Resposta a una lectora

12 Agost 2011

“Des del 29 de juliol no ha escrit més sobre la seva ruta actual? Des que l’he conegut procuro anar-lo seguint. M’agraden molt les seves narracions i les seves fotografies i no cal dir els vídeos.”. Comentari que rebo de Carme Cortada.

Benvolguda Carme. Molt agraït per la valoració que fa del meu treball. En efecte, fa uns dies que no publico res de nou al bloc. Li garanteixo que no és perquè no disposi de material per penjar ni d’idees per escriure. Més aviat passa el contrari. Li ben asseguro que no paro de produir noves imatges, tant fotografies com vídeos. Quan dic no paro vull dir exactament això: és un no parar de gravar vídeos i prendre fotografies. També de viure històries que podria relatar -un frenesí d’històries-, o reflexions que podria exposar a partir del que observo i visc. Potser passa que l’acumulació és excessiva. Deu ser que em perdo entre tantes vivències i imatges que tinc per compartir. No hi ha dia que no pensi: “Això que acabes de viure podries relatar-ho i penjar-ho al bloc”. Acabat de pensar, encara me’n passa una altra de més bona. Succeeix el mateix amb les fotografies. Cada dia en faig tantes -tantíssimes!- que arriba la nit, que és quan habitualment les traspasso de la càmera al portàtil, i m’ofego davant el cúmul d’imatges que s’empassen els meus ulls. És dificílissim fer-ne una selecció. Quan arribat el vespre estàs cansat després d’una jornada de gran activitat, el que desitges és allitar-te per carregar les piles. Perquè l’endemà, de bon matí, m’hi torno a posar. Necessitaria un equip de persones que gestionessin les imatges que produeixo diàriament durant cosa d’uns vuit mesos i escaig l’any, el que duren de mitjana els meus viatges. Llavors probablement disposaria de temps per escriure.  Cregui’m que seria l’única sortida.
Aprofito l’avinentesa per fer una crida des d’aquí. Si algú estigués disposat a col·laborar en aquesta comesa estaria molt més que agraït. Tanta producció em desborda. Perquè no és solament aquest viatge, són ja dotzenes de viatges en la meva vida durant els quals mai no he parat de produir. Centenars de milers de diapositives i fotografies digitals. També uns quants milers de vídeos que esperen ser editats. Per acabar-ho d’arrodonir, de fa uns cinc anys em dedico a fotografiar murals budistes. A hores d’ara, la col·lecció de murals que disposo ja supera les 25000 imatges. També, de fa anys, busco aïllades i velles runes khmer escampades pel territori que del segle IX al XIII ocupà aquest gran imperi originat al país que avui anomenem Cambodja i que es va estendre per l’actual Tailàndia, Laos i Vietnam. Ruïnes que, no cal dir-ho, també fotografio. Calculo que gairebé un 98% del meu material és absolutament inèdit.
Ara que em faig gran sento més intensament la tristesa de veure tants testimonis i vivències enterrats per l’absoluta impossibilitat de donar-los a conèixer. L’excés de material és massa considerable per poder seguir viatjant i alhora difondre’l. Tot sol és impossible.


El Sant Jordi tailandès

23 Abril 2010

Krai Thong, heroi de la mitologia tailandesa lluitant contra Chalawan, un llegendari cocodril gegant originari de la província de Phichit, entre les províncies de Phitsanulok i Nakhon Sawan. La imatge pertany a un fragment dels murals al darrere l’altar del Wat Amphawan Chetiyaram, a la província de Samut Songkhram, Tailàndia. Que gaudiu d’un molt bon Sant Jordi, ple de llibres i roses.


Diari de viatge (13). Una galleda groga

30 gener 2010

Pintures murals darrere l’altar. L'autor dels murals és Khrua In Thong, artista tailandès que va importar temàtiques i l'estil de pintura europeu a Siam. Les pintures daten del regnat de Rama IV (1851-1868). Wat Boromniwat. Bangkok

He reprès la fotografia de murals budistes. Una delícia. No solament pel goig de veure meravelles -que sempre és un estímul pels sentits- sinó també forçat per les circumstàncies. La lesió al genoll -conseqüència de l’accident de moto- em manté amb la mobilitat limitada. Fotografiar murals és una activitat que em puc permetre. Amb moderació, però tirant milles.
La bona notícia és l’aparició d’un llibre-guia de pintures murals. Fins ara no hi havia gairebé res publicat sobre aquest tema. La feina era meva per trobar les millors pintures. Una feinada que em procurava un gran plaer, això sí. M’ho passava tan bé investigant i buscant com fotografiant. Aquest llibre facilita les tasques de recerca. Per sort, però, és incomplet, limitat en la informació i conté bastants errors. Fantàstic! Les coses no poden ser perfectes. De ser-ho seria un gran avorriment.
Evidentment que no he vist tots els murals ressenyats, però n’he vist i fotografiat moltíssims que l’autor del llibre ni tan sols esmenta. Entre els que menciona l’autor i els que jo conec que ell ni anomena, es podria editar l’obra completa de murals budistes tailandesos.
Dilluns va passar que el temple on vaig anar a raure amb la intenció de fotografiar els murals vaig trobar-lo en obres. El Wat Boromniwat. El pavelló on hi ha les pintures és tancat perquè renoven la teulada. Vaig trobar-hi un gran nombre de paletes i el desori consegüent a les obres. Vaig ficar-me monestir endins a la recerca d’un monjo. Arribat a l’estany que hi ha a tots els santuaris budistes, ple d’enormes peixos i tortugues encara més enormes, com pertoca a aquests estanys, veig un monjo assegut a l’ombra d’un arbre. El saludo. Establim un diàleg ben convencional. Pel seu accent dedueixo d’on és fill. Li parlo en la seva llengua. Ja hi som! Demana que m’hi atanci. Content de trobar un estranger que sàpiga lligar bocins de la seva parla, marginal i marginada.
Estableixo un bon diàleg amb el monjo. M’explica que fa set anys va fer un viatge a Estats Units. Va visitar un munt d’indrets. Em parla d’Alaska, de Minnesota, d’Atlanta, de Texas. El que més destaca és el fred que va patir. Res d’estrany tenint en compte el seu origen. És fill de Si Saket, una de les regions més caluroses de Tailàndia. Em demana què m’ha portat al monestir. Li ho explico. Això ja està fet. Crida l’abat. Apareix un monjo grassonet, d’uns 60 anys, molt somrient, acabat de sortir de la caseta de fusta on resideix. L’abat se suma a la conversa. Parlem d’orígens i destins. De moment, el destí més immediat és el de les pintures. Ens n’hi anem. Acompanyat del monjo viatjat i de l’abat afable em planto davant el pavelló de les pintures, l’ubosót del santuari. Els monjos demanen a uns treballadors que apartin la runa que en priva l’accés. Posen la clau al pany i obren la porta. Encenen els llums. La meravella amagada es fa visible. Apareixen en un estat de conservació impecable els murals executats durant el regnat de Rama IV, a mitjans del segle XIX, per l’artista tailandès Khrua In Thong. Són els primers que van pintar-se a Tailàndia de temàtica europea. L’estil també és copiat d’Europa. L’autor deuria ser un enamorat del nostre continent. Al mur de darrere el buda daurat que presideix l’altar hi ha pintada una estació de ferrocarril. Amb un tren a la via ple de passatgers. Insòlit.
El privilegi que em concedeixen els monjos és immens. Entra l’arquitecte que dirigeix la restauració. L’home assegura que en tot el temps que fa que duren les obres -un any- encara no havia accedit a l’interior del pavelló. El mantenen tancat i barrat per preservar al màxim les pintures, que no es malmetin amb la pols de les obres. Els monjos m’acompanyen una estona. Em miren com fotografio. Els agrada veure les imatges dels murals quan apareixen a la pantalleta de la càmera. Se sorprenen. Remarquen que es veuen més clares i brillants que els originals. Em deixen perquè pugui fotografiar tranquil. Que quan acabi els avisi per anar a tancar la porta. Em quedo sol a l’interior del pavelló. Al cap d’una estona es produeix la visita inesperada d’un parell de dones paleta. Immigrants d’Isan assabentades que sóc capaç de trabar mínimament la seva llengua. –Uao isan mèn bo?. –Mèn!. Els fa gràcia sentir-me. Riem molt. Satisfacció absoluta.
Acabant de fotografiar -gairebé tres hores passades dins l’ubosót-, retorno als kuti dels monjos per avisar que ja he enllestit. Ni rastre. Deuen descansar. No insisteixo. Surto del temple. Retornaré quan les obres s’hagin completat. Els portaré una galleda groga plena d’ofrenes. Una galleda groga? Doncs, sí. Els laics budistes quan visiten el temple acostumen a portar-hi ofrenes. Aliments, moltes vegades. Però també bens materials d’ús quotidià. Galledes grogues, el color simbòlic del budisme, plenes de regals senzills per als monjos. Llet de soja i sucs de fruita en pots petits de tetrabric, un paraigua, menjar enllaunat -bàsicament sardines-, llet condensada, una pastilla de sabó, capses de mistos, una llanterna, raspall, pasta de dents, espelmes, una maquineta i fulles d’afaitar, espirals antimosquits, bossetes de te, detergent per rentar vaixella… En fi, objectes de servei. Començant pel recipient: la modesta i utilíssima galleda.

Detall del pas del ferrocarril pel centre d’una ciutat europea. La pintura és darrere l’altar de l’ubosót, o pavelló d’ordenació dels monjos. L'autor és Khrua In Thong, artista tailandès que va importar temàtiques i l'estil de pintura europeu al seu país. Les pintures daten del regnat de Rama IV (1851-1868). Wat Boromniwat. Bangkok

Fragment de la part inferior del mur meridional. Observi’s l’arquitectura netament occidental dels edificis. L'autor és Khrua In Thong, pintor siamès que va importar temàtiques i l'estil de pintura europeu al seu país. Les pintures daten del regnat de Rama IV (1851-1868). Wat Boromniwat. Bangkok


%d bloggers like this: