Sóc de visita a casa d’uns amics. Sota la porxada a mà esquerra del portal de l’entrada seiem el cap de família, la seva esposa i tres néts. Anem parlant a l’entorn d’uns vasos de cafè balinès i un plat de pastes d’arròs i plàtan. De manera inesperada irrompen a la casa dues persones. Són un home i una dona occidentals, de pell blanquíssima. L’home porta calça curta i es tapa el cap amb un ridícul barret d’explorador. La dona, molt grassa, porta els cabells tenyits de color panotxa. Penso que deuen conèixer la família, altrament no entrarien en una casa privada sense demanar permís. L’home fa cara de pal mentre la dona esbossa aquella mena de somriure permanent de circumstàncies. Passen per davant nostre mirant-nos però sense adreçar-nos cap salutació, ni una sola paraula. Van endintsant-se al pati. Es mouen amb parsimònia. Es diria que caminen gairebé de puntetes per no embrutar-se. L’home fotografia amb un mòbil les gallines que corren per l’eixida. La dona porta una càmera reflex penjada a l’espatlla que fa servir per retratar un parell de criatures atemorides. Van mirant i fotografiant tot el que els sembla. No baden mai la boca. El pare de família els observa. Tampoc no diu res. Quan en tenen prou, els intrusos retornen al portal. Ara passen davant nostre sense ni mirar-nos, la dona continua amb el seu somriure idiota i la boca closa. No cal dir que estem completament estupefactes. Surten al carrer. Dos turistes sense modos ni vergonya acaben de violar un domicili com aquell qui res. S’han comportat com qui visita el zoològic. Encara sort que no ens han llançat cacahuets. Tites, tites…! Micos i gallines.

A Ubud s’ha celebrat un dels funerals més espectaculars dels darrers decennis: la cremació de l’àvia de la família reial Txokorda. El matí del dia del funeral vaig ser a palau. Vaig viure en primer pla les cerimònies prèvies a la incineració del cadàver. Al pati van haver-hi danses pel gaudi de l’esperit de la difunta i dels invitats, la flor i nata de Bali, nobles i potentats. També una bona representació de les elits javaneses, incloent-hi polítics, militars i convidats vinguts d’arreu del món. Hi havia una allau de periodistes, núvols de fotògrafs. Les danses van ser interpretades pels millors ballarins i ballarines balinesos. Va ser un luxe, un privilegi, poder gaudir tan directament dels fastos. Durant les danses, d’una finesa i exquisidesa extraordinàries, van haver-hi un parell de fotògrafs estrangers -sens dubte, professionals de molt nivell- que van posar en evidència la seva condició mesquina. Com aquell qui res s’acostaven a un ballarí o ballarina, estiraven el braç, li encastaven la càmera un pam per sota el nas i la disparaven, amb flaix inclòs. Com pot un fotògraf, que se suposa és una persona amb sensibilitat, violentar l’artista d’una manera tan brutal, encegant-lo, fins i tot, per uns instants? Si jo hagués estat de la família els hauria expulsat a l’acte.

A la nit del mateix dia de la cremació, estava fotografiant les restes del toro que a primera hora de la tarda va ser incinerat amb el cadàver de l’àvia Txokorda al ventre. Davant l’esquelet del toro hi havia un altar elevat fet amb bambús on un parell de sacerdots practicaven els rituals adients. La totalitat de la família Txokorda hi era present. Unes dones entonaven cants i planys en kawi, la llengua ritual balinesa. Una orquestra de gamelan acompanyava la cerimònia. Amb aquestes que se m’acosten un parell de francesos. Dos joves, noi i noia, amb pinta de motxillers. Vestien roba de la que podríem dir-ne ètnica: teles vaporoses, esfilagarsades i probablement no gaire netes. El noi va demanar-me sense que li tremolés la veu quan se celebraria la cremació. M’ho preguntava sota el toro encara fumejant, les cendres ben calentes, immersos tots plegats en una intensa sentor de socarrim.