Dins les celebracions de l’aniversari del temple Pura Dalem Agung, durant una de les denses nits de pregària i festa, nou nens abillats de guerrers ballen la dansa clàssica Baris Jago. Baris Jago és una de les danses rituals més respectades pels hinduistes de l’illa. De fet, és una dansa considerada sagrada, reservada solament per a especials cerimònies rituals i religioses. La dansa reverencia els déus i esperits propicis que habiten al temple, és una manera de dir-los que els soldats de Bali (la totalitat dels balinesos hinduistes) són sempre amb ells per a protegir-los.
Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació sense trípode.
Aquesta és la nit del prestigiós sanggar Semara Ratih, amb seu a Ubud. El fundador i propietari d’aquest famós centre de les arts balineses és l’artista Anak Agung Anom Putra. Anom Putra és un dels ballarins més considerats de Bali. Un home que sap conjugar la tradició balinesa amb danses modernes d’inspiració europea. El seu sanggar és una referència cultural. En primer lloc veiem la interpretació d’una peça musical a càrrec dels 24 músics que componen l’orquestra de gamelan. A continuació, el vídeo mostra una dansa tradicional interpretada per quatre delicades ballarines. Al cap d’un mes exacte de la representació que veiem a les imatges, durant el setembre de 2010, els membres del sanggar, amb el seu líder al capdavant, van emprendre una gira europea que els va portar a Amsterdam, Anvers, Munich i a Konya, Turquia. A Amsterdam van actuar al Tropen Theatre, coincidint amb el centenari del magnífic teatre museu holandès. L’actuació que veiem va representar-se al balé del temple Pura Dalem Agung, ubicat al cor del Bosc dels Micos (Alas Bojog, en balinès), conegut popularment com Monkey Forest.
Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació sense trípode.
I Made Putra Wijaya balla la dansa tradicional Kebyar Trompong al temple Pura Dalem Agung, de Padangtegal, al sud d’Ubud. El temple és al cor del petit Bosc dels Micos -Alas Bojog, en balinès-, popularment conegut com Monkey Forest. I Made Putra Wijaya és un excel·lent ballarí i músic de gamelan (especialitzat en els timbals). El ballarí és fill de Peliatan, avui en dia un barri annexionat a Ubud. En Made (Ade) ha viatjat diverses vegades a l’estranger per ballar dansa tradicional balinesa. Ha actuat en països com Holanda, Vietnam, Alemanya i Dinamarca. Solament els millors ballarins són capaços de ballar la dansa Kebyar Trompong. Va ser creada durant la dècada de 1920 per ser interpretada pel considerat millor ballarí de la història balinesa, el mític Mario (pronunciat mària). L’intèrpret de Kebyar Trompong fa a la vegada de ballarí i músic. En alguns moments, el ballarí interpreta solos amb els gongs de bronze d’un instrument de gamelan, anomenat trompong. El fet de ballar sempre ajupit fa que la dansa sigui realment complicada, apta solament per als millors. L’orquestra femenina de gamelan que acompanya el ballarí és del vilatge de Peliatan. Més informació sobre el ballarí, en aquest enllaç: I Made Putra Wijaya.
Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació d’una sola seqüència enregistrada enterament a pols, sense trípode.
I Made Putra Wijaya dances Kebyar Trompong in the premises of Pura Dalem Agung, a temple located in Padangtegal, at the southern most tip of Ubud. The temple is in the heart of the small Monkey Forest (Alas Bojog, in Balinese language). Made Putra Wijaya is an excellent dancer and Gamelan musician from Peliatan, a village at the eastern side of Ubud, in the district of Gianyar. Made (Ade) has travelled abroad several times for playing Balinese traditional dances. He’s been in Holland, Vietnam, Germany and Denmark. Kebyar Trompong is not an easy dance. Only well trained artists can do it. The dance was created in the 1920s to be performed by the mytical Balinese dancer Mario. In a Kebyar Trompong dance a male dancer is also a musician, playing solos on a gamelan gong with the rest of the orchestra. The dancer twirls his drumsticks while playing the gongs of a gamelan instrument. The ladies Gamelan Orchestra comes from the village of Peliatan. More information about the dancer at this link: I Made Putra Wijaya.
Technical descriptions: Recorded by digital still camera Sony Cyber-shot HX5V. Original file mp4. Recorded in a single shoot, no tripod used.
Si no hi hagués representada la part mundana de la vida, les cerimònies religioses balineses no serien completes. La religió, mirall de l’existència, ha de reflectir tots els aspectes. Per un poble místic i devot com el balinès aquest vessant és fonamental. Durant les freqüents visites als temples comunitaris, en els períodes de celebracions rellevants, endemés del recolliment i l’oració, els balinesos dediquen una part de les llargues estades als santuaris a l’oci i al menjar. Convenientment apartada del nucli on es desenvolupa la litúrgia i les danses rituals, hi ha l’àrea destinada al lleure. En aquest cas la trobem a la base de la torrentera que voreja el Pura Dalem Agung, el temple ubicat al frondós Bosc dels Micos, al sud d’Ubud. Els petits restaurants populars són a banda i banda del caminet que ressegueix el torrent. També hi ha les zones exclusives de joc, on homes i nens es diverteixen jugant-se els quartos amb jocs d’atzar i també en bregues de pollastres. Les dones s’han de conformar a mirar-s’ho d’un tros lluny. El joc i el menjar són plaers que gairebé sempre van junts en la vida dels balinesos. O la pregària, el menjar i el joc. Impossible destriar-los. La vida dolça dels balinesos.
Descripció tècnica: Vídeo gravat amb càmera digital compacta Sony Cyber-shot HX5V. Format original: mp4. Gravació feta enterament a pols, sense trípode.
Cada diumenge al vespre I Kadek Adi Mahendra es dirigeix al museu de les arts Agung Rai (ARMA) d’Ubud. De fa quatre o cinc anys Mahendra balla la dansa amb màscara Jauk al wantilan o escenari a l’aire lliure del museu. Algunes vegades el ballarí interpreta dues danses, el Baris i el Jauk Longgor. Mahendra, com tantíssimes altres criatures d’Ubud i els vilatges de l’entorn, va aprendre dansa clàssica balinesa a les classes que s’imparteixen al museu ARMA. Actualment Mahendra, encara un ballarí molt jove, és un expert en la dansa Jauk. La interpreta magníficament. Al vídeo podem veure el ballarí al moment de maquillar-se i vestir-se per ballar a l’escenari a l’aire lliure del museu un diumenge al vespre. Començarà amb la dansa del guerrer o Baris. A continuació, interpretarà la dansa amb màscara, Jauk Longgor. Acabada la interpretació de la dansa Jauk, Mahendra retorna al primer pis del museu per desvestir-se. En acabar tanca la porta i surt al pati del museu. Puja a la seva motocicleta i retorna al seu poble, Abianbase, molt a prop de la població de Gianyar.
Once a week in the evening Balinese dancer I Kadek Adi Mahendra goes to Agung Rai Museum of Art (ARMA) in Ubud. Since four or five years Mahendra performs Jauk dance on the open air stage of the museum. Sometimes, before performing Jauk dance Mahendra also dances Baris. Like other many children from Ubud and sorrounding villages, Mahendra learned Balinese classical dance at the premises of the museum. Now Mahendra is a Jauk Longgor dance expert. At the video we can see Mahendra making-up and dressing at the second floor of ARMA museum. When his performance is over the dancer goes back to the room at the second floor of the building. After undress Mahendra close the door behind him and goes to the patio of the museum. He gets his motorbike and rides back home.
Gairebé la totalitat de l’arxipèlag indonesi manifesta hostilitat amb Bali. L’estat indonesi en conjunt és refractari a les peculiaritats de l’illa. La riquesa i vigor de la cultura balinesa irriten els indonesis. També els desagrada que Bali sigui la primera destinació turística del país, que sigui una illa admirada arreu del món i estimada. Malgrat el rebuig a Bali legions de persones provinents de Java, de Sulawesi, de Lombok, de Sumatra i de tants altres indrets s’hi desplacen per buscar-s’hi la vida. Emigren a Bali atrets pels diners que hi deixa el turisme. Són a Bali per arreplegar engrunes de la riquesa occidental. Immigrants desheretats, desarrelats i desubicats. Emigrats a Bali per simple supervivència. Com que de Bali no els importa res més enllà dels diners que en puguin treure, no respecten l’illa. L’embruten amb la seva ignorància destructiva. No s’esforcen a parlar la seva llengua ni participen de la seva cultura. No hi viuen ni hi resideixen, s’hi estan. Actuen com el que són: invasors. Immigrants imbuïts d’esperit colonitzador i ànsies de conquesta.
La majoria d’indonesis són musulmans. Bona part de la població balinesa és hinduista. L’hinduisme que procedent de l’Índia fa segles va penetrar a l’arxipèlag s’ha anat aprimant en benefici de l’islamisme. Expulsat gairebé en la seva totalitat de Java, el darrer reducte hinduista resta a Bali.
Conversant amb un metge balinès m’assabento que imams indonesis menyspreen públicament la fe balinesa. Prediquen que és una falsa religió perquè Déu no l’ha inspirat. Aquesta és la idea estesa entre els musulmans d’Indonèsia. Per a la majoria musulmana, doncs, els balinesos hinduistes són pagans infidels, pecadors a perpetuïtat. Eliminar-los de la faç de Bali no seria un crim; ans el contrari, seria gihad. Al·lahu àkbar!
Encara més que la idiosincràsia cultural, la intolerància religiosa atia el foc de l’odi. Ataca l’essència, la textura íntima de qui sent i pensa d’altra manera. Quan les creences es qüestionen en nom d’unes altres pretesament autèntiques que, a més, intenten imposar-se, s’encén un regueró de pólvora. L’explosió depèn solament de la llargada de la metxa.
Un Bali amb una identitat forta cou, fa nosa, tant al govern de Jakarta com a la immensa majoria de població de l’arxipèlag. És una espina que en certa manera voldrien eliminar perquè molesta. Però el govern treu cabassos de diners, de Bali. El turisme hi aporta una grandíssima riquesa. El drama és que gairebé la totalitat del cabal originat a Bali se’n va directament a les arques dels potentats javanesos. Pocs d’aquests diners es queden a Bali.
Els grans hotels de Bali pertanyen a cadenes internacionals. Són concessions controlades directament pel govern o per cronies. Les millors parcel·les de Bali són propietat de famílies de Jakarta. En diverses ocasions propietaris balinesos de terrenys considerats òptims per a la construcció d’hotels de luxe, han patit abusos de totpoderosos compradors javanesos. Balinesos que s’oposaven a ser extorquits o a l’espoli han estat enfonsats o assassinats. A Bali s’hi lliura una guerra soterrada endegada per gent molt influent que actua amb completa impunitat. No cal dir que els magnats javanesos persegueixen la riquesa material de Bali, de cap manera no els interessa la tradició ni la cultura. Saben, però, que sense les seves peculiaritats, Bali seria una illa tan eixorca com Sumbawa, per exemple. D’aquí que parin cura a no desmantellar la gallina dels ous d’or. S’esmercen a respectar-ne solament l’aparença. En aquest cas, el turisme és un bon aliat de Bali. Sense el turisme, avui Bali ja seria una illa completament diluïda i islamitzada. El somni del govern de Jakarta seria fer de Bali una mena de gran parc temàtic on tot hi fos postís. Aquí el turisme també seria un bon aliat. Però ara no a favor de Bali, sinó dels qui volen destruir-lo.
Catalunya és una nació ocupada. Bali, també. Bali s’ofega per l’arribada d’immigrants provinents d’illes veïnes, sobretot javanesos. Catalunya fa temps que rep immigrants d’altres països, la majoria procedents d’Espanya. Els darrers anys, la immigració a Catalunya s’ha diversificat. Les onades de colons espanyols han minvat mentre han crescut els immigrants originaris del Magrib, de Sud-amèrica, d’Europa de l’Est…
Bali és una illa sotmesa al poder d’un estat opressor. El govern unionista de Jakarta no fa altra cosa amb Bali sinó intentar disminuir la seva cultura, eliminar els trets genuïns que caracteritzen l’illa -com ara la seva llengua- i espoliar-la econòmicament. Exactament el mateix que fa Espanya amb Catalunya. Els dos països -Bali i Catalunya- estan colonitzats per estats que volen eliminar-los. L’objectiu d’ambdós estats és diluir la particular idiosincràsia d’aquests països petits -que necessiten pel profit que en treuen- fins a anul·lar-los. Aconseguir portar-los, a través de l’assimilació política, econòmica i cultural, al límit de l’extinció. Que no passin de ser cultures residuals, amb un cert interès folklòric. I encara.
Fa unes dècades, el govern indonesi va tenir la idea brillant d’endegar el projecte anomenat Transmigrasi. Amb el pretext que algunes de les illes de l’estat-arxipèlag estaven superpoblades, Jakarta va estimular gent d’illes amb altíssima densitat demogràfica a desplaçar-se a d’altres menys poblades.
Però, més enllà de les migracions massives, l’objectiu de Jakarta era fer una mena de neteja ètnica. Esborrar tant com fos possible les diferents cultures i parlars diversos d’Indonèsia. El govern pretenia que l’arxipèlag de les 17000 illes s’identifiqués solament amb una sola llengua i una sola identitat. En realitat, però, la identitat indonèsia és una ficció bastida en fonaments de cartó pedra.
L’enviament massiu de colons sobre el puzle insular va fer forat. Res no hi ha millor per a un govern que la uniformització del territori que pretén controlar. El govern indonesi gairebé se n’ha sortit. Però ha topat i continua topant amb resistències puntuals. Resistències tossudes com ara la d’Irian Jaya, la part nord-occidental de l’illa de Nova Guinea, ocupada per Indonèsia. De vegades hi ha hagut conflictes sagnants, a Irian Jaya, no cal dir que motivats per agressions colonials. Els natius papús es rebelen contra els colons però, almenys de moment, el govern de Jakarta, amb la col·laboració òbvia del seu poderós exèrcit, se’n va sortint.
Bali és un tema més delicat per Jakarta. La fama de l’illa, el reconeixement internacional de la seva cultura, el gran nombre de visitants que rep anualment, posen les coses un pèl més complicades al granític govern javanès. Però amb més o menys subtilitat, Jakarta fa la seva. De mica en mica, el govern indonesi va diluint Bali. No ho fa amb tàctiques tan barroeres com les que utilitza a Irian Jaya, però són pràctiques igualment efectives. Com és natural, Jakarta dicta lleis que beneficien els seus interessos. Com també ho fa Espanya, amb una constitució feta a mida que nega la llibertat de nacions alienes a l’espanyola que malden per sobreviure sota el seu jou. Nacions petites dins el mateix estat, oprimides i ocupades per Espanya; com la nació balinesa, també maltractada i espoliada per l’estat indonesi. (Continuarà)
When night falls people from Pengosekan gather at the temple Pura Penataram Dalem to celebrate its anniversary. It’s a sacred and magnificient celebration, called Odalan, wich take place every 210 days. The Pura Dalem is the temple of the dead, where cremation ceremonies are held. But the video shows no funeral on the temple premises, only joy and fun. At the beginning we see the entrance of the Barongs at the campound of the temple. The Barongs are the most sacred criatures on the Balinese mythology. Balinese Barongs come in many forms, but the most common is like a baroque Chinese lion, the Barong Ket, with big eyes and clacking jaws. It is one of the most sacred masks in Bali. Probably every village has at least one. The Barong is accompanied by a Balinese gamelan orchestra. The Barong protects the village from harmful influences. It parades the streets every Galungan festival, dancing in front of houses and shops, warding off evil. The Balinese bow in reverence. It does the same just before Nyepi, the Balinese New Year. Two men are inside: one operates the wooden head and lower movable jaw, and the other holds up the back and arched tail. No special qualifications for the men, but they must belong to the same banjar as the Barong. And the need to be stout as the whole Barong Ket costume weighs about 85 kilos. The front is heavy and the dancer will need to be relieved during long processions.
After the priest blessing the sacred criatures, Barong Macan (Tiger Barong) starts dancing, at 00:56. [From the beginning to the end of Barong Macan Dance the music -playing strings and flutes- is simply wonderful: highly recommended listening with attention]. When Barong dance ends, a man dancing Jauk Manis appears [03:57]. Jauk dance is a classical solo performance expressing the movements of a demon. Jauk is derived from a traditional play in which all the dancers, wearing frightening masks of the raksasa or demon type, recreate episodes from the Kawi versions of the Ramayana and Mahabharata, like the dance Baris. Jauk is considered a difficult dance. The dancer aim is to express the character revealed in the appearance of the mask: strong, powerful personality. Unlike the Baris dancer, a Jauk performer cannot rely on facial expressions to convey feeling. He is obliged to express his demoniac exuberance through his gestures alone. The round, protruding eyes and tentacle like fingernails are the marks of identification for a demon. The Jauk dancers movements closely resemble those of the Baris, but his manner is more exaggerated and violent. Suddenly he lunges, the music becomes frenetic with loud, clashing sounds, he spins to reach the perimeter of the stage: then stops, precise and controlled. Slowly, he retreats, as if preoccupied by dark, treacherous thoughts. When Jauk dance finishes appear on the video two man playing Lawak Bali [07:10], a sort of comedy very appreciated for all audiences. Both adults and children enjoy watching the men acting like clowns. Finally, we see a bit of Barong Ket dance [08:56]. Barong Ket is the most sacred Balinese creature. With a fragment of this dance the video ends. The musicians playing gongs, strings, drums, flutes and xylophon instruments (Gamelan Orchestra) are members of sanggar Çudamani, from the village of Pengosekan. Çudamani Group is one of the most finest and prestigious artistic ensembles in Bali. Enjoy the images and have fun.
A pesar d’evidents influències forasteres, a Tailàndia perviu la tradició. Malgrat que és més difícil que en temps passats poder fruir d’una representació de teatre d’ombres amb titelles, en segons quins llocs encara és possible. Fa anys, representacions d’aquest tipus de teatre eren comuns tant a Tailàndia com a tota la península de Malacca i a l’arxipèlag indonesi (sobretot a les illes de Java i Bali). En alguns llocs de Malàisia i Indonèsia la tradició perdura -en diuen wayang kulit. Malauradament, a Tailàndia és un art que recula. Però gràcies a l’esforç d’alguns monestirs budistes i a la voluntat d’artistes conscients que el teatre d’ombres és un llegat que s’ha de preservar, avui és possible veure’n representacions durant la celebració d’algunes festes populars, especialment les que es fan dins el clos dels santuaris.
A Tailàndia trobem dos tipus de titelles d’ombres. Els genuïns són uns titelles de mida aproximada a la d’una persona adulta. Són plans i fets amb pell de búfal, exactament com els de mida més petita. Dels titelles gegants els tais en diuen nang yai. Dels petits, nang talung. Veure una funció de titelles gegants és insòlit. Es poden veure en comptadíssims indrets, solament en llocs on esporàdicament se celebren representacions aprofitant festes religioses. Els monestirs que tenen titelles gegants acostumen a exposar-los molt dignament. Un temple de Ratchaburi, per exemple, disposa d’una magnífica col·lecció de nang yai. S’exhibeixen en un pavelló de fusta de teca. Al mateix temple també se celebren, molt de tant en tant, algunes representacions. Són espectacles complexes, un sol titella sovint requereix la participació de més d’una persona. Els qui manipulen els titelles han d’haver fet un elevat nombre de pràctiques i assajos. Se n’ha de saber molt per moure’ls amb propietat. Posar ànima a un titella s’aconsegueix solament després d’anys de manipulació i aprenentatge.
En un temple de la província de Phetchaburi podem veure-hi una esplèndida col·lecció de 40 titelles gegants. Segons va assegurar-me la persona que va obrir-me la porta, els titelles exposats superen els cent anys d’antiguitat. La mostra exhibeix el material que s’ha salvat dels més de 300 titelles gegants elaborats per un monjo que es deia Luang Pho Rit.
Probablement, és al sud de Tailàndia on la tradició del teatre d’ombres es manté més viva. A la ciutat de Nakhon Si Thammarat podem visitar un mestre en la manipulació i fabricació de titelles de pell, en Suchart Subsin. Casa seva és una mena de museu, taller i botiga alhora on el senyor Subsin i la seva família es dediquen tant a l’art de fabricació dels titelles com a la presentació d’espectacles al teatre d’ombres familiar. El teatret està instal·lat en un pavelló de fusta adjacent al pati de la casa. Per no gaires diners, en Suchart Subsin oferirà un espectacle de titelles similar al que va oferir-me a mi, concretament la representació gravada al vídeo que podeu veure. A la darrera part del vídeo veiem el senyor Subsin a l’altra banda de la pantalla il·luminada, en plena tasca de manipulació dels titelles. Suchart Subsin posa veu i moviment als titelles; la seva dona, la música -instruments de percussió- i els sons complementaris.
Despite globalism, tradition is still very alive in Thailand. In some aspects it remains stronger than others. Nowadays is more difficult than older days to have the chance to see a performance of Shadow Puppet Theatre. They were common throughout Thailand, Malacca Peninsula and Indonesia. In some places of the Indonesian Archipelago and peninsular Malaysia these performances (wayang kulit) are still very vivid but unfortunately not much in Thailand. Luckily some Buddhist monasteries are keeping the old tradition and during special temple fairs they perform Shadow Puppet Theatre. There are two kinds of Shadow Theatre in Thailand. The less common and more spectacular is the one called nang yai (big puppet). Nang yai puppets are almost as big as men but they are not articulated, unlike the conventional and smaller shadow puppets, called nang talung. Only in few places we have the chance to see a shadow theatre performance using this giant buffalo skin puppets. In Ratchaburi, in a well preserved teak building, there is an impressive exhibition of nang yai. In the premises there is also a place where the players, both puppeteer and musicians, practice and perform the ancient art of shadow puppet only in a special days. In Phetchaburi there is also a temple where we can see a very old exhibition of nang yai. From 300 original pieces made more than a 100 years ago by the monk Luang Pho Rit, there are only 40 big shadow puppets left. But it’s worth to visit them. Probably is in the southern part of Thailand where the tradition of shadow puppets remains more alive. In Nakhon Si Thammarat we can visit a master on that matter, Kun Suchart Subsin. In his house-museum-studio Mr. Subsin and his family manufactures and sells traditional puppets, coloured or simply black. Besides this, and likely still more interesting, the master has his own theatre where he shows the art of performing puppets. For small donation visitors can enjoy the same or similar show you can watch on that video. During performances Kun Subsin’s wife helps him by playing the percussion instruments.
Camí al cim del Gunung Penanjakan vaig travessar la immensa caldera del Tengger amb motocicleta. Eren pels volts de les dues de la matinada. En aquelles hores la caldera estava presa per una espessor de boira. Negra nit, invisibilitat completa. Circulava per damunt d’una sorra tan fina com l’arena del desert o d’una platja. Cendra volcànica. Els ensurts sovintejaven. El dubte de si anava pel camí correcte era constant. La llum de la moto era un manyoc lumínic rebotant contra una massa de punts blanquinosos ballant. Relliscades i caigudes. Alçar-me de nou i prosseguir amb la conducció. A cegues. Ni brúixola ni un objectiu visible. La depressió d’un volcà és un àmbit tèrbol, encara més anant a les palpentes. No sentia els esbufecs del Bromo pel soroll de la moto ni el veia per la boira, però sabia que llavors mateix escopia gas i fum. L’estava vorejant.
El volcà Bromo s’alça a 2329 metres d’altura. No és el més alt, però sí el volcà més conegut i visitat de Java. El Bromo és una meravella natural, però el rei dels volcans és el Semeru, a no molta distància a l’oest del Bromo. Cap altre supera el Semeru en bellesa, majestat ni altura. S’enfila fins a 3676 metres sobre el nivell del mar.
Tant el Bromo com el Semeru són estratovolcans que presenten una gran activitat. El Semeru es troba en estat d’agitació constant des de 1967. De llavors ençà, emet gasos i expulsa material sòlid en intervals de 10 a 15 minuts. En cada erupció, del cràter emergeixen sobtades columnes de fum. Fumarades que van del blanc immaculat al marró brut. En ser expulsats, les diferents textures de fums es recargolen com matèria orgànica, podrien ser budells constrenyent-se i dilatant-se durant el procés de digestió. Els volums de fum escalen l’aire centenars de metres sense pressa. Es repleguen contra el blau intens del cel, es clouen com mans de braços gegantins. Cauen o es fonen tan lents com han pujat. Parsimònia cansada.
L’ascensió al cim del Semeru va ser memorable. La gran inclinació del con del cràter i la llarguíssima tartera presenten dificultats àrdues de superar. Malgrat que conquerir el volcà no requereix una especial preparació més enllà d’unes bones condicions físiques, a causa de l’extrema duresa de la grimpada algunes persones han mort durant l’intent per la inhalació de gasos verinosos. D’altres, han perdut la vida al cim degut a la mateixa circumstància. És imperatiu pujar pel vessant septentrional i estar a l’aguait del vent. No moure’s de la banda d’on bufa. Ascendir pel costat sud-oest és arriscar-se a ser arrossegat per fluïds de lava o ser víctima dels efectes nocius transportats pel fum, gasos mortífers empesos per un vent que bufega gairebé sempre del nord.
En oposició al Semeru, pujar al volcà Bromo és un passeig. Sempre i quan s’observin un mínim de precaucions, no presenta dificultats ni perill. Per facilitar l’ascensió a la corona del cràter, en el darrer tram -el més empinat- hi ha una escala de ciment. L’aproximació al cràter es pot fer a peu, amb vehicle motoritzat o a dalt de cavall. Un cop al cim, és bonic resseguir la corona pel caminet ben marcat. Des del sender distingim perfectament el fons del cràter gris blavós. L’ull del volcà. Sentim el xiular constant dels gasos emergents. Veiem el fum néixer de la terra.
El vídeo Tengger Caldera. Bromo & Semeru Volcanoes vaig començar a gravar-lo a l’alba des del cim del Gunung Penanjakan (2770 m). Veiem la caldera del Tengger coberta de boira i l’expulsió continuada de gasos i fumera del Mt. Bromo, en primer terme. També es poden apreciar algunes de les esporàdiques erupcions del volcà Semeru, emergent majestàtic al fons de les imatges.
Jaume Mestres 