Movent-nos per Bangkok, o per qualsevol altra població tailandesa, haurem d’aprendre a distingir entre sois i carrers. Un soi és el carreró perpendicular a un carrer principal. El carrer principal és fàcilment recognoscible, té una major amplada i enorme afluència de vehicles. Els sois, en canvi, són més estrets i generalment més transitats per persones que cotxes. Els tais fan vida als sois; són vies on moure’s, però també patis de veïnatge. Els sois són fonts pel caçador d’històries.
Phetchaburi Soi 10 és un carreró rectilini, d’uns tres-cents metres de llargada per uns nou d’amplada, esbiaixat per alguns passatges estretíssims que s’internen entre els habitatges. Socs orientals que recorden vagament els de les ciutats àrabs. Però en aquests mini-sois o trok, a diferència dels corredors àrabs, no hi ha a penes brogit. L’acció acostuma a transcorrer calma. La vida aquí és oberta, però també discreta.
La majoria dels establiments del soi no han canviat en dècades. Hi ha una farmàcia que sembla sorgida d’un encanteri de tants espècimens dissecats, animals i vegetals, que pengen de parets i sostre. Darrere el taulell s’arrengleren línies de calaixos, dins els quals vés a saber quines pòcimes s’hi amaguen. Una botiga que s’anuncia com de moda, ubicada uns metres enllà de la farmàcia, fa lluir a uns maniquins tronats les mateixes esgrogueïdes peces de roba de fa mesos.
Les vores del soi estan envaïdes de restaurants amb rodes que ofereixen menjar calent, entrepans variats, amanides i una gran varietat d’insectes fregits. Un petit mercat domèstic té parades obertes en la intersecció de dos trok. Es pot escollir entre fruita de temporada, ous amb embrions de poll i granotes fumades i empalades. També plàtans fregits i dúrions frescos, però pudents, com pertoca.
M’endinso pel trok que comença al fons del mercat. En poc més d’un metre quadrat un vell hi ha muntat el seu taller de costura. Al moment de passar-hi l’home pedala la cosidora, absort en la peça que cus. Un tors nu en un tronc escardelenc. Pell esblaimada, costelles enfonsades. En un catau, al costat del taller, uns adolescents juguen amb consoles de play station. Més enllà, quatre o cinc homes miren un partit de futbol de la lliga anglesa en un televisor. Van buidant alegrement ampolles de cervesa.
Entro en un 7-Eleven a comprar una beguda. Així que passo la porta rebo un devessall de llum intensa, salutacions rutinàries recitades a cor pels venedors i un bany de gelor. La temperatura dels Seven és sempre uns quants graus per davall la del carrer. Estratègies de màrqueting per atreure gent acalorada. Acalorats que facin despesa, és clar.
Surto del soi per retornar a casa. De camí haig de travessar el klong San Sèb. Arribo al canal en superar el manyoc de cases de fusta unides per corredors d’un metre d’amplada. Sé que sóc vora el canal no perquè el vegi sinó per la sentor que m’arriba. El klong San Sèb és una de les poques vies fluvials que avui esquincen la textura urbana de Bangkok. Durant el dia, llanxes públiques de fusta circulen com una bala pel canal. És un transport pràctic, que cal considerar si la nostra pituïtaria no és molt fina, i si tampoc no ens importa empastifar-nos amb esquitxos d’aigua pútrida.
Travesso el canal per un pontet metàl·lic. Un xicot pesca. M’aturo per saber si treu alguna cosa. Doncs sí, de moment veig dos peixos a terra. Encara cuegen. Un dels exemplars fa poc més d’un pam; l’altre és una mica més petit. És admirable que en aquest femer líquid transcendeixi la vida més enllà d’amebes i microbis. Els peixos que hi viuen han de ser animals transgènics, una mena de rates de clavaguera amb escates. El pescador em fa saber que el klong en va ple, de peixos. Mentre parla em fixo en els ratpenats que voleien sobre l’aigua del canal. N’hi ha un que planeja solitari, molt per damunt dels altres. És enorme, gairebé fa mig metre d’envergadura. Animals d’aspecte temible però inofensius per els humans. No són dràcules sorgits de cap sepulcre, tot i que ho podrien ser, segons revela el pescador. L’home està convençut de l’existència d’aquesta mena de criatures. Els tais creuen fermament en fantasmes, en éssers traspassats enyorats de la vida entre els mortals. D’aquí que de tant en tant tornin a l’àmbit dels humans, ja sigui per a comunicar-s’hi, venjar-se d’alguna malifeta o, simplement, per a jugar-hi o espantar-los.
Per avui el pescador ja en té prou. “Mala nit per peces grosses”, comenta mentre agafa el parell de peixos de terra i els retorna al canal. Ja són morts, seran menjar pels altres. “D’exemplars de quatre i cinc quilos, n’hi ha, i molts!”, m’assegura. “I us els mengeu?”. Quina pregunta! A Tailàndia, el que no mata, engreixa. En aquest país qualsevol cosa proteica que pugui mastegar-se és comestible.
Etiqueta: Thailand
Wat Chantaburi
Els dies 16 i 20 d’octubre vaig visitar el Wat Chantaburi. Ara mateix l’ubosót està en obres de reconstrucció. L’interior és un caos. El terra està alçat, les deteriorades pintures estan tapades amb plàstics. El dia 16, mentre era dins la nau desgavellada fent fotografies, va desfermar-se una tempesta impressionant. La imatge que veiem de l’altar vaig fer-la mentre queia una tromba d’aigua. Pols, un buda, poca llum i uns modestos gerrets sense ofrenes.
Murals de temples
Wat Samuha Pradittharam
วัดสมุหประดิษฐาราม
Wat Nong No Nuea
Wat Yang Thuan Wanaram
วัดยางทวนวณาราม
Un dia del meu viatge (3)
Els ruixats recents han omplert el terra de bassals. El samló circula per damunt clots tapats per l’aigua. Com que és impossible endevinar-ne la fondària, de vegades la roda s’enfonsa ben endins d’un sot. Anar assegut al tricicle és gairebé com muntar un toro mecànic. Aquestes sacsejades deuen ser equivalents a alguns exercicis gimnàstics. Cal considerar-les bones, ni que et deixin rebregat? Penso que sí, ja se sap que la Gimnàstica és una de les deesses més venerades del nostre temps espuri i de llautó. El que vingui de la deessa forçosament ha de ser bo. A patir cruixint-me, doncs, si ha de servir per millorar-me la salut.
En un revolt, es presenta la portalada que dóna pas al temple. Creuar-lo és endinsar-se en un fangar. Déu n’hi do la potència que llueix la màquina d’aspecte tan raquític. La màquina i l’habilitat del conductor, sens dubte fet a aquesta mena d’inclemències. Com passa sovint en zones de pagès, al recinte del santuari hi ha una escola. És una escola d’ensenyament primari; veig un munt de canalla menuda jugant. Ara mateix deu ser l’hora del pati. Sota un porxo hi ha uns adults asseguts. Homes i dones. Segurament són mestres. Seuen davant una taula llarga plena d’uns papers que es miren de pressa. Exàmens dels alumnes? L’espetec del motor del samló els fa alçar el cap. Veuen arribar un blanc a cavall d’una moto de tres rodes. Baden mirant-me. Les criatures aturen els jocs. S’atancen corrents. Veure de prop l’inesperat nouvingut és una festa. Sóc el centre d’atenció de tothom. Ai, la meva vanitat, com s’infla. Abans d’haver pogut baixar ja tinc un mestre davant meu. “Hola, benvingut!”, és el primer que diu. “Què t’ha portat aquí?”. “Veure les pintures de l’ubosót”. “Fet”, diu el mestre tot somrient.
Mentre espero que l’home vagi a buscar la clau parlo amb la canalla. Nens i nenes dolçament vergonyosos. Aquella mena de vergonya, barrejada amb timidesa, tan pròpia de la mainada. Els agrada ser els protagonistes. S’ho passen bé responent el què els demano. Quants anys tens, com et dius, t’agrada venir a escola? Revolades de nens que s’atancen. Tots volen dir la seva. Arriba el mestre amb la clau. Amb un seguici d’infants a l’entorn ens plantem a la porta que accedeix a l’estança on s’ordenen, mediten i preguen els monjos.
Es bada la porta, el mestre em convida a entrar. El xivarri s’apaga. La foscor de la sala mata el renou de fora. No se sent res, o almenys m’ho sembla. Passant simplement un llindar ingresso a un altre món. De moment, un món que resta a les fosques. Un món silent. Per descobrir. Què hi trobaré? Pintures, per descomptat, això ja ho sé. Però els murals de les parets són solament l’embolcall; un embolcall bonic, de no se sap encara el què. Amb els llums que s’obren es revela sobtadament el contingut. Com Alícia que cau al forat, així, de sobte, passo del fang i el guirigall a un univers enlluernador. Fulgent. Or i daurats, vermells, porpres i grocs. Legions de cavalls voladors, nimfes del cel i apsares nues honoren la imatge d’un buda d’expressió severa encimbellada a l’altar. El cos del buda sedent el ressegueix una aurèola també daurada. Una sinuosa sanefa emplomada que culmina en forma de punxa de llança. Darrere, pintat al mur, Erawan, l’elefant blanc de quatre caps. Majestàtic, Erawan sosté a l’esquena el palau que simbolitza el karma, l’estança de la vida completa, ja sense començament ni final. Unicorns al trot en boscos de fades, aus homínides, déus micos brandant serpents i el mar de turbulències on s’ofeguen els damnats. Enemics del buda intentant abatre’l amb armes llancívoles, espases i molt odi als rostres crispats. Esforços banals. Buda és el senyor, el camí de la veritat imbatible.
Enlluernat, m’assec a la catifa de terra. Vermella, com el color de fons de les parets on suren les pintures. A poc a poc, els dibuixos es desprenen dels murs. Es corporitzen. Comencen a moure’s al so d’una música a penes perceptible. Dansen a l’entorn del buda. Veig imatges ballant acompassades, amb parsimònia. Pulcrement. Sóc dins una gegantina bombonera dolcíssima. Espai vaporós, sense solidesa on agafar-se. Harmonia fàtua. (CONTINUARÀ)
“Red Power”
La imatge expressa el sentiment generalitzat al país després dels traumàtics fets esdevinguts a Bangkok el passat mes de maig. Exceptuant incidents puntuals, com ara esporàdiques explosions de petites bombes a Bangkok, la situació està sota el control de l’exèrcit i el govern. Però el problema de fons no està resolt. Imatge publicada a la revista quinzenal tailandesa Red Power. La supervivència d’aquesta revista, com algunes altres del mateix signe polític, està seriosament amenaçada. El passat 9 de setembre, l’editor de Red Power va haver de suspendre la seva participació en un simposi sobre el futur dels media tailandesos, a Lad Phrao -nord de Bangkok-, avisat que policies de paisà s’hi presentarien amb la missió de detenir-lo.
Murals: Wat Tha Sung i Wat Chon Thara Singhe
Vehicles
Curiosos murals al Wat Tha Sung. Pintats per l’artista tailandès Phra In, el 1928. Cotxes i caricatures de persones amb trets occidentals, ubicades no en una ciutat tailandesa sinó a Varanasi, a l’Índia. El temple és a la riba occidental del riu Sakae Krang. Uthai Thani. Tailàndia Central.
Caiguda en desgràcia
Fragment de pintures murals al Wat Chon Thara Singhe, a Tak Bai. Província de Narathiwat, al sud conflictiu de Tailàndia. Van ser pintats a finals del segle XIX. En un moment àlgid de l’imperialisme, els murals d’aquest temple van ser una manera de dir als britànics, en aquell moment a la veïna Malàisia jugant a traçar línies frontereres, que aquella zona pertanyia exclusivament a Siam.
Diari de viatge. L’aiguat
L’altre dia al vespre, abans de sortir al carrer, vaig adonar-me que començava a ploure. La Ya, més amable que mai d’ençà que és mare, va oferir-me un paraigua. Caminava per la vorera sota el paraigua en direcció a algun lloc on poder sopar. A penes havia fet un centenar de metres quan la pluja va augmentar d’intensitat. En un moment, l’aigua va començar a caure a portadores. Vaig correr a refugiar-me sota la protecció d’un tendal davant les obres d’un nou hotel en construcció. A recer del tendal hi havia un munt de paletes. Quan va començar el xàfec els paletes eren a punt de pujar a la caixa oberta de la furgoneta que els havia de du als dormitoris col·lectius. La prudència va aconsellar esperar que el ruixat minvés. Però en lloc de minorar cada vegada plovia amb més delit. Un llamp escruixidor va ser el preludi d’un diluvi. El tro que va seguir va provocar un gran terrabastall. Deuria ser el senyal que els àngels esperaven per obrir de bat a bat les comportes d’on s’emmagatzema la totalitat d’aigua del cel. De seguida vaig pensar en els pagesos i en les pregàries que han fet aquestes darreres setmanes per demanar la pluja que necessiten per plantar l’arròs. De massa sequera a massa aigua sobtada. Per la pagesia els excessos sempre són nocius.
En qüestió de minuts l’aigua va amagar completament l’asfalt i les voreres de l’avinguda Rama I, en ple centre comercial de Bangkok. Els cotxes i les motocicletes que circulaven pel carrer van començar a bloquejar-se. Solament els autobusos podien avançar. Havien de driblar els vehicles aturats i les motos abandonades. Els conductors dels autobusos apretaven a fons l’accelerador per privar que l’aigua negués els motors entrant a través del tub d’escapament. Per sort, el tendal estava en una posició relativament elevada, damunt una pila de material de les obres.
Tanta aigua caiguda en pocs minuts va foragitar tota mena de cuques dels seus caus i les rates de les clavagueres. En un moment, l’espai que ocupàvem va ser envaït per un núvol de grossos escarabats. Emergien de forats entre la runa, com esperits desfermats. Eren cuques d’aquestes fastigoses, de les que s’alimenten de detritus i bèsties mortes. Les que de vegades apareixen pel terra dels vàters o les cuines. Com que el vol d’aquestes cuques és més aviat curt, davant la impossibilitat de posar-se en terra ferma s’adherien als nostres cossos, buscaven punts elevats per evitar ser arrosegades per l’aiguat. Vaig fer-me un fart d’espulsar-me escarabats del cap, del clatell, dels braços, dels camals dels pantalons, fins i tot en vaig haver de treure de les butxaques. Un fàstic de veres. L’espectacle de les rates nedant neguitoses per l’aigua turbulenta va ser una altra de les amenitats que ens procurava la tempesta. Moltes de les rates moririen ofegades, que ja està bé; el mal seria l’estesa de rates inflades com globus escampades per terra, quan el nivell de l’aigua baixés. Si és que arribava a baixar algun dia, perquè res no indicava que aquell diluvi havia d’acabar-se. Com que el reducte de terra ferma que tocava per persona es reduïa de pressa vaig decidir abandonar el tendal. Amb tanta aigua que queia el paraigua no em servia de res. Fent-lo servir de bastó, per evitar els clots d’una vorera irregular i mal pavimentada, vaig aventurar-me a cel obert. Ni ficar-me sota el salt d’unes cascades m’hauria negat tan de pressa. Caminant per la voravia invisible l’aigua m’arribava a mitja cama. Havia d’esquivar els tuk tuk que els conductors anaven estacionant travessers damunt la vorera per mantenir-los tan elevats com fos possible. El sobrexeïment de les clavegueres tornava l’aigua fètida i fosca.
A l’habitació em va tocar fer bugada. Pantalons, mitjons i vambes ben ensabonats, almenys per llevar-ne la pudor. Acabant de rentar va començar a minvar la tromba diluvial. Vaig posar-me a escriure al portàtil amb la remor de fons de la pluja. Al cap d’una hora una altra remor va fer-se present. Els raücs de les granotes. Em sorprenia que al nucli d’una metròpoli habitada per més de 10 milions de persones se sentissin desenes de milers de granotes raucant. Entre tant formigó i asfalt també viuen les granotes. Batracis tot terreny. Arran dels klong que encara queden a Bangkok -el klong Saen Sèb és a 300 metres de la meva finestra- n’hi deuen haver moltes colònies. A mitjanit, de vora les aigües putrefactes del canal, budell pudent badat en plena urbs, emergien -a batzegades- cors persistents de felicíssimes granotes.
Sang i roses a Bangkok
Arribo a Bangkok al capdavall d’un viatge llarguíssim. Eficiència suïssa a l’avió, agradables hostesses helvètiques repartint somriures i amabilitat a cabassos. En un món tan poc donat al bon tracte, la simpatia és un do preuat per escàs. Entro cansat a l’hotel, durant el vol no he dormit gens. Males jugades del passat han deixat petja: fa uns quants anys vaig viure unes espantoses turbulències volant de nit pel cel d’Albània a bord d’un avió de British Airways.
A Bangkok vaig per feina. A l’hotel hi sóc just per deixar l’equipatge i fer una dutxa ràpida. Canvi de roba i al carrer. El temps s’arronsa cada dia que passa. S’ha d’aprofitar la saba de les hores.
Visito els escenaris de les recents batalles campals i algun dels edificis cremats. Els incendis impressionen més del què pensava. Havia de fer molt efecte veure monstres de vidre i formigó envoltats de flames.
Entro al Wat Pathum Wanaram. En aquest temple va esdevenir-se una de les pitjors mostres de la violència que va ensangonar el centre comercial de Bangkok el passat 19 de maig. Van refugiar-s’hi centenars de camises vermelles confiant que s’hi trobarien segurs. Eren homes i dones -també criatures- que participaven en les accions contra el govern sorgit del darrer cop d’estat. Quan al matí d’aquell dia els tancs de l’exèrcit van derrocar les barricades, molts dels manifestants van fugir precipitadament d’on eren acampats. Van dirigir-se al temple per proximitat i perquè havia estat declarat zona segura.
Soldats d’elit, tiradors experts, van apostar-se en l’estructura de formigó paral·lela al temple, que s’alça uns 15 metres sobre el nivell del terra. Per la plataforma hi circula el tren aeri que connecta els llocs més cèntrics de Bangkok. Des del punt on hi havia els soldats es divisa a la perfecció la totalitat del Wat Pathum Wanaram, encaixonat entre dos grans centres comercials, el Siam Paragon i el Central World. El Central World és un dels 36 edificis que van ser incendiats aquell mateix dia. Cap a les sis de la tarda, els tiradors van apuntar els fusells directament als refugiats i començaren a disparar, talment com si cacessin conills. A sang freda, un tir al blanc implacable contra gent indefensa. Almenys van matar sis persones, però en van ferir moltes més. No se sap exactament quantes persones van caure perquè en els moments de confusió un escamot militar va presentar-se de sobte al pati del temple. Segons els testimonis van endur-se cadàvers i malferits. El nombre exacte de vides humanes perdudes el 19 de maig al Wat Pathum Wanaram, probablement no se sabrà mai.
Avui al temple s’hi concentra un gran nombre de persones. Són fidels budistes que oficialment hi acudeixen per fer ofrenes als monjos. D’ofrenes en fan, per descomptat, però en realitat han anat al temple per parlar del que va succeir la data nefasta. Al moment dels esdeveniments molts dels presents es trobaven refugiats al santuari. Veig un vell ferit de bala en un peu. El cap dels guardes de seguretat dóna amplíssimes explicacions dels incidents. Els detalla fil per randa. És prou valent, no s’estar de blasmar l’exèrcit. Escolten el guarda una munió de periodistes tailandesos. Sentir els fets que narra amb tanta sang freda fa posar la pell de gallina.
Veig centenars de roses vermelles i garlandes de llessamí als llocs on van caure les víctimes. La gent envolta els túmuls de flors, prega i vessa llàgrimes en silenci. Unes dones em mostren fotografies dels caiguts. Imatges crues de cossos acabats d’abatre. Vides segades, palidesa als rostres inerts, ulls oberts on s’hi endevina el pànic, pell i roba amarades de sang. La gent parla, intercanvia experiències. Es comporten, però estan furiosos. Els tais saben contenir-se, però el que acaben de viure els sobrepassa.
M’ensenyen un setmanari que publica a portada sencera una fotografia reveladora. Es veuen a la perfecció tres soldats a les vies del tren elevat disparant contra el temple. El que sobta és que, segons m’asseguren, aquesta fotografia l’hagin passada a la redacció de la revista membres del cos de policia. L’aparent incongruència no ho és perquè se sap que l’omnipotent exèrcit tai i el no menys poderós estament policial no s’avenen. Es fan la guitza i es qüestionen sempre que poden.
Lluny d’haver-se resolt, el conflicte s’ha atiat de mala manera amb els darrers incidents. Sospito que el que ha passat és solament el prolegòmen d’una violència que quan torni a desfermar-se serà encara més sagnant.
La solució passa pel diàleg de veres entre les parts oposades. Massa arrogància d’una banda i excessiva frustració de l’altra per entendre’s. Els qui ara manen no estan disposats a convocar noves eleccions. Saben que les tornarien a perdre, com sempre les han perdut els darrers anys. No volen deixar escapar el poder usurpat amb argúcies. Els grocs no cediran, els vermells tampoc. La societat tai està realment dividida. La classe mitjana emergent de Bangkok és groga gairebé en la seva totalitat. Els poders fàctics també, no cal dir-ho. La població rural i urbana de les províncies del nord i nord-est del país és majoritàriament vermella.
És qüestió de temps que el conflicte irresolt, de moment soterrat, torni a emergir. Veurem més violència en el següent capítol que s’acosta. Tothom sap que les hostilitats desembocaran en un final imprevisible.
Ordenació d’un monjo
A la ciutat tailandesa de Korat o Nakhon Ratchasima, com es diu oficialment, em trobo amb la celebració de l’ordenació d’un monjo. La festa arrenca amb la sortida del sol. Familiars i amics acompanyaran el novici durant tota la jornada. La cerimònia comença als peus del monument a l’heroïna local Ya Mo. Els congregats preguen tot passant per sota la panxa d’un elefant per encomanar-se força i salut. Seguidament, comencen a desfilar en direcció el temple pels carrers més cèntrics. Beuen whisky d’arròs, ballen al so de l’orquestra ambulant i canten. En arribar al temple, el novici baixa de l’elefant. Per torns, els amics el pugen a coll-i-be. Donen unes quantes voltes a l’entorn del santuari. A continuació, comença la cerimònia de l’ordenació a l’ubosót, la part més sagrada del monestir. La festa acaba amb un fastuós tiberi col·lectiu al pati del temple. Tiberi al qual em conviden, és clar!
Tancs a Bangkok
Benvolgut Martí.
Ahir vaig anar a dormir tardíssim arxivant i editant. Fins a les 8 d’aquest matí no he tornat a seure davant l’ordinador. El primer email que obro és el teu. De seguida he entrat a la BBC. M’he esborronat en veure els tancs pels carrers de Bangkok.
Això és el començament d’una catàstrofe encara pitjor que fins ara. De cap manera no és la solució, al contrari. L’esclafada brutal, la humiliació, donarà pas a les guerrilles. Tailàndia ja no serà aquell país alegre i segur que tants hem conegut. Els militars, orquestrats per les elits financeres i el govern han trencat la joguina. No han sabut donar una solució pacífica al clam popular de mig país. L’escletxa s’ha fet tant ample que probablement no cicatritzarà mai més.
En els meu viatges per Tailàndia em moc molt pel nord-est, feu dels camises vermelles, els pagesos pobres, gresol dels partidaris del defenestrat Thaksin.
Em relaciono bàsicament amb adeptes de l’exprimer ministre, doncs. Són multitud al nord-est, i també a Chiang Mai (on va néixer Thaksin) i a la resta de províncies del nord, però no a Bangkok. Bangkok és un altre món. Bangkok és el territori dels camises grogues. Els grocs no són majoria a Bangkok, però són influents: vaques sagrades del món polític i financer. Les elits educades. El poder, vaja.
Pena pels pobres desgraciats acabats d’esclafar i humiliar. Manipulats, sens dubte. Armats de bona fe clamant justícia.
Una abraçada.
Jaume
Jaume Mestres 