Etiqueta: Sumatra

Recreació d’un genocidi

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, JavaDeixa un comentari

Entre octubre de 1965 i els primers mesos de 1966, sota el pretext d’una purga anticomunista, el règim militar indonesi va instigar una cacera que es va saldar amb centenars de milers d’assassinats. Amb l’excusa de perseguir membres del Partit Comunista Indonesi (PKI) l’exèrcit va acarnissar-se amb ciutadans d’ètnia xinesa. El dia 30 d’agost s’estrena a Barcelona The Act of Killing, un documental on alguns dels líders protagonistes de la massacre, Anwar Congo i Adi Zulkadry (entre d’altres) -que tenen l’honor i gaudeixen la gràcia de campar vius pel país amb total impunitat- es presten a recrear els fets davant les càmeres. Ho fan amb fredor i alegria, sense engruna de penediment, com si rememoressin feliços jocs d’infància.
A Timor, Flores, les Moluques… a tot arreu de l’arxipèlag indonesi on les minories cristianes tenen alguna rellevància, els atacs als cristians per part de la majoria musulmana són recurrents. Aquest és un tema importantíssim però que no hem d’associar amb les matances ocorregudes a partir d’octubre de 1965 fins els primers mesos de 1966. Els assassinats de meitats de la dècada de 1960, centrats principalment a les illes de Java, Bali, Sumatra i Kalimantan (la part indonèsia de Borneo) no els motivava una idea religiosa sinó ideològica i ètnica. Va ser una cacera indiscriminada d’opositors al règim perpetrada per l’exèrcit. Una purga en tota regla contra desafectes, no solament comunistes (PKI) també contra tots aquells que no inspiraven fidelitat ni confiança. En aquell autèntic genocidi (entre morts i empresonats es calcula que va haver-hi un milió de víctimes) la prioritat no eren les minories cristianes sinó esclafar els que els militars consideraven enemics del règim. Abanderant aquesta excusa els genocides van haver-se-les amb especial virulència contra la minoria d’ètnia xinesa. El pretext per atacar-los era que Xina armava el PKI, però darrere aquest discurs s’hi solapava la revenja i un odi extrem contra la minoria xinesa. L’animadversió a la diferència, la por als vinguts de fora que prosperen amb més empenta que els natius, la venjança dels que se senten propietaris del lloc on han nascut contra els forasters usurpadors que han progressat. Els mateixos indonesis que no respecten la diversitat cultural del territori que governen, els que minoritzen les diferents llengües dels milers d’illes que componen l’estat indonesi, projecten en els “altres” (en aquest cas, els xinesos “diferents”) el que en realitat els defineix: colons que arrasen.

* The Act of Killing (2012). Direcció de Joshua Oppenheimer. Coproducció danesa, britànica i noruega. Documental produït per Signe Byrge Sørensen. Codirigit per Anonymous i Christine Cynn. Productors executius Werner Herzog i Errol Morris. Estrena a Barcelona: 30 d’agost de 2013.

* Relacionat també amb aquest tema hi ha l’excel·lent pel·lícula australiana The Year of Living Dangerously (1982), de Peter Weir. Amb Mel Gibson, Sigourney Weaver i Linda Hunt. Música extraordinària de Maurice Jarre. El músic sincretitza prodigiosament sons i melodies orientals amb música occidental.

Bali Hai (3). Neocolonialisme a Ubud

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, Viatges, YouTubeDeixa un comentari

Aquests dies se celebra a Ubud la novena edició de l’Ubud Writers & Readers Festival. L’organització ha editat un opuscle de gairebé 100 pàgines amb els esdeveniments programats ben detallats. Els residents i turistes occidentals omplen els espais on se celebren els actes. També s’hi veuen molts indonesis, però poquíssims balinesos. Els balinesos no entenen el sentit d’uns esdeveniments tan pomposos. S’entén la incomprensió balinesa: la gairebé totalitat dels actes els donen l’esquena. A part d’actuacions folklòriques al carrer, són excepcionals les activitats relacionades amb la cultura pròpia de l’illa.
Divendres a la nit vaig assistir a una representació del grup teatral Teater Satu Lampung, de Sumatra. Una obra sense substància, escenografia minimalista, danses tribals contemporanitzades i arts marcials. Banalitat encoberta de transcendència, vacuïtat llastada de pedanteria. Seguia el muntatge una nombrossíssima audiència majoritàriament blanca, aplegada en el marc bellíssim del Pura Taman Saraswati, un escenari de pedra alçat sobre un estany de lotus.
Abans de començar van haver-hi els petits parlaments de rigor. En anglès i en indonesi, les mateixes llengües en què és escrit el programa de mà. Ni una sola paraula en l’idioma del país, el balinès. Ni una. Aquest és el respecte que els organitzadors del festival tenen per Bali. De Bali solament els interessa el marc estètic i el concepte Bali-Paradís, ideal per projectar-se amb èxit. Més enllà d’això, flors i violes i a defecar-hi. No els preocupa per res l’ànima de Bali. Que el Bali de veres agonitzi escanyat pel jou d’un estat depredador que l’espolia, l’ocupa, el minimitza i en renta els cervells no els afecta en absolut. Al contrari, integren i associen Bali amb qui l’està matant. Hi van de bracet. Col·laboren en l’escabetxada. Venen al món la visió tòpica de Bali, la més superficial i tronada, la més falsa. Com pot ser que un festival adreçat a escriptors -gent que reflexiona i pensa- sigui tan fatu? S’ho empassen, els escriptors? No li veuen el llautó?
La fundadora i directora del festival és una australiana casada de fa anys amb un balinès. És propietària de restaurants amb pedigrí i d’un bar. Quasi la totalitat de la clientela dels establiments d’aquesta senyora són turistes i residents estrangers. Els preus són elevats, gairebé europeus. Cobra a preu d’or uns aliments que compra al mercat a preus balinesos. També paga salaris balinesos -ben minsos, per cert- als seus treballadors. Potser a causa del dolç avorriment tediós dels rics un dia de fa 10 anys va decidir crear un festival per a escriptors. No solament se’n va sortir si no que el festival ha esdevingut un èxit internacional. Ha obtingut el que pretenia: prestigi, llorers, fama i reconeixement.
El bar és en un carrer central d’Ubud. Fins abans d’obrir-se el carreró era un gresol de pau. D’ençà que el bar funciona s’ha acabat la tranquil·litat. Un parell de cops a la setmana el bar organitza debats literaris vespertins. Molt parlar del sexe dels àngels i gens de la realitat social balinesa. Tertúlies amanides amb actuacions en directe, musiquetes i cantants que tampoc no tenen res a veure amb el que és Bali. Soroll de la música en directe, xerrameques amplificades per altaveus, clientela ocupant el carrer quan el bar és ple. Joves i no tant joves amb ampolles de cervesa a les mans bloquejant l’entrada de les cases i l’espai per aparcar les motos dels veïns. Els veïns han comunicat el malestar a la propietària. Res a fer. Sota la disfressa de la bonica i protectora capa literària la senyora té com a màxima prioritat la caixa. De nou, negoci rodó: cobrar a preus occidentals el que ella paga a preus locals. “Respecte pels veïns balinesos… De què em parla, vostè?”
Malgrat tants beneficis que ingressa explotant les marques “Bali” i “Ubud”, una ínfima part d’aquests guanys reverteixen a la comunitat. Fa pocs dies va proposar a tres músics d’Ubud amenitzar alguns dels actes del festival amb música tradicional. Per 9 hores de música en directe els músics demanaven l’equivalent a 40 euros, 13 euros per barba. L’organització del festival va trobar el preu excessiu i no els va contractar.
Fa uns anys vaig ser a casa d’aquesta senyora. Em va sorprendre que malgrat estar casada amb un balinès no parlés la llengua de la terra on viu i on han nascut els seus fills. Invariablement es dirigia al servei en indonesi o en anglès. La notava incòmoda quan jo m’adreçava als treballadors -balinesos tots- exclusivament en balinès. Claríssimament no li agradava.
De Bali, aquesta senyora es queda amb la seda i en parla amb paraules de vellut. El Bali real és un concepte remot i embolicat que no l’interessa gaire. Com tants altres sofisticats neocolonialistes residents a Bali, ja li estaria bé que Bali quedés reduït a no gaire cosa més que un parc temàtic. Mantenint, això sí, l’embolcall, la superfície. Sobretot l’estètica. Bali Hai, Bali Hai…*

*Ensucrada cançó de Rodgers i Hammerstein per al musical “South Pacific” (1949). Malgrat el títol, no té res a veure amb Bali.

Flaixos de l’obra “Kisah-Kisah yang Mengingatkan #2”. Grup teatral Teater Satu Lampung, de Lampung (Sumatra Meridional, Indonèsia). Pura Taman Saraswati. Ubud Writers & Readers Festival 2012. Ubud. Bali.

L’escriptor alemany Tom Vater disserta sobre el diplomàtic xinès Zhou Daguan. A les acaballes del segle XIII Zhou Daguan va visitar la cort d’Angkor, la capital de l’imperi Khmer originat a les ribes del llac Tonle Sap, avui Cambodja. El testimoni del xinès ha estat fonamental per a la comprensió i l’estudi de molts aspectes de la societat i cultura khmer. Ubud Writers & Readers Festival 2012. Ubud. Bali.

Dues imatges de “Kisah-Kisah yang Mengingatkan #2”. Grup teatral Teater Satu Lampung, de Lampung (Sumatra Meridional). Pura Taman Saraswati. Ubud. Bali.

Papallones de la nit

On Per Jaume MestresIn Bali, Indonèsia, ViatgesDeixa un comentari

Marihuana, dones i rellotges falsos són les ofertes principals dels desarrelats javanesos que van a Bali atrets per les peles dels turistes. Pul·lulen pels carrers de Kuta buscant-se la vida. Formen un valerós exèrcit de soldats que ignoren el significat del mot rendir-se. Ni te n’adones i et planten als nassos una exposició d’excel·lents còpies de primeres marques de rellotges. També perfums, io-ios fosforescents, ànecs marionetes, esgarrifoses pintures de menjador, format cinemascop, amb cavalls al galop de grans crineres onejant al vent i diaris estrangers d’una setmana abans. Tot hi cap per guanyar-se unes quantes rúpies. Són els desheretats que busquen les engrunes dels més farts, desesperats venedors que sovint gasten una dignitat superior a la del fati australià que els gruny malcarat perquè li obstaculitzen el pas a la cobejada platja.
Hi ha balinesos panxacontents que es distreuen oferint transport als vianants. Es fan un tip de riure si els dius que el que necessites no és una moto ni un taxi sinó un helicòpter. Satisfets que no els censuris, t’ofereixen un cigarret de clau i una divertida xerradeta.
Les kupu-kupu malam o papallones de la nit, es venen descarades a les voreres, o discretament expectants entre els mini restaurants amb rodes que serveixen, a preus de riure, especiats menjars de la zona de Padang, a l’illa de Sumatra.
La Christa és una noia austríaca de vint-i-molt-pocs anys. És la meva veïna al lloc on m’hostatjo. Ha vingut a Kuta a refer-se dels tràngols que li han passat a Nias, una illa remota a les costes de Sumatra. Viatja sola. En la seva primera incursió a l’Àsia no se li va acudir una altra cosa que ficar-se en un dels caus més insalubres d’Indonèsia. Va caure malalta de seguida. Vòmits, febre i diarrees la van deixar tan debilitada que era incapaç de moure un sol múscul del cos. Va estar-se postrada al llit deu dies. Tret d’una sola ànima caritativa, la resta de natius no s’hi acostaven perquè temien que l’haguessin posseït mals esperits o el diable en persona. El metge del vilatge, després d’examinar-la detingudament, va notificar-li que que patia d’una afecció aguda de l’apèndix. Tot i que la Christa insistia a afirmar que feia cinc anys que li havien extirpat, el mal metge persistia en el diagnòstic errat. Ni apèndix ni malària: la noia havia agafat el dengue, una infecció vírica temible tramesa per un mosquit. Per postres, una nafra purulenta se li havia apoderat de bona part del peu, li adoloria la cama i havia de fer un considerable esforç per caminar. S’està recuperant, però assegura que mai més no tornarà a Nias ni vol sentir-ne parlar.