Òpera, dracs i lleons

10 gener 2012

Bon dia, Gil.
No entenc quina mena de relació mantinc amb la sort, la casualitat o la coincidència. Tant se val. La qüestió és que allà on vaig em trobo, gairebé sempre, amb celebracions importants i inesperades. Vull dir que no les busco, apareixen com per encanteri al moment que arribo. Això em passa de sempre des que viatjo. Ara mateix, per exemple.
Sakon Nakhon és una capital provincial amb poc pes específic dins el conjunt del país. Sempre que hi he vingut m’ha agradat. Té un aire rural que m’encanta. És una població endreçada, amb la gent més amable del món. Confiava tenir una estada tranquil·la, a Sakon Nakhon (temps per escriure, per arxivar i ordenar les meves imatges) i resulta que em trobo amb unes festasses. El dia que arribo una entitat benèfica organitza un sarau al gran pati del seu centre social, una pagoda al cor de la població.
La totalitat de la gent rica d’ascendència xinesa de Sakon Nakhon, entre els quals hi ha les màximes autoritats municipals, és al recinte de la pagoda. Sóc rebut amb els braços oberts. Celebren un sopar benèfic. Durant el sopar subhasten espectaculars gerres de porcellana, valuoses peces d’or i filigranes de jade. Els prohoms van abillats a la manera tradicional xinesa, túniques llargues de colors cridaners i grans barrets. Oficien rituals davant l’altar: encens, flors, cants, ofrenes de menjar i begudes pels esperits, petards eixordidors i balls esborrajats de lleons. Al fons del pati hi ha muntat un escenari d’òpera xinesa. Pertany a una afamada companyia de Bangkok. L’espectacle encara ha de començar. Pujo a l’escenari mentre els actors es maquillen i es vesteixen. No pots imaginar-te com m’acullen. Realment emocionant. No cal dir que tant la Nikon com la Sony (pels vídeos) van a preu fet. Enregistro moments únics dels actors, es mostren encantats que els retrati, que els gravi. Absoluta llibertat per fer el que em vingui de gust. Comença el xou de l’òpera.
No sé si ho saps, però l’òpera xinesa és el súmmum del lluentó i la xaroneria. Almenys vista amb els nostres ulls d’occidentals. Però també és un art digníssim. Hauries de veure amb quin amor es vesteixen i es maquillen els 35 actors i actrius, joves i vells. Famílies senceres, amb la canalla també participant. Doncs bé, la festa ha durat dos dies. Ahir a la nit es va acabar. La sorpresa va ser que mentre desmuntaven el teatre els membres de la troupe van convidar-me a desplaçar-me amb ells a la seva nova destinació, concretament a Sawang Dèn Din. Empaquetaven i marxarien en acabar. De matinada, doncs. Ah…! Me’n oblidava. El primer dia, abans de començar l’òpera, va haver-hi una actuació dificilíssima de veure. En diuen na píang, que literalment vol dir canviar de cara. O sigui, la dansa de les màscares. No havia tingut ocasió de veure-la mai. És una dansa que executa un home sol. Canvia constantment de careta. Són màscares de tela que s’intercanvien amb moviments ràpids, els reemplaçaments són instantanis. Sembla màgia. Mentre va ballant i canviant de cara el ballarí també fa jocs de mans: branda espases i juga amb foc. El dansaire va vestit amb teles fosques. Porta una gran capa clapejada com la pell d’un tigre i dues plomes de paó de més d’un metre coronen un barret folrat de pedreria i joies: rubís, perles i nàcar. El ball de les caretes encanta el públic, els deixa bocabadats.
Ahir a la nit va haver-hi un sensacional ball del dragó. Un dragó articulat de 60 metres que estrenaven en aquell moment. Més pólvora, coets, petards… Tota mena de pirotècnia al servei de la cloenda de les festes. Els prohoms van entrar a la capella del temple amb els ídols als braços. Els retornaven als sagraris. Estridents clarinets, timbals, platerets i címbals imprimien frenesí a la cerimònia. Boires de fum, agror de pólvora. Seguidament van venir més balls de lleons i més petards fins que va acabar-se. Vaig entrar a la meva cambra eixordit per la pirotècnia, amb la roba ensofrada i carregat d’imatges. Ara toca arxivar-ho tot, nomenar-ho, etc etc. Una feina administrativa impossible de poder acabar tot sol. Però ho intento, m’hi esmerço de veres.
Una abraçada molt gran.
Jaume

Anuncis

Des d’una terra negada

28 Octubre 2011

Bon dia, Pepe.
Els efectes destructors dels aiguats creixen. De fet ja no plou, però l’aigua no es drena i continua envaïnt les planes centrals, flueix imparable en direcció al sud i guanya terreny a Bangkok. A hores d’ara la macrociutat és un embassament descomunal, amb el segon aeroport del país tancat i el riu que travessa la capital, el Chao Praià, a un pas de desbordar-se. Les inundacions han llevat vides i provocat enormes perjudicis a infinitat de persones. Poblacions senceres inundades, collites d’arròs perdudes, milers de fàbriques tancades. S’acosten temps de fam, penúries i malalties pels tais pobres, que són la majoria.
El desastre no m’ha perjudicat directament, però sí que n’he patit les conseqüències. Durant els aiguats em trobava dalt d’un autobús intentant sortir de Bangkok per dirigir-me al nord-est del país. Un trajecte que en condicions normals hauria durat tres hores, va durar-ne vuit. Per fortuna no va tenir altres molèsties que la lentitud per la marrada, a causa de les voltes que va haver de donar el vehicle per trobar carreteres transitables. Mentre va ser de dia vaig poder observar en directe la magnitud de la tràgedia. Esgarrifós.
Com que les desgràcies no vénen mai soles, just al començament de les inundacions se’m va espatllar la càmera. Em trobava a Nakhon Phanom assistint a les celebracions de l’Ók Phansà. Vaig haver de volar 800 km fins a Bangkok per portar la càmera a reparar. Era un avió petit d’hèlices que volava bastant baix. Això em va permetre veure els efectes de l’aigua des del cel. Feia por: pobles desapareguts sota un llençol amarronat, territoris immensos totalment engolits per l’aigua.
A mig matí, acabada de deixar la càmera al taller de Nikon -al 45è. pis d’un gratacels- vaig intentar fugir de Bangkok. Feia tres hores escasses que hi havia arribat i ja volia marxar. La perspectiva de la ciutat que acabava de veure des de l’aire era l’avís que calia abandonar Bangkok abans que les grans avingudes d’aigua l’envaïssin. Va ser llavors quan vaig fer el viatge amb autobús que comento més amunt. No vaig poder-me dirigir on volia, sinó cap a la zona segura on van portar-me.
Als treballadors de Nikon vaig demanar-los que m’enviessin la càmera reparada per correu. Com que al moment de parlar amb ells no sabia el meu destí, així que vaig ser ubicat vaig trucar-los per notificar la població on haurien d’enviar la càmera arreglada. A partir de l’endemà que Nikon va fer-me saber que un paquet amb la meva càmera havia sortit de Bangkok, cada dia em dirigia a correus a preguntar si ja havia arribat. Per culpa de les maleïdes inundacions, el paquet va trigar quatre vegades més el temps que hauria correspost. I encara sort que va arribar! Finalment, ara ja tinc la càmera a les meves mans, la qual cosa em tranquil·litza enormement.
Mentre jo tinc la fortuna de fruir de nou la càmera, hi ha a Tailàndia milions i milions de persones expulsades de ca seva per uns desbordaments fora mesura, la magnitud dels quals a hores d’ara encara és impossible valorar.
Una forta abraçada i molts records.
Jaume

*Article relacionat: Tailàndia. Atrapats per l’aigua


%d bloggers like this: