Diari de viatge (14). L’urbanita convalescent

6 febrer 2010

Dino dues vegades. Al primer àpat conec un parell de mestres encantadores. Treballen en una escola d’ensenyament secundari. L’una ensenya matemàtiques; l’altra, és professora de llengua. El segon dinar el faig després de connectar-me a internet. Baixo al pis sisè de l’MBK. Passejada entre els restaurants. La flaire és l’esquer que obre la gana. El cas és que em planto davant el quiosc C9. He descobert que qui cuina millor és l’única dona que hi treballa. Avui em serveix un plat d’arròs fregit amb verdures, bolets i pollastre digne d’un banquet.
Em dirigeixo a Gateaux House. Els llocs on m’agrada seure estan ocupats. Faig temps entrant a Telewiz. Compro crèdit per al mòbil. En un moment me’l carreguen. Ara sí, puc seure a la taula que m’agrada de Gateaux House. Demano una pasta d’anacards i panses. –“Calenta, si us plau!”. També un cafè amb gel. M’assec. Em serveixen. Començo a menjar la pasta, sempre tan bona, i a beure el café. Obro el portàtil. Llegeixo la premsa, copiada d’internet. Els ulls es passegen per les paraules escrites de Cardús, Melcior Comes, Alzamora, Àstrid Bierge. Sóc lluny, però amb els millors a la vora. Salvador Cardús comenta la sèrie The West Wing. Una sèrie que m’espera a casa. L’aniré mirant a partir de quan arribi. En Cardús la posa als núvols. Més prestigi, encara. Parla Enric Vila. Diu, al seu dietari: “A mi també m’engavanyen els sentiments, però no sé controlar-los, per això necessito viure una mica apartat, i vaig sempre a destemps”.
Sóc al Gateaux House fins que s’acaba la bateria del portàtil. Cada dia dura menys. Pobreta, no és qüestió de blasmar-la, amb el servei que m’ha fet. Un gran servei, aquest ordinador. Gairebé quatre anys de treball exhaustiu. L’he portat amb mi a tot arreu. Ha rebut cops, fins i tot caigudes. Però és un roure, mai no ha fallat. Ha arribat el moment de jubilar-lo. Fa mandra. Mandra pensar que hauré d’acostumar-me a moure’m en una màquina diferent. A veure si amb el nou que compri tindré la sort que he fet amb aquest Toshiba. Si em dóna el mateix resultat serà magnífic.
El cas és que plego quan la bateria fa llufa. Surto al carrer. Han parat el ring de muai tai a la porta del centre comercial. Són combats mig apanyats. M’interessen poc. Combats amb lluitadors farang o combats mixtes, tai-farang. No m’agraden. No m’agrada el muai tai que practiquen els farang. No té res a veure amb el dels tais. El moviment és tot una altra cosa. L’aire. El muai tai és dansa. Els farang es mouen al ritme dels ànecs. Una llambregada al ring. Veig un farang executant el wai khru. Miracle! No acostumen a fer-lo. Fa l’ànec, sí, però almenys s’hi esforça.
Entro a l’hotel. Pago dues nits. La d’ahir i la d’avui. L’hotel no és car, tenint en compte que gaudeixo d’una bona cambra en una ubicació immillorable. Però pagar una picossada cada dia cou. Fora de Bangkok, una habitació semblant costa bastant menys. I a mi que m’agrada anar sovint al Siam Paragon! A sopar. Em regalo amb amanides i sopes. Els preus s’esforcen per acostar-se als europeus. Els diners, a Bangkok, volen.
A l’habitació. Faig els exercicis pel genoll que m’ha ensenyat -via telefònica- en P. R. En acabar, fredor sobre la carn tolida uns 12 minuts. Al carrer. Com que he dinat dos cops, avui no sopo. Pujo a l’andana del BTS. Agafo el tren. Transbord a Siam. Arribo a Saphan Khwai. Baixo per l’escala de ponent. En direcció al sud. En arribar al carreró on hi ha un karaoke a prop de la cantonada (cartell vermell i blanc a la vorera anunciant-lo) l’enfilo. No hi havia entrat mai, en aquest soi. Arribo fins el final. Un atzucac. Trenco per un carreró minúscul. Passo per davant un edifici que sembla abandonat. Doncs, no. És un cinema. Malgrat l’aparença deixada diria que funciona. Llums exteriors apagats per estalviar. Un vidre llueix un 50 immens. El preu de l’entrada: un euro. Un cinema de barri que sens dubte caurà aviat. Al solar hi faran pisos. En pocs anys, Saphan Khwai s’ha transformat. Es revaloritza a gambades de gegant. Vaig avançant per un laberint de carrerons. Em moc per un soc oriental en miniatura. Restaurants portàtils -carretons amb rodes- que fumegen. Esbraven sentors. Fragàncies barrejades. Fortors d’olis cremats. Verdures, cloïsses, gambes i carn picada espetegant amb alegria dins la suau concavitat dels wok. Molta gent sopant a l’entorn de taules plegables. Ocupen els carrers. Un dia qualsevol i sembla festa major.

“L’espècie humana representada en el cos d’una dona jove d’aspecte alienígena: la noia Dollar. Dollar té un cos blanc, de textura cremosa. Va vestida amb uniforme. Seu al cor comercial de Bangkok, en una zona de molt tràfic i enorme moviment de persones. Malgrat la confusió de l’entorn Dollar es manté estàtica, observa fixament no se sap què. Perplexe. Una figura inerte mirant-se el món amb tensió, desconcertada. Caos durant el dia i immensa solitud de nit. El destí de Dollar és romandre solitària. El nom “Dollar” fa referència a la unitat monetària dels Estats Units d’Amèrica. Una nació amb el 5% de la població mundial que controla el 25% de l’economia global. La nació més poderosa del planeta. Estats Units influencia la resta de la comunitat planetària econòmicament, políticament i militarment. Hem de preparar-nos per entomar grans canvis que s’acosten: econòmics, polítics, tecnològics, ambientals…”. (Comentaris de l’autor de l’escultura, l’artista Lolay, traduïts per JM.) Dollar 009 és una escultura de fibra de vidre creada per l’artista tailandès Lolay (Thaweesak Srithongdee (02/02/70). Mides de l’obra: 4 x 6 x 6 m. Ubicada, des de maig de 2009, davant l’entrada del Bangkok Art and Culture Centre (BACC). Pratunam. Bangkok.


Diari de viatge (12). Bangkok Pink Ladies

23 gener 2010

Renou de cadires. Cops i xiscles. És una baralla. Els sorolls provenen de l’habitació veïna. Són dos quarts de sis de la matinada. Encara és negra nit. El batibull m’ha despertat. M’assec al llit. Inquiet, no cal dir-ho. Atent als esdeveniments. Se sent un home cridant. S’expressa en anglès. Esgarips aguts d’almenys dues veus. Què hauria de fer? Sóc al primer pis d’un hotel sense ascensor. La recepció de l’establiment és a sota mateix. Haurien de sentir-ho. Acabo de pensar-ho quan algú colpeja la porta de l’habitació on hi ha la baralla. Pica molt fort. No l’obren. Un moment de silenci. Qui sigui que truca esbotza la porta. Sento un cop sec. Contundent. Es multipliquen els xiscles i ressona més potent la veu forastera. Corredisses. Talons de sabates de dona baixant a tota velocitat l’escala. Silenci.
Em quedo a la meva habitació. No crec que sigui prudent sortir-ne. No passa gaire estona quan sento el so d’almenys un walkie-talkie. Homes parlant en veu alta. Obro la porta. Dos policies acaben de pujar l’escala. Són al passadís. Entren decidits a l’habitació dels fets. Xerrameca. L’autor de la baralla és un farang, no hi ha cap dubte. Sento l’estranger que no para de dir “Sorry, sorry, I’m drunk!”.
Em torno a tancar a l’habitació. Els laments del farang s’acaben. Silenci absolut. Surto de la cambra. Miro d’una llambregada l’habitació del costat. Porta trencada a l’entorn del pany. Dues cadires per terra. Al llit hi jeu un home. Baixo al lobby. Bé, el lobby és un garatge on sempre hi ha el cotxe de la propietària tapat amb un plàstic. I una col·lecció de motos antigues. El gerent de l’hotel és aficionat a vells models de motocicletes. Les mima i repara. Són les seves nines.
Veig en Yut amb cara d’amoïnat movent-se sense saber què fer. Hi ha tres dones joves assegudes a l’entorn d’una de les taules de plàstic. En Yut és el xofer i acompanyant de la mestressa. Una senyora gran, menuda i graciosa, propietària d’un estol de gossos. Cada dia al matí en Yut la porta a passejar amb el Mercedes. Prendre l’aire, visites i compres. M’acosto al Yut. Em confirma que hi ha hagut una baralla. Un turista que de matinada ha tornat a l’hotel acompanyat de tres ladies s’hi ha discutit vés a saber per quines raons. “Diners”, xiuxiueja. En Yut mira la taula on seuen les dones joves. Que m’hi fixi. Dones, dic? Doncs no són dones. Són transvestits. Víctimes macades de la baralla. Malgrat que són catói (transvestit, en tailandès) per què en Yut els anomena “ladies”? A Tailàndia, l’home que vol ser dona, pel sol fet de voler-ho ser, ja l’hi consideren. S’expressa com una dona i el tracten com a tal. Sempre amb respecte. D’aquí que en Yut digui “ladies” als catói. Els observo. Un es pinta els llavis mirant-se en un mirallet de butxaca. Un altre es pentina la llarga cabellera allisada. El tercer m’ensenya el braç quan li demano què ha passat. Em mostra un parell de blaus. M’explica que el farang els ha portat a l’hotel per jugar (la manera de dir fer sexe, en tailandès). En acabar -continua el catói– els ha volgut prendre un mòbil. -“Com!?”. Prossegueix el relat. Com que s’hi han oposat els ha començat a estomacar. Diu que el farang ha colpejat el cap d’un dels seus companys amb el telèfon de dutxa. Assenyala el de la cabellera. Absent del tot: continua pentinant-se. El catoi amb ganes de xerrar s’enfila a la cadira i ho representa. Aquest xicot seria un mim extraordinari. Repeteix els xiscles i escenifica la baralla. Els altres dos catói són en un altre món, van a la seva. El que es pintava ara s’omple la cara de pólvores. El seu company segueix passant-se la pinta. El catói que interpreta treu d’una bosseta un manyoc ínfim de roba. És una tela cargolada, una llargaruda llonganissa, de color vermell i negre. Mentre l’enarbora, crida: “My bikini! This is my bikini!!”. “Me l’ha arrencat, mira com l’ha deixat!”. Una bandera esquinçada.
Apareixen els gossets de la mestressa. La senyora deu acabar de vestir-se. Les bèsties s’ajoquen al sofà. Pesen figues. En Yut fa cara de circumstàncies. El del bikini estripat es mira els blaus. Hi passa saliva. La “lady” de la cabellera encara no ha acabat de deixar-la al seu gust. El més menut, continua empastifant-se amb Desert Sand mentre fa ganyotes. El farang dorm la mona a l’habitació de la porta rebentada.


%d bloggers like this: