Vall de Skardu. Pakistan

Fins a Skardu són cinc hores de conducció dolenta per una carretera que voreja la vall del riu Indus. La calçada és un tall obert als murs de roca viva que cauen aplomats. És una pista plena de revolts tancats, i és tan estreta que en comptades ocasions hi ha espai suficient per circular-hi dos vehicles. No és estrany que un nombre elevat de treballadors perdessin la vida en la construcció d’aquesta pista. El riu Indus flueix amb fúria uns quants centenars de metres per sota la carretera, als peus d’uns murs verticals. Abunden els ràpids i les roques en un entorn cada vegada més agrest. Tenia la impressió d’haver entrat dins la gola d’una serp, un rèptil que em menava a un àmbit diferent. Després d’aquella fondalada feréstega, havien de venir forçosament topants distints. Vaig deixar-me anar amb complaença i vaig començar a lliscar pel ventre del gran rèptil.

Quan finalment la gorja va badar-se, va aparèixer davant els ulls la visió d’un paisatge quasi lunar coronat de cims altíssims, encimbellats de neus perpètues. Em trobava a la vall de Skardu. Una vall vastíssima, a 2300 metres d’altitud, tan plana com la mà. L’Indus, el pare de tots els rius, resseguia suau les planures de la vall. El corrent maragda fluïa en dilatats meandres que onejaven per un terreny sembrat de dunes.

Vaig ascendir a Kharpocho, una fortalesa ubicada a l’extrem oriental d’un roquissar a penes accessible, un penyal que emergeix imponent al bell mig de la gran vall. Kharpocho és el reialme de les àligues, el bastió dels esparvers. Al meu davant s’estenia un panorama de bellesa immesurable. Sentia que la Gran Anaconda hi era present, qui sap si per assenyalar-me el Shangri-La que havia estat cercant en el viatge.

De sobte va començar a bufar un vent poderós que provenia de ponent. Batien contra el meu cos furioses glopades d’aire, tan violentes que m’haurien tombat de no haver-me arrecerat als murs del fortí. Van aixecar-se cortines d’arena que entelaven la visió. A poc a poc, sense a penes percebre-ho, va anar diluint-se el fabulós paisatge. Era la fi d’un somni? En tot cas l’Anaconda va jurar-me que el teló tornaria a enlairar-se per mostrar-me nous camins i nova gent. Nous territoris on imprimir les meves petges. Àvid de conèixer, assedegat de descobrir.

*Paràgrafs que tanquen el viatge al Pakistan narrat al llibre “Cròniques de l’Anaconda. Índia, Pakistan, Indonèsia, Filipines, Cambodja, Tailàndia, Laos”. Editat per Columna

Història d’una foto

A mitjans d’octubre de 2007 vaig ser convidat per amics balinesos a acompanyar-los al temple de Besakih, el santuari més gran, més important i sagrat de Bali. S’alça a uns 1000 metres sobre el nivell del mar, a la falda del volcà Gunung Agung, de 3031 m. El motiu d’anar a Besakih era participar d’una mega-cerimònia hinduista que havia de durar unes quantes jornades. L’objectiu de la cerimònia era pacificar els esperits neguitosos que viuen dins el cràter del poderós volcà. Durant el dia es llançaven al fons del cràter animals per satisfer les ànimes que provoquen les erupcions sempre malignes del magne volcà. Amb el crepuscle començaven els precs, les benediccions, les músiques, les danses, els jocs, les menges. El privilegi de ser allà, compartint aliments, jóc, lleure i pregàries enmig de milers de balinesos em feia sentir un mortal feliç. Malgrat la meva condició d’europeu tan allunyat de la seva cultura i creences, em tractaven amb naturalitat, com un altre de la colla. L’ambient tan favorable em facilitava la immersió dins aquella atmosfera genuïna, peculiar, tan diferent dels nostres costums i del nostre concepte de viure i encarar la vida. De les moltes i moltes, i encara moltes més fotografies que vaig fer, la que il·lustra aquestes lletres és potser la que més em satisfà. Hi veig l’esperit de Bali, la tendresa i alhora la fermesa i l’orgull d’un poble que viu dret i no es deixa doblegar. A Besakih convivia amb ànimes vetllades i estimades pels déus que les governen.

Volcà Mayon: 35 anys

Avui fa exactament 35 anys que vaig pujar al volcà Mayon (2463 m). Vaig viure l’experiència el 18 i 19 de maig de 1986. El Mayon és el volcà més imponent de Filipines i un dels més poderosos del planeta. Fou una ascensió dura que vaig poder culminar gràcies a l’ajut del guia i el portador. El Mayon és un volcà permanentment actiu. L’activitat al cràter no cessa mai. Les erupcions són freqüents i sovint letals. L’ascensió comença gairebé arran de platja, per tant el desnivell que s’ha de salvar és descomunal. A mesura que vas pujant la verticalitat de les parets s’accentua. De sobte, et trobes coves de pedra negra, obscures. Són forats interminables que potser baixen al centre de la terra. Sovint hi ha despreniments de roques. Els blocs de lava cada vegada són més insegurs i, ja gairebé al cim, la lava és com acartronada. En plena grimpada, quan més necessites agafar-te -aterrat per timbes i canals vertiginosos que cauen gairebé aplomats- la lava es desfà als dits de tan porosa com és. Els darrers centenars de metres són extremadament complicats. Però quan finalment claves els ulls a les roques ígnies del cràter, sempre escupint sofre i espessors de gasos tòxics barrejats amb fum, saps que has culminat una ascensió que no podràs oblidar mai. Pujant vam fer nit en una balma, sobre un llit de pedrots negres i envoltats de nephentes, les curioses plantes insectívores en forma de gerra. El Mayon va donar-me dos dies viscuts amb intensitat. Arrapat a la pell viva de la terra. Una terra que crema, que respira i n’ensumes l’alè. Una terra que veus créixer.

Jaume Mestres, el portador i el guia, Ento Arnaldo, acabada de muntar la tenda en una balma de lava, aproximadament a uns 500 metres del cim. Passarem la nit a la tenda. De matinada, encara amb la fosca, emprendrem l’atac al cràter. 18 i 19 de maig de 1986. Volcà Mayon. Filipines

Desert Blanc. Egipte

Va ser una nit tan freda que vaig haver de passar-la enterrat a la sorra. En efecte, no va haver-hi altra sortida que colgar-me d’arena per protegir-me de l’aire glaçat. Això va ser al Desert Blanc, a prop de l’oasi de Farafra, a Egipte. La compensació a les penúries de la nit va arribar amb l’albada. Així que vaig emergir del clot el cel començava a pintar colors. Colors que es projectaven al terra, també s’apoderaven de l’aire i de les formes surreals de figures erosionades pels elements durant centúries. Muntat dalt d’un camell vaig traspassar la dimensió coneguda per submergir-me al món oníric d’un altre planeta.

Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 5

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio. Any 1997

Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 4

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio. Any 1997

Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 3

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio, el mes de març de 1997

Cròniques de l’Anaconda. L’Índia. Crònica 2

Crònica emesa al programa Els viatgers de la Gran Anaconda, de Catalunya Ràdio, el mes de març de 1997

Entrevista radiofònica a Jaume Mestres. 25/11/14

Entrevista a Ràdio Sant Boi, per Paky López. L’entrevista més a fons que m’han fet mai. Emissió: 25 de novembre de 2014

Entrevista radiofònica a Jaume Mestres. 4 de juny de 2020

Miquel Murga entrevista Jaume Mestres al programa de Ràdio Estel “OH 10 MEU!”. Emissió: 4 de juny de 2020