L’illa de Cozumel –terra d’orenetes, en maia- és al mar Carib, a tocar de la península de Yucatán. Malgrat tenir una superfície inferior a Menorca és l’illa més gran de Mèxic. El ferri que agafo a Playa del Carmen em deixa en a penes una hora al moll de la capital, San Miguel. Resseguint com un cordó la línia de la costa s’estén un llarguíssim bulevard ple de botigues, restaurants i pubs. Són establiments destinats a servir els reis i senyors que alimenten Cozumel, els turistes. Quasi no passa dia que a l’escullera situada a l’extrem meridional de la població no hi fondegi un gran creuer de luxe. Centenars de passatgers amb ganes de comprar baixen de la nau. La feina dels homes reclam al portal de les joieries i tendes de records és atreure’ls als negocis. Un nombre considerable de visitants no coneixeran de l’illa més enllà de la seva impersonal façana marítima; és una pena, perquè darrere aquesta crosta superficial s’amaga una terra de considerable interès.
És encertat començar l’estada a Cozumel visitant el museu. Les dues plantes farcides de petites sales inviten a un amable passeig per la història i les riqueses naturals de l’illa. Al museu s’hi exposen peces maies trobades als jaciments arqueològics de l’interior i altres objectes, com ara teles, artesania local, útils quotidians i fotografies centenàries. Cada mostra està retolada d’una manera clara, amb explicacions entenedores. Destaquen un parell de diorames gegants. El que representa la selva de Cozumel mostra una acurada selecció d’espècimens de la peculiar flora i fauna. L’altre diorama ressalta la riquesa marina del famós escull de Palancar. Són interessants els mascarons de proa d’antics vaixells enfonsats pels temporals recuperats del fons del mar, també els cascos d’acer, espases i trabucs pertanyents als conquistadors espanyols que desembarcaren per primera vegada a l’illa al començament del segle XVI. Hernán Cortés arribà a Cozumel l’any 1519. Després de destruir tants ídols i llocs de culte com va tenir a l’abast, i de forçar la conversió al cristianisme dels 8.000 pobladors, va salpar rumb al port de Veracruz, per emprendre des d’allí la sagnant conquesta mexicana. Gràcies a una de les fotografies exposades vaig assabentar-me que un altre famós, molt menys sanguinari que el bel·licós Hernán Cortés, el nord-americà Charles Augustus Lindbergh va deturar-se a Cozumel abans d’emprendre el primer vol transatlàntic de Nova York a París, sense escales, amb l’Spirit of St. Louis.
Després de tancar l’acord l’individu que em va llogar una moto per dotze hores va desgranar un seguit d’admonicions. Se’n va guardar de fer-les abans perquè me n’hauria desdit i en conseqüència no hauria fet negoci. L’aspecte físic del personatge responia a l’estereotip del mexicà mafiós dels acudits. De la cara destacava el prominent nas aquilí arborat sobre una boca halitosa i grossa perfilada per llavis molt prims. Enormes ulleres fosques li tapaven enterament les conques i bona part d’unes encartonades galtes magres. Va advertir-me de les limitades prestacions de l’assegurança. Després va passar a enumerar-me les tarifes de petits desperfectes inflant escandalosament els preus. Va aconsellar-me no prendre mal perquè, segons assegurava, a Cozumel posar una simple tireta al dit té un cost estratosfèric. Va acabar amb la recomanació de parar atenció als clots immensos que crivellen la carretera, capaços -de tan gegantins- d’engolir-me a mi i la moto. Però com que no va aconseguir posar-me la por al cos, d’un cop de peu vaig engegar la màquina i vaig començar l’excursió per l’illa.
Una carretera transversal divideix Cozumel en dues meitats. La costa oriental llueix una esplèndida bellesa agresta. Les ones fuetegen uns rocs negres erosionats, enterament rosegats pels embats de l’aigua. La constància oceànica ha soscavat la pedra fins a llaurar-hi laberints de galeries. Potents sifons d’escuma emergeixen aleatòriament del terra mineral com cràters de volcans en erupció. Des de la carretera, mirant a l’interior, el que s’albira és selva i prou. Una jungla ondulada, baixa, d’on només sobresurten les capçades d’unes palmeres nanes, les fulles de les quals s’utilitzen per teixir trampes aquàtiques per capturar llagostes. Els cimalls d’aquestes palmeres -que anomenen chit– són els botons d’un llenç damunt la superfície del qual s’hi convoca un ampli ventall de tonalitats verdoses. De vegades la rutina vegetal es trenca per l’aparició de llacunes blau safir vorejades de masses compactes de manglars. Als estanys s’hi abeuren aus camallargues: ibis, garses i flamencs. Serpents, iguanes, llangardaixos, senglars, armadillos, coatís i altres salvatgines tenen els caus en humitats i espessors profundes del sotabosc impenetrable. De segur que el xibalbà, l’inframón mític dels maies, té els mateixos sons, colors, silencis i olors que dominen a la zona tenebrosa de la selva, talment la part més desconeguda i amagada de la vida.