Bon dia, Josep.
Continuo anant a l’hospital. Gairebé cada dia. L’ull està perfectament curat. La cicatriu és petita. Em sembla que les ulleres la tapen. Ja m’ho direu quan torni. Aquí, si els pregunto tomàquets responen mangos, amb una mica de pinya i papaia que no falti. Ja m’està bé, la macedònia de fruita sempre m’ha agradat. Com més variada, millor.
El que fa la murga és el genoll dret. Segueix inflamat. Sembla que la forta contusió va provocar-hi un vessament de sang. Però no la treuen. Ells sabran el per què, jo no. Doncs això, el genoll que fa la guitza. I la ferida del turmell. No entenc res. Gairebé tenia la ferida del turmell curada i un dia em treuen la crosta. En viu. M’enfilava per les parets de tan dolor. Potser és que el metge és d’un club de sado i es troba que aquests dies tenen tancat per vacances. Mira, sóc la seva distracció. Les crostes del genoll també les va arrencar de la mateixa manera matussera. Vaig demanar per quina raó m’arrencaven les crostes. El metge va plantar-me davant els morros una pelleringa negríssima penjada a la punta d’unes pinces. “Estan brutes, no ho veus?”. Servei de neteja. L’hospital també és una bugaderia.
En aquest hospital qui no es distreu és perquè no vol. Entre els pacients dominen de llarg tribus d’àrabs del Golf Pèrsic. Menys els dijous. Els dijous no veus cap gel·laba ni taques fugisseres de carbó en tot l’hospital. Els dijous és el seu dia de lleure. Dia de festa i descans per a les malalties musulmanes. Al·là és gran, la pela és llarga i, la moreria, rude de mena. Les noietes tais que els tracten em commouen. Elles, tan fines i delicades. Nascudes en fragants jardins de lotus han d’atendre malcarats ogres del desert.
L’hospital és tan gran que ocupa tres edificis. Un munt de pisos. Tan immens com luxós. I tan alt que quan puges amb l’ascensor sembla que volis cap el cel. Però res de cel: trobaràs iode, pinces, bates blanques, passadissos i consultes asèptiques. I també angelets. És veritat. Les noies que em curen són àngels. Un estol d’angelets que em mimen.
L’hospital és com una ciutat. Hi ha restaurants de preu i horteres com el McDonald’s; cafeteries com Starbucks; botigues refinades; salons de massatge i sales de relax. Ignoro si també hi ha puticlubs. Aquests dies estic massa destrempat per fer comprovacions de caire eròtic. Però no m’estranyaria. Els tais tenen avidesa pels diners. I els dels emirats en tenen molts, de quartos. Tenen calés en la mateixa proporció que repressió. O sigui que moltíssims. Potser sí que mentre un metge examina les canonades de les respectives, ells s’entretenen a l’habitació contigua examinant cossets de senyoretes infinitament més sensuals que les màrfegues que arrosseguen.
Fa tres o quatre dies vaig anar a veure el darrer triomf de Hollywood: Avatar. A l’Imax de Bangkok. Vaig veure-la en pantalla gegant i en tres dimensions. I amb bilions de megawatts de so. Un espectacle colossal que em va deixar amb la boca oberta. Els romans tenien el circ; nosaltres, l’Imax i el 3D. Almenys hem progressat, com a mínim no ens divertim veient el turment i la mort bestial dels altres. De la pel3li em va agradar molt més el continent que el contingut. El continent és im-pres-sio-nant. Les imatges són d’una bellesa que et deixa estupefacte. Quina meravella, quina sensualitat i quina imaginació que desborden. La tecnologia visual ha fet cim. Ara, el contingut coixeja. La història de sempre: uns dolents molt dolents (els dolents som nosaltres, miserables terrícoles invasors del paradís: autocrítica de pacotilla) contra uns bons molt bons (els idíl·lics habitants d’un planeta incontaminat i harmònic). Simplíssima barateria. Exigida, sens dubte, pel productors. Amb el talent que tenen els guionistes americans i han d’exercir de Tot a 100.
Creu-me, val la pena veure Avatar ni que solament sigui per l’espatarrant simfonia visual que desprenen les imatges. Del començament fins el final. Espectacle cinematogràfic de gran calibre. Bellesa que de tan sublim de vegades emociona. La tornaré a veure. La propera vegada que vegi Avatar -d’aquí a no res- serà en versió digital (en un gran cinema especialitzat en aquest format) i també en 3D. Us apunteu a la sessió?
Una abraçada i molts records a les senyores: Anna i Cinta. Cinta i Anna, a disposar.
Jaume
Etiqueta: Tailàndia
El Pont de l’Amistat (Fotografies)
Tercer aniversari del Pont de l’Amistat sobre el riu Mekong. El pont uneix la ciutat laosiana de Savannakhet amb Mukdahan, al costat tailandès. Fa 1600 metres de llargada per 12 metres d’amplada. Va ser obert al trànsit el 7 de gener de 2007. Fotografia presa la nit del 3 de gener de 2010 des de la riba occidental del Mekong.
Diari de viatge (10). Wild, Wild East. Cap d’Any entre granotes, libèl·lules i altres espècies animals
Rebo una trucada de Ban Napo Yai, el vilatge on abans d’ahir vaig patir l’envestida de la moto. S’interessen per saber com em trobo. Cal dir que la gent que va presenciar l’accident va abocar-se totalment a auxiliar-me. Per fortuna, les conseqüències de la trompada van ser menors. A hores d’ara ja estic pràcticament recuperat. La macada del blau -que és gairebè negre- perdura. Però, això rai. Puc caminar sense a penes dificultat.
Els de Ban Napo Yai, contents de sentir que estic bé, em conviden a la festa per celebrar l’entrada al nou any. “Moltíssimes gràcies! Oitant que vindré”. Un dels avantatges de ser en aquest país és l’abundància de festes, la proliferació de tot tipus de celebracions relacionades amb la xaranga. Els tais s’apunten -sempre!- a tot el que sigui alegria i diversió.
De fet, els tailandesos celebren l’entrada al seu any propi el 13 d’abril, però això no treu que no estiguin disposats a celebrar els caps d’any que calgui. El passat 16 de novembre, per exemple, vam celebrar a Chiang Mai i amb sonada xirinola, el pas al nou any xan, el 2104. Avui, dia d’entrada a l’any gregorià, també se celebra, com també celebraran l’entrada al nou any xinès el proper mes de febrer.
A les 9 de la nit pujo a la meva esplèndida Yamaha Fino i enfilo cap el vilatge Ban Napo Yai, a uns 4 quilòmetres al nord de la població de Mukdahan. M’aturo a la botiga de la Lèm a proveïr-me de cervesa. Compro una caixa d’ampolles grans de Leo. En qüestió de pocs anys, a Tailàndia han emergit noves marques de cervesa, en detriment de la Singha, segell cerveser que durant dècades va ser tot un emblema nacional. Observo que cada territori consumeix amb preferència una determinada marca. En aquests paratges fregant el Mekong, la Leo s’endú la palma. I de llarg.
Quina alegria quan em veuen aparèixer al pati de la casa on se celebra la festa. Estan eufòrics, en plena gatzara. La caixa que porto de Leo s’apila a les altres tres caixes que tenen sobre l’herba. Cap ampolla a la nevera. Com que les begudes les ingereixen amb abundància de gel, que la cervesa no sigui freda no importa. Un noi amb el tors nu, mocador de pirata al cap i un olorós frangipani blanc sobre l’orella obre les ampolles amb les dents. Aboca la cervesa als vasos que hi ha sobre la catifa de ràfia posada a terra, estesa sota tres papaiers i un parell de frangipaners escarransits. En Bi (Libèl·lula) destapa una galleda amb gel. Hi fica el braç i en treu grapats. Omple els gots amb els glaçons. Per cert, en Libèl·lula acabava d’orinar sota el papaier -a dos pams d’on jo m’assec- just abans d’enfonsar la mà a la glaçonera.
Es presenta una noia amb unes bosses de plàstic. Es diu Wan Di (Dia Bo). A les bosses hi ha les menges que acaba de comprar a la dona que cada vespre recorre els vilatges de la zona amb un carretó adossat a una moto per proveïr de ganyips, com ara especiades botifarres, calamarsos assecats i insectes fregits, la gent que està de festa. La Dia Bo desapareix així que lliura el carregament amb les delicatessen al seu germà Kób (Granota). En Granota té la deferència d’oferir-me les primeres llagostes fregides que surten del plat. No tinc opció: passen dels seus dits directament a la meva boca. Cruix, cruix. Cruixen. Crac, crac, espetec de potes i ales triturades per les dents. Delicioses! “En vull més!”. “No, ara toquen grills”. I, zas!, en un moment un pobre grillet acabat de fregir és als meus llavis. Ara han estat els dits d’en Nok (Ocell) que m’han fet el servei. El xicot, veient amb quina cara de plaer devoro el cadàver de l’insecte, agafa uns quants cuquets rostits, tersos, d’una blancor esblaimada. Devoro en un instant els cucs que es mengen el bambú. Perplexitat absoluta: ignorava aquesta meva fal·lera pels insectes.
Bé, arribat en aquest punt, m’aturo. La festa prosseguirà aviat.
Bona entrada d’any, estimats lectors. Us desitjo a tots un any ple de salut, viatges, llibres i calés.
Diari de viatge (9). Hipocondríac a la riba del Mekong
“Bon dia, Pepe.
Estic ferit. Aquest matí una moto se m’ha tirat a sobre. Traspassava una carretera badant quan de sobte la moto m’ha envestit. La culpa és meva. Del tot. Per badar i no mirar abans de traspassar. La cuixa dreta, aproximadament a 15 cms per sobre el genoll, tirant cap el darrere. No em fa mal, però l’hematoma és considerable. Al cap d’unes tres hores de produïr-se l’accident he decidit anar a l’hospital. Una inflamació immensa. I no exagero. M’han embenat la cama a l’altura del cop. M’han proposat quedar-me a l’hospital fins demà al matí. Quan el metge ha vist la cara que he posat (pots imaginar-te un hospital tercermundista ple de mosques i mosquits i brut com la tinya?). Doncs això. Així és l’hospital de Mukdahan, la poblacó tailandesa arran del Mekong on sóc ara mateix. Una cosa addicional és el menjar. Aquí és difícil menjar alguna cosa que estigui en bones condicions. Gairebé a cada menjada problemes a la panxa. En fi, vaig tirant com puc.
Perdona aquestes exclamacions de nen petit. Però ja se sap, quan et veus tan vulnerable baixes a terra i t’adones de l’enorme fragilitat en tots els sentits. Vigília de cap d’any i aquí em trobo, amb un hematoma de collons a la cuixa dreta i menjant malament. I atemorit. El metge diu que s’ha de veure com evoluciona. Que si el morat augmenta de tamany que torni a l’hospital. Demà al matí, ni que l’aspecte hagi millorat, tinc hora pel metge. M’ha receptat unes pastilles. Es diuen Transamin, de 250 mg. Que en prengui una després de cada menjada. De moment ja n’he pres una.
Creus que pot derivar a una cosa perillosa? Puc estar tranquil? T’asseguro que estic ben espantat.
Si llegeixes l’email aviat digue’m alguna cosa, sisplau. Ara mateix estic connectat a l’hotel, amb la pota estirada sobre una cadira.
Tot sol i macat, en un lloc ben inhòspit”.
Arriba de pressa l’email del meu amic metge. Li envio un correu a l’acte:
“Moltíssimes gràcies, Pepe, per la teva rapidíssima resposta. Una resposta que em tranquil·litza.
Llavors, aquell metge per què m’ha proposat passar la nit a l’hospital?
Segueixo assegut davant el portàtil, a la planta baixa de l’hotelet on poso. Hi ha internet sense fils. A la taula del meu costat seuen tres homes que no paren de beure cervesa. Una llauna rere l’altra. Un està torrat del tot. Aquest és el panorama. Per desgràcia, aquest país és ple de gent així. Tothom beu molt. Tailandesos i estrangers. A mi, que pràcticament solament bec cervesa en casos excepcionals, veure tanta gent abocada a la beguda em produeix certa angúnia.
Aquest matí, quan m’ha envestit la moto, assistia a una processó. Res a veure amb les nostres processons d’abans, eh! Al contrari. La processó acompanyava tres budes nous destinats a l’altar d’un temple. Davant el carro on anaven els budes caminava la gent. Al capdavant hi anava un home portant un arbre de diners plantat dins un coco. Una orquestra de timbals, platerets i guitarres tocava a tota potència (portaven un amplificador i altaveus amb rodes). Tothom ballava i cridava d’alegria mentre anaven bevent whisky d’arròs i cervesa. A sac. Caminant contents cap el temple, completament borratxos, feliços davant els budes. Els monjos els esperaven al portal del santuari. Mentre anaven entrant els aspergien amb aigua beneïta (a mi també: m’han mullat completament l’objectiu de la càmera!). Els monjos beneïen i acollien al temple una colla d’ebris ballant com bojos.
Al temple s’han afartat amb un tiberi. I jo per allà al mig, fent fotos i gravant vídeos. M’oferien menjar, però declinava em sembla que sàviament. Ja he comentat abans la qualitat del menjar de per aquí. Després han celebrat una festa davant el monestir. Un escenari muntat arran del riu. Més música, més whisky i més cervesa. Torrats completament. Noietes joveníssimes ballant amb poca roba dalt l’escenari. Els donaven diners perquè fessin postures obscenes. Com més calés, més culets enlaire i més procacitats. I jo anant fotografiant i gravant. La trompada amb la moto ja s’havia produït, però entendràs que no era qüestió de perdre’m aquest espectacle.
Aquest sarau l’he trobat inesperadament. Circulava per una carretereta que voreja el Mekong amb una moto llogada (una flamant Yamaha Fino, automàtica, d’un groc canari escandalós. La casa on vaig llogar la moto no tenien cap Honda Wave de 125 cc, la meva moto preferida). Doncs això, aquest matí circulava per la carretereta carregat amb càmeres i trípode disposat a fer fotos dels paisatges, de la gent i dels temples, quan m’he trobat aquesta processó. I m’he aturat, és clar.
Al cap de poca estona, badant amb uns borratxos que ballaven, ha sigut quan la motocicleta d’una pobra dona -sort que anava a poc a poc!- se m’ha tirat a sobre. La dona ha empal·lidit de sobte. M’haguessis vist consolant-la, pobreta. He insistit que no em passava res, que era culpa meva, que no patís, que estava bé, que marxés tranquil·la. Una dona gran amb aspecte de molt bona persona. A poc a poc s’ha anat assossegant. Després, he continuat fent fotos i gravant. Davant tanta disbauxa no podia parar. Ara estic traspassant les fotos al portàtil. Sembla que han quedat prou bé. Els vídeos ja els he vist. Molt bé!
En fi, Pepe, ja veus com disfruto. Però de vegades em sembla que em relaxo massa. I passa el què passa.
Que tinguis una entrada immillorable al nou any. Si l’entrada és bona, segur que l’any anirà bé.
Em recomanes que segueixi amb la cama enlaire o que faci alguna cosa especial? O repòs? Pensa que aquí fa una calor d’espant.
Una abraçada molt forta i agraïdíssim.
Jaume, un hipocondríac a la riba del Mekong”.
Teatre tradicional de varietats ประถมบันเทิงศิลป์ (Fotografies)
El teatre d’ombres
A pesar d’evidents influències forasteres, a Tailàndia perviu la tradició. Malgrat que és més difícil que en temps passats poder fruir d’una representació de teatre d’ombres amb titelles, en segons quins llocs encara és possible. Fa anys, representacions d’aquest tipus de teatre eren comuns tant a Tailàndia com a tota la península de Malacca i a l’arxipèlag indonesi (sobretot a les illes de Java i Bali). En alguns llocs de Malàisia i Indonèsia la tradició perdura -en diuen wayang kulit. Malauradament, a Tailàndia és un art que recula. Però gràcies a l’esforç d’alguns monestirs budistes i a la voluntat d’artistes conscients que el teatre d’ombres és un llegat que s’ha de preservar, avui és possible veure’n representacions durant la celebració d’algunes festes populars, especialment les que es fan dins el clos dels santuaris.
A Tailàndia trobem dos tipus de titelles d’ombres. Els genuïns són uns titelles de mida aproximada a la d’una persona adulta. Són plans i fets amb pell de búfal, exactament com els de mida més petita. Dels titelles gegants els tais en diuen nang yai. Dels petits, nang talung. Veure una funció de titelles gegants és insòlit. Es poden veure en comptadíssims indrets, solament en llocs on esporàdicament se celebren representacions aprofitant festes religioses. Els monestirs que tenen titelles gegants acostumen a exposar-los molt dignament. Un temple de Ratchaburi, per exemple, disposa d’una magnífica col·lecció de nang yai. S’exhibeixen en un pavelló de fusta de teca. Al mateix temple també se celebren, molt de tant en tant, algunes representacions. Són espectacles complexes, un sol titella sovint requereix la participació de més d’una persona. Els qui manipulen els titelles han d’haver fet un elevat nombre de pràctiques i assajos. Se n’ha de saber molt per moure’ls amb propietat. Posar ànima a un titella s’aconsegueix solament després d’anys de manipulació i aprenentatge.
En un temple de la província de Phetchaburi podem veure-hi una esplèndida col·lecció de 40 titelles gegants. Segons va assegurar-me la persona que va obrir-me la porta, els titelles exposats superen els cent anys d’antiguitat. La mostra exhibeix el material que s’ha salvat dels més de 300 titelles gegants elaborats per un monjo que es deia Luang Pho Rit.
Probablement, és al sud de Tailàndia on la tradició del teatre d’ombres es manté més viva. A la ciutat de Nakhon Si Thammarat podem visitar un mestre en la manipulació i fabricació de titelles de pell, en Suchart Subsin. Casa seva és una mena de museu, taller i botiga alhora on el senyor Subsin i la seva família es dediquen tant a l’art de fabricació dels titelles com a la presentació d’espectacles al teatre d’ombres familiar. El teatret està instal·lat en un pavelló de fusta adjacent al pati de la casa. Per no gaires diners, en Suchart Subsin oferirà un espectacle de titelles similar al que va oferir-me a mi, concretament la representació gravada al vídeo que podeu veure. A la darrera part del vídeo veiem el senyor Subsin a l’altra banda de la pantalla il·luminada, en plena tasca de manipulació dels titelles. Suchart Subsin posa veu i moviment als titelles; la seva dona, la música -instruments de percussió- i els sons complementaris.
Despite globalism, tradition is still very alive in Thailand. In some aspects it remains stronger than others. Nowadays is more difficult than older days to have the chance to see a performance of Shadow Puppet Theatre. They were common throughout Thailand, Malacca Peninsula and Indonesia. In some places of the Indonesian Archipelago and peninsular Malaysia these performances (wayang kulit) are still very vivid but unfortunately not much in Thailand. Luckily some Buddhist monasteries are keeping the old tradition and during special temple fairs they perform Shadow Puppet Theatre. There are two kinds of Shadow Theatre in Thailand. The less common and more spectacular is the one called nang yai (big puppet). Nang yai puppets are almost as big as men but they are not articulated, unlike the conventional and smaller shadow puppets, called nang talung. Only in few places we have the chance to see a shadow theatre performance using this giant buffalo skin puppets. In Ratchaburi, in a well preserved teak building, there is an impressive exhibition of nang yai. In the premises there is also a place where the players, both puppeteer and musicians, practice and perform the ancient art of shadow puppet only in a special days. In Phetchaburi there is also a temple where we can see a very old exhibition of nang yai. From 300 original pieces made more than a 100 years ago by the monk Luang Pho Rit, there are only 40 big shadow puppets left. But it’s worth to visit them. Probably is in the southern part of Thailand where the tradition of shadow puppets remains more alive. In Nakhon Si Thammarat we can visit a master on that matter, Kun Suchart Subsin. In his house-museum-studio Mr. Subsin and his family manufactures and sells traditional puppets, coloured or simply black. Besides this, and likely still more interesting, the master has his own theatre where he shows the art of performing puppets. For small donation visitors can enjoy the same or similar show you can watch on that video. During performances Kun Subsin’s wife helps him by playing the percussion instruments.
El barber i el Barça
Són les 8 del vespre quan entro a la barberia que hi ha al carrer on visc. El barber em saluda, ens coneixem de fa temps. Sawatdí krap!, diu l’home sense treure’s la mascareta vermella que li tapa la boca. Ara mateix talla els cabells a un individu gras, d’enorme cabellera i gran bigoti. Al pit porta penjats talismans, capelletes amb antigues imatges de budes tingudes per sagrades i poderoses. Segur que l’home creu que sense aquestes icones ja hauria perdut la vida o n’hi haurien passat encara de més grosses. Havent-me saludat, el barber fa saber a la clientela que sóc de Barcelona. Em miren. Un vellet alça la mà dreta i amb dos dits dibuixa la V de victòria. “El veig molt animat, a vostè”, li engego.
Saben que aquesta matinada (3/4 de 3, hora tailandesa) el Barça se les haurà contra el temut Inter de Milà, dirigit pel ferotge Mourinho. Els tais són uns grans afeccionats al futbol. La majoria, però, són seguidors d’equips anglesos. Coneixen la Premier League a la perfecció. Detecto que els clubs que concentren més fanàtics són el Manchester United (mèn iú, que diuen els tais), el Manchester City, l’Arsenal, el Chelsea i el Liverpool -pronuncien Àsenan, Txéssi, Lívepun. Per la resta d’equips europeus, els tais mostren un interès menor. Però això no treu que reconeixent el Barça com el millor equip europeu de la temporada passada li professin un gran respecte. Els agrada el Barça, m’adono de la simpatia que desperta el club quan de vegades surt a les converses que mantinc amb gent d’aquest país.
Esperant el meu torn i mentre el barber em talla els cabells, el Barça és l’estrella. Aficionats com són els tais al joc, em demanen pronòstics. Em mostren fulls d’apostes amb el nom d’equips europeus que juguen aquesta setmana. Tot escrit en tailandès, és clar. Si ho sé és perquè m’ho expliquen, que jo de llegir tai no en sé un borrall. La totalitat de la conversa es desenvolupa en tailandès. Pobre de mi, quantes vegades haig de demanar-los que posin el fre i que parlin ben a poc a poc. La passió que encén el futbol és universal.
El vellet em demana pel preu de les entrades. Quan els ho dic l’home posa el crit al cel. “Senyor -manifesta-, però si el que costa una entrada aquesta nit per veure el Barça és la mesada del meu nét!”. Un altre em demana pels preus dels seients VIP. “Mireu, jo no he estat mai a la llotja ni assegut als seients de luxe, però em consta perquè ho he llegit a la premsa que un crack del beisbol americà ha pagat 1800 euros per quatre seients VIP”. El que no els explico és que l’estrella veneçolana Carlos Guillén, dels Detroit Tigers, finalment no assistirà al partit del Barça dels seus somnis perquè ell i família van fugir escaldats de Barcelona després d’haver estat esquilats a la Sagrada Família per un hàbil carterista. Per què els hauria d’explicar penes que ens fan avergonyir i que, a més, no vénen gens a tomb.
Salta el que porta la llista de les apostes: “Amb les begudes i el menjar que donen als VIP, també hi va inclòs el whisky?”. I és que els tais no conceben la vida sense whisky. El whisky i la cervesa, les seves grans passions. Begudes que consumeixen en grans quantitats mentre s’esplaien veient els partits de la Premiere League i aquesta nit, no en tinc cap dubte, el Barça.
El meu veí polonès
Relacionar-nos amb gent del país o forasters és una de les riqueses del viatge. Probablement la més gran. Però així com no tota la fruita és saborosa en la mateixa mesura, humanament també hi ha una gran diversitat de qualitats.
En els darrers quatre o cinc anys sempre que sóc a Chiang Mai m’hostatjo al mateix lloc. És un hotel especialitzat en llogar habitacions per temporades. Estades de com a mínim un mes. Els preus que ofereixen són realment assequibles. Per això bona part de les habitacions les ocupen estudiants tailandesos. Però, tot s’ha de dir, són nois i noies fills de famílies que s’ho poden permetre. La majoria d’estudiants tais no poden pagar el doble del que costen les residències dissenyades especialment per a ells. Som poquíssims estrangers els que posem en aquest lloc. Per netedat, comoditat i conveniència -i preu, per descomptat- és un privilegi poder-s’hi estar.
El segon dia de ser a l’hotel entro a l’habitació a mitja tarda. Així que tanco la porta em sobta un so potent que surt de no sé on. És una veu humana que parla molt fort. S’expressa en una llengua que no identifico. Em quedo astorat. D’on surt, aquest soroll? Se m’acut que potser del televisor. Està desconnectat. La veu emana de la meva cambra. Psicofonies? No, no crec en fantasmes, tot i que segons els tais el seu país n’és ple. Esbrino que el so provè d’un altaveu. Ara ho tinc clar. Un altaveu funcionant a tot volum ubicat a l’habitació veïna. La meva intenció era obrir el portàtil per llegir la premsa. Amb aquest terrabastall és impossible. Baixo a recepció i els ho explico. Responen que com que no és de nit no poden fer-hi res. Doncs va, muntem un sarau en cada habitació en hores diürnes.
–El meu veí, qui és?
–Un polonès.
Ja és estrany trobar-te un polonès a Tailàndia, però en aquest lloc encara ho és més. Em vénen al cap les magnífiques pel·lícules Faraon i L’home de marbre. Francament, no concebo un polonès cridaner. Torno a l’habitació. Al cap de potser un quart d’hora s’acaba el xafarranxo. La pau. Ara sí, ja puc llegir amb tranquil·litat.
L’endemà, de camí a l’habitació, el polonès m’atura. Porto uns quants paquets que pesen. Ni disculpes ni res, no em permet ni tan sols entrar a l’habitació a deixar-los. Es mostra ofès pel fet d’haver comunicat el xivarri als de l’hotel. A qui ho havia de dir, doncs? A la policia? El què has de fer és no fer-ne més, de soroll. Es justifica. M’explica que es comunica amb el seu país telefònicament a través del portàtil. –“Fes servir auriculars”. –“No puc, fan molta calor”, respon el galtes. Em fa passar a la seva habitació per ensenyar-me el parell d’altaveus: –“Mira, que petits que són”. Sí, petits però ben parits. L’habitació del polonès fa por. Desordenada, caòtica. Gairebé un femer. S’esplaia. El noi deu sentir-se sol. Diu que estar content d’haver trobat aquest hotel. Realment barat, assegura. Doncs, escolta, si és tant al teu abast encén l’aire condicionat, així no patiràs calor i podràs posar-te els auriculars. –“No, el comptador va molt de pressa”. En efecte, el ganxo d’aquests llocs és oferir un preu baix, però el consum elèctric -entre altres serveis- no hi va inclòs. Es paga a part. –“Mira, noi, quan vulguis trucar la nòvia vés al locutori. Així no emprenyaràs els veïns i no ens alentiràs la connexió a la xarxa, ja prou precària”.
Diàriament continua parlant per telèfon. Almenys dues vegades. Llargues converses. Sense auriculars, és clar. I la veu de la xicota enyorada a través dels altaveus. De vegades s’esplaien cridant. Parlar de gorra amb la nòvia el col·loca. Els veïns que es fotin. També em castiga tenint la porta de la seva cambra oberta tot el dia. La pudor de tigre tomba. Haver-hi de passar per davant és una infàmia. Un miserable empastifant Tailàndia.
El sexe de l’àngel
Hi ha algun país més permissiu que Tailàndia en qüestions sexuals? Probablement, no. Per la generalitat de la gent d’aquesta terra, el sexe és una funció fisiològica que s’ha de satisfer en llibertat, siguin quines siguin les preferències sexuals.
En un país d’autèntica tolerància per la vida sexual de les persones no és estrany que els transvestits siguin notòriament visibles. Els transvestits són acceptats, respectats i estimats pel comú de la societat tailandesa. A cada poble, per petit i remot que sigui hi trobem transvestits. En desfilades i festes sempre hi tenen el seu espai destacat. En diferents poblacions he vist concursos de bellesa de transvestits. Competicions oficials presidides per les autoritats locals. Fins i tot celebrades amb la concurrència de monjos i novicis budistes dels temples de l’entorn. Això és ara i ha estat així sempre.
No és difícil veure en vells murals pintats als ubosót dels santuaris, seqüències d’imatges amb transvestits en primer terme. Les parets d’un nombre considerable de temples budistes són plenes de referències eròtiques. En molts casos, dibuixos desvergonyits a tocar de les plàcides imatges de beatífics budes somrients. L’enorme tolerància dels tailandesos. Tolerància de veritat, no pas condescendència hipòcrita.
En festes multitudinàries universitàries a les quals he assistit, mai no hi han faltat xous protagonitzats per estudiants transvestits. I no com aquell que fa broma, sinó prenent-se el seu rol ben seriosament. Ara recordo una vegada a Chiang Mai, en un centre comercial, actuacions musicals de joves universitaris vestits de dona amb la finalitat de recollir diners per un viatge de fi de curs. La gent participava i feia donatius, complaguda, indiferent a si sota la roba femenina tan lluïda i ben portada s’hi encobrien senyoretes o senyors.
El sexe de l’àngel és un vídeo gravat a Chiang Mai en un local on regularment s’hi practica la lluita tradicional tailandesa, o muai tai. El transvestit protagonista actua al mateix ring on en dies de combat s’acarnissen els lluitadors. Mirat amb els nostres ulls pot ser xocant que en l’escenari on d’habitud s’hi desenvolupa un esport tan viril com la lluita cos a cos hi actuï un àngel de naturalesa dubtosa, decantat a la feminitat malgrat que per naixença sigui mascle. És una actuació còmica, bastant estripada. Normalment, els transvestits que intervenen en espectacles de varietats fan de senyores. Senyores emplomallades i molt fines, ben guarnides i ben posades. Veure interpretacions barroeres com la que mostra el vídeo no és gaire habitual, per això les imatges tenen el valor afegit de la raresa.
Diari de viatge (8). L’estany de les apsares
Ofegades entre espessors d’heures apareixen les runes que buscàvem. Les preserven tones de malesa viva i descomposta. Enmig de tanta densitat botànica s’albiren estructures minerals. Carreus foscos parasitats de molsa, maons apilonats, vells murs escapçats. La glòria khmer devastada.
El que va ser alta civilització ara és detritus. Matèria noble podrint-se. Ni que siguin pedres la jungla se les menja. Vindrà el dia que les engolirà del tot. Mentre aquesta hora no arribi els agosarats que tinguin la fortuna d’entrar en aquest bosc podran gaudir-les.
Observant la meva eufòria el tinent m’adverteix que per res no em separi del grup. Perill de mines. Per seguretat resseguim les ruïnes en fila, un rere l’altre. Avancem amb lentitud. Pel que mostra la selva intueixo que el santuari consagrat al déu Xiva havia de tenir una rellevància gran. Un parell de munts de runa separats uns metres fan pensar en dos prang col·lapsats. Qualsevol temple khmer té almenys un prang. Els prang són torres de pedra que s’alcen per damunt de qualsevol altra construcció arquitectònica dins el recinte del temple. Aquestes torres simbolitzen el mont Meru, ubicat als Himàlaies segons els textos del cànon hindú. Al cim del mont Meru, envoltat de neus perpètues, resideix Xiva, en un palau de glaç.
Em fixo en dues parets perfectament encarades. De l’una a l’altra hi ha poc més d’un metre. Sens dubte és part del corredor que menava a l’altar central, on deuria alçar-se la imatge de Xiva, el déu destructor i regenerador, amb un língam plantat al seu davant. Com que les parets s’enfonsen al sòl selvàtic no és possible veure el basament, completament cobert de podridures vegetals. Tapissa la vertical dels murs una fina capa de matèria orgànica, algues menudes de verdositat delicada. La paret deu ser porosa, regalimen fils d’aigua. Les llindes amb baixos relleus que havien de ser sobre els muntants dels portals d’accés als prang no són visibles. Els portals tampoc. Els khmer cisellaven amb extraordinària pulcritud la pedra arenosa. Déus, deesses, dimonis i animals sagrats del seu panteó coronaven les portalades. De segur que una de les llindes representa Xiva Nataraja dansant enmig d’un cercle de flames. Si aquesta llinda no se sap on para, almenys un objecte de gran valor arqueològic sí que s’ha pogut salvar; és el piló de forma fàl·lica, el língam, element preceptiu en tots els santuaris de culte xivaïta.
Les restes del temple componen formes romes, a penes si hi ha angles ni concrecions de línies. Són runes sotmeses a la voluntat de la natura. Ja no presenten resistència, romanen rendides, conformades a l’oblit. La turbulència selvàtica de segles les ha amansit. En alguns punts les cavalquen arbres gegantins. Soques clares, gairebé blanques. Arrels musculoses les soscaven. En èpoques recents les ruïnes del santuari han patit la violència dels cercadors d’objectes. S’aprecien alguns caus excavats pels rapinyaires. Voldria pensar que els lladregots no han arribat a l’amagatall del temple, que en alguna cofurna entaforada sota terra s’hi amunteguen precioses escultures. Tant de bo que al cor dels fonaments encara bateguin les apsares, les nimfes mitològiques que acompanyen Indra al paradís. Potser sí que hi ha apsares amagades, si més no els esperits. Em diuen que de nits es veu una llum sortint del bosc. Les apsares. Criatures aquàtiques com són, amb la foscor surten del cau per dansar airoses sobre l’aigua del bassal sagrat que encara roman al costat del santuari. L’abeurador dels tigres. L’estany de les apsares.
Jaume Mestres 