Em planto davant l’imponent portal tancat del monestir de Sant Antoni amb la impressió d’haver retrocedit unes centúries en el temps. La muralla que separa el recinte del desert s’estira a banda i banda de les enormes portes de fusta de l’entrada. Truco fins que es bada un portalet a la part baixa de la fulla esquerra. El jove que m’obre em convida a passar a la porteria. L’habitació és una mena de cos de guàrdia auster amb tres lliteres, un fogonet de fuel sobre una calaixera estropellada, una petita taula amb la seva corresponent cadira i un telèfon verd. Als murs de la cambra hi ha grafits i creus ortodoxes gravades al guix, frases escrites en àrab, estampes i imatges de sants. Butros comença a parlar-me probablement en un copte vulgar, però veient la meva cara estupefacta prossegueix en l’àrab dialectal d’aquesta zona d’Egipte. Com que s’adona que segueixo sense capir res esbossa un somriure enorme, al qual corresponc amb un somriure igual de gran. De seguida es presenten a la porteria una colla de companys de Butros que treballen al monestir com assistents dels monjos. Com bonament puc intento explicar-los que m’he dirigit al monestir per visitar-lo, que no sóc copte però sí que sóc cristià i que potser me’l podrien ensenyar. Gesticulo força per mirar que quedi clar, però no me’n surto. Deixo anar alguns mots en anglès però tampoc serveix de res. Amanim aquesta mena de disbauxa lingüística amb te calent, mossades de pa tendre i grans rialles. Quan a la fi comprenen perquè he anat a Sant Antoni, un dels nois telefona el majordom. Les ordres del monjo són que un dels assistents m’acompanyi a l’interior del santuari.
L’Ibrahim és l’encarregat de guiar-me per les dependències del monestir. En arribar al capdamunt d’un passeig que flanqueja un rengle de botigues on s’hi venen objectes religiosos pels pelegrins, em trobo encarat a una porta de fusta que obre una segona muralla. En traspassar-la s’entra pròpiament al recinte monacal. Al fons d’un desnivell, a mà esquerra, veig un hort amb uns quants cítrics. Vorejant aquest hort s’alça l’església més nova del convent, de no gaire interès per qui cerca els racons més antics d’un monestir fundat l’any 356 pels anacoretes seguidors de sant Antoni. Passo per corralons estrets, talment com els carrers d’un poble en miniatura. Les cel·les dels monjos s’alcen a banda i banda del terra enllosat. Portals i finestres romanen closos amb batents de fusta. Al nucli del cos monacal, en la part més alta del convent, es dreça la fortificació on els monjos es refugiaven cada vegada que eren assaltats pels beduïns. El pitjor moment viscut per la comunitat va esdevenir-se l’any 1454, quan els servents van revoltar-se i saquejaren la totalitat del monestir. Conten les cròniques que una part dels valuosos manuscrits de la biblioteca van ser utilitzats pels insurrectes com a font d’energia per cuinar. Però malgrat els molts embats i espolis que ha sofert el centre religiós encara serva relíquies d’un valor artístic i històric immesurable. A finals de la dècada de 1990 van posar-se al descobert uns frescos medievals que romanien amagats sota la pols i capes de grassa i fum provinent dels ciris i llums d’oli. La recuperació de les pintures va dirigir-la Paolo i Laura Mora, experts en l’art de restaurar. Entre d’altres tasques, la parella italiana va tornar a la vida les magnífiques pintures a l’interior de la tomba de la reina Nefertari, a Luxor. L’Ibrahim em permet visitar alguna de les meravelles desvelades. El moment àlgid és quan passo el llindar de la més antiga i venerable de les cinc esglésies del convent. És un temple mig soterrat, petit i molt obscur. Està il·luminat per unes poques llànties d’oli que amb el cremar dels anys han ennegrit cortinatges i els murs folrats amb icones de Crist i la Verge, i les precioses imatges de sants, pintades sobre plafons de fusta. Del sostre pengen ous d’estruç lligats amb cordes. L’ou és l’antic símbol egipci per significar l’esperança de vida al més enllà, un símbol que posteriorment els cristians van adoptar i convertir en al·legoria de la resurrecció de Crist.
La comunitat del monestir la componen uns 115 monjos fidels a l’ortodòxia grega; alguns religiosos han vingut de llocs remots, com Irlanda i les illes occidentals d’Escòcia. Durant el temps que vaig ser passejant pel santuari només vaig topar-me amb dos dels monjos residents. Em va sorprendre que les ànimes que habiten aquell clos de pau fessin caminar els seus cossos tan de pressa. El recés i l’oració els hauria de laxar l’ànima i el cos, als religiosos. Pel trànsit del món potser s’hi haurien d’esmunyir sense  neguits.
Seria lamentable que el primer monestir cristià de tots els temps es promocionés com un indret turístic, com va suggerir el ministre de turisme egipci en unes declaracions sobre les restauracions que s’hi han dut a terme. Als monjos els suposaria importants ingressos, però en quatre dies s’esvaniria l’alè místic que de fa setze segles emana de les venerables pedres.

Marroc i Egipte. Cròniques de l’Anaconda. Jaume Mestres. Editorial Columna