lingam – Jaume Mestres

Tot circulant amb moto arribo a un lloc desconegut. Sóc al mig d’una placeta de terra a l’entorn de la qual s’alcen cases tradicionals balineses. Veig un bosquet de cocoters al fons del decorat i gallines espigolant d’ací i d’allà en primer terme. El cloqueig de les lloques es barreja amb la conversa d’homes i dones escombrant. Els saludo: “Om swasti astu…”. Responen amb un somriure i alçant les mans plegades fins el pit. Em disposo a explorar el terreny. No sé com l’he trobat, però de cop i volta em trobo caminant per un corredor gairebé cec, camuflat entre les parets de dues cases. Resulta que el passadís fineix al lloc on comença un amfiteatre de conreus. De l’estretor d’un embut passo de cop i volta a l’esclat d’un paisatge superb. Veig aigua i tiges d’arròs amarant la totalitat del que abasten els ulls. No hi ha pagesos enlloc, ningú no és a les feixes. L’oïda percep el so incessant de dolls d’aigua escolant-se d’un nivell a l’altre. Baixo per una escala de ciment molt malmesa que s’enfonsa pel vessant gairebé vertical d’una vall. La verdor m’engoleix al punt on l’escala es desfà esbotzada per la força destructiva d’un entramat d’arrels. Cada vegada camino amb més dificultat per un corriol lliscós. En alguns trams haig d’avançar amb els peus submergits en un pam d’aigua. Les feixes d’arròs desapareixen cruspides per un devessall de botànica feréstega. La densitat vegetal aclapara. Segon a segon el retruny de l’aigua guanya intensitat. Passada una espessor de lianes em trobo un seguit de balmes romes entapissades de molsa. M’escolo per sota sallents gotejant. Cortines d’arrels pengen del sostre de les petites coves. Tantes dificultats són el preu que haig de pagar per accedir a un reducte secret. A mà dreta veig l’obertura d’un pas, és un cilindre perfecte que forada la roca. Per la mida que té podria esmunyir-s’hi una persona. Un llangardaix d’un parell de pams s’abeura en un toll. Ni s’immuta al veure’m. M’adono que els saltants són el teló que protegeixen un àmbit extraordinari, un món de pedra encaixat dins compactes murs selvàtics. El sòl de basalt amb una esquerda d’uns quatre metres d’amplada al centre, parteix l’escenari en dues meitats exactes. Sens dubte és l’esquinç d’un terratrèmol. Com també deuen haver estat moviments sísmics els que han enderrocat les torres dels santuaris esculpits al basalt, cisellats fa centúries per la mà de l’home. Tres língam -el símbol fàl·lic dels hinduistes- coronen respectivament cada una de les torres del temple consagrat a Brahma, Xiva i Vixnu. Aquest univers mineral, aparentment indestructible, ha estat severament afectat per catàstrofes naturals. Portalades megalítiques amb escales que ara no menen enlloc formaven part del què potser era un palau. El terra és cobert de molsa, verdet i regalims. Hi ha un seguit de roques ciclòpies despreses dels monuments escampades pel basalt. Dèria d’aigua lliscant pels penya-segats. Camí avall, l’aigua besa les sanefes dels baixos relleus dels temples i s’esmuny fins la timba oberta de la gorja, l’esquerda fosca i profunda al fons de la qual hi transcorre un rierol. Estic envoltat de cascades, lianes, arbres colossals, parrupejos d’aus i l’omnipresent xipolleig de l’aigua. Gaudeixo amb intensitat d’aquest món acabat de revelar-se, sens dubte un dels llocs més fascinants que he conegut mai. Si veiés una família de dinosaures pasturant entre l’espessor de les falgueres no em sorprendria gens. Potser era un saure gegant, el llangardaix que s’abeurava. Vellut, la molsa i, fantasmes, els castells enrunats.

*Al vídeo hi veureu poc més d’un minut d’aquest paratge. Suficient per fer-vos somiar. Sempre i quan sigueu esponja i no ànima basàltica.

Ofegades entre espessors d’heures apareixen les runes que buscàvem. Les preserven tones de malesa viva i descomposta. Enmig de tanta densitat botànica s’albiren estructures minerals. Carreus foscos parasitats de molsa, maons apilonats, vells murs escapçats. La glòria khmer devastada.
El que va ser alta civilització ara és detritus. Matèria noble podrint-se. Ni que siguin pedres la jungla se les menja. Vindrà el dia que les engolirà del tot. Mentre aquesta hora no arribi els agosarats que tinguin la fortuna d’entrar en aquest bosc podran gaudir-les.
Observant la meva eufòria el tinent m’adverteix que per res no em separi del grup. Perill de mines. Per seguretat resseguim les ruïnes en fila, un rere l’altre. Avancem amb lentitud. Pel que mostra la selva intueixo que el santuari consagrat al déu Xiva havia de tenir una rellevància gran. Un parell de munts de runa separats uns metres fan pensar en dos prang col·lapsats. Qualsevol temple khmer té almenys un prang. Els prang són torres de pedra que s’alcen per damunt de qualsevol altra construcció arquitectònica dins el recinte del temple. Aquestes torres simbolitzen el mont Meru, ubicat als Himàlaies segons els textos del cànon hindú. Al cim del mont Meru, envoltat de neus perpètues, resideix Xiva, en un palau de glaç.
Em fixo en dues parets perfectament encarades. De l’una a l’altra hi ha poc més d’un metre. Sens dubte és part del corredor que menava a l’altar central, on deuria alçar-se la imatge de Xiva, el déu destructor i regenerador, amb un língam plantat al seu davant. Com que les parets s’enfonsen al sòl selvàtic no és possible veure el basament, completament cobert de podridures vegetals. Tapissa la vertical dels murs una fina capa de matèria orgànica, algues menudes de verdositat delicada. La paret deu ser porosa, regalimen fils d’aigua. Les llindes amb baixos relleus que havien de ser sobre els muntants dels portals d’accés als prang no són visibles. Els portals tampoc. Els khmer cisellaven amb extraordinària pulcritud la pedra arenosa. Déus, deesses, dimonis i animals sagrats del seu panteó coronaven les portalades. De segur que una de les llindes representa Xiva Nataraja dansant enmig d’un cercle de flames. Si aquesta llinda no se sap on para, almenys un objecte de gran valor arqueològic sí que s’ha pogut salvar; és el piló de forma fàl·lica, el língam, element preceptiu en tots els santuaris de culte xivaïta.
Les restes del temple componen formes romes, a penes si hi ha angles ni concrecions de línies. Són runes sotmeses a la voluntat de la natura. Ja no presenten resistència, romanen rendides, conformades a l’oblit. La turbulència selvàtica de segles les ha amansit. En alguns punts les cavalquen arbres gegantins. Soques clares, gairebé blanques. Arrels musculoses les soscaven. En èpoques recents les ruïnes del santuari han patit la violència dels cercadors d’objectes. S’aprecien alguns caus excavats pels rapinyaires. Voldria pensar que els lladregots no han arribat a l’amagatall del temple, que en alguna cofurna entaforada sota terra s’hi amunteguen precioses escultures. Tant de bo que al cor dels fonaments encara bateguin les apsares, les nimfes mitològiques que acompanyen Indra al paradís. Potser sí que hi ha apsares amagades, si més no els esperits. Em diuen que de nits es veu una llum sortint del bosc. Les apsares. Criatures aquàtiques com són, amb la foscor surten del cau per dansar airoses sobre l’aigua del bassal sagrat que encara roman al costat del santuari. L’abeurador dels tigres. L’estany de les apsares.