Als jardins palatins de reialmes antics, ubicats als territoris que avui en diem Birmània, Tailàndia, Yunnan i Laos s’hi conreava, en el major dels secretismes, una planta d’efectes poderosos i propietats gairebé màgiques. Fetillers i alquimistes de palau la processaven per a obtenir-ne filtres i pocions que lliuraven als dignataris de la cort. Gràcies als seus beneficis els monarques servaven quasi a perpetuïtat el vigor juvenil, i retardaven la decrepitud i la vellesa. La pell se’ls mantenia llisa i el cos fornit degut a les qualitats depuradores de la planta, que els netejava i revitalitzava l’organisme.
Quan esclataven conflictes es destil·lava en quantitats considerables i es lliurava a la tropa abans d’entrar en combat. Els efectes eren definitius, contundents: proporcionava als exèrcits grans victòries. Per les seves propietats extraordinàries és comprensible que les sements de tan preuada planta mai no eixissin de palau. Amb el transcurs del temps, l’ensulsiada dels imperis, desmembraments de monarquies i caigudes de governs, el conreu del vegetal miraculós va extingir-se. No se’n sabé res durant centúries.
Als inicis de la dècada de 1970 van arribar a l’oïda del notabilíssim botànic tailandès, el senyor Pradit Khampermpoon, les primeres notícies de la probable existència, en les remotes selves de Loei, d’un espècimen que podria correspondre a la planta fantasma o del diable, protagonista de bromoses llegendes. El científic va abocar-se en cos i ànima a la recerca fins a aconseguir unes llavors que bé podrien ser les de la cobejada planta. Anys de provatures, no exempts d’ensurts i de fallides, van menar-lo finalment a l’èxit. A partir d’encreuaments amb la mostra suposadament original va aconseguir una millora notable. A més de les característiques tan preuades pels reis de l’antigor, el vegetal obtingut posseïa una nova qualitat, potser més espectacular que les descrites fins ara.
Acompanyat del senyor Pradit vaig entrar de bon matí al viver curosament protegit de casa seva. La flaire fresca de les orquídies s’espargia fragant en l’ambient humit per la rosada. Al capdavall de l’espai cobert amb teles d’ombra s’alçaven tofes serrades de verdor. Un miler de mates creixien ufanoses, compactades. Les tiges primes estaven revestides de fulles ovalades, algunes molt menudes. Ens hi vam atansar amb cura. El senyor Pradit va començar a parlar acostant el rostre a la part més alta de la planta. Desgranava frases curtes, meloses. Emprava una dicció afectuosa, com si xiuxiuegés manyagueries a un nadó. Una perla de rosada va lliscar d’una fulla i es va desfer en minúscules bombolles d’aire. Tot seguit, una pinya de fulles inclinades cap avall van dreçar-se amb prestesa, cadascuna orientant-se en direccions oposades. A mesura que el botànic els parlava s’articulaven en un sentit o altre. El senyor Pradit va demanar-me que digués alguna cosa a les plantes. Em va costar un cert temps sintonitzar amb aquells éssers tan sensibles; potser el to de veu d’un desconegut els resultava massa nou. Però va arribar el moment que em vaig fer amic d’aquells organismes vegetals tan tímids. Al final, amb la meva veu s’estimulaven exactament igual que amb les melodies que els regalava el senyor Pradit. Al cap de poca estona el sector del viver on ens trobàvem va esdevenir una festa, un fòrum intercomunicacional entre humans i representants del regne vegetal.
El senyor Pradit va explicar-me que a partir de la seva experiència i relació amb les plantes, ha pogut corroborar que la veu humana és el so que més les estimula, però no l’únic. També s’activen amb la música. Dels instruments que han escoltat el saxofon sembla que és el que més els plau. Amb la lluna plena, d’hora al matí i cap al tard, és quan les plantes mostren un grau més alt de percepció. Per contra, la proximitat de telèfons mòbils, tota mena d’aparells electrònics i música o veu enregistrades les inhibeix del tot.
Metges i científics han visitat les plantes ballarines* del senyor Pradit i han constatat la veracitat d’aquests fets extraordinaris. De moment, a les peculiaritats tan singulars d’aquests vegetals ja els han trobat aplicacions terapèutiques. Els psiquiatres han comprovat una millora substancial en els pacients que regularment porten a visitar el viver. Hi ha hagut monjos que han exercit la pràctica de la meditació a la vora dels matolls. Segons testimonia el senyor Pradit, la reacció de les plantes és fulminant. Així que el religiós es posa a meditar el moviment i el ball de fulles és apoteòsic. Manifesta el botànic que la interrelació i comunicació de l’home amb els éssers vegetals és absolutament possible. Una visita al seu planter convenceria els qui ho posen en qüestió o els qui no s’ho creuen.
Jaume Mestres 