Tais contra tais: Batalla entre pagesos i “grocs”

20 Setembre 2009

Fotografia publicada al Bangkok Post del 20 de setembre de 2009 sobre els fets de Phum Saron. Província de Si Saket. Nord-est de Tailàndia.

Dissabte, 19 de setembre, tercer aniversari del cop d’estat militar que va foragitar Thaksin del poder, va ser el dia escollit pels líders del PAD (Aliança Popular per la Democràcia) per arrossegar els seguidors del moviment conservador ultranacionalista -els grocs– a la zona on es viu el conflicte en aquest moment més calent del país. Mentre a Bangkok els vermells pro Thaksin es manifestaven sota la pluja, a Phum Saron els grocs anti Thaksin avançaven cap el temple khmer del segle XI, Khao Phra Viharn, sota un sol ardent.
Milers de grocs, procedents majoritàriament de Bangkok, van arribar divendres a Kantharalak. L’objectiu era entrar al temple enrunat khmer que segons ells pertany a Tailàndia, malgrat que el 1962 un Tribunal Internacional va atorgar a Cambodja la possessió del temple i 4,6 km2 de terreny que l’envolten.
L’excusa arguïda pels líders del PAD és que d’ençà que va avivar-se el conflicte, a partir del juliol de 2008, quan la UNESCO va proclamar Khao Phra Viharn Patrimoni de la Humanitat, els cambodjans han anat construint cases i han obert una carretera al territori que Tailàndia reclama. Els militants del PAD pretenien expulsar els assentaments khmers de l’àrea que segons ells és terra tailandesa.
El conflicte va encendre’s l’octubre de 2008, quan a l’entorn del temple en disputa va haver-hi un intercanvi de trets entre soldats tais i cambodjans que va acabar amb un parell de morts, alguns ferits i detinguts dels dos exèrcits. A l’abril -en plenes converses diplomàtiques- van produïr-se més baixes mortals entre els bàndols enfrontats. Ahir, dissabte, els dos mil seguidors del PAD van començar la marxa cap el post militar que tanca l’accés a la zona ocupada per l’exèrcit tailandès. Els pagesos de Phum Saron i vilatges veïns van rebre els urbanites de Bangkok a cops de pedra. Malgrat haver-hi un important desplegament policial els dos grups van acabar enfrontant-se. Va desfermar-se una batalla campal. Els pagesos atacaven amb pals i pedres en la lluita cos a cos contra els del PAD. Alguns anaven armats amb matxets. Els enfrontaments -violentíssims- van produir un mínim de 17 ferits, un parell dels quals en estat crític. Segons els vilatans, la provocació del PAD de voler entrar a la zona en disputa no aconsegueix altra cosa sinó encendre els ànims dels cambodjans. Els veïns temen que esclati una guerra oberta. De fa un any, els pagesos no poden entrar als camps de conreu. L’exèrcit els ha pres els camps, se’ls ha fet seus establint-hi bases militars i búnquers i els ha tancat amb filats. Ho he vist personalment el parell de vegades que aquests mesos d’agost i setembre he estat a la zona del conflicte. La darrera vegada que vaig ser a Phum Saron fa solament uns dies. Vaig arribar fins el darrer post militar que barra la carretera amb tanques i filats de punxes.
El curiós del cas és que els bàndols que ahir es barallaven són tailandesos. Tailandesos els ultranacionalistes del PAD i tailandesos els pagesos que els foragitaven. Aquesta és terra que un dia va formar part del poderós imperi khmer, avui extingit. Els khmers són els cambodjans, però també hi ha gent d’ètnia khmer a la banda tailandesa. I n’hi ha molts. No hi tenen res a dir, els khmers nascuts a Tailàndia sobre el conflicte? Els khmers tai són descendents directes dels constructors del temple que Tailàndia vol fer seu. Els tais solament volen la pàtina, la lluentor de l’antic esplendor khmer: els temples, ni que estiguin enrunats. Però en menyspreen l’ànima, la parla khmer és objecte de burla a Tailàndia. Els tais no en volen saber res de la saga dels qui van alçar els temples que avui volen per ells. Els menystenen i humilien.

*Tawatchai Kemgumnerd és autor de la fotografia, publicada al BANGKOK POST, el 20 de setembre de 2009


Un cor de vaques o simfonia de granotes?

9 Setembre 2009

Phum Saron és el vilatge des d’on s’accedeix al Khao Phra Viharn, el temple enrunat khmer en territori cambodjà, però que Tailàndia reclama. Un conflicte fronterer que manté els dos països en pugna oberta des de fa cosa d’un any. El conflicte fa molts anys que s’arrossega, però va avivar-se al moment que soldats dels dos exèrcits, l’octubre de 2008, van intercanviar-se trets. Les escaramusses van repetir-se l’abril passat. Fins ara, els enfrontaments armats han produït la mort d’almenys set soldats i un nombre indeterminat de ferits i presoners als dos bàndols.
Fa unes tres setmanes -el 17 d’agost- vaig desplaçar-me a Phum Saron. Sabia que no se’m permetria l’accés a la zona del conflicte. En efecte, passar va ser impossible. Aquell dia plovia molt. Les granotes celebraven l’aigua que queia de la manera espectacular que podeu escoltar en aquesta gravació. Avui -8 de setembre- hi he tornat, a Phum Saron. Aquest matí també plovia, però les granotes callaven. O era el seu dia lliure o estaven atemorides per tant tràfec de soldats. Fileres de vehicles militars no paraven de desplaçar-se amunt i avall. S’ha aturat un vehicle al lloc on em trobava observant el renou. De la caixa del camió han baixat un grapat de militars. Han entrat en una barraqueta on venen la mena de productes que estimen els soldats: armes blanques -punyals, matxets-, brúixoles, uniformes per si amb el seu no en tenen prou, ulleres de sol de marca per fardar -còpies barates, no cal dir-ho- mocadors khmer, llanternes, passamuntanyes i barrets. Els ha encantat que els fes fotografies, sobretot el soldat que s’ha comprat les Ray-Ban. Li he dit que el feien tan guapo com en Bie, una popular estrella tai de moda. Satisfet, el noi ha posat perquè el retratés de totes bandes. Fusell a les mans, mocador khmer lligat a l’arma i gatzara dels companys. Abans de pujar al camió que els retornava a la caserna, ubicada al Wat Phum Saron (temple del poble), tots han volgut que els retratés. Armats fins a les dents, però tigres de paper. Tigres de paper, acabo de dir?


Diari de viatge (2). Aniversari. Tres anys i tres mesos

16 Agost 2009

Aquests dies es compleixen 1200 jornades viscudes a Tailàndia. La primera vegada que vaig trepitjar aquest país va ser l’any 1980. De llavors ençà ha estat un anar i tornar constant. Els primers anys, les estades no sobrepassaven el mes. M’ajustava a les vacances. Però a partir de 1995, quan em dedico exclusivament a viatjar, Tailàndia ha estat una de les destinacions més sovintejades. El darrer viatge (2008-2009) vaig passar a Tailàndia vuit mesos seguits. En el d’ara, hi sóc de fa 60 dies.
A Tailàndia hi he viscut alguns dels moments més esplendents de la meva experiència viatgera. Ara em passa pel cap la setmana a bord d’un vaixell de pescadors caçant llagostes pel mar d’Andaman. O quan vaig viure dos mesos a la cabana d’una família a l’illa de Koh Tao, en una badia coberta de selva abocada al mar. Parlo de gener i febrer de 1985, quan a Koh Tao encara no hi havia arribat ni l’ombra del turisme.
M’he mogut per cada racó del país, des del punt més septentrional al sud profund. I aquí hi incloc les províncies díscoles de Pattaní i Narathiwat, visitades en un parell d’ocasions. Aquesta és la zona més calenta de Tailàndia. Un conflicte armat que fa anys que dura. Trets, morts i bombes gairebé diàries. Un problema gravíssim que enfronta policia i exèrcit amb els anomenats “rebels” musulmans. A Pattaní, Narathiwat i a Yalà, la tríada de províncies conflictives, s’hi viu en permanent estat de turbulència. Una guerra civil no declarada.
I el nord-est, l’estimat Isan, la terra -la gent- que m’ha robat el cor. Isan és l’esperit, la festa i, de vegades, també la fam. En el passat, Isan formava part del gloriós imperi Khmer. D’aquí que el sòl d’Isan sigui sembrat de temples d’aquella època. Temples construïts aproximadament ara fa mil anys. Quan a la nostra terra floria la sobrietat de l’art romànic, per aquí es bastien els temples més sensuals que ha vist la humanitat. Pedres brodades amb cisells. La joia de viure expressada als carreus modelats per les mans d’una gent sàvia. La irradiació d’Angkor -a un tir de pedra- va produir santuaris memorables. Com Phanom Rung o Phimai, per exemple. Però més enllà d’aquestes dues gemmes hi ha els templets modestos, els amagats, els que es visiten poc per la seva ubicació remota o conflictiva, com Khao Phra Viharn, alçat en terra cambodjana, però que Tailàndia reivindica. Aquest és un altre dels conflictes calents que afronta en aquests moments Tailàndia.
Avui Isan és pobre. Viu de l’agricultura, bàsicament de l’arròs. Quan per la manca de pluges les collites no arriben, es dispara la gana. Si aquest any segueix plovent tan poc -a hores d’ara molts camps d’arròs groguegen per manca d’aigua- d’aquí uns mesos els combois de la línia ferroviària que travessa Isan s’ompliran de famílies de pagesos pobres emigrant a la capital a la recerca de subsistència. Famílies abocades al drama. Com que del ciment no en surt arròs, molts pares acaben venent fills i filles a proxenetes o a mercaders que tanquen la canalla en fàbriques insalubres on s’hi passen la vida treballant. Sortides que a nosaltres ens escandalitzen però que ells troben naturals. Provenen d’una altra cultura, tenen uns valors diferents, de vegades a anys llum dels nostres.
Sovint, viatjant per Tailàndia, em retorna un cert regust d’infància. L’abundor de cuques de llum, el raücar constant de les granotes, la percepció d’alguns perfums perduts que desprèn la terra. Viatjar amb els ulls oberts vol dir veure coses xocants, conèixer històries que ni el millor dels guionistes podria imaginar i viure situacions que des de la nostra perspectiva ratllen l’absurd, però que aquí entren dins la quotidianitat. Ara mateix, al restaurant on sopo, hi acaba d’entrar un gripau. Es planta sota la meva cadira amb la finalitat d’endrapar tants insectes com se li posin a l’abast. És mansoi, es deixa fotografiar, i de ben a prop. Deu tenir ínfules d’estrella. Ahir va ploure i avui a l’ambient hi ha un excedent de tota mena de cuques alades i reptants. Alades, sobretot. Llàstima que els gripaus no volin. O sí que n’hi ha que volen, a Tailàndia? Si us decidiu a venir, potser no veureu gripaus voladors, però entre d’altres coses dignes de ser vistes podreu admirar el temple fet amb un milió d’ampolles i el monument a la panotxa.
Dia a dia frueïxo de l’amabilitat generalitzada i el bon tracte que em dispensen. La riquíssima i variada gastronomia és el complement a molts plaers. Els tais viuen la vida per fruir-la. Potser pequen de superficials: els agraden els lluentons, les varietats, l’alcohol i l’alegria. És un crim viure pel plaer i afrontar la malaltia o les desgràcies com aquell que passa un refredat? Un refredat que pot acabar essent mortal, però ni així és un drama. Si us costa de creure, us recomano que assistiu a un funeral. Després de morir, ja tornarem a viure. Visca la vida. Siam Forever!


%d bloggers like this: