l’estructura de pedra i, amb l’ajuda d’un matxet, desbrossar l’espessor per obrir pas. Fa més d’un mil·lenni El Mirador era una esplendent ciutat maia habitada per desenes de milers de persones. Fa uns set-cents anys va anar esllanguint-se fins ser abandonada. De llavors ençà la jungla es menja els vestigis, els lladres saquegen tresors, els científics intenten ressucitar-ne la memòria i uns quants escollits s’hi perden a la recerca d’aventures.
Jaume Mestres 