Tjokorda – Jaume Mestres

Visitar el palau d’Ubud per dins no sempre és a l’abast. Solament s’hi pot accedir en comptades i excepcionals ocasions. Aquest passat mes de juliol, amb motiu dels fastos que van seguir el decés d’un dels membres de la família reial, les portes de palau van obrir-se a convidats i personalitats els dies previs a la incineració o pelebon. El cos del difunt era en una de les sales obertes custodiat per la serpent sagrada Naga Banda. Els convidats ens podíem passejar a discreció per la residència palatina mentre anaven desenvolupant-se cerimònies i pregàries. Entre xarrups de te, tast de pastissets i en l’interval de pantagruèlics àpats vaig dedicar-me a fotografiar pavellons i dependències. Sense presses, a glopades petites, intercalant l’exercici de la fotografia amb l’audició d’orquestres de gamelan, la contemplació del teatre d’ombres i un escollit repertori de danses tradicionals ofertes pel gaudi de l’audiència i l’ànima del finat.

Consumada la incineració a la pira hi queda solament cendra, el cap del toro i fusta a mig cremar. Les restes del difunt les han destriat d’entre les romanalles i les han dipositat en unes urnes que col·loquen en un petit altar fet amb teles vegetals trenades i canyes tendres de bambú. Benediccions i precs de sacerdots, dringar de campanetes, cants en kawi de les dones i música estrident de gamelan. El recolliment és absolut. Sóc testimoni d’aquest cerimonial íntim. Sense multituds, solament amb la presència dels Cokorda* -la família reial d’Ubud-, amics propers i els oficiants. Acabats els rituals, passades les 10 de la nit, els Cokorda abandonen el lloc a bord d’un seguici d’elegants vehicles negres. S’emporten les cendres del difunt per escampar-les al mar, concretament a la platja de Sanur.
Quan l’escenari resta solitari començo a fer les fotografies que acompanyen aquest text. Em moc en un àmbit realment fantasmagòric. Molt poca llum, xerric d’insectes i l’udol d’algun mussol. Raudes ratpenats silents, més d’un aleteig arran d’orella. Un foc sobre els clots del cementiri, a prop de la pira funerària, escampa fum i sentors agres. Hi cremen trossos de fustes, canyes, umbrel·les i decoracions daurades. Dels espectecs dels bambús cremant-se en dic rots de fantasmes. Una colla de gossos s’acosta a la foguera al moment que començo a escalar la inclinadíssima plataforma que ha servit per baixar el cadàver de la torre mortuòria fins la pira. És una estructura feta enterament de bambú que s’alça 30 metres del sòl. Del cim estant observo un àmbit desolat, com si hagués estat arranat en el frenesí d’una batalla. Els gossos, encarats al foc, borden excitats. Els balinesos saben que els animals desafien les criatures que dansen entre flames. Són ànimes penades ancorades als cossos enterrats.
La pira funerària conserva el baldaquí de canyes, encara erecte, aparentment incòlume. Filagarses de roba a mig cremar pengen del sostre. Són les banderes esquinçades d’una derrota o la constatació que l’esperit del mort ja ha arribat al cel, a cavall del toro? Fa escasses hores milers de persones atapeïen l’entorn de la fogata. El foc, la voràgine de flames, ha estat l’apogeu, el moment àlgid del miracle. Mortes les flames que devoraven carn i ossos l’interès s’ha consumat, si més no per a la immensa majoria. Amb el difunt al cel tothom a casa. Menys els més propers. Quan ja és de nit, els parents acomiaden una part de l’alè familiar donant tres voltes a l’entorn de la pira funerària. Serven l’esperança de recuperar-lo quan es produeixi el naixement d’una criatura amb l’ànima i la mateixa sang de l’avi estimat que acaba de migrar.

*Pronunciat “Txokorda”