Bali des de dins: dansa Jauk Manis

2 Octubre 2014

Les imatges del vídeo estan enregistrades al cor mateix del temple, durant la celebració d’unes cerimònies hinduistes de gran transcendència per a la comunitat del vilatge. L’acció arrenca poc abans que el ballarí de la dansa Jauk Manis entri en escena. El veiem abillat esperant el moment que l’orquestra de gamelan marqui el compàs exacte per començar a ballar. Abans de moure’s s’està uns instants quiet davant la figura sagrada del Barong Macan. El màxim símbol del bé en l’hinduisme balinès reposa damunt un suport de fusta després d’una de les múltiples vegades que ha estat protagonista, en el transcurs de denses jornades religioses farcides d’una litúrgia incomprensible pels no iniciats. El lloc on veiem el ballarí esperant-se és una de les zones del santuari. Al seu entorn hi ha altars amb imatges de deïtats i flors per honorar-les. També és l’indret on es preparen altres intèrprets que després sortiran a escena. En començar a evolucionar, el ballarí de Jauk Manis es dirigeix al portal que comunica amb la zona on hi ha l’orquestra de gamelan i els espectadors, fidels del vilatge presents al temple per participar de les oracions i d’uns espectacles carregats d’enorme simbologia mística. El nom de la dansa, Jauk Manis, fa referència a un personatge bonhomiós protagonista d’alguns passatges de la tradició cultural balinesa. Jauk és una mena de gegant que per causes desconegudes va a parar a un món distint al seu, el món dels humans. S’hi sent perdut i desvalgut. Malgrat l’aparença inquietant del personatge -sobretot per les afuades i llarguíssimes ungles que no para mai de batre- és bondadós i pacífic. La dansa manifesta el seu estat anímic, alterat per haver-se de moure en un àmbit aliè que no li és propi. En un moment de la interpretació -quan la música s’atura- el gegant Jauk evidencia la seva ingenuïtat i la tendresa que el governa. És quan divaga d’un costat a l’altre i, encuriosit, s’acosta a músics i espectadors per intentar comunicar-s’hi. Malgrat el signe positiu que representa algun infant s’esvera si s’hi apropa massa. És divertit veure com alguns nens s’alcen i s’aparten temerosos. De vegades he vist criatures fugir cames ajudeu-me del desvalgut i innocent Jauk. “Manis” és un terme que indica dolçor o tendresa. D’aquí que la màscara de fusta amb que el ballarí es tapa la cara sigui blanca. En acabar la dansa l’intèrpret es retira pel mateix portal on ha accedit a escena i torna al lloc on l’esperen els seus, familiars i amics. Li ofereixen aigua i l’ajuden a desvestir-se.
.

Anuncis

Dansa Jauk Keras. Cerimònia Calonarang

28 Setembre 2014

Dues vegades l’any al temple ubicat al nord d’un vilatge balinès, alçat entre un verdissar de camps d’arròs i arran d’una gorja profunda per on discorre un rierol, s’hi celebra una cerimònia hinduista anomenada Mecaru Godel o Butayadnya. Els rituals religiosos s’allarguen uns quants dies. Durant les hores diürnes les dones del poble omplen de flors i paneres de menges els altars i pavellons del temple. Són ofrenes pels ídols que els presideixen. Després els honoren pregant assegudes sobre el terra de lloses. Però és a les nits quan l’activitat al santuari arriba a l’apogeu. Famílies senceres ocupen el recinte del temple per trobar-se amb convilatans i els esperits dels seus  difunts. Amb la pregària s’acosten a les ànimes i a través de la meditació profunda poden comunicar-s’hi. Els bramans són el pont entre el món visible i l’intangible. Salmòdies atàviques, dringar de campanetes, pètals d’oloroses flors i aigua beneïda configuren el marc per accedir a l’univers reconfortant de l’esperit. Recolliment general i benediccions massives transporten els fidels a una dimensió més enllà de la física, immersos en un silenci absolut només trencat per l’esporàdic tritlleig de la petita campana que branda el gran sacerdot o pedanda. Sota pavellons oberts als quatre vents sona harmònicament el metall de gongs i platerets, amorosit per timbals i flautes. Són un parell d’orquestres de gamelan tocades pels homes del poble. Els creients que esperen torn per accedir al més sagrat del santuari amb la intenció de purificar-se, i els que ja ho han fet, s’estan en un àmbit més distès destinat a la contemplació de danses de profunda significança religiosa. És l’hora del Calonarang. El moment de les representacions dramàtiques que rememoren l’origen de Bali, una amalgama de llegendes i màgia expressada bàsicament a través de la dansa. El ball que veiem al vídeo es diu Topeng Jauk Keras, que podríem traduir per “dansa amb màscara de color vermell”. Balla un nen del vilatge de a penes 10 anys. L’enregistrament és fet des d’un angle inusual, concretament des del costat oposat als músics i espectadors, a l’esquena del ballarí. Val la pena observar el vívid ambient a l’entorn del noi que dansa amb gran entusiasme.


Topeng (màscara de fusta)

19 Març 2014

Al temple d’un vilatge se’m presenta l’oportunitat de veure l’ànima de Bali. En el transcurs d’unes cerimònies que duren uns quants dies els feligresos ofrenen el millor pel benestar dels esperits. Topeng -que significa màscara de fusta- és una de les danses més sagrades. El gran ballarí I Made Karyana es deixa posseir per una ànima sàvia. L’esperit d’un traspassat s’apodera del seu cos i el manipula. El que veiem és màgia. La màscara es fa textura viva, el cos transmet aire i vibracions. L’alè del cel sura entre els presents. Les imatges mostren el Bali menys tòpic i el més real, el del cor i les creences. I és que a Bali la fe esdevé art. Art sense pretendre-ho; som nosaltres, els visitants, que veiem bellesa allà on els balinesos veuen solament expressió d’uns sentiments inspirats per les divinitats i governats per les veus dels que no hi són però quan cal es fan presents.

* Recomanable: mirar-se el vídeo en alta definició (HD) i en una pantalla el més gran possible. També amb el volum a considerable potència.


“Topeng”, danses amb màscara de fusta

3 gener 2013

Els balinesos anomenen topeng les danses que ballen amb màscara de fusta. Malgrat que en aquest vídeo el ballarí sempre és el mateix, I Gusti Putu Gelantik, tenim l’oportunitat de veure diferents tipus de màscares. El ballarí, de 37 anys, va dir-me que havia après a ballar dansa balinesa cinc anys abans, fixant-se en el seu pare. Gusti és fill del vilatge Pengembungan, al nord de Cemadik. Hi va néixer i hi viu. El vídeo està gravat durant unes celebracions litúrgiques per celebrar la lluna plena. A més de poder veure la comunitat movent-se amb gran naturalitat, com si no hi hagués cap càmera gravant, també podem observar bona part del procés de vestir-se del ballarí. I la col·lecció de màscares curosament guardades en bosses de tela blanca dipositades amb gran cura dins un cistell. De fons sentim cants i salmòdies en kawi, l’antiga llengua javanesa derivada del sànscrit que a Bali s’utilitza en els rituals i la litúrgia. La gravació és feta al temple Pura Dalem Setra (Temple de la Mort del Cementiri), ubicat entre arrossars a la vora d’un torrent, a uns centenars de metres del vilatge Sawa Gunung.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: TS (AVC) Format. HD (Alta Definició). Gravació sense trípode.


Upadesa

24 Agost 2012

Al domicili particular del balinès I Ketut Winten, cap de família, se celebra un funeral. A la casa hi ha festa per solemnitzar el traspàs de l’ànima del finat. Demà incineraran el cos després d’introduïr-lo a la panxa d’un toro de fusta. L’esperit del toro Nandi, cavalcadura del déu Xiva, transportarà l’ànima al cel. Cap mostra de dol entre els presents, familiars, veïns i amics. Almenys cap expressió dolorosa com sol ocórrer entre nosaltres. Ni plors ni cares tristes. Al contrari, tot són somriures. A l’entorn del cadafalc on reposen les despulles es respira serenor. El sacerdot que oficia la litúrgia seu amb les cames plegades al cim d’una torre de bambú alçada al mig del pati de la casa. Encarat al taüt, invisible per la gran quantitat d’ofrenes i teles -blanques, daurades i grogues- que el cobreixen. En un bale o pavelló obert del fons, un home vestit amb roba blanca manipula titelles de pell de búfal. Abans de començar la representació es recull i prega, crema encens i aspergeix aigua beneïta i pètals per damunt la caixa de fusta on reposen apilats. Els titelles són plans i acolorits. Representen personatges d’històries èpiques recollides als llibres sagrats de l’hinduisme. Amb una mena de tac de fusta inserit entre els dits d’un peu va donant cops intermitents a la caixa on jeuen els titelles. És una manera de desvetllar les seves ànimes. La representació que seguirà no és per a l’entreteniment dels mortals presents sinó pel gaudi de l’ànima del difunt, mentre espera el seu trasllat al cel. Al pati apareixen dos homes guarnits amb vestits multicolors. Porten un kris embeinat a l’esquena i màscara a la cara. Al so de l’orquestra de gamelan es mouen i ballen. De vegades dialoguen entre ells. Es diuen coses que fan riure una audiència complaguda. Seiem a terra, o en cadires, a l’entorn dels ballarins amb màscara de fusta. Tampoc actuen per a nosaltres, aquests homes, sinó per l’esperit del mort. Mentre s’esdevenen aquests actes una colla de dones s’esmerça a servir pastes i cafè als invitats. Quan la vetlla es dóna per acabada es remata la trobada amb un gran àpat, al qual tothom hi és convidat.

A la primera fotografia veiem una representació de titelles (wayang gedog) per entretenir l’ànima del mort abans no migri. Les imatges següents mostren assistents a la cerimònia, al moment de distreure’s amb l’actuació dels balls amb màscara o topeng (fotografia horitzontal). A les dues darreres imatges veiem el toro que s’incinerarà amb el cadàver a dins. El toro, damunt una base de fusta sostinguda per un entremat de troncs de bambú, és al portal de la casa.


Sabor de Bali (1)

26 Juliol 2012

El Barong és un animal mitològic, la criatura més poderosa i benèfica del panteó hinduista balinès. A la imatge veiem un veterà ballarí, dret al seu costat, instants abans de posar-s’hi a sota per fer-lo viure. Aquesta fotografia, com totes les que segueixen, són fetes ahir a la nit, amb una Nikon D7000. En posició manual, a 6400 ISO i sense flaix. Mai de la vida no utilitzo flaix per fotografiar. Considero el flaix una abominació i una falta de respecte fer-lo servir, sense consentiment, per fotografiar persones. Ubud. Bali

La família de la ballarina. Aquesta fotografia, com totes les que vénen a continuació, són fetes ahir a la nit, amb la Nikon D7000. A 6400 ISO i sense flaix. Mai de la vida no utilitzo flaix per fotografiar. Considero el flaix una abominació i una falta gravíssima de respecte fer-lo servir fotografiant persones. Ubud. Bali

La família de la ballarina. Aquesta fotografia, com les que vénen a continuació, és feta ahir a la nit, amb una Nikon D7000. En posició manual, a 6400 ISO i sense flaix. Mai de la vida no utilitzo flaix per fotografiar. Considero el flaix una abominació i una falta de respecte fer-lo servir, sense consentiment, per fotografiar persones. Ubud. Bali

Dansa amb màscara, o topeng, al pati de palau durant la primera nit de les celebracions del funeral de Pak Cokorda Putra Dharma Yudha, membre de la família reial d'Ubud, traspassat el dia 7 de juliol. El seu cos serà incinerat demà passat, el dia 28. En una cremació que sens dubte serà multitudinària.

Dansa amb màscara, o topeng, al pati de palau durant la primera nit de les celebracions del funeral de Pak Cokorda Putra Dharma Yudha, membre de la família reial d’Ubud, traspassat el dia 7 de juliol. El seu cos serà incinerat demà passat, el dia 28. En una cremació que sens dubte serà multitudinària. Aquesta fotografia, com totes les de la sèrie, està feta ahir a la nit, amb una Nikon D7000. En posició manual, a 6400 ISO i sense flaix. Mai de la vida no utilitzo flaix per fotografiar. Considero el flaix una abominació i una falta de respecte fer-lo servir, sense consentiment, per fotografiar persones. Ubud. Bali

Dansa amb màscara, o topeng, al pati de palau durant la primera nit de les celebracions del funeral de Pak Cokorda Putra Dharma Yudha, membre de la família reial d'Ubud, traspassat el dia 7 de juliol. El seu cos serà incinerat demà passat, el dia 28. En una cremació que sens dubte serà multitudinària.

Dansa amb màscara, o topeng, al pati de palau durant la primera nit de les celebracions del funeral de Pak Cokorda Putra Dharma Yudha, membre de la família reial d’Ubud, traspassat el dia 7 de juliol. El seu cos serà incinerat demà passat, el dia 28. En una cremació que sens dubte serà multitudinària. Aquesta fotografia, com totes les de la sèrie, està feta ahir a la nit, amb una Nikon D7000. En posició manual, a 6400 ISO i sense flaix. Mai de la vida no utilitzo flaix per fotografiar. Considero el flaix una abominació i una falta de respecte fer-lo servir, sense consentiment, per fotografiar persones. Ubud. Bali

Dansa amb màscara, o topeng, al pati de palau durant la primera nit de les celebracions del funeral de Pak Cokorda Putra Dharma Yudha, membre de la família reial d'Ubud, traspassat el dia 7 de juliol. El seu cos serà incinerat demà passat, el dia 28. En una cremació que sens dubte serà multitudinària.

Dansa amb màscara, o topeng, al pati de palau durant la primera nit de les celebracions del funeral de Pak Cokorda Putra Dharma Yudha, membre de la família reial d’Ubud, traspassat el dia 7 de juliol. El seu cos serà incinerat demà passat, el dia 28. En una cremació que sens dubte serà multitudinària. Aquesta fotografia, com totes les de la sèrie, està feta ahir a la nit, amb una Nikon D7000. En posició manual, a 6400 ISO i sense flaix. Mai de la vida no utilitzo flaix per fotografiar. Considero el flaix una abominació i una falta de respecte fer-lo servir, sense consentiment, per fotografiar persones. Ubud. Bali


Del cementiri al cel a cavall d’un toro / Ngaben

4 Mai 2009

En la tradició balinesa la cremació és un dels pilars bàsics on se sustenta la fe. Els balinesos hinduistes creuen que quan un cos es mor l’ànima que el deixa entra en una mena de transició temporal fins el moment de reencarnar-se de nou. Com que l’ànima no pot culminar sola el pas per l’inframon, per superar-lo necessita l’ajuda dels mortals. De no comptar amb el suport dels qui en vida tenia a prop (la família, la comunitat) pot perdre’s i divagar per sempre en l’obscura tenebror del caos. La litúrgia balinesa és farcida de rituals per ajudar les ànimes que marxen a trobar el camí en el seu trànsit pel món invisible. Un món ignot però que se sap ple de riscs i de perills. En general, podem dir que quan un hinduista balinès es mor, després de celebrar-se una sèrie de rituals a la casa familiar, se l’enterra al cementiri del poble. Passat un mes de l’enterrament s’oficia davant la tomba una cerimònia per ajudar l’ànima del difunt a iniciar el camí correcte a través del més enllà. El ritual -en balinès es diu ngurugan– queda explicat en les cròniques referenciades a sota i es pot visualitzar en el vídeo també referenciat al final de l’article.
Els balinesos exhumen els cadàvers sis mesos després d’haver-los enterrat. Els familiars es dirigeixen al cementiri unes hores abans que trenqui l’alba. Emparats en la fosca comencen a excavar les tombes fins trobar els cossos descompostos. Els retiren de les fosses i els purifiquen rentant-los amb aigua lustral procedent de deus sagrades. Després, els embolcallen amb una tela blanca, com qui fa un farcell, i els nuen. Seguidament, els emplacen en una mena d’altars comunitaris fets de canyes de bambú i fulles de palmera, arrenglerats en una esplanada a l’entrada del poble. Mentre les restes romanguin als altars els portaran ofrenes en forma de torres d’aliments, pollets vius que lliguen d’una pota, animals empalats i fumats i paneretes de flors. Sobre els farcells amb les despulles hi posen safates de llauna contenint ous gravats amb signes alfabètics balinesos -símbol de la reencarnació-, manyocs de velles monedes xineses foradades, ventalls de fulles i corones daurades teixides amb fils multicolors de llana. Cada vespre, davant l’esplanada, es van celebrant actes en honor dels difunts. L’orquestra de gamelan toca ininterrompudament, ja sigui per acompanyar les danses amb màscara (topeng) o les sessions de teatre de titelles (wayang kulit). La comunitat sencera participa de les festes. Fan el què mana la tradició per distreure i satisfer els esperits dels difunts. Les celebracions són un acomiadament, una manera de dir-los adéu abans d’incinerar-ne les restes.
Durant una colla de dies les famílies amb difunts es dediquen a la construcció dels lembuh, els toros de fusta que envien l’ànima a l’altra vida. Els lembuh són la calca del toro Nandi, el transport del déu Xiva. Poden ser de color blanc, negre o vermell. A més de toros també acostumen a bastir altres animals, com ara peixos. De vegades elaboren criatures híbrides. Animals amb cap d’elefant i cos de peix, per exemple. El tamany dels lembuh és proporcional a les possibilitats econòmiques de la família. Com més diners hi destinin més gran serà l’estructura que faran. En conseqüència, el trànsit de l’ànima cap al cel serà més folgat i segur amb un lembuh de mides colossals que no amb un de petit. El lembuh enorme que veiem al vídeo correspon a una noia morta en accident de moto just un any abans. La família de la difunta no és rica, però van remoure cels i terra amb la finalitat de trobar els diners que els permetessin fer un lembuh gegantí. Així asseguraven un traspàs impecable a l’ànima de la jove.
Al matí del dia de la cremació comunitària, determinat pels sacerdots mitjançant l’astrologia o la màgia, retiren les restes humanes dels altars i les dipositen a la panxa dels animals de fusta. Els homes es carreguen les plataformes de bambú que sostenen els respectius lembuh a l’espatlla i inicien el camí al cementiri. Durant el trajecte sacsegen tant com poden els lembuh i criden constantment. Donen voltes en cercle, s’aturen i arrenquen a corre de manera sobtada. Aquest procedir que pot semblar estrany, serveix per descoratjar i desorientar una de les suposades tres ànimes que vetllen el cadàver. És l’ànima més aferrada a la terra, la que més es resisteix a abandonar el difunt. Amb els crits i sacsejos continuats, els portants dels lembuh intenten que l’ànima no recordi el camí de casa perquè no hi retorni mai més. De refer-lo, el cicle de la reencarnació s’estroncaria. Quan la totalitat dels lembuh són al cementiri comença la cremació col·lectiva. L’esperit dels morts s’amalgama amb el foc i el fum. Fa via al cel a cavall de l’energia ígnia dels animals cremant-se. Un cop al cel hi romandrà fins l’hora de tornar-se a reencarnar. La reencarnació es produïrà al moment de néixer una criatura a la família del finat. Llavors, l’ànima traspassada retornarà al món dels mortals per reviure en el cos i en l’alè del nounat.

In the Balinese-Hindu tradition cremation (ngaben) is one of the pillars of the faith. For the Hindu believers when the body dies there is a sort of transition till the soul reencarnates again. To accomplish that cicle they must perform a sort of intrincated rituals and ceremonies to help the soul of the death person to find the right way through the chaos of the infraworld. As a general rule, after several days of somebody’s death they burie the corpse in the communal cemetery. After six months the family exhume the buried body. I’ve seen more than once this ritual. It takes place before dawn. For no Hindus is quite disturbing watching people digging on the family tomb looking for the bones of their loved ones. Once they got the bones are purified by washing them up with holy water. Afterwards they wrap the bones in white clothes and place them to small chapels made of bamboo, standing in the meeting open air courtyard of the village. For the following few days the whole community pay hommage to the deceased by communal prays. They perform in front of the death remains gamelan music, dances, puppet theatre and some other activities. When right time comes the relatives place the bones of their death in the belly of a wood lembuh, this sort of mytical animals we see on the video. Most animals are modeled after bulls (black, white or red) but can be others figures, like fish, for instance, or a mixture of two different animals, like a criature with an elephant head and fish body. All these rituals take place when the priests of the village announce the most auspicious dates according to astrology or magic. Each single lembuh is made by the relatives of the death. The bigger they are more money spent by the family to built them. The biggest lembuh on the video is in honour of a young woman who died because of motorcycle accident. When the relatives pull up the bambu platform where the lembuh is placed they move them up and down in a very energetic way and sometimes even run. Also the carriers shout all time and turn round often the lembuh in order to mislead the soul of the death. They believed the soul of death should not recognize the way going back home. In the video we see clearly the process to carry all lembuh from the village to the communal cemetery. Once there they will burn them together with the remains of the death laying in the bellies of each wood animal. The lembuh are the necessary vehicles to transport the soul of death to heaven, before reencarnating in the body of newly born member of their own family.

Per a una informació més completa vegi’s el vídeo Bali. Ngurugan i també la sèrie de cinc cròniques publicades en aquest mateix blog:

1 – Bali. Ngurugan (I)

2 – Bali. Ngurugan (II)

3 – Bali. Ngurugan (III)

4 – Bali. Ngurugan (IV)

5 – Bali. Ngurugan (i V)


%d bloggers like this: