Escrivint l’alfabet shan

29 Novembre 2008

Durant tres mesos estudio la llengua shan en una aula del Wat Pa Pao, a Chiang Mai. El shan pertany a la família de llengües anomenades kadai. Entre d’altres, s’hi inclou el tai i el laosià. La llengua shan parlada és propera al tai; en canvi, l’escriptura és totalment diferent, tal com es pot comprovar en aquest vídeo gravat durant una classe. El monjo és Phra Phan Nya, el meu mestre. A la darrera part del vídeo apareixen dos novicis recitant les vocals shan.


September Eleventh / The Shan

11 Setembre 2008

After being heavily attacked by Spanish troops, on September 11th, 1714, the nation of Catalonia lost its freedom. Since then, Catalonia has been under Spanish laws and rulers. Today, September 11th, 2008, I bear it in mind, even though I am in Thailand. The link I maintain with part of the Shan community in Chiang Mai, further strengthens my beliefs. Like the Catalans, the Shan have also lost their freedom.
The Shan are an ethnic group established mainly in the Shan States. The Shan States are formed by thirty-four territories federated with the Myanmar Union, official name of the old Burma. Throughout the years, the coups d’état and the toughening of the politics have left the word federated as a purely rhetoric symbol. The Shan, as other people who form the State of Burma, are under administrative, political and military control of the gloomy Yangon Regime. The brutality of the council who rule the Myanmar Union is widely known.
The Shan state stretches over an area of 155,800 sq. m. It is five times the size of Catalonia. The population is estimated at around 5 and 6 million inhabitants. Since they were denied the right of self-determination in 1957, the Shan have a declared war on the Burmese. It is the resistance to assimilation, the fight to live as a nation. The military junta has as a main goal the annihilation of the cultural diversity of the territory which aims to control. Its cunning arguments are quite diverse but they all result in the same: brute force. The Shan are one of the ethnic and cultural minorities to knock down. The junta allocates an important share of its strategic and military resources against the Shan. They hate their idiosyncrasy, which is reflected in their own culture and language. The cover for their massacre is the drug trade. Indeed, the Shan States cultivate large extensions of opium. On the pretext that they want to eradicate opium, they treat them brutally. However, the truth is that the persecution of the Shan goes beyond the fight against narcotics. But, actually, what the military would like is to take possession of the opium crops for their own benefit, not to eliminate them. The Shan defend themselves from the Burmese with their own army. The frequent conflicts between both factions keep the land of the Shan at permanent war: fires in villages, murder and rape. Among other atrocities, the Burmese junta forces captured youngsters to join the army (to attack their own town) or enslaves them making them build roads from dawn to dusk, without giving them any money and hardly any food.
This brutal situation forces many Shan to leave the country. A great number of them are in the northern part of Thailand. There, they find stability and are able to earn a living, however precariously. Although they fled from their country due to the repression and persecution that they’re under —they’re fleeing from full-on genocide— Thailand doesn’t give them the status of refugees. The Shan who are not born in Thailand are tolerated, but aren’t recognized. They aren’t properly there. That’s why the jobs they find are unstable and fragile. They are badly-paid jobs that nobody wants to do.
In Chiang Mai there is an important Shan community. The Shan who live in Chiang Mai also have their temples, like the Wat Pa Pao. Nine monks and sixteen novices live in this monastery. All Buddhist monks belong to the Shan ethnic group. The temple is an oasis of peace in the midst of Chiang Mai. Once you’ve been through the fence of the Wat Pa Pao, you are in a temple which is totally different from many other temples in the city. The layout of the areas devoted to worship, the pavilions for the meetings with laymen and laywomen, the refectory and the architecture are completely Shan. Inside the monastery, beside Thai, Shan is the mainly spoken language. Of course, they pay all the necessary taxes to be in Thailand. The photographs of Thai monarchy are where they should be and so is their flag. And some of the explanatory posters we see in different rooms are bilingual. They’re written both in the Shan and the Thai alphabet.
Not long ago I went to the monastery with the intention of talking to the abbot. I told him that I would like to study Shan. Now, there is a monk at my disposal who, every day, guides me through the intricate paths of this language. Thai and Shan certainly belong to the same language root. Both are tonal and monosyllabic, but the distance from one and the other is considerable. And there’s a plus: the alphabet is completely different.
Today, September 11th, when we were about to finish, it started to rain heavily. I stood up to see that magnificent sight of water falling. About seven or eight novices went out to celebrate it in the open air. The joy of the children was immeasurable. At times, the showers were so thick that it was difficult to see anything but water. The young, completely drenched, played, jumped, shouted and shoved each other to the puddles of water, rode bicycles and threw themselves onto the mosaic floor around the chedi. They slid on their stomach, on their back or even standing on the blue tiles, dotted with scented white flowers which had fallen from the trees.
The religious community of the temple is happy at times. They’re happy when they don’t remember that their people are being persecuted. They aren’t in their country but they always bear it in mind. Like them, I’m happy while I don’t remember the prostration of my country, Catalonia, physically so far away. Today it is obligatory to remember it. To remember the blatant lies of the enemies, of those who want us extinct, of those who want to make us bleed. Like the Shan, I hope to see my country stand up proudly, without its hands manacled. As free as the novices under the rain.

(Translated from its original CatalanOnze de Setembre/Els shanto English by Simon Conway)


Onze de Setembre / Els shan

11 Setembre 2008

Avui, dia especial -Onze de Setembre-, faré un parèntesi en les meves cròniques sobre el sud de Tailàndia. Aquesta crònica és la meva manera de participar en la commemoració de la diada nacional de Catalunya.
En una data tan significativa per els catalans és avinent parlar dels shan, conèixer, ni que sigui per sobre, la seva problemàtica.
Els shan són un grup ètnic establert majoritàriament als Estats Shan. Els Estats Shan el formen trenta-quatre territoris federats amb la Unió de Myanmar, nom oficial de l’antiga Birmània. Al llarg dels anys, els cops militars i l’enduriment polític consegüent han deixat el mot federat en pura simbologia retòrica. El poble shan, doncs, -com els altres pobles que constitueixen l’estat birmà- es troba sota el control administratiu, polític i militar del tenebrós règim de Yangôn. La brutalitat de la junta que regeix la Unió de Myanmar és ben sabuda.
La terra dels shan ocupa una superfície d’uns 155.800 km2. És, doncs, unes cinc vegades més gran que Catalunya. Es calcula que la població oscil·la entre els 5 i els 6 milions d’individus. Des que el 1957 se’ls va negar el dret a l’autodeterminació, els shan estan en guerra oberta amb els birmans. Es rebelen contra l’assimilació. Lluiten per perviure com a poble. La junta militar té com a objectiu primordial anorrear la diversitat cultural del territori que pretén controlar. Les seves argúcies són diverses. Però totes desemboquen en el mateix, la força bruta. Els shan són una de les minories ètniques i culturals a abatre. Contra els shan la junta hi destina part important dels seus recursos estratègics i militars. Dels shan odien la seva idiosincràsia, que es projecta en la cultura i la llengua pròpies. La tapadora per a massacrar-los és la producció de droga. En efecte, als Estats Shan s’hi conreen enormes extensions d’opi. Amb el pretext d’acabar amb l’opi s’hi acarnissen. El cert, però, és que la persecució dels shan transcendeix la lluita contra els narcòtics. Al capdavall, el que voldrien els militars seria apoderar-se de la producció d’opi pel seu profit, no pas per eliminar-lo. Els shan es protegeixen dels atacs dels birmans amb el seu exèrcit propi. Les freqüents topades entre les dues faccions armades mantenen el territori shan en guerra permanent: incendis de vilatges, assassinats, violacions. Entre altres barbaritats, la junta birmana força els joves capturats a entrar a l’exèrcit (a atacar el seu propi poble) o els esclavitza fent-los construïr de sol a sol carreteres, sense donar-los diners a canvi, ni a penes menjar.
La brutal situació força molts shan a abandonar el país. En un gran nombre s’estableixen al nord de Tailàndia. A Tailàndia hi troben estabilitat i s’hi poden guanyar la vida, ni que sigui precàriament. Malgrat fugir del seu país a causa de la repressió i persecució que pateixen -s’escapen d’un genocidi en tota regla-, Tailàndia no els concedeix l’estatus de refugiats polítics. Als shan que no han nascut a Tailàndia se’ls tolera però no se’ls reconeix. Hi són en fals. Això fa que les feines que troben siguin inestables i fràgils. Són feines mal pagades que no vol fer ningú.
A Chiang Mai hi ha una comunitat shan important. Els shan de Chiang Mai també tenen els seus temples, com el Wat Pa Pao. En aquest monestir hi resideixen nou monjos i setze novicis. La totalitat dels bonzes són d’ètnia shan. El temple és una illa de serenor al centre de Chiang Mai. Un cop traspassat el portal del Wat Pa Pao s’entra en un àmbit sensiblement diferent a la resta de temples de la ciutat. La disposició dels recintes pel culte, els pavellons de reunió amb els laics, el refectori i l’arquitectura són íntegrament shan. Dins el clos monacal no s’hi parla altra llengua que shan. Evidentment que es tributen les quotes que calen pel fet d’estar en territori tailandès. Les fotografies dels monarques de Tailàndia són presents on correspon. La bandera, també. I alguns dels textos explicatius que veiem en diferents estances són bilingües. Estan escrits en l’alfabet shan i tai a la vegada.
Fa poc, vaig adreçar-me al monestir amb la idea d’expressar-li a l’abat el meu interès per estudiar la llengua shan. De seguida va posar un monjo a la meva disposició. De fa uns dies, doncs, d’una a dues de la tarda m’immergeixo en els intricats camins d’una llengua totalment nova per a mi. Certament, el tai i el shan pertanyen a la mateixa família d’idiomes. Ambdós són tonals i monosil·làbics, però la distància entre l’un i l’altre és considerable. Amb un afegit: l’alfabet és completament distint.
Avui, 11 de setembre, a les acaballes de la classe cau una pluja torrencial. M’alço de la cadira per veure l’espectacle grandiós de tanta aigua vessant-se. Uns set o vuit novicis celebren la pluja entomant-la a cel obert. El goig de les criatures és immens. A estones, les cortines d’aigua són tan denses que l’espessor fa difícil veure gairebé res que no sigui l’aigua que tomba. Els nois, amb els hàbits empapats, juguen a perseguir-se, salten, xisclen, s’empenten als bassals, van amb bicicleta, es llancen a la superfície del mosaic a l’entorn del xedi. Llisquen de panxa a terra, d’esquena o a peu dret per damunt les rajoles de color cobalt, esquitxades amb perfumades flors blanques despreses dels arbres.
La comunitat religiosa del temple a estones és feliç. Feliç mentre no recorda la persecució del seu poble. No són a la seva terra, però sempre la tenen present. Com ells, jo també sóc feliç mentre no recordo la prostració del meu país, físicament tan lluny. Avui és obligat recordar-lo. Fer memòria de les mentides flagrants dels enemics, dels qui ens voldrien extingits, dels que malden per dessagnar-nos. Com els shan, confio un dia veure la meva pàtria caminar a peu ferm sense les mans travades. Tan lliure com els novicis sota la pluja. Joiosa. Persistent i obstinada.


%d bloggers like this: