El Bali amagat

7 Octubre 2014

Pujo a la moto amb la idea de donar una volta. Tot circulant arribo a un lloc desconegut. Sóc al mig d’una placeta de terra a l’entorn de la qual s’alcen cases tradicionals balineses. Veig un bosquet de cocoters al fons del decorat i gallines espigolant d’ací i d’allà en primer terme. El cloqueig de les lloques es barreja amb la conversa d’homes i dones escombrant. Els saludo: “Om swasti astu…”. Responen amb un somriure i alçant les mans plegades fins el pit. Em disposo a explorar el terreny. No sé com l’he trobat, però de cop i volta em trobo caminant per un corredor gairebé cec, camuflat entre les parets de dues cases. Resulta que el passadís fineix al lloc on comença un amfiteatre de conreus. De l’estretor d’un embut passo, de cop, a l’esclat d’un paisatge superb. Veig aigua i tiges d’arròs amarant la totalitat del que abasten els ulls. No hi ha pagesos enlloc, ningú no és a les feixes. L’oïda percep el so incessant de dolls d’aigua escolant-se d’un nivell a l’altre. Baixo per una escala de ciment molt malmesa que s’enfonsa pel vessant gairebé vertical d’una vall. La verdor m’engoleix al punt on l’escala es desfà esbotzada per la força destructiva d’un entramat d’arrels. Cada vegada camino amb més dificultat per un corriol lliscós. En alguns trams haig d’avançar amb els peus submergits en un pam d’aigua. Les feixes d’arròs desapareixen cruspides per un devessall de botànica feréstega. La densitat vegetal aclapara. Segon a segon el retruny de l’aigua guanya intensitat. Passada una espessor de lianes em trobo un seguit de balmes romes entapissades de molsa. M’escolo per sota sallents gotejant. Cortines d’arrels pengen del sostre de les petites coves. Tantes dificultats són el preu que haig de pagar per accedir a un reducte secret. A mà dreta veig l’obertura d’un pas, és un cilindre perfecte que travessa la roca. Per la mida que té podria esmunyir-s’hi una persona. Un llangardaix d’un parell de pams s’abeura en un toll. Ni s’immuta al veure’m. M’adono que els saltants són el teló que protegeixen un àmbit extraordinari, un món de pedra encaixat dins compactes murs selvàtics. Un sòl de basalt amb una esquerda al centre, d’uns quatre metres d’amplada, parteix l’escenari en dues meitats exactes. Sens dubte és l’esquinç d’un terratrèmol. Com també deuen haver estat moviments sísmics els que han enderrocat les torres dels santuaris esculpits al basalt, cisellats fa centúries per la mà de l’home. Tres língam -el símbol fàl·lic dels hinduistes- coronen respectivament cada una de les torres del temple consagrat a Brahma, Xiva i Vixnu. Aquest univers mineral, aparentment indestructible, ha estat severament afectat per catàstrofes naturals. Portalades megalítiques amb escales que ara no menen enlloc formaven part del què potser era un palau. El terra és cobert de molsa, verdet i regalims. Hi ha un seguit de roques ciclòpies despreses dels monuments escampades pel basalt. Dèria d’aigua lliscant pels penya-segats. Camí avall l’aigua besa les sanefes dels baixos relleus dels temples i s’esmuny fins la timba oberta de la gorja, l’esquerda fosca i profunda al fons de la qual hi transcorre un rierol. Estic envoltat de cascades, lianes, arbres colossals, parrupejos d’aus i l’omnipresent xipolleig de l’aigua. Gaudeixo amb intensitat d’aquest món acabat de revelar-se, sens dubte un dels llocs més fascinants que he conegut mai. Si veiés una família de dinosaures pasturant entre l’espessor de les falgueres no em sorprendria gaire. Potser era un saure gegant, el llangardaix que s’abeurava; vellut, la molsa i, fantasmes, els castells enrunats.
Al vídeo hi veureu poc més d’un minut d’aquest paratge. Suficient per fer-vos somiar. Sempre i quan sigueu esponja i no ànima basàltica.

Anuncis

Prasat Ta Meuan Thom

3 febrer 2010

Prasat Ta Meuan Thom is an old Khmer Temple at the Thai-Cambodian border. Probably the temple was built during the reign of Jayavarman VII (AD 1181-1215). Together with Khao Phra Vihan (or Preah Vihear, according to Cambodians) it is a tug of war between Thailand and Cambodia. Despite being in Thai administrative soil Cambodians claim it too. Though till now the area is not being disturbed there is an Army Thai post outside the inner wall of the temple. The sandstone stairs we see at the begining of the video are in the southern most temple complex. Facing the stairs is the jungle. Thick jungle, bunches of bambus, termite nests, scattered stones being covered by huge trunks and thick roots of rubber trees. In the canopy of trees nest a lot of singing birds and in the soil, under rotten leaves mixed up with the humid earth there are still undetonated hand grenades and land mines left by Khmer Rouge in the 1980s. when the Cambodian Maoists occupied the site. As they did in other Khmer ruins, the soldiers had destroyed a lot from the temple after selling to particulars and merchants sculptures and lintels. What is left is not much but still worth to see. What makes it an special place is the isoleted location. A part of the soldiers (they’ll not bother you) almost no body else is around. I’ve been there at least four times. Up to now I had never met a single foreigner during my visits to Prasat Ta Meuan Thom and the small two other Khmer ruins few hundred meters north from the main temple. I’ve just sighted few peasants passing by or kids grazing cows.


Diari de viatge (3). Des de Si Saket

30 Agost 2009

Un dels "hospitals", o centres de pelegrins, que es van construir arreu de l'imperi Khmer durant el regnat de Jayavarman VII. La construcció és del mateix estil que el Bayon, d'Angkor. Es calcula que va alçar-se entre els anys 1177 i 1237. L'enrunat temple khmer, orientat a llevant, és ubicat en una zona selvàtica al nord-est de Tailàndia.

Bon dia, Montse, ni que aquí ja sigui el vespre.
El dia 26 pensava sovint que estàveu volant de retorn a casa. Feia els comptes i calculava en quin lloc del cel deuríeu trobar-vos penjades. També vaig pensar en vosaltres el dia 27, al moment que segurament aterràveu al Prat. Si no m’erro, l’avió de Singapore Airlines aterra sobre les 9 del matí. Doncs això, a les dues de la tarda -hora tailandesa- pensava que en aquells moments arribàveu a casa.
He rebut dos emails carregats d’imatges de la vostra estada a Bali. Una bona combinació de natura i festa. Ja veig que us ho heu passat molt bé.
De fet, no és que em fes mandra venir a Bali. Si no hi he volat ha estat per una qüestió de canvi d’escenaris. Físics i mentals.
Ara mateix estic completament immergit amb els temples khmers. Fa anys que en busco. De primer vaig començar pels més fàcils d’accedir. Ara, és tota una altra cosa. Els temples que visito aquests dies són santuaris amagats, pedres velles desafiant els segles que no reben cap mena d’atenció. Són meravelles salvatges, joies perdudes cobertes de molsa i malesa. De vegades són piles de runa corcant-se en àmbits remots. A algunes de les estructures encara els queda ànima per aguantar-se. Realment són tresors. Tresors que em fascina trobar.
Aquesta és l’època de l’any que més m’agrada per resseguir aquest país. La natura esplendeix. Els camps d’arròs són un deliri de bellesa. Musculats castells de núvols cavalquen pel cel. Els rajos de sol que es filtren per les boires són varetes de fades que transformen la llum. De l’esclat fulgent es passa a l’ombra en un instant. De colors impactants, a una escala suau de tonalitats cromàtiques.
M’agrada quan en pocs segons es desencadena una tempesta. Llamps i trons, aigua que cau de sobte. La natura manifestant-se amb passió. La vida rural que es mou entorn dels arrossars és d’una serenor infinita. La innocència de la gent pagesa. En alguns llocs dels que ara paro hi ha persones que en sa vida no havien vist un estranger.
Fa uns dies vaig fer una expedició per la selva a la recerca d’un temple perdut. M’acompanyava un monjo. Un monjo d’un monestir ficat enmmig del bosc. Sobre l’aventura he escrit una crònica que aviat penjaré al bloc. Malgrat que vaig fer moltes fotografies penso que al bloc -acompanyant la crònica- potser no penjaré cap imatge del temple. Per allò que com que és un temple perdut que cada lector s’imagini el seu a partir de la lectura.
Cada dia noves runes. I més fotografies. És un no parar. Com que em faig uns tips de fer trajectes amb tren faig infinitat de retrats als passatgers. Deliciosament extraordinari. Tot plegat és una bogeria de plaer. De felicitat profunda. Estic molt bé, absolutament satisfet amb el viatge.
Em vaig aturant en poblacions que faig servir de camp base per explorar els entorns. Ara mateix sóc en una ciutat, capital de província, que es diu Si Saket. Un dels punts d’on parteixo per fer les meves recerques. Descomptant helicòpters i avions utilitzo gairebé tota la resta de mitjans per desplaçar-me. Sobre les set del matí ja sóc al carrer. El trípode en bandolera i la bossa a l’esquena amb alguns mapes, ganyips i aigua. La Nikon penjant a l’espatlla. Cada dia obro el capítol d’un viatge nou.
Ara que ja ets a casa, que s’han acabat les vacances, espero que el retorn a la quotidianitat sigui serè.
Molts records als qui encara es recordin de mi i especials a la M. J.
Petons i una abraçada molt forta.
Jaume


%d bloggers like this: