A l’arxipèlag que des del segle XVI anomenem Filipines hi ha més de set mil illes. Anys ha, abans de la invasió espanyola, s’hi parlaven multiplicitat de llengües. Gairebé cada illa era un feu de coneixements i parlars diversos, relacionats tots per les mateixes arrels malaies i austronèsiques. Amb la conquesta castellana aquest sistema es va esberlar. Les espases i les creus van destruir un teixit cultural, econòmic i social que s’havia mantingut vivíssim durant segles. A través d’imposicions i violència els invasors van engegar a dida la genuïna idiosincràsia d’una quantitat ingent de pobles i cultures. Acabada l’ocupació -va durar més de tres segles- el que va quedar del que havia estat un arxipèlag caracteritzat per la diversitat ètnica, cultural i lingüística equivaldria als derelictes d’un naufragi.

Malgrat tanta destrucció, a Filipines encara sobreviuen un bon grapat de llengües genuïnes. Quan l’arxipèlag va esdevenir un estat independent les autoritats van declarar oficials dos idiomes: el tagal i l’anglès. El tagal és una llengua nativa, no cal dir-ho i, l’anglès, tampoc cal dir-ho, és forastera. Aquesta decisió ha quallat i a dia d’avui es manté intacta.

Pels llocs on em moc s’hi parla ilocano. Una llengua autòctona que difereix clarament de l’oficial al país, el tagal. Aquests dies tinc l’oportunitat d’assistir a celebracions, festes, desfilades i actes diversos. Activitats públiques que em permeten observar l’estat de salut de l’ilocano i la consideració que se li té. Pel carrer, dins l’àmbit familiar, l’ilocano és la llengua comuna, la dominant i més parlada. En canvi, en els actes públics prevalen el tagal i l’anglès, una manera sibil·lina de dir a la població que l’ilocano -la llengua heretada dels ancestres- no serveix per a gairebé res, més enllà de les quatre parets de casa. Directa o indirectament li retiren la qualitat d’idioma. Rebaixant-li la categoria fan que els seus parlants se sentin poca cosa. L’objectiu és inculcar al poble que les llengües importants, les que manen de veres són el tagal i l’anglès. Pitjor encara, durant els actes públics preval una aberració lingüística anomenada taglish, que és la barreja del tagal amb l’anglès. Fins i tot hi ha diaris i revistes escrits en taglish. El taglish també és el pa de cada dia en ràdios, televisions i en converses quotidianes, sobretot en àmbits urbanites.

A Filipines hi ha poca consciència lingüística. Per això és d’agrair la voluntat i l’interès de gent amb certa rellevància que s’esforça a parlar ilocano públicament. Em refereixo a alguns sacerdots catòlics. Com que havia arribat a Batac de matinada, encara fosc, vaig assistir a missa de sis precisament per comprovar en quina llengua oficiaria i predicaria el sacerdot. Tant la prèdica com l’ofici religiós el capellà els va fer en ilocano. De tant en tant hi barrejava alguna paraula en tagal i també en anglès, però per res vaig sentir taglish. L’enhorabona, mossèn. Aquest fet em recorda l’època no tan llunyana de quan el català era menystingut i gairebé mai no era emprat en actes de rellevància. L’església va convertir-se en salvadora dels mots, un bastió pel català, a tot hora en feia ús, el difonia i protegia.

Al costat de l’església de Batac hi ha una acadèmia amb més de nou-cents alumnes. Per celebrar el 62è aniversari de la seva fundació l’acadèmia acaba de celebrar un conjunt d’actes, culminats per l’espectacle al qual he tingut l’oportunitat d’assistir, convidat per un professor seminarista. L’espectacle ja us el podeu imaginar, alumnes ballant cap aquí i cap allà, música i molta coloraina. El que més m’interessava, però, no era pas això. El que volia saber és en quina o quines llengües els organitzadors s’adrecerien als assistents, bàsicament familiars dels alumnes. L’acte va anar així: el que es considerava més important es deia en anglès, un anglès molt afectat -de fer-se notar; com aquell qui diu: “Mira que bé el parlo!”- i els missatges i avisos considerats secundaris, els més intrascendents, en tagal o taglish. Durant l’hora llarga que va durar el xou no vaig sentir pels altaveus ni una sola paraula en ilocano -i mira que van xerrar llarg. En canvi, l’ilocano era l’única llengua parlada per la gent del meu entorn. Diglòssia pura. Rebaixar el llegat i optar per la impostura. L’objectiu, a Filipines i a tot arreu, dels obcecats, ignorants manaires.