Des del nord-est de Tailàndia

25 Desembre 2011

Des del nord-est de Tailàndia

per Miquel Colomer


Hermann Hesse i els volcans

12 Mai 2011

“No he arribat enlloc per mi mateix. No he descobert res ni ningú jo sol. Sempre ha estat a través de la influència dels altres”. Miquel Colomer, professor i articulista.

Fa 40 anys vaig empassar-me Demian, El llop estepari, Siddhartha i companyia. En aquella època era el què tocava. El món de la literatura, i les lectures, també és un món de modes.
De Hesse m’ha quedat gravat l’estigma de Demian -l’empremta de Caïm?-, l’hedonisme de Goldmund, la vida ascètica de Narziss.
L’any 1984 vaig visitar per primera vegada la preciosa illa de Camiguin, al sud de Filipines. L’horitzó de Camiguin està dominat per un volcà, l’Hibok-Hibok. Aquest va ser el primer volcà rellevant que vaig pujar a la meva vida.
A Camiguin, que llavors era una illa desconeguda, gloriosament solitària, hi vaig conèixer la Dothy, una acabalada manilenya d’ètnia xinesa. El seu home, propietari d’una companyia de transports, acabava de morir esclafat per un dels camions de l’empresa. La Dothy va ser vídua molt jove. Tenia dues criatures menudes. Va anar a Camiguin a refer-se. En aquells moments, jo llegia la Bíblia de Montserrat en una magnífica edició petita, de tapes dures, de l’editorial Casal i Vall. Memorables lectures de la Bíblia fruïdes a l’hora baixa, sota els cocoters d’una platja de sorra negra, dolçament acotxat per la llum daurada del sol crepuscular. La Dothy estava abatuda. Conversàvem sovint. Em va semblar que li faria bé llegir Hermann Hesse. Al cap d’uns mesos de separar-nos vaig rebre una carta on deia que havia llegit els llibres que li havia recomanat. Estava exultant. Hesse l’havia ajudat.
He pujat moltes muntanyes, entre les quals un munt de volcans, la meva fal·lera. Acostumo a pujar-los sol. M’agrada. No penso en el risc; segur que hi és, però no el deixo sortir de la capsa que servo tancada a l’ànima. Si l’obrís no crec que pugés cap volcà, potser ni tan sols viatjaria. El risc i la por hi són sempre, però no els permeto treure el cap del meu petit bagul tancat.
Tot el que he conegut ho he après dels altres, jo solament he obert els ulls. Els volcans, les experiències arreu del món i les persones, llibres com els que vaig recomanar a la Dothy i una filera més, bons escriptors i excel·lents articulistes m’han ensenyat un bon pessic del què és la vida. Només ens cal caminar per trobar-ho tot. Som influències i aleacions. Química i aire.


%d bloggers like this: