El temple perdut

26 Octubre 2020

Explico aquesta història des de Nang Rong, un poble al centre oriental de Tailàndia, a unes poques desenes de quilòmetres de la frontera amb Cambodja.

Porto una activitat enorme. Em moc tant que el què em queda de temps són engrunes. Engrunes per dedicar-me a escriure, per exemple. Em sento còmode duent aquesta vida. Però no és -ni de bon tros!- una vida confortable. Avui aquí i demà allà. Vivint en una provisionalitat constant no exempta de riscos. I duent la casa a sobre. Potser això palesa que per viure i ser feliç tampoc es necessiten tantes coses. El lloc on poso és als afores del poble, un establiment plantat en un hortet ple de fruiters. Estic encerclat de mangos, cocoters, bananers, arbres de papaia… Frueixo dels vespres, quan els insectes i les granotes organitzen grans concerts. I de la pluja. Ahir va ploure tota la tarda. Vaig refugiar-me en un restaurant obert als quatre vents que es diu Laksamana, nom de reminiscències hinduistes. I és que aquesta és terra antiga. Avui pertany a Tailàndia, però havia format part de l’imperi Khmer. D’aquí a Angkor, la que fou esplendorosa capital dels khmers, no hi ha més de 170 quilòmetres en línia recta.

Potser sabeu de la meva passió pels vells temples khmers. L’hotelet on dormo és un camp base excel·lent per visitar els millors i més ben conservats i també els més recòndits. Aquests, els més ignots, són els que m’interessen. L’arquitectura dels famosos és bonica, però més enllà de l’enlluernament del primer cop d’ull poca cosa més t’aporten. Són monuments preciosos, decorats espatarrants que impressionen. Però avui ja només són pedres. Tantes mirades, tantes fotografies, tant d’enrenou al seu voltant, han foragitat les ànimes. Les estructures perduren, causen admiració, són altives. Però para de comptar. En canvi, els templets petits, apartats, els que estan mig amagats, conserven bona part de l’esperit que els va crear. Aquests són els bons. I encara n’hi ha d’una altra mena. N’hi ha pocs, però són els millors. Em refereixo als que no figuren als mapes ni els coneix gairebé ningú. Ara vaig a la recerca d’aquests.

Arribo a un monestir budista enmig del bosc. Aquests monestirs retirats són recers solitaris, llocs fora del món. Tinc la prudència d’aturar la moto així que passo l’arcada de pedra que assenyala l’entrada al santuari. A part de piuladissa d’ocells i xerricar d’insectes, el silenci és absolut. En la malesa frondosa es perfilen alguns pavellons. Apareix un novici. És un home d’uns trenta i pocs anys. Té un cos menut i malformat. Es doblega endavant. Té el cap en forma d’ou, ben rapat, revestit d’una pell que li tiba una cara color de cendra. L’individu -dents corcades, alè que put- em fa saber que els monjos són meditant al bosc. Que els puc esperar. M’assec a l’esglaó d’un dels pavellons. Al cap de potser una hora comencen a aparèixer els monjos. Parlo amb l’abat. Em convida a prendre cafè amb la comunitat. Els monjos seuen sobre una estora vermella; en rengle, un al costat de l’altre. M’assec sobre les lloses del terra, davant per davant de l’abat. Sempre has d’estar per davall el nivell dels monjos, ni que solament siguin uns milímetres, però mai pots ser a la mateixa altura o per damunt d’un bonze budista. Com que el cafè no em ve de gust, m’ofereixen aigua fresca i una massa gelatinosa prou agradable. Em diuen que són unes postres fetes amb litxi. Dolçotes, però de bon menjar.

Comento a l’abat que he sentit a dir que pels entorns del monestir s’alça un temple khmer enrunat. L’home assenteix, però hi treu importància. Diu que és una estructura vella, sense cap interès. És una manera polida de dir-me que no li sembla adequat que hi vagi. Faig veure que no l’entenc. Com que representa que no he comprès el que m’acaba de dir, demano si seria possible que un monjo m’indiqués el camí per arribar al castell, que diuen ells. Silenci per resposta. Mentre m’acabo la gelatina m’adono que un dels monjos es posa el casquet de llana i agafa un bastó. L’abat em convida a seguir-lo. Objectiu aconseguit.

Entrem a la selva després de passar per una mena de corredor cobert per una senzilla estructura de fusta. Als extrems de l’estret passadís de terra hi ha ciris gruixuts cremats i molta cera al voltant. Una mostra de creences antigues. El budisme tai està impregnat de velles pràctiques animistes. La selva cobreix enterament el turó per on ascendim. És un terreny volcànic. Lava per tot arreu. Rocs, gairebé rodons, plens de forats, com si estiguessin corcats. Cada forat és un recipient ple de líquid. La de vida que es deu criar en cada niuet d’aigua. “Ni se t’acudeixi alçar cap roc, a sota hi ha escorpins verinosos”, m’adverteix el monjo. En alguns arbres hi ha lligades peces de roba. La mateixa tela dels hàbits monacals, i del mateix color. És una manera d’assenyalar el camí al temple. Però així que l’espessor es densifica de seguida perdem les pistes. Baixem per una torrentera de pedres immenses, humides. Garbuixos d’arrels prenen els rocs. Un cau de serps, assegura el monjo. Camino per superfícies lliscoses. Porto les dues càmeres, un parell d’objectius complementaris i el trípode. Massa andròmines per avançar sota tanta brossa. El monjo obre pas entre espessors d’arbustos. Hem de caminar ajupits durant moltes estones. Estic amarat de suor. Passem per sota mates de bambús. Amb l’oreig grinyolen. De sobte, apareix una clariana. El terra és una estesa de perdigons de lava. En un parell de racons veig masses pètries del color de la sang. Esparses a l’herba creixen una mena de palmeres nanes lluint una esplèndida flor al cor de la planta. Tornem a entrar en la penombra dels arbres. Molsa a les soques, epífites arrapades a l’escorça, lianes vinclant-se i menudes orquídies incolores. Seguim pujant. Una darrera clariana i el cim de la muntanya s’albira al front. No falta gaire per assolir-lo. El monjo l’assenyala i diu: “Sota aquells arbres s’alça el castell”.

Són les darreres passes al temple perdut. Una petita grimpada i faig el cim. Al meu davant afiguro el què queda del temple abandonat de segles. Resta un mur de carreus rosegats amb algun portal obert a parets d’herba. La base de la murada queda amagada entre la vegetació. Les llindes estan perfectament esculpides. El talent d’uns mestres dignifica, encara avui, una obra morta. Bellesa i grandesa fàtua. Li ha passat el temps. Ara pena entre l’espessor i els fantasmes del bosc. Aquest és el parer del monjo. Diu que el castell enrunat és el cau de les ànimes que de nit udolen per la selva. Desparo el trípode. Fixo la càmera i començo a disparar. El sol baixa de pressa. M’afanyo. Dec posar el trípode damunt un niu de formigues. En pocs segons tinc el cos ple de grans insectes vermells. Pugen per sota els camals dels pantalons amb extrema rapidesa. S’enfilen per l’esquena. Intento espolsar-les. Són voraces. Piquen. M’acosto a la torre col·lapsada. És una mà de pedra, un dit mineral coronat per un anell cisellat amb deesses somrients, màscares de dimonis, vaques grasses i elefants sagrats. Els relleus són encarats al sol que es mor. Un temple orientat a ponent és per a honorar els difunts.

Unes taques negres cobreixen les pedres vermelloses. Penso que deu ser humitat, una mena de fong menjant-se la pedra. Però quan m’hi acosto m’adono que no és cap fong, ni tan sols són taques. Són bestioles. Apinyats escarabats menuts van movent-se lentament i a l’uníson per les lloses. Avancen per les superfícies llises i per les esquerdes. Vés a saber d’on surten. Crido el monjo. Mai no havia vist una cosa semblant. Parla del maligne. Les ànimes. Són els cossos dels fantasmes. Vaporitzats a la nit, insectes reptants de dia. Els miro amb una barreja de fàstic i d’angúnia. Hi ha desenes de milers d’escarabats, un exèrcit de criatures tenaces movent-se com un sol cos per damunt les parts més altes de les runes. Com si venint de la tenebra volguessin pujar al cel. Ara que el sol cau, és a un sospir de fondre’s, deu ser l’hora d’escalar els carreus per arribar al cim plegats amb l’ombra. Amb la fosca s’aliaran amb les boires. S’escamparan com fumeroles per l’aire. Ànimes velles de khmers damnats emergint del temple dels morts.

Mentre fotografio veig el monjo assegut als peus d’un ficus grandiós de cara el temple. Medita en la posició de lotus. Una estàtua de carn bategant de vida, completament immòbil. Desprèn una mena de llum. Energia. Potser la força que transmet serà l’antídot als fantasmes que en pocs minuts rondaran pel laberint dels arbres. Contemplo el paisatge. Sota meu s’estén una infinita plana verda esquitxada de bassals. Terra d’arrossars. Fertilitat i aigua. Cambodja a quatre passes. Angkor, la mare de la pàtria khmer, és tan a prop que a cavall de l’ocell Garuda en poca estona hi seria.

A la recerca del temple perdut

El Bali amagat

7 Octubre 2014

Pujo a la moto amb la idea de donar una volta. Tot circulant arribo a un lloc desconegut. Sóc al mig d’una placeta de terra a l’entorn de la qual s’alcen cases tradicionals balineses. Veig un bosquet de cocoters al fons del decorat i gallines espigolant d’ací i d’allà en primer terme. El cloqueig de les lloques es barreja amb la conversa d’homes i dones escombrant. Els saludo: “Om swasti astu…”. Responen amb un somriure i alçant les mans plegades fins el pit. Em disposo a explorar el terreny. No sé com l’he trobat, però de cop i volta em trobo caminant per un corredor gairebé cec, camuflat entre les parets de dues cases. Resulta que el passadís fineix al lloc on comença un amfiteatre de conreus. De l’estretor d’un embut passo, de cop, a l’esclat d’un paisatge superb. Veig aigua i tiges d’arròs amarant la totalitat del que abasten els ulls. No hi ha pagesos enlloc, ningú no és a les feixes. L’oïda percep el so incessant de dolls d’aigua escolant-se d’un nivell a l’altre. Baixo per una escala de ciment molt malmesa que s’enfonsa pel vessant gairebé vertical d’una vall. La verdor m’engoleix al punt on l’escala es desfà esbotzada per la força destructiva d’un entramat d’arrels. Cada vegada camino amb més dificultat per un corriol lliscós. En alguns trams haig d’avançar amb els peus submergits en un pam d’aigua. Les feixes d’arròs desapareixen cruspides per un devessall de botànica feréstega. La densitat vegetal aclapara. Segon a segon el retruny de l’aigua guanya intensitat. Passada una espessor de lianes em trobo un seguit de balmes romes entapissades de molsa. M’escolo per sota sallents gotejant. Cortines d’arrels pengen del sostre de les petites coves. Tantes dificultats són el preu que haig de pagar per accedir a un reducte secret. A mà dreta veig l’obertura d’un pas, és un cilindre perfecte que travessa la roca. Per la mida que té podria esmunyir-s’hi una persona. Un llangardaix d’un parell de pams s’abeura en un toll. Ni s’immuta al veure’m. M’adono que els saltants són el teló que protegeixen un àmbit extraordinari, un món de pedra encaixat dins compactes murs selvàtics. Un sòl de basalt amb una esquerda al centre, d’uns quatre metres d’amplada, parteix l’escenari en dues meitats exactes. Sens dubte és l’esquinç d’un terratrèmol. Com també deuen haver estat moviments sísmics els que han enderrocat les torres dels santuaris esculpits al basalt, cisellats fa centúries per la mà de l’home. Tres língam -el símbol fàl·lic dels hinduistes- coronen respectivament cada una de les torres del temple consagrat a Brahma, Xiva i Vixnu. Aquest univers mineral, aparentment indestructible, ha estat severament afectat per catàstrofes naturals. Portalades megalítiques amb escales que ara no menen enlloc formaven part del què potser era un palau. El terra és cobert de molsa, verdet i regalims. Hi ha un seguit de roques ciclòpies despreses dels monuments escampades pel basalt. Dèria d’aigua lliscant pels penya-segats. Camí avall l’aigua besa les sanefes dels baixos relleus dels temples i s’esmuny fins la timba oberta de la gorja, l’esquerda fosca i profunda al fons de la qual hi transcorre un rierol. Estic envoltat de cascades, lianes, arbres colossals, parrupejos d’aus i l’omnipresent xipolleig de l’aigua. Gaudeixo amb intensitat d’aquest món acabat de revelar-se, sens dubte un dels llocs més fascinants que he conegut mai. Si veiés una família de dinosaures pasturant entre l’espessor de les falgueres no em sorprendria gaire. Potser era un saure gegant, el llangardaix que s’abeurava; vellut, la molsa i, fantasmes, els castells enrunats.
Al vídeo hi veureu poc més d’un minut d’aquest paratge. Suficient per fer-vos somiar. Sempre i quan sigueu esponja i no ànima basàltica.


Prasat Ta Meuan Thom

3 febrer 2010

Prasat Ta Meuan Thom is an old Khmer Temple at the Thai-Cambodian border. Probably the temple was built during the reign of Jayavarman VII (AD 1181-1215). Together with Khao Phra Vihan (or Preah Vihear, according to Cambodians) it is a tug of war between Thailand and Cambodia. Despite being in Thai administrative soil Cambodians claim it too. Though till now the area is not being disturbed there is an Army Thai post outside the inner wall of the temple. The sandstone stairs we see at the begining of the video are in the southern most temple complex. Facing the stairs is the jungle. Thick jungle, bunches of bambus, termite nests, scattered stones being covered by huge trunks and thick roots of rubber trees. In the canopy of trees nest a lot of singing birds and in the soil, under rotten leaves mixed up with the humid earth there are still undetonated hand grenades and land mines left by Khmer Rouge in the 1980s. when the Cambodian Maoists occupied the site. As they did in other Khmer ruins, the soldiers had destroyed a lot from the temple after selling to particulars and merchants sculptures and lintels. What is left is not much but still worth to see. What makes it an special place is the isoleted location. A part of the soldiers (they’ll not bother you) almost no body else is around. I’ve been there at least four times. Up to now I had never met a single foreigner during my visits to Prasat Ta Meuan Thom and the small two other Khmer ruins few hundred meters north from the main temple. I’ve just sighted few peasants passing by or kids grazing cows.


Diari de viatge (3). Des de Si Saket

30 Agost 2009

Un dels "hospitals", o centres de pelegrins, que es van construir arreu de l'imperi Khmer durant el regnat de Jayavarman VII. La construcció és del mateix estil que el Bayon, d'Angkor. Es calcula que va alçar-se entre els anys 1177 i 1237. L'enrunat temple khmer, orientat a llevant, és ubicat en una zona selvàtica al nord-est de Tailàndia.

Bon dia, Montse, ni que aquí ja sigui el vespre.
El dia 26 pensava sovint que estàveu volant de retorn a casa. Feia els comptes i calculava en quin lloc del cel deuríeu trobar-vos penjades. També vaig pensar en vosaltres el dia 27, al moment que segurament aterràveu al Prat. Si no m’erro, l’avió de Singapore Airlines aterra sobre les 9 del matí. Doncs això, a les dues de la tarda -hora tailandesa- pensava que en aquells moments arribàveu a casa.
He rebut dos emails carregats d’imatges de la vostra estada a Bali. Una bona combinació de natura i festa. Ja veig que us ho heu passat molt bé.
De fet, no és que em fes mandra venir a Bali. Si no hi he volat ha estat per una qüestió de canvi d’escenaris. Físics i mentals.
Ara mateix estic completament immergit amb els temples khmers. Fa anys que en busco. De primer vaig començar pels més fàcils d’accedir. Ara, és tota una altra cosa. Els temples que visito aquests dies són santuaris amagats, pedres velles desafiant els segles que no reben cap mena d’atenció. Són meravelles salvatges, joies perdudes cobertes de molsa i malesa. De vegades són piles de runa corcant-se en àmbits remots. A algunes de les estructures encara els queda ànima per aguantar-se. Realment són tresors. Tresors que em fascina trobar.
Aquesta és l’època de l’any que més m’agrada per resseguir aquest país. La natura esplendeix. Els camps d’arròs són un deliri de bellesa. Musculats castells de núvols cavalquen pel cel. Els rajos de sol que es filtren per les boires són varetes de fades que transformen la llum. De l’esclat fulgent es passa a l’ombra en un instant. De colors impactants, a una escala suau de tonalitats cromàtiques.
M’agrada quan en pocs segons es desencadena una tempesta. Llamps i trons, aigua que cau de sobte. La natura manifestant-se amb passió. La vida rural que es mou entorn dels arrossars és d’una serenor infinita. La innocència de la gent pagesa. En alguns llocs dels que ara paro hi ha persones que en sa vida no havien vist un estranger.
Fa uns dies vaig fer una expedició per la selva a la recerca d’un temple perdut. M’acompanyava un monjo. Un monjo d’un monestir ficat enmmig del bosc. Sobre l’aventura he escrit una crònica que aviat penjaré al bloc. Malgrat que vaig fer moltes fotografies penso que al bloc -acompanyant la crònica- potser no penjaré cap imatge del temple. Per allò que com que és un temple perdut que cada lector s’imagini el seu a partir de la lectura.
Cada dia noves runes. I més fotografies. És un no parar. Com que em faig uns tips de fer trajectes amb tren faig infinitat de retrats als passatgers. Deliciosament extraordinari. Tot plegat és una bogeria de plaer. De felicitat profunda. Estic molt bé, absolutament satisfet amb el viatge.
Em vaig aturant en poblacions que faig servir de camp base per explorar els entorns. Ara mateix sóc en una ciutat, capital de província, que es diu Si Saket. Un dels punts d’on parteixo per fer les meves recerques. Descomptant helicòpters i avions utilitzo gairebé tota la resta de mitjans per desplaçar-me. Sobre les set del matí ja sóc al carrer. El trípode en bandolera i la bossa a l’esquena amb alguns mapes, ganyips i aigua. La Nikon penjant a l’espatlla. Cada dia obro el capítol d’un viatge nou.
Ara que ja ets a casa, que s’han acabat les vacances, espero que el retorn a la quotidianitat sigui serè.
Molts records als qui encara es recordin de mi i especials a la M. J.
Petons i una abraçada molt forta.
Jaume


%d bloggers like this: