Bali Hai (2). La Kuta fina

14 Agost 2012

Al nord de Kuta hi ha Legian i Seminyak. Uns anys enrere eren llocs elegants i distingits. Per proximitat -avui és impossible distingir on acaba Kuta i comença Legian- l’esperit cràpula de Kuta s’ha cruspit aquell Legian més elitista i chic. Segueixen havent-hi els restaurants més refinats i les discos més especials, a Legian i Seminyak, però tot decau, com també ha decaigut aquella clientela escollida. La vulgaritat s’hi ha ensenyorit. Però com que a Bali encara hi viatgen -i hi resideixen- els que volen distanciar-se de la plebs, els promotors de l’oci han escollit Canggu, uns quilòmetres més enllà de l’ordinariesa plebea, per instal·lar-hi els seus negocis. De moment, per als més rics. Canggu avui és un enfilall de xalets luxosos i residències espectaculars. Van obrint-se bons restaurants i ja funcionen algunes discoteques. Tot elegant, per no ofendre els acomodats senyors i senyores occidentals que creuen haver trobat -ara, a Canggu- l’Edén perdut del Bali somiat. Bali Hai… Igual que a la cançó hollywodiana -que malgrat el títol no té res a veure amb Bali-, el Bali somiat és un recurs per compensar deliris de gent emocionalment macada. Bali Hai, Bali Hai…

www.kudeta.net

KU DE TA, una de les icones de Seminyak.
Foto: http://www.kudeta.net


Bali Hai (1). Kuta: sexe, sorra i sol

24 Juliol 2012
Aquarel·la del metge i artista balinès Anak Agung Made Djelantik publicada al llibre “Against All Odds: The Strange Destiny of a Balinese Prince”, d’Idanna Pucci

Aquarel·la del metge i artista balinès Anak Agung Made Djelantik publicada al llibre “Against All Odds: The Strange Destiny of a Balinese Prince”, d’Idanna Pucci

Ara mateix a Bali és temporada alta. Juliol i agost -mesos de vacances per a la majoria d’europeus- coincideixen amb el millor temps a l’illa. Al juliol, a Bali s’ha acabat la calor i comença la fresqueta. Com que encara no han arribat les pluges regulars els cels són clars i nets.
Un nombre considerable d’occidentals que visiten Bali hi fan una estada més o menys llarga. A partir dels seus interessos escullen un lloc on instal·lar-se. Hi ha dues ubicacions principals que atrauen la majoria d’estrangers: Kuta i Ubud. Dues cares, radicalment oposades, de la mateixa moneda.
Kuta: platja i festa. Les màgiques tres esses: sorra, sexe i sol. I surf. Encara més: alcohol, borratxeres, guirigall i bogeria. Discoteques, pubs, restaurants, salons de massatge, establiments oberts les 24 hores del dia. L’ànima de Kuta és l’oci desbocat. Kuta és la Pataià de Tailàndia en versió indonèsia. Dic indonèsia a consciència, perquè els balinesos migren de Kuta com les rates dels naufragis. Qui va posar-hi la llavor? Tant se val, el cas és que avui Kuta és una enorme claveguera envaïda de voraços indonesis, aliens a Bali, atrets per la riquesa associada al turisme. Els balinesos de Kuta s’han venut l’ànima al diable. Després de llogar les seves cases i locals molts han marxat de Kuta per instal·lar-se en altres punts de l’illa; sovint, no gaire lluny, però a prou distància per no ser al cor de la voràgine. La clientela dels negocis per a turistes de Kuta, no cal dir-ho, és bàsicament forastera. Occidentals -amb una bona representació australiana- i asiàtics.
La majoria de consumidors de Kuta són cadells blancs que arriben a Bali atrets pel surf i la platja. Però què seria per a molts d’aquests joves el surf i la platja sense la festa de la nit? La nit, còmplice de les seves disbauxes. Alcohol i ballarunga fins altes hores de la matinada. Un matí per dormir la mona i una tarda per escalfar motors tombats a la sorra de la platja o entre el vertigen de les ones, a mamar l’adrenalina que els donarà energia per encarar una altra nit d’excessos. Són gent que han anat Bali com haurien pogut viatjar a la costa californiana, a Queensland, Eivissa o Tailàndia. En acabar les vacances retornen a casa igual d’adormits i buits, sense un bagatge nou i amb no gaire més idea de Bali que festa, vomiteres i llargues pixarades.


Papallones de la nit

5 Mai 2008

Marihuana, dones i rellotges falsos són les ofertes principals dels desarrelats javanesos que van a Bali atrets per les peles dels turistes. Pul·lulen pels carrers de Kuta buscant-se la vida. Formen un valerós exèrcit de soldats que ignoren el significat del mot rendir-se. Ni te n’adones i et planten als nassos una exposició d’excel·lents còpies de primeres marques de rellotges. També perfums, io-ios fosforescents, ànecs marionetes, esgarrifoses pintures de menjador, format cinemascop, amb cavalls al galop de grans crineres onejant al vent i diaris estrangers d’una setmana abans. Tot hi cap per guanyar-se unes quantes rúpies. Són els desheretats que busquen les engrunes dels més farts, desesperats venedors que sovint gasten una dignitat superior a la del fati australià que els gruny malcarat perquè li obstaculitzen el pas a la cobejada platja.
Hi ha balinesos panxacontents que es distreuen oferint transport als vianants. Es fan un tip de riure si els dius que el que necessites no és una moto ni un taxi sinó un helicòpter. Satisfets que no els censuris, t’ofereixen un cigarret de clau i una divertida xerradeta.
Les kupu-kupu malam o papallones de la nit, es venen descarades a les voreres, o discretament expectants entre els mini restaurants amb rodes que serveixen, a preus de riure, especiats menjars de la zona de Padang, a l’illa de Sumatra.
La Christa és una noia austríaca de vint-i-molt-pocs anys. És la meva veïna al lloc on m’hostatjo. Ha vingut a Kuta a refer-se dels tràngols que li han passat a Nias, una illa remota a les costes de Sumatra. Viatja sola. En la seva primera incursió a l’Àsia no se li va acudir una altra cosa que ficar-se en un dels caus més insalubres d’Indonèsia. Va caure malalta de seguida. Vòmits, febre i diarrees la van deixar tan debilitada que era incapaç de moure un sol múscul del cos. Va estar-se postrada al llit deu dies. Tret d’una sola ànima caritativa, la resta de natius no s’hi acostaven perquè temien que l’haguessin posseït mals esperits o el diable en persona. El metge del vilatge, després d’examinar-la detingudament, va notificar-li que que patia d’una afecció aguda de l’apèndix. Tot i que la Christa insistia a afirmar que feia cinc anys que li havien extirpat, el mal metge persistia en el diagnòstic errat. Ni apèndix ni malària: la noia havia agafat el dengue, una infecció vírica temible tramesa per un mosquit. Per postres, una nafra purulenta se li havia apoderat de bona part del peu, li adoloria la cama i havia de fer un considerable esforç per caminar. S’està recuperant, però assegura que mai més no tornarà a Nias ni vol sentir-ne parlar.


%d bloggers like this: