El teatre d’ombres

17 Desembre 2009

A pesar d’evidents influències forasteres, a Tailàndia perviu la tradició. Malgrat que és més difícil que en temps passats poder fruir d’una representació de teatre d’ombres amb titelles, en segons quins llocs encara és possible. Fa anys, representacions d’aquest tipus de teatre eren comuns tant a Tailàndia com a tota la península de Malacca i a l’arxipèlag indonesi (sobretot a les illes de Java i Bali). En alguns llocs de Malàisia i Indonèsia la tradició perdura -en diuen wayang kulit. Malauradament, a Tailàndia és un art que recula. Però gràcies a l’esforç d’alguns monestirs budistes i a la voluntat d’artistes conscients que el teatre d’ombres és un llegat que s’ha de preservar, avui és possible veure’n representacions durant la celebració d’algunes festes populars, especialment les que es fan dins el clos dels santuaris.
A Tailàndia trobem dos tipus de titelles d’ombres. Els genuïns són uns titelles de mida aproximada a la d’una persona adulta. Són plans i fets amb pell de búfal, exactament com els de mida més petita. Dels titelles gegants els tais en diuen nang yai. Dels petits, nang talung. Veure una funció de titelles gegants és insòlit. Es poden veure en comptadíssims indrets, solament en llocs on esporàdicament se celebren representacions aprofitant festes religioses. Els monestirs que tenen titelles gegants acostumen a exposar-los molt dignament. Un temple de Ratchaburi, per exemple, disposa d’una magnífica col·lecció de nang yai. S’exhibeixen en un pavelló de fusta de teca. Al mateix temple també se celebren, molt de tant en tant, algunes representacions. Són espectacles complexes, un sol titella sovint requereix la participació de més d’una persona. Els qui manipulen els titelles han d’haver fet un elevat nombre de pràctiques i assajos. Se n’ha de saber molt per moure’ls amb propietat. Posar ànima a un titella s’aconsegueix solament després d’anys de manipulació i aprenentatge.
En un temple de la província de Phetchaburi podem veure-hi una esplèndida col·lecció de 40 titelles gegants. Segons va assegurar-me la persona que va obrir-me la porta, els titelles exposats superen els cent anys d’antiguitat. La mostra exhibeix el material que s’ha salvat dels més de 300 titelles gegants elaborats per un monjo que es deia Luang Pho Rit.
Probablement, és al sud de Tailàndia on la tradició del teatre d’ombres es manté més viva. A la ciutat de Nakhon Si Thammarat podem visitar un mestre en la manipulació i fabricació de titelles de pell, en Suchart Subsin. Casa seva és una mena de museu, taller i botiga alhora on el senyor Subsin i la seva família es dediquen tant a l’art de fabricació dels titelles com a la presentació d’espectacles al teatre d’ombres familiar. El teatret està instal·lat en un pavelló de fusta adjacent al pati de la casa. Per no gaires diners, en Suchart Subsin oferirà un espectacle de titelles similar al que va oferir-me a mi, concretament la representació gravada al vídeo que podeu veure. A la darrera part del vídeo veiem el senyor Subsin a l’altra banda de la pantalla il·luminada, en plena tasca de manipulació dels titelles. Suchart Subsin posa veu i moviment als titelles; la seva dona, la música -instruments de percussió- i els sons complementaris.

Despite globalism, tradition is still very alive in Thailand. In some aspects it remains stronger than others. Nowadays is more difficult than older days to have the chance to see a performance of Shadow Puppet Theatre. They were common throughout Thailand, Malacca Peninsula and Indonesia. In some places of the Indonesian Archipelago and peninsular Malaysia these performances (wayang kulit) are still very vivid but unfortunately not much in Thailand. Luckily some Buddhist monasteries are keeping the old tradition and during special temple fairs they perform Shadow Puppet Theatre. There are two kinds of Shadow Theatre in Thailand. The less common and more spectacular is the one called nang yai (big puppet). Nang yai puppets are almost as big as men but they are not articulated, unlike the conventional and smaller shadow puppets, called nang talung. Only in few places we have the chance to see a shadow theatre performance using this giant buffalo skin puppets. In Ratchaburi, in a  well preserved teak building, there is an impressive exhibition of nang yai. In the premises there is also a place where the players, both puppeteer and musicians, practice and perform the ancient art of shadow puppet only in a special days. In Phetchaburi there is also a temple where we can see a very old exhibition of nang yai. From 300 original pieces made more than a 100 years ago by the monk Luang Pho Rit, there are only 40 big shadow puppets left. But it’s worth to visit them. Probably is in the southern part of Thailand where the tradition of shadow puppets remains more alive. In Nakhon Si Thammarat we can visit a master on that matter, Kun Suchart Subsin. In his house-museum-studio Mr. Subsin and his family manufactures and sells traditional puppets, coloured or simply black. Besides this, and likely still more interesting, the master has his own theatre where he shows the art of performing puppets. For small donation visitors can enjoy the same or similar show you can watch on that video. During performances Kun Subsin’s wife helps him by playing the percussion instruments.


Del cementiri al cel a cavall d’un toro / Ngaben

4 Mai 2009

En la tradició balinesa la cremació és un dels pilars bàsics on se sustenta la fe. Els balinesos hinduistes creuen que quan un cos es mor l’ànima que el deixa entra en una mena de transició temporal fins el moment de reencarnar-se de nou. Com que l’ànima no pot culminar sola el pas per l’inframon, per superar-lo necessita l’ajuda dels mortals. De no comptar amb el suport dels qui en vida tenia a prop (la família, la comunitat) pot perdre’s i divagar per sempre en l’obscura tenebror del caos. La litúrgia balinesa és farcida de rituals per ajudar les ànimes que marxen a trobar el camí en el seu trànsit pel món invisible. Un món ignot però que se sap ple de riscs i de perills. En general, podem dir que quan un hinduista balinès es mor, després de celebrar-se una sèrie de rituals a la casa familiar, se l’enterra al cementiri del poble. Passat un mes de l’enterrament s’oficia davant la tomba una cerimònia per ajudar l’ànima del difunt a iniciar el camí correcte a través del més enllà. El ritual -en balinès es diu ngurugan– queda explicat en les cròniques referenciades a sota i es pot visualitzar en el vídeo també referenciat al final de l’article.
Els balinesos exhumen els cadàvers sis mesos després d’haver-los enterrat. Els familiars es dirigeixen al cementiri unes hores abans que trenqui l’alba. Emparats en la fosca comencen a excavar les tombes fins trobar els cossos descompostos. Els retiren de les fosses i els purifiquen rentant-los amb aigua lustral procedent de deus sagrades. Després, els embolcallen amb una tela blanca, com qui fa un farcell, i els nuen. Seguidament, els emplacen en una mena d’altars comunitaris fets de canyes de bambú i fulles de palmera, arrenglerats en una esplanada a l’entrada del poble. Mentre les restes romanguin als altars els portaran ofrenes en forma de torres d’aliments, pollets vius que lliguen d’una pota, animals empalats i fumats i paneretes de flors. Sobre els farcells amb les despulles hi posen safates de llauna contenint ous gravats amb signes alfabètics balinesos -símbol de la reencarnació-, manyocs de velles monedes xineses foradades, ventalls de fulles i corones daurades teixides amb fils multicolors de llana. Cada vespre, davant l’esplanada, es van celebrant actes en honor dels difunts. L’orquestra de gamelan toca ininterrompudament, ja sigui per acompanyar les danses amb màscara (topeng) o les sessions de teatre de titelles (wayang kulit). La comunitat sencera participa de les festes. Fan el què mana la tradició per distreure i satisfer els esperits dels difunts. Les celebracions són un acomiadament, una manera de dir-los adéu abans d’incinerar-ne les restes.
Durant una colla de dies les famílies amb difunts es dediquen a la construcció dels lembuh, els toros de fusta que envien l’ànima a l’altra vida. Els lembuh són la calca del toro Nandi, el transport del déu Xiva. Poden ser de color blanc, negre o vermell. A més de toros també acostumen a bastir altres animals, com ara peixos. De vegades elaboren criatures híbrides. Animals amb cap d’elefant i cos de peix, per exemple. El tamany dels lembuh és proporcional a les possibilitats econòmiques de la família. Com més diners hi destinin més gran serà l’estructura que faran. En conseqüència, el trànsit de l’ànima cap al cel serà més folgat i segur amb un lembuh de mides colossals que no amb un de petit. El lembuh enorme que veiem al vídeo correspon a una noia morta en accident de moto just un any abans. La família de la difunta no és rica, però van remoure cels i terra amb la finalitat de trobar els diners que els permetessin fer un lembuh gegantí. Així asseguraven un traspàs impecable a l’ànima de la jove.
Al matí del dia de la cremació comunitària, determinat pels sacerdots mitjançant l’astrologia o la màgia, retiren les restes humanes dels altars i les dipositen a la panxa dels animals de fusta. Els homes es carreguen les plataformes de bambú que sostenen els respectius lembuh a l’espatlla i inicien el camí al cementiri. Durant el trajecte sacsegen tant com poden els lembuh i criden constantment. Donen voltes en cercle, s’aturen i arrenquen a corre de manera sobtada. Aquest procedir que pot semblar estrany, serveix per descoratjar i desorientar una de les suposades tres ànimes que vetllen el cadàver. És l’ànima més aferrada a la terra, la que més es resisteix a abandonar el difunt. Amb els crits i sacsejos continuats, els portants dels lembuh intenten que l’ànima no recordi el camí de casa perquè no hi retorni mai més. De refer-lo, el cicle de la reencarnació s’estroncaria. Quan la totalitat dels lembuh són al cementiri comença la cremació col·lectiva. L’esperit dels morts s’amalgama amb el foc i el fum. Fa via al cel a cavall de l’energia ígnia dels animals cremant-se. Un cop al cel hi romandrà fins l’hora de tornar-se a reencarnar. La reencarnació es produïrà al moment de néixer una criatura a la família del finat. Llavors, l’ànima traspassada retornarà al món dels mortals per reviure en el cos i en l’alè del nounat.

In the Balinese-Hindu tradition cremation (ngaben) is one of the pillars of the faith. For the Hindu believers when the body dies there is a sort of transition till the soul reencarnates again. To accomplish that cicle they must perform a sort of intrincated rituals and ceremonies to help the soul of the death person to find the right way through the chaos of the infraworld. As a general rule, after several days of somebody’s death they burie the corpse in the communal cemetery. After six months the family exhume the buried body. I’ve seen more than once this ritual. It takes place before dawn. For no Hindus is quite disturbing watching people digging on the family tomb looking for the bones of their loved ones. Once they got the bones are purified by washing them up with holy water. Afterwards they wrap the bones in white clothes and place them to small chapels made of bamboo, standing in the meeting open air courtyard of the village. For the following few days the whole community pay hommage to the deceased by communal prays. They perform in front of the death remains gamelan music, dances, puppet theatre and some other activities. When right time comes the relatives place the bones of their death in the belly of a wood lembuh, this sort of mytical animals we see on the video. Most animals are modeled after bulls (black, white or red) but can be others figures, like fish, for instance, or a mixture of two different animals, like a criature with an elephant head and fish body. All these rituals take place when the priests of the village announce the most auspicious dates according to astrology or magic. Each single lembuh is made by the relatives of the death. The bigger they are more money spent by the family to built them. The biggest lembuh on the video is in honour of a young woman who died because of motorcycle accident. When the relatives pull up the bambu platform where the lembuh is placed they move them up and down in a very energetic way and sometimes even run. Also the carriers shout all time and turn round often the lembuh in order to mislead the soul of the death. They believed the soul of death should not recognize the way going back home. In the video we see clearly the process to carry all lembuh from the village to the communal cemetery. Once there they will burn them together with the remains of the death laying in the bellies of each wood animal. The lembuh are the necessary vehicles to transport the soul of death to heaven, before reencarnating in the body of newly born member of their own family.

Per a una informació més completa vegi’s el vídeo Bali. Ngurugan i també la sèrie de cinc cròniques publicades en aquest mateix blog:

1 – Bali. Ngurugan (I)

2 – Bali. Ngurugan (II)

3 – Bali. Ngurugan (III)

4 – Bali. Ngurugan (IV)

5 – Bali. Ngurugan (i V)


%d bloggers like this: