“No me da la gana!”

8 Abril 2013

Entro al mercat de la Muntanyeta, a Sant Boi. Em dirigeixo a la peixeteria Milano. Mentre espero el meu torn parlo una estona amb una coneguda de la infància. La idea és comprar un grapat de cloïsses. M’atén una dependenta jove. També em faig posar unes tellerines que tenen molt bon aspecte. “La pena és quan hi ha sorra”, diu l’Assumpta. “Posa-les cosa d’una horeta amb aigua i sal; si tenen sorra l’escopiran”. Així ho faré. La dependenta pesa les cloïsses i tellerines, les embolica amb un paper i les posa dins una bossa de plàstic. “Quant és?”, que demano. Com que ni jo ni l’Assumpta som capaços d’entendre la resposta la hi faig repetir. Finalment queda clar que diu “siete”, amb no sé quants cèntims. Per l’accent segur que és una noia estrangera. Llavors li demano si pot parlar en català. Amb la bossa de les petxines a la mà s’inclina més del que correspondria sobre els lluços, escamarlans i llobarros de la parada. Atançant la bossa i clavant-me una mirada encesa vocifera amb mala llet còsmica: “No me da la gana!”.
Quan rebutjo el gènere que pretén lliurar-me, sentencia: “Si no lo quieres es a los dueños a quién perjudicas, no a mi”. Mentre articula la frase amb evident desdeny però amb absoluta claredat, es mira la mestressa perquè quedi ben clar a qui perjudico. I la mestressa, què fa la mestressa? Doncs res, continua servint una clienta. Qui se m’adreça és la filla de la mestressa, no per demanar disculpes sinó per excusar la dependenta. “És una noia russa que a penes sap parlar, segur que ni sap què vol dir el què t’ha respost”. Quin cinisme. Si la dependenta “a penes” sap parlar per què la contracten? Quantes vegades no deu haver donat rap per pop, la pobra noia?

Anuncis

%d bloggers like this: