Tailàndia és un mosaic de cultures. Cultures diverses amb vies d’expressió pròpia, com les llengües. A més de tailandès, a Tailàndia es parlen altres idiomes. El tai, però, és l’únic que gaudeix de protecció i reconeixement oficial. La majoria de tailandesos tenen per naixença una altra parla que no el tai. Amb la llengua dels pares s’hi expressen amb naturalitat quan les circumstàncies ho permeten. Però absolutament tothom té assumit que la llengua vehicular és l’oficial del país. El tai és la llengua de comunicació comuna i l’única considerada important. Les altres parles no tenen ni tan sols categoria de llengües. Amb prou feines se les considera dialectes. A tot estirar, serveixen per a expressar-se en família i amb la gent de la contrada. Se les té per localismes, sense a penes valor ni benefici. Hi ha qui les veu com a formes d’expressió que denigren més que no enriqueixen. Els que s’atreveixen a parlar la llengua pròpia fora de l’àmbit local, corren el risc de ser titllats ban nók (de poble) pels urbanites cosmopolites. Parlar altra llengua que no la tailandesa en públic es considera de mala educació i de mal gust. És vist com un signe d’incultura.
Molts bangkoresos se’n foten dels immigrants procedents d’Isan -zona bàsicament rural al nord-est del país-, anomenant-los amb menyspreu kón lao (gent que parla laosià). D’una cosa tan neutre com és el nom d’un idioma en fan un sinònim de baixesa. Criminalitzen la llengua. Els d’Isan -en general, gent humil- assumeixen el concepte i se n’avergonyeixen. S’avergonyeixen de ser el què són. Doblement discriminats, doncs: per pobres i per parlar laosià. I, a sobre, explotats pels mateixos que se’n burlen.
No cal dir que a les escoles solament s’ensenya a llegir i a escriure el tailandès. Tailàndia no sempre ha estat el territori unificat d’ara. Temps enrere -no fa tant-, Siam era un puzle de reialmes diferents o principats. Cadascun amb la seva idiosincràsia lingüística i cultural que el definia. Petges fortament impreses. Amb la unificació sistemàtica gairebé s’han destruït les diferències. Un procés que s’ha fet -es continua fent- a consciència. Governar en la uniformitat és més dolç que en la diversitat. Ni que després els qui manen s’omplin la boca parlant de pluralitats i diferències. Res, xerrameca, faramalla destinada a clips promocionals i a fulletons per a regalar als turistes.
D’exemples de destrucció lingüística se’n podrien citar dotzenes. Seria impossible detallar-los tots. Em centraré en un de concret.
Chiang Mai és la ciutat més important del nord, el bressol del país Lan Na. La terra Lan Na té la seva pròpia llengua, el ngua. Avui, però, la quantitat de gent que parla ngua, o kam-müang, que en diuen a Chiang Mai, són quatre gats. Solament el parlen les generacions més grans i encara no gaire bé. El ngua és vist com prescindible, una llengua inútil, col·loquial com a màxim. Els polítics la utilitzen de llengua ornamental durant la celebració d’actes folklòrics, i encara de manera escadussera. Escadussera i adulterada. Quan les autoritats parlen ngua amb un micròfon al davant ho fan enriolats, com el trapella que n’acaba de fer una i se’n riu de la pròpia gràcia. Verbalitzen un aiguabarreig de kam-müang i tai que fa més mal que bé. Maltracten i abarateixen l’idioma. Això que són fills de la terra Lan Na; han après ngua de petits, a casa. L’han après a la família, però no a l’escola. Mai no han vist el ngua escrit en llibres, ni en diaris. Avui pràcticament ningú sap llegir-lo i, encara menys, escriure’l. Com que no s’ensenya gairebé enlloc -en algun temple hi ha algun monjo voluntariós que es dedica a ensenyar-lo a qui ho desitja-, ja gairebé no hi ha criatures ni joves que parlin amb propietat la llengua del país. El ngua és una altra llengua per posar al llistat de les que es moren.
Fa poc més de tres mesos vaig assistir a una festa al campus de la Universitat de Chiang Mai. Cap al final de la crònica que vaig escriure –Festa al campus– venia a dir que era xocant que una llengua globalitzadora com l’anglès no aparegués en absolut en una macrofesta universitària. Jordi Canal, a través d’un comentari enviat al bloc, va aplaudir-ho. És tot un mèrit, certament. El que no deia en aquella crònica era que la presència de ngua a la festa va ser residual. Això que l’acte era organitzat per universitaris, gent amb coneixements, compromesa. Va haver-hi algun artista que va expressar-se en ngua. Concretament, un parell. Una cantant de Chiang Mai i un universitari que va actuar abillat amb el vestit tradicional lan na. Quan la cantant va ser entrevistada, prou que s’entestava a parlar en ngua tot recalcant txào, a cada paraula (txào, l’equivalent al tai ka -per a les dones- en llengua ngua). Però res, l’entrevistadora -filla de Chiang Mai, com la cantant- s’expressava exclusivament en tailandès. Parlar tai fa modern, és estar a la moda, fa in: és la llengua dels mèdia, la que es parla a Bangkok, la dels famosos. Però el tai també és la llengua que debilita les altres fins l’ofec. L’entrevistadora pretenia anar de cosmopolita, sense adonar-se que queia en un provincianisme atroç. Hi ha alguna cosa més mancada de grandesa que renunciar al què és propi en benefici de qui ho pren?