Renou de cadires. Cops i xiscles. És una baralla. Els sorolls provenen de l’habitació veïna. Són dos quarts de sis de la matinada. Encara és negra nit. El batibull m’ha despertat. M’assec al llit. Inquiet, no cal dir-ho. Atent als esdeveniments. Se sent un home cridant. S’expressa en anglès. Esgarips aguts d’almenys dues veus. Què hauria de fer? Sóc al primer pis d’un hotel sense ascensor. La recepció de l’establiment és a sota mateix. Haurien de sentir-ho. Acabo de pensar-ho quan algú colpeja la porta de l’habitació on hi ha la baralla. Pica molt fort. No l’obren. Un moment de silenci. Qui sigui que truca esbotza la porta. Sento un cop sec. Contundent. Es multipliquen els xiscles i ressona més potent la veu forastera. Corredisses. Talons de sabates de dona baixant a tota velocitat l’escala. Silenci.
Em quedo a la meva habitació. No crec que sigui prudent sortir-ne. No passa gaire estona quan sento el so d’almenys un walkie-talkie. Homes parlant en veu alta. Obro la porta. Dos policies acaben de pujar l’escala. Són al passadís. Entren decidits a l’habitació dels fets. Xerrameca. L’autor de la baralla és un farang, no hi ha cap dubte. Sento l’estranger que no para de dir “Sorry, sorry, I’m drunk!”.
Em torno a tancar a l’habitació. Els laments del farang s’acaben. Silenci absolut. Surto de la cambra. Miro d’una llambregada l’habitació del costat. Porta trencada a l’entorn del pany. Dues cadires per terra. Al llit hi jeu un home. Baixo al lobby. Bé, el lobby és un garatge on sempre hi ha el cotxe de la propietària tapat amb un plàstic. I una col·lecció de motos antigues. El gerent de l’hotel és aficionat a vells models de motocicletes. Les mima i repara. Són les seves nines.
Veig en Yut amb cara d’amoïnat movent-se sense saber què fer. Hi ha tres dones joves assegudes a l’entorn d’una de les taules de plàstic. En Yut és el xofer i acompanyant de la mestressa. Una senyora gran, menuda i graciosa, propietària d’un estol de gossos. Cada dia al matí en Yut la porta a passejar amb el Mercedes. Prendre l’aire, visites i compres. M’acosto al Yut. Em confirma que hi ha hagut una baralla. Un turista que de matinada ha tornat a l’hotel acompanyat de tres ladies s’hi ha discutit vés a saber per quines raons. “Diners”, xiuxiueja. En Yut mira la taula on seuen les dones joves. Que m’hi fixi. Dones, dic? Doncs no són dones. Són transvestits. Víctimes macades de la baralla. Malgrat que són catói (transvestit, en tailandès) per què en Yut els anomena “ladies”? A Tailàndia, l’home que vol ser dona, pel sol fet de voler-ho ser, ja l’hi consideren. S’expressa com una dona i el tracten com a tal. Sempre amb respecte. D’aquí que en Yut digui “ladies” als catói. Els observo. Un es pinta els llavis mirant-se en un mirallet de butxaca. Un altre es pentina la llarga cabellera allisada. El tercer m’ensenya el braç quan li demano què ha passat. Em mostra un parell de blaus. M’explica que el farang els ha portat a l’hotel per jugar (la manera de dir fer sexe, en tailandès). En acabar -continua el catói– els ha volgut prendre un mòbil. -“Com!?”. Prossegueix el relat. Com que s’hi han oposat els ha començat a estomacar. Diu que el farang ha colpejat el cap d’un dels seus companys amb el telèfon de dutxa. Assenyala el de la cabellera. Absent del tot: continua pentinant-se. El catoi amb ganes de xerrar s’enfila a la cadira i ho representa. Aquest xicot seria un mim extraordinari. Repeteix els xiscles i escenifica la baralla. Els altres dos catói són en un altre món, van a la seva. El que es pintava ara s’omple la cara de pólvores. El seu company segueix passant-se la pinta. El catói que interpreta treu d’una bosseta un manyoc ínfim de roba. És una tela cargolada, una llargaruda llonganissa, de color vermell i negre. Mentre l’enarbora, crida: “My bikini! This is my bikini!!”. “Me l’ha arrencat, mira com l’ha deixat!”. Una bandera esquinçada.
Apareixen els gossets de la mestressa. La senyora deu acabar de vestir-se. Les bèsties s’ajoquen al sofà. Pesen figues. En Yut fa cara de circumstàncies. El del bikini estripat es mira els blaus. Hi passa saliva. La “lady” de la cabellera encara no ha acabat de deixar-la al seu gust. El més menut, continua empastifant-se amb Desert Sand mentre fa ganyotes. El farang dorm la mona a l’habitació de la porta rebentada.
Etiqueta: katoey
El sexe de l’àngel
Hi ha algun país més permissiu que Tailàndia en qüestions sexuals? Probablement, no. Per la generalitat de la gent d’aquesta terra, el sexe és una funció fisiològica que s’ha de satisfer en llibertat, siguin quines siguin les preferències sexuals.
En un país d’autèntica tolerància per la vida sexual de les persones no és estrany que els transvestits siguin notòriament visibles. Els transvestits són acceptats, respectats i estimats pel comú de la societat tailandesa. A cada poble, per petit i remot que sigui hi trobem transvestits. En desfilades i festes sempre hi tenen el seu espai destacat. En diferents poblacions he vist concursos de bellesa de transvestits. Competicions oficials presidides per les autoritats locals. Fins i tot celebrades amb la concurrència de monjos i novicis budistes dels temples de l’entorn. Això és ara i ha estat així sempre.
No és difícil veure en vells murals pintats als ubosót dels santuaris, seqüències d’imatges amb transvestits en primer terme. Les parets d’un nombre considerable de temples budistes són plenes de referències eròtiques. En molts casos, dibuixos desvergonyits a tocar de les plàcides imatges de beatífics budes somrients. L’enorme tolerància dels tailandesos. Tolerància de veritat, no pas condescendència hipòcrita.
En festes multitudinàries universitàries a les quals he assistit, mai no hi han faltat xous protagonitzats per estudiants transvestits. I no com aquell que fa broma, sinó prenent-se el seu rol ben seriosament. Ara recordo una vegada a Chiang Mai, en un centre comercial, actuacions musicals de joves universitaris vestits de dona amb la finalitat de recollir diners per un viatge de fi de curs. La gent participava i feia donatius, complaguda, indiferent a si sota la roba femenina tan lluïda i ben portada s’hi encobrien senyoretes o senyors.
El sexe de l’àngel és un vídeo gravat a Chiang Mai en un local on regularment s’hi practica la lluita tradicional tailandesa, o muai tai. El transvestit protagonista actua al mateix ring on en dies de combat s’acarnissen els lluitadors. Mirat amb els nostres ulls pot ser xocant que en l’escenari on d’habitud s’hi desenvolupa un esport tan viril com la lluita cos a cos hi actuï un àngel de naturalesa dubtosa, decantat a la feminitat malgrat que per naixença sigui mascle. És una actuació còmica, bastant estripada. Normalment, els transvestits que intervenen en espectacles de varietats fan de senyores. Senyores emplomallades i molt fines, ben guarnides i ben posades. Veure interpretacions barroeres com la que mostra el vídeo no és gaire habitual, per això les imatges tenen el valor afegit de la raresa.
El sexe dels àngels
Hi ha algun país més permissiu que Tailàndia en qüestions sexuals? Probablement, no. Per la generalitat de la gent d’aquesta terra el sexe és una funció fisiològica que s’ha de satisfer en llibertat, siguin quines siguin les preferències sexuals.
En un país d’autèntica tolerància per la vida sexual de les persones no és estrany que els transvestits siguin notòriament visibles. Els transvestits són acceptats, respectats i estimats pel comú de la societat tailandesa. A cada poble, per petit i remot que sigui hi trobem transvestits. En desfilades i festes sempre hi tenen el seu lloc destacat. En diferents poblacions he vist concursos de bellesa de transvestits. Competicions oficials presidides per les autoritats locals. Fins i tot celebrades amb la concurrència de monjos i novicis budistes dels temples de l’entorn. Això és ara i ha estat així sempre.
No és difícil veure en vells murals pintats als ubosót dels santuaris, seqüències d’imatges amb transvestits en primer terme. Les parets d’un nombre considerable de temples budistes són plenes de referències eròtiques. En molts casos, dibuixos desvergonyits a tocar de les plàcides imatges de beatífics budes somrients.
L’enorme tolerància dels tailandesos és un fet evident i palpable. Tolerància de veritat, no pas condescendència hipòcrita.
En festes multitudinàries universitàries a les quals he assistit, mai no hi han faltat xous protagonitzats per estudiants transvestits. I no com aquell que fa broma, sinó prenent-se el seu rol ben seriosament. Ara recordo una vegada a Chiang Mai, en un centre comercial, actuacions musicals de joves universitaris vestits de dona amb la finalitat de recollir diners per un viatge de fi de curs. La gent participava i feia donatius, complaguda, indiferent a si sota la roba femenina tan lluïda i ben portada s’hi encobrien senyoretes o senyors.
El sexe de l’àngel és un vídeo gravat a Chiang Mai en un local on regularment s’hi practica la lluita tradicional tailandesa, o muai tai. El transvestit protagonista actua al mateix ring on en dies de combat s’acarnissen els lluitadors. Mirat amb els nostres ulls pot ser xocant que en l’escenari on habitualment s’hi desenvolupa un esport tan viril com la lluita cos a cos hi actuï un àngel de naturalesa dubtosa, decantat a la feminitat malgrat que per naixença sigui mascle. És una actuació còmica, bastant estripada. Normalment, els transvestits que intervenen en espectacles de varietats fan de senyores. Senyores emplomallades i molt fines, ben guarnides i ben posades. Veure interpretacions barroeres com la que mostra el vídeo no és gaire habitual, per això les imatges tenen el valor afegit de la raresa.
Jaume Mestres 