Òpera xinesa (งิ้ว 戲曲)

18 Abril 2014

Entre altres peculiaritats culturals els immigrants xinesos van introduir a Tailàndia el nyiu, la modalitat escènica que a Occident coneixem com òpera xinesa. El què definim com a “òpera” no és altra cosa que una representació teatral acompanyada de música, dansa i, sovint, petites acrobàcies. De vegades els actors reciten i, d’altres, canten. Els textos que declamen són incomprensibles per la majoria d’intèrprets dels teatres ambulants tailandesos. Encara que siguin d’ascendència xinesa ignoren la llengua dels progenitors.
A primers del segle XX el rei Rama VI va prendre un conjunt de mesures que van conduir la pràctica totalitat d’immigrants a assumir la idiosincràsia tai. Una sèrie de lleis van compel·lir els xinesos a adoptar cognoms del país i a fer servir el tailandès -parlat i escrit- com a llengua vehicular. Qui no ho feia se’l castigava considerant-lo estranger. Amb els anys, però, s’ha anat estovant l’aplicació d’aquesta normativa. Només cal anar al barri de Yaworat per constatar que un bon nombre de tais d’ètnia xinesa -tot i dominar el tailandès- s’expressen i escriuen en la llengua dels avis. En canvi, en els teatres de nyiu la majoria d’actors no parlen ni llegeixen el xinès; ignoren, doncs, el significat de bona part de les frases que declamen. En el cas del teatre que veiem al vídeo quatre de les persones que hi treballen són originàries de la Xina: els músics de corda i un parell d’actors. Un músic de percussió i un altre membre que fa de tot -pujar i baixar el teló, canviar decorats i també d’actor- són laosians. La resta procedeixen de diferents llocs de Tailàndia; uns quants van néixer a Bangkok i, d’altres, al nord-est del país o Isan.
Respecte els quatre xinesos del teatre diré que parlen poc o gens el tailandès. Formen un clan a part dins el conjunt de l’equip. Es relacionen gairebé exclusivament entre ells i participen poc de les trifulgues comunes. La primera actriu quan no s’abilla o maquilla es passa l’estona amorrada a l’iPhone. El seu company, actor que a estones fa de músic (toca el violí de dues cordes i l’oboè), tres quarts del mateix. La directora -també xinesa- a part de tocar el violí fa d’apuntadora i de gerent, malgrat que a penes balbuceja el tailandès.
Després d’haver-hi passat moltíssimes hores, repartides en una colla de dies -tants com 10, en dues ubicacions diferents-, constato que el teatre ambulant que veiem a les imatges és una petita comunitat babeliana. Els que no parlen tailandès viuen en un món al marge, ni que compartexin menges i escenari. Però entre bambolines -quan no actuen- són uns nàufrags.
Els instruments musicals estan repartits a una banda i l’altra de la boca escènica. Al costat esquerre (respecte de l’espectador) s’ubiquen els instruments de percussió, composats de diferents menes de timbals, una sèrie de gongs de coure penjats d’una barra, platerets, címbals i un joc de petits instruments rectangulars de fusta oberts pels laterals, de manera que quan es percuteix rítmicament la superfície amb una barreta emeten uns sons característics. Manipulen els instruments de percussió un parell de músics, ajudats pels mateixos actors quan el moment escènic requereix un bon estrètip, la qual cosa sovinteja. El costat dret és el lloc destinat als instruments de corda, com el dulcimer o khim (ขิม) i el violí de dos fils de seda en lloc de cordes, anomenat zò dúang (ซอด้วง). També és en aquest costat on es toca l’oboè tradicional o pi mòn (ปี่มอญ), l’únic instrument de vent utilitzat en l’òpera xinesa o nyiu (งิ้ว), com en diuen a Tailàndia.

Anuncis

Surakarta. Teatre d’humans imitant titelles

13 Octubre 2013

Gedung Wayang Orang és una forma de teatre en què la manera d’actuar de les persones s’acosta al moviment dels titelles. El Wayang Orang és originari de l’illa de Java. Va néixer als palaus per entretenir el soldà i la cort. Les representacions es basen en episodis del Mahabharata i el Ramayana, les dues grans narracions èpiques de l’hinduisme. Actualment a l’illa de Java solament queden dos soldanats, l’un és a Jogyakarta i, l’altre, a Surakarta o Solo. El poder dels regents és més simbòlic que real. Qui dicta i fa complir les lleis aplicables al vast territori de l’arxipèlag indonesi és el govern centralista de Jakarta. Els soldanats de Jogyakarta i Solo són les relíquies d’un passat que ja s’ha fos. Però, com els vidres d’un mirall esmicolat, encara en resten alguns trossos. Algunes seccions dels palaus i residències dels respectius soldans es poden visitar. A més de mobles de qualitat, fastuosos i amplis salons, refinades motllures de guix, florits i vastos jardins, esplendoroses estàtues de bronze i marbre -luxes exclusius que als soldans els agradava fer-se portar d’Europa-, també podem ensopegar-nos amb plaers pel gaudi de l’esperit, tals com delicats concerts de gamelan, parsimonioses danses i acurades peces teatrals representades en airejats pavellons oberts als quatre vents.
El vídeo mostra fragments de la funció d’un divendres al vespre al teatre Sriwedari, una de les instal·lacions del parc homònim ubicat al carrer Jl. Slamet Riyadi, de la ciutat de Surakarta, o Solo, al centre de l’illa de Java. La sala del teatre té un aforament de 500 localitats, de les quals el dia de la meva assistència solament hi havia unes 20 butaques ocupades. Malgrat que l’entrada costa menys de 20 cèntims d’euro (3000 Rp indonèsies) la gent es resisteix a anar-hi. La sala és rònega, deixada, amb algunes parts del sostre a punt de desplomar-se. El teatre Sriwedari és una de les darreres baules d’un món que s’acaba. Els 85 membres de la companyia de teatre han d’aferrar-se a la pols per mantenir-se vius. Ha de ser complicat sostenir-se d’intangibles. Als actors i les actrius els ha de pesar desplaçar-se cada dia al teatre després de la jornada laboral, vestir-se, guarnir-se, maquillar-se i actuar durant tres hores per a un públic tan escàs. Ha de ser fàcil defallir. A més dels actors també formen part de la companyia els músics i cantants entaforats al fossat de davant de l’escenari. I els luminotècnics, els responsables del so, els tramoistes. Massa renou per tan pocs diners, minsa demanda i escassa afició. Vés a saber fins quan aguantaran els resistents; de moment, però, la constància guanya la partida. Hem de considerar aquestes persones herois pel fet de mantenir viu l’esperit de les velles i esplendoroses corts traspassades als llimbs de la nostàlgia. Va ser el soldà Pakubuwono X (1893-1939) qui va instaurar a la cort de Surakarta les representacions que avui veiem agonitzar a l’escenari del teatre. Les maneres de representar els fragments de les llegendes èpiques dels grans llibres de l’hinduisme són suaus, polides i delicades per no ofendre els cortesans de l’època. Les representacions al teatre Sriwedari es mantenen de manera continuada des de 1921.


%d bloggers like this: