Bangkok, dilluns, 29 de maig de 2006

Aquest matí, a les 6:33 a.m. (hora local) l’avió de Thai Airways (vol TG 949) ha aterrat magníficament bé a l’aeroport Don Muang, de Bangkok. Ha arribat puntualíssim.

He baixat de l’avió de pressa. Com que seia al davant (seient 33 K), la sortida de dins l’aparell ha estat ràpida. M’he sentit alliberat quan m’he allunyat del ramat d’espanyols. Unes paraules sobre el vol.

Ahir, abans de pujar a l’avió, mentre esperava l’hora d’embarcar assegut a la sala de la porta 20B, vaig veure desfilar davant meu, un per un, els membres de la tripulació de l’avió de Thai Airways, que en menys d’una hora havia d’envolar-se de Madrid amb destinació a Bangkok. Tots eren asiàtics, probablement tailandesos, menys un individu de raça blanca que deuria formar part de l’equip de comandament de la nau. Els tripulants em van semblar extrets d’una pel·lícula de por. Cap dels homes i les dones que havien de tenir cura dels passatgers no tenia la més mínima gràcia personal. Podien ser bones persones i uns grans professionals, però eren lletjos (i lletges). La joventut els quedava lluny en el record. Vaig ser dels primers a pujar a l’avió. De seguida vaig ubicar-me on havia de seure, a la fila 33. És la segona després de la classe business. La lletra K – on seuria – és el seient de la finestra al costat dret de la cabina. A tocar d’aquesta fila hi ha un dels petits departaments centrals on la tripulació prepara els àpats, les begudes, etc. O sigui que la sentor de menjar reescalfat la tenia garantida durant tot el vol. Contràriament a la darrera vegada que vaig volar amb Thai, de Madrid a Bangkok (el 18 de desembre de l’any passat), vam embarcar-nos a través d’un finger, una manera més convenient i còmoda d’entrar a l’avió. Haver de pujar en un autobús perquè et porti a l’aparell, aparcat generalment a la quinta forca, és incòmode. Doncs bé, així que vaig ser dalt l’avió vaig ocupar el meu seient, molt a prop de la porta d’accés a l’aeronau. Vaig ser el primer ocupant del rengle. Davant meu, a la fila 32, ja hi havia una parella. Eren catalans. Com a molt deurien tenir trenta anys. Vaig posar la bossa amb l’ordinador dins el compartiment d’equipatges. Abans de ficar-la vaig treure la petita bosseta de mà que hi duia. A dins hi havia el llibre A peu per l’Aragó. El Somontano, de Josep M. Espinàs. Vaig agafar el petit llibre de poesia d’en Yannick Garcia Porres, el que em va regalar personalment el passat divendres, i també el vaig posar dins. L’iPod també l’hi duia. Els passatgers anaven entrant a poc a poc. De seguida van arribar els que serien els meus veïns. L’atzar va portar-me una parella de madrilenys. Eren joves. Després vaig saber que s’havien casat feia dos dies. Ella es deia María, del nuvi ara mateix no en recordo el nom, tant se val. Doncs bé, així que arriben obren el compartiment del portaequipatges per posar-hi les seves coses. Porten un necesser sòlid, enorme i pesant. Veig que el xicot remena per dins el compartiment. Agafa la meva bossa – sense dir-me res – i la col·loca de costat i vertical al fons, amb el necesser al davant, pressionant-la. Li dic que si us plau, que dins la bossa hi porto coses delicades. Endevina que hi duc un portàtil (després sabré que és informàtic). Diu que no pateixi, que no passarà res. Malgrat tot, com que no paro de donar-hi voltes, al cap de poca estona li demano que tregui la meva bossa de darrere el seu necesser, que la posi al davant, per favor; així ens assegurarem que no l’aixafa. Va i s’alça; jo també. Posa el necesser al fons i la meva bossa davant, completament dreta. Ara està millor. Porto dos Avui corresponents al dissabte i al diumenge. Quan l’hostessa passa pel passadís repartint la premsa li demano un exemplar del Bangkok Post i un altre del The Nation. A la parelleta els dóna El Mundo i El País. No podia ser d’altra manera. Noto que la noia em mira estranyada… No deu entendre que demani premsa forastera: una premsa que a més és escrita en anglès. Veure que tinc l’Avui ja la deu haver trasbalsada. Li dec semblar que sóc una mena de terrorista, almenys de les idees. Efectivament, quan parlo amb la parelleta veig de seguida que no senten gaire simpatia pels catalans que siempre hablan catalán. M’expliquen el cas de no sé qui que en un bar de Barcelona, pel fet de parlar en castellà, el cambrer no el volia servir. Alça, Manela! Si el més probable és que el cambrer fos sud-americà… Aquesta és una de tantes llegendes urbanes que circulen per Espanya sobre els catalans. Com que no vull crear mal rotllo durant un vol que ha de ser tan llarg, no els discuteixo res. Els catalans sempre amollem. Malament rai si no ho fem. Tractar amb els fills d’Espanya sempre ens ha resultat – i ens resulta – problemàtic. Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou. La noia treu un llibre: Los pilares de la Tierra, de Ken Follet. Poc que deuran follar durant el viatge si durant les tres setmanes que han de voltar-la es dedica a llegir aquest totxo. Per cert, un viatge que els durà en primer lloc a Birmània (així que arribin a Bangkok, ja volaran a Yangon); al cap d’una setmana tornaran a Tailàndia, faran la ruta del nord, aniran a Koh Samui (muy bonito, sí) i acabaran el viatge a Bangkok. Com que sóc d’una pasta que mai no n’aprendrà els recomano que a Bangkok no es perdin el restaurant Vertigo, enfilat al capdamunt de l’hotel Banyan Tree (The Tallest Open Air Restaurant of the World, diu la propaganda). No els ho dic en anglès, és clar, no els voldria pas traumatitzar més. I, taujà com sóc, encara els recomano més coses: que vagin al Siam Niramit a fruir del xou. I que no es perdin les visites turístiques convencionals, òbviament. Però no els en dic gaires d’aquestes. La guia Lonely Planet que traginen (traduïda al castellà, of course!) ja les relaciona. Poc després de començar a volar, al costat de la parelleta catalana que seu al meu davant, s’hi asseu un xicot gras i alt, d’uns trenta anys. És un espanyol que pel que dedueixo deu viure a Barcelona, o hi ha viscut. Durant totes les llargues hores de vol (sí, totes!) l’esmentat individu no para de criticar els catalans. Això sí, amb aire condescendent i un paternalisme que fa fàstic. Com que té una veu aguda i estrident se l’entén de gairebé tot. La parelleta catalana deu estar tan acoquinada que mai no se’ls sent. Segur que parlen, és clar, però amb tanta discreció que sembla que no gosin. Les bronques de l’espanyol impertinent no deixen dormir ningú en vàries files a la rodona. Un parell de vegades un membre de la tripulació crida l’atenció a l’individu mal educat i cridaner. L’avisa que faci el favor de ser discret, que la gent té ganes de dormir. Ni cas, paraules que es desfan en l’aire viciat de la cabina. Fins i tot el seu discurs molesta la parella de nuvis del meu costat: “A ver si se calla ese, que ya tenemos bastante cada día con las noticias de la tele”. El nuvi – seu tocant el passadís – no para d’alçar-se per obrir i tornar a obrir la tapadora del compartiment d’equipatges. Ara treu una bossa negra enorme farcida de coses, ara una bossa lleugera amb més andròmines… Total, que en una ocasió m’adono que la bossa negra que porten atapeïda d’objectes la té col·locada horitzontalment dins el compartiment, sense res al damunt. Amb el canvi de posició de la meva bossa em perjudica a mi per beneficiar-se ell, malgrat haver arribat jo primer. És solidari i educat el noi, veritat? Però per no discutir ni crear mals rotllos, em mossego la llengua i callo. Genèticament ja hi estem fets, els catalans, a suportar cabronades. Vaig passant el vol llegint, per començar, el parell de diaris tais, reservant-me els dos Avui pel final. En acabar em clavo els auriculars de l’iPod a l’orella per escoltar àudios. No solament escolto música, també intento distreure’m amb El Comte Arnau i Ara que els ametllers ja estan batuts, textos bellíssims magníficament dits per Lluís Soler i Josep Maria Flotats, respectivament. Intentar dormir és una quimera. Entre la pallissa dialèctica de l’espanyol que seu a la fila del davant, i els continuats sacsejos de l’avió (no podria passar per l’autopista en lloc de circular per carreteres secundàries?) no acluco l’ull en la totalitat de les onze hores i divuit minuts que dura el vol.

L’avió va envolar-se de Madrid exactament a les 14:15 hores del dia 28 de maig de 2006 i va aterrar a l’aeroport Don Muang, de Bangkok, a la 01:33 hores del dia següent; 06:33 del matí, hora tailandesa. Quan obren la porta de la nau baixo i em poso a caminar, amb moltes ganes, pel passadís que mena als controls d’Immigració.

Em poso al davant d’una de les garites. Mai de la vida l’havia passat tan de pressa el control del passaport. Un monitor de televisió informa que els equipatges del vol sortiran per la cinta transportadora 1. Me n’hi vaig. De camí agafo un carretó. Sóc la primera persona del TG 949 en col·locar-se davant la cinta. Encara surten els equipatges del vol anterior: un de Thai procedent de Frankfurt. Finalment comencen a sortir els del vol TG 949. La meva bossa motxilla surt aviat. Ha arribat bé. La poso dalt el carretó i em disposo a sortir a l’exterior. Passo la duana per la línia verda, pel lloc on s’ha de sortir si no portes res de gaire valor. El funcionari em mira, fita la bossa on porto el portàtil i em demana si no duc res per declarar. Li confirmo que no. No crec que un ordinador, que no arriba als mils euros, una càmera digital senzilla i un iPod siguin objectes tan valuosos com per a declarar-los.