Prasat Ta Meuan Thom

3 febrer 2010

Prasat Ta Meuan Thom is an old Khmer Temple at the Thai-Cambodian border. Probably the temple was built during the reign of Jayavarman VII (AD 1181-1215). Together with Khao Phra Vihan (or Preah Vihear, according to Cambodians) it is a tug of war between Thailand and Cambodia. Despite being in Thai administrative soil Cambodians claim it too. Though till now the area is not being disturbed there is an Army Thai post outside the inner wall of the temple. The sandstone stairs we see at the begining of the video are in the southern most temple complex. Facing the stairs is the jungle. Thick jungle, bunches of bambus, termite nests, scattered stones being covered by huge trunks and thick roots of rubber trees. In the canopy of trees nest a lot of singing birds and in the soil, under rotten leaves mixed up with the humid earth there are still undetonated hand grenades and land mines left by Khmer Rouge in the 1980s. when the Cambodian Maoists occupied the site. As they did in other Khmer ruins, the soldiers had destroyed a lot from the temple after selling to particulars and merchants sculptures and lintels. What is left is not much but still worth to see. What makes it an special place is the isoleted location. A part of the soldiers (they’ll not bother you) almost no body else is around. I’ve been there at least four times. Up to now I had never met a single foreigner during my visits to Prasat Ta Meuan Thom and the small two other Khmer ruins few hundred meters north from the main temple. I’ve just sighted few peasants passing by or kids grazing cows.

Anuncis

Diari de viatge (7). En una jungla minada

19 Octubre 2009


És com moure’m entre dues aigües. No sé del cert si trepitjo territori tailandès o cambodjà. Les línies frontereres entre els dos Estats en molts trams són imprecises. No és solament a l’entorn de Khao Phra Viharn on ambdós països reclamen com a seva un tros de terra. Hi ha més punts on el conflicte territorial és ben obert. Khao Phra Viharn és la porció visible, la punxa que sura d’un problema profund. Una qüestió que probablement no es resoldrà mai. La imprecisió fronterera mantindrà Tailàndia i Cambodja en una brega infinita, a estones més tensa i d’altres més laxa. El camí que el tinent i els seus homes obren a la selva vés a saber si ens pertany o és dels altres. Em vénen al cap les ordres que Hun Sen, el primer ministre cambodjà, va donar al seu exèrcit a finals de setembre: disparar contra qualsevol persona, civil o militar, que trepitgi il·legalment territori de Cambodja. Si algun escamot de soldats cambodjans ens avista i considera que trepitgem terra no tailandesa, poden atacar-nos. El meu cap no l’abandonen dos pensaments: les armes dels khmers i les mines.
Durant més de dues dècades, dels anys 70 als 90, Cambodja va viure immersa en un conflicte permanent. Un conflicte humanament catastròfic que va conduir el país a la ruïna moral i al col·lapse. Amb la invasió de 1979 els vietnamites van alliberar Cambodja de l’horror roig khmer. Però un cop abolit el criminal règim maoista els vietnamites -ancestrals enemics dels cambodjans- van quedar-se al país. Grups residuals de Khmers Rojos van refugiar-se en llocs remots de la jungla fronterers amb Tailàndia. Sembla paradoxal, però Tailàndia, com els països occidentals, donava suport als Khmers Rojos. Va ser sobretot en la dècada de 1980 quan els Khmers Rojos van sembrar de mines antipersona quilòmetres i més quilòmetres de terreny fronterer. Acabat el conflicte, algunes de les zones van netejar-les, però la immensa majoria del territori continua estant minat. I probablement ho seguirà estant sempre. No es poden eliminar les mines d’una jungla sencera.
Vigilem on posem els peus. Prenem precaucions, però els explosius soterrats no es veuen. Confio en el coneixement dels militars que m’escorten. Cauen cortines de brossa. Els matxets fan la feina. Fulles d’acer esquinçant la malesa. Un soldat amb un fusell curt en bandolera obre el camí. El tinent va el seu darrere. Després ve l’home que m’ha portat amb la moto; seguidament, jo. Un altre soldat armat tanca el rengle. El terra és humit; enfangat, de vegades. El walkie-talkie del tinent emet sons esporàdics. Xiulets que molesten. Però encara molesta més el mòbil del taximotorista. No para de rebre trucades. Es mira el número que truca i no respon. I així ben seguit. Finalment, s’imposa el seny i desconnecta l’aparell. Ara sí; puc sentir amb tranquil·litat les piuladisses dels ocells voleiant a les branques altes. Parrupejos i alguna refilada. Arrapades a terra creixen unes tiges verdes amb una flor cònica i bulbosa, de color vermell, a l’extrem. S’escampen a l’entorn de les soques, com si fossin bolets.
Fa estona que sento un mormoleig d’aigua. El rierol es presenta. És massa ample per poder-lo saltar. Ullada amunt i avall a la recerca de còdols. No n’hi ha. Busco un gual. Hi fico els peus. L’aigua sobrepassa d’un pam el turmell. Tres passes decidides i torrent superat. Entremig dels arbres veig un estany. Els troncs s’enfonsen en una superfície clapejada de llum solar. Podria ser la bassa sagrada que feien els khmers a l’entorn dels santuaris. De ser-ho, les ruïnes del temple mil·lenari on ens dirigim han de ser a tocar.


%d bloggers like this: