Jugant en els camps del Senyor (i II)

On 19 Octubre 201111 Desembre 2021 Per Jaume MestresIn Filipines, Indonèsia, Viatges1 comentari

2021 INSTAGRAM 154

Luzon és l’illa més gran i muntanyosa de Filipines. Als natius que habiten les serralades centrals se’ls coneix genèricament com igorots. A causa de l’abrupta orografia i, sobretot, pel fet que en èpoques passades fossin talladors de caps, els espanyols mai no van poder sotmetre’ls. Que en aquesta zona de Filipines encara s’hi puguin trobar cultures autòctones, gairebé impol·lutes, és un esquer pels caçadors d’ànimes. Per això s’hi estableixen tantes missions religioses de diferents signes. D’un any a l’altre, la feina destructiva dels missioners va concretant-se.
Quan vaig trepitjar per primera vegada aquella contrada el 1984, em va sorprendre la tradició vigorosa que vaig trobar-hi. La zona muntanyosa de Luzon oferia un contrast enorme amb la resta de l’arxipèlag, en general sense un patrimoni cultural anterior a l’anorreament colonial. Ja hi havia missioners estrangers, però eren poc visibles. Un parell d’anys més tard en vaig veure legions movent-se amb discreció pels poblats. La llavor de l’amansiment creixia. Però encara era possible trobar igorots armats amb llances i guarnits amb plomalls caminant pels verals i els arrossars. En els darrers anys, exceptuant els espectacles que s’organitzen per als turistes, és gairebé impossible veure’n cap abillat amb la roba tradicional. Potser algun vell desorientat o d’altres que busquen diners per una foto, i para de comptar.
Bugnay és un poblat kalinga enclavat a la vall del riu Chico. El vilatge va ser especialment sensible al projecte, ara aturat, de construir una presa que havia de ser la més gran del sud-est d’Àsia. D’haver-se fet, l’aigua embassada hauria negat totalment la vall. Els kalinga de Bugnay i la resta de vilatges afectats van alçar-se en peu de guerra contra el govern de Manila i els enginyers que pretenien esborrar-los del mapa.
La primera vegada que vaig visitar Bugnay vaig ser rebut amb pedres i a cops de bastó. Malgrat no tenir-hi res a veure, els natius m’associaven amb els alemanys responsables de la presa. En canvi, uns anys després, el meu retorn a Bugnay va ser un bany de roses. Els vilatans mostraven una docilitat insòlita. S’havien acabat les llances i la nuesa. Les dones es tapaven els pits amb samarretes i els homes portaven pantalons. Les noves idees els havien aplacat l’orgull que els caracteritzava abans de fer-se cristians. Els bons americans havien fet bé la seva feina. L’esperit guerrer i altiu d’un poble havia estat amansit per la gràcia d’una nova fe, amb l’inestimable suport de medicines, guitarres i cançons. La fera, avui domesticada, viu la seva agonia closa al corral de l’alienació imposada.
Lubuagan és un altre poblat kalinga, més gran però encara més remot que Bugnay. Allà hi vaig conèixer un kalinga convers al catolicisme, en Cirilo Sapi Bawer. Cirilo és mestre d’escola i un home compromès. S’escarrassa per mantenir viva la cultura kalinga, sobretot les danses. És un artista que ha aconseguit que els joves s’aboquin a preservar la tradició. Cirilo es mou entre evidents contradiccions, però no hi ha dubte que estima el seu país amb tota l’ànima. Durant uns dies vaig hostatjar-me a casa seva. Déu n’hi do el que vaig aprendre dels kalinga convivint amb la família.
A Lubuagan també hi viuen missioners de nova planta. Són una parella americana que ocupa una casa de fusta a l’entrada del poble. Viuen amb el seu fill, un nen de raça negra. La casa està situada a la vora d’un camí que fa de mal transitar, però és l’única via que comunica el vilatge amb la resta del món.
Mentre era a Lubuagan el poble es va endolar per la sobtada mort d’un jove. Diuen que el noi es va suïcidar, però és poc creïble. La zona és de gran risc, feu d’una violència crònica. Les lluites fratricides entre tribus rivals són fets habituals. Lubuagan també és un enclavament reconegut de la guerrilla comunista, enfrontada permanentment a forces progovernamentals. Empesos per les circumstàncies, més que per pròpia voluntat, els missioners protestants van visitar la família del difunt per donar-los el condol. La família del jove era catòlica. En aquells indrets, les sectes de catòlics i protestants viuen una competència aferrissada per captar fidels. Se’ls disputen. Les ofertes i promocions per atraure ànimes són el plat de cada dia. Per mirar d’engreixar el propi ramat els pastors no gasten cap mena d’escrúpol. Els religiosos blancs s’entretenen jugant en els jardins que el Senyor té en terres pobres.
La impressió que vaig endur-me dels missioners que vaig conèixer a Lubuagan és que no eren gaire estimats per la població. Durant les visites que vaig fer-los vaig percebre que vivien amb recel constant i sota una tensió palpable. A fora, entre l’habitatge i el camí, la parella havia construït una mena de búnquer de fusta i metall que amagava un tot terreny, sempre a punt per fer servir si els calia fugir a corre-cuita. El vehicle només quedava al descobert prèvia manipulació d’unes enginyoses palanques.
Mesos més tard, de tornada a casa, vaig escriure l’amic Cirilo Sapi Bawer. Entre altres coses, li deia: “El cristianisme és una eina poderosa que canvia la mentalitat dels pobles que l’adopten. Mentre l’assimilen, de mica en mica va diluïnt-se als caps i als cors dels nous cristians el pòsit que durant segles han anat digerint de la natura i dels ancestres. Conscients o no, els missioners practiquen una forma de colonització ideològica letal per a les comunitats. Impartint idees forasteres sembren la llavor del canvi que proclamen. Quan el canvi es consuma els pastors diuen als conversos que han tornat a néixer. I és cert. Han nascut a un món nou, a una nova cultura on la genuïna sempre hi farà nosa. Però el pitjor és que els conversos tenen la certesa que les creences impostades són superiors a les adquirides per naixença. Per als nounats, doncs, la fe i la cultura ancestral esdevé primitiva, fins i tot maligna, més pròpia d’ignorants i bàrbars que de gent civilitzada. Escapçades les arrels, la comunitat s’afebleix i es divideix. Un poble dividit és fàcilment manipulable, tant pel govern com per les sectes religioses”.
Òbviament, Cirilo Sapi Bawer mai no ha rebut aquesta carta ni jo cap que m’hagi adreçat. Els agutzils de la fe de Lubuagan les han interceptat. L’home deu pensar que malgrat les meves promeses de mantenir-m’hi en contacte, l’he deixat a l’estacada. Mentrestant, els missioners seguiran reunint natius kalinga a casa seva, pregaran plegats al déu dels blancs i els ensenyaran noves cançons que parlaran d’amor, pau i germanor entre els homes. Però ni quan entrin en èxtasi, o ho facin veure, els missioners no oblidaran que a l’abast de la mà tenen el mecanisme que els permetrà fugir corrents el dia que els vilatans de Lubuagan vulguin deixar de ser carnassa per als venedors d’idees alienes. Llavors, els missioners guillaran i el poble kalinga, si vol viure dempeus altra vegada, renegarà de la impostura.

2021 INSTAGRAM 139

Els dani de Nova Guinea
La vall del riu Balim és enclavada al cor de les muntanyes que travessen l’illa de Nova Guinea. La part occidental de la gran illa amb cap i bec d’ocell pertany a Indonèsia des de 1969. Wamena és el nucli habitat més gran de la vall del Balim, el lloc des d’on es planifica i es duu a terme l’accés als llocs més remots del territori poblat pels dani, papús que des de temps desconeguts habiten aquelles contrades remotes. Els dani no van ser descoberts pels occidentals fins a l’any 1938. De llavors ençà es diria que els blancs els estimen amb passió perquè mai no els han abandonat. En pocs anys, els dani van passar de l’edat de pedra al plàstic.
La política migratòria del govern indonesi incita gent que habita illes superpoblades a traslladar-se en d’altres amb menys densitat humana. Sobre el paper podria semblar una bona opció perquè desmassifica zones denses en benefici d’altres d’escassament poblades. En realitat, però, és una política dissenyada per proscriure els qui no interessen.
Els colons indonesis que arriben a la terra dels dani els desplacen i menystenen perquè els consideren éssers inferiors. Els nou arribats se senten molt per damunt d’una gent que veuen gairebé infrahumana. No cal dir que l’actitud dels colons és la inspirada solapadament per Jakarta. La uniformització política i cultural de les 13.000 illes que componen l’estat indonesi és un objectiu prioritari del govern javanès, malgrat que de cara enfora mai no ho admetria.
Al govern de Jakarta li han sortit uns aliats en principi inesperats i comodíssims: els missioners estrangers. La terra dels dani és feta a mida per a aquestes missions. De caràcter pacífic i amable, els dani són molt manejables pels poderosos blancs. Les petites avionetes de missions solquen constantment el cel del territori. Els poblats han d’estar situats en àrees molt abruptes per no disposar d’un camp d’aterratge; de fet, gairebé tots els nuclis mitjanament habitats en tenen, ni que sigui minúscul. La rudesa orogràfica es compensa pels planers camins del cel. Per allà hi arriben els patges de raça blanca amb missatges que impressionen i canvien els costums dels senzills dani, condemnats a mort per la gràcia d’una nova vida.
Les sectes que competeixen per ser hegemòniques se’ls rifen, els utilitzen com simples putxinel·lis. Se sap el cas d’un pastor que va dir als fidels que no podien fumar perquè Déu ho prohibia. La competència de seguida va afanyar-se a proclamar que a la seva Església no solament era possible fumar sinó que fins i tot regalarien cigars als que se’n fessin seguidors.
Lluny del control i la censura occidentals, aquests predicadors proselitistes malmeten cultures i utilitzen innocents en benefici dels seus objectius, a anys llum de la caritat cristiana que prediquen. Probablement, entre aquests individus hi ha un bon percentatge d’il·luminats, fanàtics i entabanadors professionals, però també n’hi ha de bona fe. Amb l’aquiescència o no dels missioners, les sectes promouen la uniformització del planeta, en contraposició a la diversitat i la riquesa que emanen de la diferència.

* La primera part d’aquest reportatge pot llegir-se a l’entrada del dia 3 d’octubre de 2011

Jugant en els camps del Senyor

On 3 Octubre 201111 Desembre 2021 Per Jaume MestresIn Filipines, Llengua, ViatgesDeixa un comentari

FILIPINES 099_resize — *Casament a Algeciras. Arxipèlag de les illes Cuyo. Filipines*

A la novel·la At Play in the Fields of the Lord, Peter Matthiessen sintetitza en un grapat de personatges la labor que un exèrcit de pastors, predicadors, suposats lingüistes, evangelistes, religiosos o il·luminats diversos realitzen en zones remotes i subdesenvolupades del planeta. Mentre Matthiessen situa l’acció al cor de la selva amazònica, el meu relat se centra en experiències personals viscudes i observades al sud-est d’Àsia.
El sud-est asiàtic, juntament amb el sud i el centre del continent americà, és una de les àrees geogràfiques més castigades per aquests reviscolats conquistadores. A diferència dels d’abans, els d’ara han deixat l’espasa i la creu a la rebotiga per adaptar-se als nous temps. Avui no és elegant que gent civilitzada vagi pel món brandant les armes tradicionals de guerra i conversió si-no-vols-per-força. S’han sofisticat. Mostren als ulls dels natius unes armes aparentment innocents, però infal·libles: el poder que els atorguen la blancor de la pell i la tecnologia, la bondat que traspuen, un somriure amplíssim i la força insospitada d’una innocent guitarra.
Aquests nous missioners, convençuts dipositaris d’un missatge diví, es despleguen per Àsia per escampar-lo. Curosament entrenats, segueixen el disseny d’una estratègia perfecta planificada als despatxos centrals dels seus respectius ordes religiosos, localitzats en ciutats opulentes del Primer Món.

L’arxipèlag de les illes Cuyo
Les illes Cuyo formen un petit arxipèlag situat a l’oest de Filipines, al nord de l’illa de Palawan, entre Mindoro i Panay. És un lloc remot, només connectat de tant en tant amb Manila per una avioneta i escadussers vaixells regulars. Durant el monsó del nord-est que abat la zona els darrers mesos de l’any -un monsó caracteritzat per un vent potent que sembla no voler acabar-se mai-, vaig arribar a Cuyo a bord d’una nau procedent de San José, població a la costa occidental de Panay. Com que després de visitar l’illeta homònima de l’arxipèlag, i les veïnes Cocoro i Bisucay, semblava que el vent havia minvat, vaig decidir embarcar-me a bord d’una banca que es dirigia a Agutaya, una illa situada unes vint milles i escaig al nord de Cuyo. [Banca és com anomenen a Filipines les canoes de fusta d’una sola peça amb batangas, o flotadors de bambú a les dues bandes].
Tan aviat sortits de la rada i ultrapassat l’escull de corall, un vent fortíssim va començar a sacsejar la barca i a encrespar les ones. Malgrat que semblava una temeritat, el pilot va decidir prosseguir la travessia. En poca estona ens vam trobar immersos en un temporal. El bram del vent i l’alterat estat de la mar van portar l’angoixa a bord. Una escuma blanquíssima es retallava a la cresta de les ones cada vegada més grans. Enfilats al cim de les onades barca i homes saltàvem al buit, directament al fons d’una gola fosca. Quan semblava que ens enfonsàvem, emergíem velocíssims per precipitar-nos de nou, i amb gran estrèpit, al bressol més pregon de l’aigua. Temíem el naufragi. Els creients imploraven a Déu la fi del turment tot estenent els braços amb les mans parades de cara l’aigua: “Maluay Apó! Maluay Apó!…”. Vaig lligar-me amb cordes al pal convençut que era el lloc més segur. En cap moment vaig pensar que m’havia aferrat a una estaca clavada al buit. Mentre no ens enfonséssim, en aquella posició les llengües d’aigua que escombraven la coberta no podrien arrossegar-me. La tripulació i la resta del passatge es protegien entortolligats els uns amb els altres, com un sol cos compacte. Durant unes hores vam ser a mercè de l’oceà. Navegàvem a la deriva. Semblava mentida que una embarcació tan fràgil pogués resistir tants embats, les sacsejades i les caigudes a plom al precipici obscur d’aigua infinita. Els grinyols del pal, prolongació de la meva espinada glaçada, eren llances al cervell. Veia la ganyota de la por encastada en cada un dels rostres. Per fortuna, els corrents marins ens afavorien; de mica en mica ens atançaven a la costa. Fins que no vam creuar el pas a la llacuna coral·lina, amb risc d’estavellar-nos als esculls, vam navegar sota un perill extrem. Completament negats i amb tremolor de cames vam saltar a la platja d’Agutaya.
Segons l’imaginari filipí, un estranger de raça blanca té molt punts per ser de la CIA. Poc després d’haver desembarcat, doncs, i abans de concedir-me allotjament a casa seva, vaig haver de sotmetre’m a un escrupolós interrrogatori a càrrec del fill de l’alcalde. Dir-li que era James Bond va fer-lo esclafir de riure. L’estirabot va servir per oblidar-nos de l’interrogatori i establir una relació fluïda.
Durant els dies que vaig ser a Agutaya -fins que la minva del vent va permetre salpar un atrotinat i decrèpit vaixell de vela (bótel) amb destinació a Mindoro-, em vaig hostatjar a la casa del mayor, la màxima autoritat illenca. Van ser unes jornades que vaig aprofitar, entre altres coses, per a internar-me en l’espesseïda selva de manglars que encercla en bona part Agutaya. També vaig assistir, en qualitat de padrí dels nuvis, a un casament que es mereixeria una altra crònica. Tot plegat va divertir-me, a l’hora que va posar-me en safata les peculiaritats d’aquell territori.
La singularitat principal d’Agutaya és la parla. Els agutaiyans s’expressen en una llengua diferent a la resta de natius del petit arxipèlag. Semblen estar molt orgullosos de la seva llengua, tot i que accepten que a l’escola sigui bandejada en benefici del tagal, idioma oficial a Filipines. Els mestres la marginen penalitzant amb cinc pesos els alumnes que la parlen a classe. Aquest particular orgull casolà per la llengua pròpia no s’acaba d’entendre. Però els illencs tenen el fet tan assumit que veuen naturals les mesures repressores contra la seva idiosincràsia. Em resta l’esperança que després de les xerrades mantingudes amb els meus amfitrions, Wifredo, el fill i secretari de l’alcalde, i la seva dona, Flor, mestra de l’escola, l’estima i respecte per la llengua dels avis hagi millorat.
Poc temps abans que jo hi desembarqués, a Agutaya hi va passar un fet excepcional que va trasbalsar la tranquil·la quotidianitat. Vet aquí que un bon dia van aparèixer a bord d’una banca tres blancs que encara ningú no havia vist mai i que no coneixien de res; amb tota certesa era la primera vegada que posaven els peus a l’illa. Eren Stephen, la seva muller i el fill d’ambdós, un nen rosset que de seguida va entendrir el cor dels agutaiyans. El més sorprenent, però, no va ser pas la sorpresa, ja prou important, que uns estrangers arribessin a Agutaya, sinó el fet inversemblant que de bon començament s’adrecessin a tothom en perfecte agutaiyà, un idioma parlat al món per menys de 15000 persones. Els nou arribats van deixar els illencs estupefactes.
Van demanar permís al mayor per ocupar una gran cabana abandonada a la platja i s’hi van instal·lar. Els natius no paraven d’astorar-se. Va córrer la veu que els blancs tenien nevera, màquina de rentar roba i un potent radiotransmissor. Disposaven d’energia solar suficient per activar tots aquells sofisticats aparells que els agutaiyans no havien vist mai a la vida, entre d’altres raons perquè a Agutaya no hi havia energia elèctrica. Qui eren aquells blancs? Havien dit al mayor que eren lingüistes, que pertanyien a l’associació internacional Summer Institute of Linguistics, una de les finalitats de la qual és traduir la Bíblia a totes les llengües minoritàries del planeta. Un pretext preciós per penetrar fàcilment en una societat hipersensible al fet religiós com la filipina.
Ja hi havia a Agutaya qui deia que Stephen, la seva dona i el nen eren la Sagrada Família. Als americans els interessava mantenir aquesta opinió. A les tardes, els veia passejar per la platja, sempre curosament tapats perquè no els toqués el sol, no fos cas que el bronzejat destruís el mite. En els calendaris que decoren les llars filipines i a totes les esglésies del país, les imatges de la Verge Maria, Sant Josep i el Nen Jesús apareixen amb una pell immaculadament blanca.
El blanc és el color màgic en el qual somien els natius de pell obscura dels països pobres. Els colonitzadors espanyols que els van portar la misèria i els van prendre l’orgull en nom de Déu, eren de raça blanca. Els nous conquistadores, els suaus i dolços americans, els inventors del plàstic, la Coca-Cola i l’hamburguesa, encara que en lloc d’espasa esgrimeixin, com correspon a aquests nous temps, el millor i més ampli dels somriures i en lloc de llances i trabucs traginin inofensives guitarres, també tenen la pell blanca. El blanc és el color de l’aurèola que corona els sants, del cos de Jesús a la sagrada forma: el color de Stephen, la seva educada esposa i el nen entendridor. Als americans bons que busquen l’ombra sota els cocoters, ja els està bé que la gran majoria de natius percebin la pell fosca com bruta i impura. “Tot no es pot tenir, fill meu, hi ha jerarquies. Però entra a casa meva i et rentaré l’ànima”.
No cal dir que el capellà catòlic de l’illa estava esparverat, cada dia li fugia més clientela. Els missioners protestants venien als illencs una imatge nova, fresca, moderna i juvenil del cristianisme que el vell, alcoholitzat i anacrònic capellà no els podia oferir. Que els americans infonguin als enlluernats acòlits idees alienes a la seva cultura té el risc que puguin acabar per sempre amb la idiosincràsia local. Els pacífics missioners remataran a Filipines la feina que els ardorosos espanyols van iniciar i no van poder culminar del tot, malgrat les armes de guerra i més de tres-cents anys d’ocupació: llevar-los la identitat i fer-los renegar del seu origen.