Del cementiri al cel a cavall d’un toro / Ngaben

4 Mai 2009

En la tradició balinesa la cremació és un dels pilars bàsics on se sustenta la fe. Els balinesos hinduistes creuen que quan un cos es mor l’ànima que el deixa entra en una mena de transició temporal fins el moment de reencarnar-se de nou. Com que l’ànima no pot culminar sola el pas per l’inframon, per superar-lo necessita l’ajuda dels mortals. De no comptar amb el suport dels qui en vida tenia a prop (la família, la comunitat) pot perdre’s i divagar per sempre en l’obscura tenebror del caos. La litúrgia balinesa és farcida de rituals per ajudar les ànimes que marxen a trobar el camí en el seu trànsit pel món invisible. Un món ignot però que se sap ple de riscs i de perills. En general, podem dir que quan un hinduista balinès es mor, després de celebrar-se una sèrie de rituals a la casa familiar, se l’enterra al cementiri del poble. Passat un mes de l’enterrament s’oficia davant la tomba una cerimònia per ajudar l’ànima del difunt a iniciar el camí correcte a través del més enllà. El ritual -en balinès es diu ngurugan– queda explicat en les cròniques referenciades a sota i es pot visualitzar en el vídeo també referenciat al final de l’article.
Els balinesos exhumen els cadàvers sis mesos després d’haver-los enterrat. Els familiars es dirigeixen al cementiri unes hores abans que trenqui l’alba. Emparats en la fosca comencen a excavar les tombes fins trobar els cossos descompostos. Els retiren de les fosses i els purifiquen rentant-los amb aigua lustral procedent de deus sagrades. Després, els embolcallen amb una tela blanca, com qui fa un farcell, i els nuen. Seguidament, els emplacen en una mena d’altars comunitaris fets de canyes de bambú i fulles de palmera, arrenglerats en una esplanada a l’entrada del poble. Mentre les restes romanguin als altars els portaran ofrenes en forma de torres d’aliments, pollets vius que lliguen d’una pota, animals empalats i fumats i paneretes de flors. Sobre els farcells amb les despulles hi posen safates de llauna contenint ous gravats amb signes alfabètics balinesos -símbol de la reencarnació-, manyocs de velles monedes xineses foradades, ventalls de fulles i corones daurades teixides amb fils multicolors de llana. Cada vespre, davant l’esplanada, es van celebrant actes en honor dels difunts. L’orquestra de gamelan toca ininterrompudament, ja sigui per acompanyar les danses amb màscara (topeng) o les sessions de teatre de titelles (wayang kulit). La comunitat sencera participa de les festes. Fan el què mana la tradició per distreure i satisfer els esperits dels difunts. Les celebracions són un acomiadament, una manera de dir-los adéu abans d’incinerar-ne les restes.
Durant una colla de dies les famílies amb difunts es dediquen a la construcció dels lembuh, els toros de fusta que envien l’ànima a l’altra vida. Els lembuh són la calca del toro Nandi, el transport del déu Xiva. Poden ser de color blanc, negre o vermell. A més de toros també acostumen a bastir altres animals, com ara peixos. De vegades elaboren criatures híbrides. Animals amb cap d’elefant i cos de peix, per exemple. El tamany dels lembuh és proporcional a les possibilitats econòmiques de la família. Com més diners hi destinin més gran serà l’estructura que faran. En conseqüència, el trànsit de l’ànima cap al cel serà més folgat i segur amb un lembuh de mides colossals que no amb un de petit. El lembuh enorme que veiem al vídeo correspon a una noia morta en accident de moto just un any abans. La família de la difunta no és rica, però van remoure cels i terra amb la finalitat de trobar els diners que els permetessin fer un lembuh gegantí. Així asseguraven un traspàs impecable a l’ànima de la jove.
Al matí del dia de la cremació comunitària, determinat pels sacerdots mitjançant l’astrologia o la màgia, retiren les restes humanes dels altars i les dipositen a la panxa dels animals de fusta. Els homes es carreguen les plataformes de bambú que sostenen els respectius lembuh a l’espatlla i inicien el camí al cementiri. Durant el trajecte sacsegen tant com poden els lembuh i criden constantment. Donen voltes en cercle, s’aturen i arrenquen a corre de manera sobtada. Aquest procedir que pot semblar estrany, serveix per descoratjar i desorientar una de les suposades tres ànimes que vetllen el cadàver. És l’ànima més aferrada a la terra, la que més es resisteix a abandonar el difunt. Amb els crits i sacsejos continuats, els portants dels lembuh intenten que l’ànima no recordi el camí de casa perquè no hi retorni mai més. De refer-lo, el cicle de la reencarnació s’estroncaria. Quan la totalitat dels lembuh són al cementiri comença la cremació col·lectiva. L’esperit dels morts s’amalgama amb el foc i el fum. Fa via al cel a cavall de l’energia ígnia dels animals cremant-se. Un cop al cel hi romandrà fins l’hora de tornar-se a reencarnar. La reencarnació es produïrà al moment de néixer una criatura a la família del finat. Llavors, l’ànima traspassada retornarà al món dels mortals per reviure en el cos i en l’alè del nounat.

In the Balinese-Hindu tradition cremation (ngaben) is one of the pillars of the faith. For the Hindu believers when the body dies there is a sort of transition till the soul reencarnates again. To accomplish that cicle they must perform a sort of intrincated rituals and ceremonies to help the soul of the death person to find the right way through the chaos of the infraworld. As a general rule, after several days of somebody’s death they burie the corpse in the communal cemetery. After six months the family exhume the buried body. I’ve seen more than once this ritual. It takes place before dawn. For no Hindus is quite disturbing watching people digging on the family tomb looking for the bones of their loved ones. Once they got the bones are purified by washing them up with holy water. Afterwards they wrap the bones in white clothes and place them to small chapels made of bamboo, standing in the meeting open air courtyard of the village. For the following few days the whole community pay hommage to the deceased by communal prays. They perform in front of the death remains gamelan music, dances, puppet theatre and some other activities. When right time comes the relatives place the bones of their death in the belly of a wood lembuh, this sort of mytical animals we see on the video. Most animals are modeled after bulls (black, white or red) but can be others figures, like fish, for instance, or a mixture of two different animals, like a criature with an elephant head and fish body. All these rituals take place when the priests of the village announce the most auspicious dates according to astrology or magic. Each single lembuh is made by the relatives of the death. The bigger they are more money spent by the family to built them. The biggest lembuh on the video is in honour of a young woman who died because of motorcycle accident. When the relatives pull up the bambu platform where the lembuh is placed they move them up and down in a very energetic way and sometimes even run. Also the carriers shout all time and turn round often the lembuh in order to mislead the soul of the death. They believed the soul of death should not recognize the way going back home. In the video we see clearly the process to carry all lembuh from the village to the communal cemetery. Once there they will burn them together with the remains of the death laying in the bellies of each wood animal. The lembuh are the necessary vehicles to transport the soul of death to heaven, before reencarnating in the body of newly born member of their own family.

Per a una informació més completa vegi’s el vídeo Bali. Ngurugan i també la sèrie de cinc cròniques publicades en aquest mateix blog:

1 – Bali. Ngurugan (I)

2 – Bali. Ngurugan (II)

3 – Bali. Ngurugan (III)

4 – Bali. Ngurugan (IV)

5 – Bali. Ngurugan (i V)

Anuncis

Mística de Bali

2 Abril 2009

Pura Penataran sura damunt una flassada de terrasses d’arròs. El temple és al nord-est del vilatge de Kutuh Kaja, a prop d’una fondalada obscura, esquerpa i fosca com una gola. Un tall a la terra fendit, potser, pel ganivet d’un gegant. A la llera de la gorja transcorre un corrent d’aigües freda i sorollosa. Aigua brunzent estavellant-se contra còdols de lava. L’aigua prové dels escarpats vessants de les muntanyes del nord. Uns centenars de metres més avall hi ha el bany comunitari. Els vilatans i els pagesos, homes, dones i criatures, van a rentar-s’hi cada dia. Nus, sota els dolls d’aigua pouats del torrent. Vaig dirigir-me al Pura Penataran a darrera hora del matí. Anava amb el meu amic Komang Adi Putra, que viu en una casa a prop del temple. Vestíem la roba preceptiva per participar en les cerimònies litúrgiques. Vam seure al pati del santuari. Les cames creuades sobre les lloses fosques, encarats a l’altar principal. Portàvem una panereta plena de pètals i tres barres d’encens. Vam començar la pregària. Els drings de la campaneta del sacerdot esberlaven un silenci dominat pel misteri. La màgia que neix durant les cerimònies hindu-animistes de Bali s’imposava. De mica en mica, el pati va anar omplint-se de fidels. Famílies senceres arribades per pregar plegats. Demanaven inspiració als esperits dels déus més poderosos, la benedicció dels seus avantpassats, bona sort, salut i una vida més rica. Dues sacerdotesses ens oferien arròs, símbol de la fertilitat, i ens aspergien amb aigua lustral recollida a Tirta Gangga. Ens la llençaven al cap i ens l’abocaven a la cassoleta de la mà perquè en beguéssim glops. Vaig posar-me grans d’arròs humit al front, a les temples i a la gola. I alguns pètals dels que van quedar a la panera, a les orelles. Acabada la pregària encara vaig quedar-me més d’una hora al temple, amb en Komang. Escoltàvem els sons del gamelan i fèiem vida social xerrant amb els amics. El vídeo està gravat d’una tirada. És una llarga seqüència de quatre minuts i vint segons. A les imatges veiem el sacerdot oficiant (jero mangku, en balinès), assistit per una sacerdotessa. Ambdós vesteixen roba blanca cerimonial. Preguen i practiquen rituals per convocar les forces del bé i demanar la protecció d’esperits benefactors. L’ambient era saturat d’una pau immensa. Crec que es percep en les imatges. Els mantres que entonen les dones evidencien una espiritualitat fonda. L’ànima balinesa en un estat d’altíssima puresa.

At the northern-east side of the small village of Kutuh Kaja, set among brilliant rice terraces stands the small temple of Pura Penataran. The temple is not far from a ravine, maybe cut on the earth by a giant’s knife. Deep in the bed of the lush throat there is a brook of cold and clean water coming from the sacred mountains. Few hundred meters down the stream there is the communal public bath of the village. I went to Pura Penataran temple before noon, together with my friend Komang Adi Putra. Both of us wearing the ceremonial Balinese clothes. Once in the courtyard of the temple we sat down on the floor -crossing legs-, facing the main altar. We had a linen basket full of multicoloured flower petals and three sticks of incense each. Was time to pray. Listening the bell of the priest tinkling among magical silence. Little by little more people were gathering around us. Entired families praying together. They were asking help to the spirits of the powerful gods, the blessing of the ancestors, good luck, healthy and welthy life. Two women priest gave us blessed rice, symbol of fertility, and lustral water from Tirta Gangga. Like the others I sticked the damp rice to the forehead, both temples and throat and placed some petals over my ears. After praying we remained at Pura Penataran for at least one more hour. Listening to the gamelan orchestra, chatting with friends, passing time by watching people praying. I recorded that video in one single sequence 4 minutes and 20 seconds long. In the video we can see the priest (jero mangku) assisted by the woman priest (both wearing white ceremonial clothes) praying and making magic rituals. The peace of the moment can be felt on the images. The faithful women around are singing mantra. Beautiful chants that fill up the air of energy, giving deep calm to fill everybody’s heart.


%d bloggers like this: