Òpera xinesa (งิ้ว 戲曲)

18 Abril 2014

Entre altres peculiaritats culturals els immigrants xinesos van introduir a Tailàndia el nyiu, la modalitat escènica que a Occident coneixem com òpera xinesa. El què definim com a “òpera” no és altra cosa que una representació teatral acompanyada de música, dansa i, sovint, petites acrobàcies. De vegades els actors reciten i, d’altres, canten. Els textos que declamen són incomprensibles per la majoria d’intèrprets dels teatres ambulants tailandesos. Encara que siguin d’ascendència xinesa ignoren la llengua dels progenitors.
A primers del segle XX el rei Rama VI va prendre un conjunt de mesures que van conduir la pràctica totalitat d’immigrants a assumir la idiosincràsia tai. Una sèrie de lleis van compel·lir els xinesos a adoptar cognoms del país i a fer servir el tailandès -parlat i escrit- com a llengua vehicular. Qui no ho feia se’l castigava considerant-lo estranger. Amb els anys, però, s’ha anat estovant l’aplicació d’aquesta normativa. Només cal anar al barri de Yaworat per constatar que un bon nombre de tais d’ètnia xinesa -tot i dominar el tailandès- s’expressen i escriuen en la llengua dels avis. En canvi, en els teatres de nyiu la majoria d’actors no parlen ni llegeixen el xinès; ignoren, doncs, el significat de bona part de les frases que declamen. En el cas del teatre que veiem al vídeo quatre de les persones que hi treballen són originàries de la Xina: els músics de corda i un parell d’actors. Un músic de percussió i un altre membre que fa de tot -pujar i baixar el teló, canviar decorats i també d’actor- són laosians. La resta procedeixen de diferents llocs de Tailàndia; uns quants van néixer a Bangkok i, d’altres, al nord-est del país o Isan.
Respecte els quatre xinesos del teatre diré que parlen poc o gens el tailandès. Formen un clan a part dins el conjunt de l’equip. Es relacionen gairebé exclusivament entre ells i participen poc de les trifulgues comunes. La primera actriu quan no s’abilla o maquilla es passa l’estona amorrada a l’iPhone. El seu company, actor que a estones fa de músic (toca el violí de dues cordes i l’oboè), tres quarts del mateix. La directora -també xinesa- a part de tocar el violí fa d’apuntadora i de gerent, malgrat que a penes balbuceja el tailandès.
Després d’haver-hi passat moltíssimes hores, repartides en una colla de dies -tants com 10, en dues ubicacions diferents-, constato que el teatre ambulant que veiem a les imatges és una petita comunitat babeliana. Els que no parlen tailandès viuen en un món al marge, ni que compartexin menges i escenari. Però entre bambolines -quan no actuen- són uns nàufrags.
Els instruments musicals estan repartits a una banda i l’altra de la boca escènica. Al costat esquerre (respecte de l’espectador) s’ubiquen els instruments de percussió, composats de diferents menes de timbals, una sèrie de gongs de coure penjats d’una barra, platerets, címbals i un joc de petits instruments rectangulars de fusta oberts pels laterals, de manera que quan es percuteix rítmicament la superfície amb una barreta emeten uns sons característics. Manipulen els instruments de percussió un parell de músics, ajudats pels mateixos actors quan el moment escènic requereix un bon estrètip, la qual cosa sovinteja. El costat dret és el lloc destinat als instruments de corda, com el dulcimer o khim (ขิม) i el violí de dos fils de seda en lloc de cordes, anomenat zò dúang (ซอด้วง). També és en aquest costat on es toca l’oboè tradicional o pi mòn (ปี่มอญ), l’únic instrument de vent utilitzat en l’òpera xinesa o nyiu (งิ้ว), com en diuen a Tailàndia.

Anuncis

Guarir-se per la fe

6 Novembre 2012

Durant els dies de l’anomenat Festival Vegetarià -celebracions místiques xineses-, al centre de la ciutat tailandesa de Nakhon Ratchasima s’hi concentren la major part de les activitats esotèriques. Després dels rituals que suposadament hauran de curar una jove malalta (vegi’s el vídeo “Faith Healing Through Magic”), el guaridor per la fe es desplaça al peu d’un altar per honorar els esperits. Allà atén un altre malalt que es postra al seu davant. El sanador li passa una banderola per l’esquena. L’aire de la banderola, farcida de caràcters xinesos i símbols encriptats, purifica, elimina les causes del mal, allibera el cos dels efectes negatius que provoquen el dolor i el patiment. El sanador bloqueja l’entrada d’influències dolentes amb l’alè i dibuixant amb les mans uns signes màgics al cap i a l’esquena del malalt.
Veiem una dona que s’acosta al sanador a demanar consell. En acabar la conversa el sanador es postra davant l’altar dels esperits presidit per una deïtat del panteó xinès. Entra en una mena de trànsit lleu: fixeu-vos en el tremolor de cames. S’alça i branda el fuet per segar connexions malèfiques al seu entorn. Convoca els deixebles, tots vestits amb roba blanca. Els imposa la mà al cap i els encoratja amb instruccions. A una persona que no és de la colla -un home jove vestit de carrer- se li nega la possibilitat d’acostar-se i postrar-se als peus del sanador (01:38). El guaridor passa la banderola per sobre el cos dels deixebles agenollats per protegir-los i foragitar esperits destructors. Amb el fuet barra el pas a la maldat.
La piuladissa intensa que sentim correspon als ocells ajocant-se als arbres de la plaça.
Tot seguit, el guaridor se situa davant l’altar on hi ha un munt de teles vermelles (02:33). Observem el tractament que fa amb les teles. Hi guixa signes protectors i les estampa amb la tinta d’un tampó. Les teles ara estan netes, protegiran qui les posseeixi. Reparteix les teles entre els fidels. Sense esperar-m’ho, tot gravant el vídeo, em dóna una peça beneïda. Amb la mà esquerra la recullo sense aturar la gravació (05:23 a 05:28).
Veiem els tatuatges que duu a l’esquena amb detall, del minut 05:42 al 05:48 i del 06:07 al 06:17. El sanador, ara ubicat davant una taula, es treu la garlanda de flors grogues que duu penjada al coll i inicia unes pregàries acompanyades de signes enigmàtics que fa amb les mans, els braços alçats. Sobtadament s’aboca sobre la taula, hi dóna un cop sec i entra en trànsit (06:52). Ha estat posseït per un esperit. Cau assegut en una cadira. Els deixebles s’asseguren de posicionar-li correctament les mans, destensen els dits, li tapen el rostre i el pit amb la banderola protectora. El mestre guaridor ha perdut la consciència. Els deixebles mai no el deixen de tocar, li pressionen el tòrax, les cames, els braços. Cal que el seu esperit no migri foragitat pel qui l’ha posseït. D’aquí que el cridin amb insistència pel seu nom, perquè l’esperit del guaridor no es confongui i faci l’esforç de retornar. La tranquil·litat es fa present quan el guaridor pronuncia amb claredat el seu nom. Que digui el seu nom és un senyal inequívoc de retorn. La satisfacció és general. Després de la llarga sessió d’espiritisme i màgia guaridora, lliuren al mestre merescudes tasses de te calent. A partir del 08:43, fins el final, veiem un deixeble embolicant en un gaiato de fusta les teles cerimonials i el fuet que ha utilitzat el mestre.
A desgrat que els rituals poden semblar supersticiosos i pertorbar creences enrocades en el monoteisme, aquestes pràctiques esotèriques provenen de molt lluny i formen part d’una tradició mística ancestral. Són, doncs, un patrimoni humà que cal respectar i també preservar.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX7V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.


Restauració d’un vell temple Khmer

16 Juliol 2012

Al moment de presentar-me al lloc on s’alça el temple d’arquitectura khmer Prasat Hin Phanom Wan, hi havia un equip de set treballadors restaurant el pavelló més occidental del santuari. Un pavelló esfondrat que el Departament de Belles Arts tailandès va optar per reconstruir.
La reconstrucció d’aquestes joies arquitectòniques, contemporànies al nostre Romànic, és un debat obert amb opinions diverses i sovint contraposades. Hi ha el corrent dels que no tocarien una sola pedra i els que ho refarien completament. Entre les dues postures extremes acostuma a imposar-se la moderació. D’acord amb la distribució sobre el terreny de les peces arqueològiques, de vegades ben disperses, i als coneixements tècnics sobre aquests tipus de construccions, els entesos esbossen el suposat aspecte que presentaven els monuments abans d’enrunar-se. En una restauració ben feta resta poc espai per a la imaginació o la fantasia. Malauradament no sempre s’imposen els criteris científics a l’hora de determinar la reconstrucció d’aquests temples. Els experts tailandesos deuen rebre pressions diverses a l’hora d’afrontar la restauració d’un monument. Sovint es deixen emportar per la divagació fantàstica. D’aquí que algunes seccions de temples Khmer reconstruïts en territori tailandès semblin més construccions de parc temàtic que reproduccions fiables. En general, els tais valoren més la coloraina escenogràfica que la substància. El concepte de fer bonic gairebé sempre s’imposa al rigor científic. Obres majors com el Prasat Hin Phanom Rung -la joia de la corona dels temples Khmers tailandesos restaurats- o el santuari de Phimai, a uns 50 quilòmetres al nord-est del temple de les imatges, són uns bons exemples.
Una setmana després de gravar el vídeo i de fer les fotografies que acompanyen el reportatge, vaig tornar al temple. Malgrat que els homes que treballaven en la restauració m’havien assegurat que encara en tenien per temps d’acabar la feina, en aquell moment al recinte del santuari no hi havia ningú. Ni restauradors, ni runa, ni restes de bastides. Em va semblar magnífic. Vaig poder-me dedicar a fer fotografies i gravacions (veure el vídeo anterior: “Prasat Hin Phanom Wan”) sense cap mena d’entrebancs ni destorbs. En una absoluta i privilegiada solitud.

Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX7V. Arxiu original: mp4. Gravació sense trípode.
Technical descriptions: Recorded by digital still camera Sony Cyber-shot HX7V. Original file: mp4. Shooted by hand, no tripod used.


Prasat Hin Phanom Wan (ปราสาทพนมวัน)

10 Juliol 2012

Prasat Hin Phanom Wan és un temple d’arquitectura Khmer construït entre els segles IX i XI, període que abasta els regnats d’Indravarman I, Yasovarman I, Udayadityavarman II i Jayavarman VI. En un origen es retia culte al déu hinduista Xiva. Més endavant va consagrar-se a Vixnu i, posteriorment, probablement a partir del segle XII o XIII, va començar a practicar-s’hi el budisme Mahayana. El santuari s’alça sobre una planta de forma cruciforme. Els dos pavellons del centre, rematats per elegants sostres de volta, constituïen el clos sagrat del temple. Unes quantes mesures: del terra enllosat a les pedres que componen el sostre hi ha entre set i vuit metres, el corredor o galeria fa tres metres d’amplada i les sòlides murades tenen un metre de gruix.
El febrer de 1861 Henri Mouhut, l’explorador francès a qui s’atribueix el “descobriment” de la ciutat enrunada d’Angkor (Cambodja), va ser el primer occidental en visitar aquest temple. El temple està bastit amb carreus de pedra arenosa. Enormes carreus vermells o grisos curosament polits que encaixen a la perfecció. Prasat Hin Phanom Wan està situat en una àrea rural, entre esparsos nuclis d’arbreda i arrossars infinits.
El Departament de Belles Arts tailandès va optar per la reconstrucció de les parts col·lapsades del temple. El pavelló del costat occidental s’ha reconstruït gairebé en la seva totalitat. Les obres de reconstrucció van acabar-se uns cinc o sis dies abans de la gravació d’aquest vídeo (la filmació va produïr-se el 5 de juliol de 2012). Com que el vídeo va enregistrar-se molt d’hora, poc passades les 7 del matí, la piuladissa d’ocells és perfectament audible. S’hi ha sobreposat música, però en cap cas no s’ha manipulat el so original. Al contrari, s’ha conservat íntegrament.
Descripció tècnica: Vídeo enregistrat amb càmera digital Sony HDR-CX740VE. Arxiu original: .mts. Gravació sense trípode.

GALERIA D’IMATGES DEL SANTUARI KHMER


%d bloggers like this: