En un vol procedent de Madrid arribo a Cancún, al sud oriental de Mèxic. Cancún és un asèptic megacentre turístic situat a la costa caribenya, a l’extrem de la península de Yucatán.
Durant les prop d’onze hores de vol hi ha hagut temps per fer quasi de tot, a l’avió. Llegir, menjar i mirar un parell de les darreres produccions més comercials de Hollywood han estat els meus entreteniments. També dormir, malgrat que el sol ha lluït sempre intensament. El rellotge assenyalava les onze de la nit però més enllà de la finestra era ple dia. Volar cap a ponent té aquestes coses, la llum es resisteix a fondre’s.
Seia a prop d’un noi navarrès amb el qual he tingut ocasió de fer-la petar una bona estona. Es diu Óscar, però els amics li diuen Xiri. Aquest noi és un personatge singular. Fins fa cosa de dos mesos havia treballat en una fàbrica de components elèctrics a prop de Pamplona. En plegar de la feina va adonar-se que tenia prou diners per comprar-se un cotxe. Ja se sap que per a la major part de joves de vint-i-un anys un cotxe és un objecte cobejat. És la clau infal·lible per entrar de dret en la voràgine de l’aparença, el prestigi social i el consum. És tant una bona eina per lligar com una font important de despeses. Valorats els pros i els contres en Xiri va decidir que no se’l compraria, el cotxe. Se li va ocórrer una altra cosa: invertiria els diners estalviats en un viatge. Un repte més valuós i enriquidor, i molt menys alienant que no pas fardar davant de col·legues i familiars de cotxe propi. Així és que el noi es va embarcar en un viatge que no sabia quan l’acabaria perquè no tenia bitllet de tornada. Per a en Xiri aquest és el primer vol de la seva vida. Fins ara la seva única experiència fora d’Espanya es limita a una breu estada l’any passat a l’Atles marroquí, on va anar amb altres amics per escalar les gorges del riu Todra. D’equipatge porta una motxilla amb poca roba, sac de dormir, mosquitera, un fogonet i estris per cuinar. Com que vol estirar els seus diners al màxim em diu que es farà el menjar i s’estalviarà hotel sempre que pugui. Assegura que sempre que sigui possible dormirà al ras.
A partir de Cancún en Xiri no té ni idea d’on es dirigirà. Només té una cosa clara: vol visitar el departament de Chiapas, a Mèxic, i arribar a Bolívia. No porta cap mena de guia, ni tan sols mapes. Tampoc ningú no l’ha proveït de dades pràctiques, o adreces, ni telèfons de contacte. L’aventura en la qual es fica és una immersió absoluta en l’imprevist i un canvi radical en la seva existència. M’agradaria trobar-me aquest jove que no vol alienar-se d’aquí uns mesos, quan la seva mirada ja no sigui grisa, en el moment en què els ulls li brillin sadollats pels nous paisatges i la nova gent; en definitiva, per la nova vida.
Igual que en Xiri jo tampoc no tinc bitllet de tornada però sí que sé, més o menys, on penso dirigir-me. De Mèxic visitaré Isla Mujeres, l’illa Cozumel i enfilant la costa caribenya aniré baixant cap a Belize. Del petit estat penso explorar l’interior selvàtic i submergir-me en el segon escull més gran del planeta, després de la gran barrera coralina australiana. Seguiré per Guatemala, després Hondures, Nicaragua i Costa Rica. Probablement posaré punt i final a aquest viatge a Panamà; a veure si aconsegueixo arribar fins a les selves del Darién, més enllà d’on la carretera Interamericana s’escapça després d’un llarg recorregut. L’espessa jungla i conflictes de tot tipus no permeten, per ara, que l’asfalt entri a Colòmbia.
És clar que aquest itinerari és el desig d’aquest moment i només és un propòsit. La ruta podria alterar-se o canviar segons el caire que prengui l’estat d’ànim, en conseqüència aquest projecte podria transformar-se en un altre diferent. Com que no em lliga res de temporal, ni cap bitllet de retorn no em força amb dates ni amb destinacions concretes, tot és possible, mai no tanco cap porta en un viatge. Una sola cosa és certa: la gran il·lusió que m’impulsa a endinsar-me pels territoris que componen l’estret, turmentat i exuberant istme que fa de vincle cultural, polític i econòmic a tot un continent: el nord i el sud de les dues grans Amèriques.
Etiqueta: Colombia
Els ous de les iguanes
Un taxi se m’enduu del centre. Fa camí a la Terminal, l’estació d’autobusos als afores orientals de Cartagena de Indias. Ja és de matinada, però encara no s’hi veu. Passem per una zona de lleure que és un festival de llumenetes de colors, màquines de joc, ruletes, futbolins, billars, tómboles, parades de tir, vallenatos a tort i a dret i cantines plenes. Enorme presència d’homes visiblement borratxos. En veig moltíssims asseguts, cap cots, davant taules curulles de llaunes de cervesa i ampolles buides de rom. El conductor minva la velocitat quan afrontem la multitud. De sobte, apareix el cos d’un home sense camisa estès a terra. Està de panxa enlaire, immòbil del tot. Té la boca oberta. Un reguerol de sang li surt d’una ferida al costat dret del tors. Comprenc que probablement és mort. Un munt de gent es llança sobre el taxi per intentar aturar-lo. El taxista accelera, s’esmuny entre la gentada que ens envolta. Les puntades de peu i els cops de puny que etziben al cotxe, quan s’adonen que la intenció del conductor és fugir, em ressonen al cap. Sóc dins la caixa d’un timbal. Fent moviments en ziga-zaga i acceleracions sobtades el vehicle aconsegueix dispersar la turba. Ens allunyem dels agressors. “No puedo llevarlo al hospital. Este hombre ya está muerto. Si lo llevo al hospital la policía me detiene”. No sé què dir.
A la plaça Bolívar, de Barranquilla, em topo amb un marrec carregat amb un cistell curosament tapat amb un manyoc de draps. Ven ous d’iguana. Els dissimula amb draps perquè la seva venda és il·legal. Tem que si l’autoritat el sorprèn li confisqui la mercaderia i, a més, el multi. Se m’acosta d’una manera cauta. Alça una mica la roba i estira un fil. Els ous estan lligats al cordillet, l’un darrere l’altre, com les granadures d’un rosari. Són esferes de textura gelatinosa, rosadetes, de la mida d’una avellana grossa. Perquè els ous conservin les preuades propietats afrodisíaques mai no s’han de recol·lectar dels nius, almenys això diu la saviesa popular. Al gener, que és època de posta, s’han de buscar i agafar les femelles fèrtils per fer-los una incisió al costat. A través de l’orifici n’extreuen la matriu i els ous. A més de deixar-les estèrils de per vida moltes d’aquestes bèsties moren, malgrat que algú m’assegura que en acabar l’operació les cusen. Sembla que la iguana és un animal destinat a patir, a Colòmbia. M’expliquen que a Los Llanos són comunes les batudes d’aquests animals. Els agafen a dotzenes dels arbres i se’ls enduen a casa. La festa consisteix a llençar les iguanes, de viu en viu, dins l’aigua bullent d’enormes peroles. El costum és menjar-les escaldades; no hi fa res deglutir-les quan encara es belluguen.
Pregàries, sexe i vallenatos
En la meva memòria viatgera hi ha un calaix que diu “Colòmbia”. Cadascuna de les lletres que conformen la paraula té un color i una forma diferents. Els colors són vius i els caràcters divertits. Davant aquest calaix flaquejo tant que sovint un impuls m’anima a obrir-lo. Les aromes que desprèn m’emborratxen de records. En un instant, començo a voleiar a cavall de la memòria.
Ara mateix puc veure’m ubicat al parc del Centenario, a Cartagena de Indias. Sóc davant un negre que explica històries als que l’envoltem. Narracions obscenes amanides amb gesticulacions grolleres que fan pixar de riure. Al costat del comediant s’hi acaba de posar un predicador. És un xarlatà barbut vestit amb pantalons tres quarts. Calça unes sabates destrossades. Alça el megàfon, se’l posa a l’altura de la boca i amb to messiànic comença a ventar la seva prèdica. El discurs catastrofista atrau una munió de tafaners. Bastants eren oients del negre que explica els acudits picants. Els que fa un moment es divertien amb gestes pornogràfiques ara els veig agenollats, amb el braç dret enlaire i la mà estesa apuntant el cel, compungits i pietosos. Exhortats pel sermonaire desgranen una oració tremenda adreçada a les altures. Entre sanglots es proclamen pecadors, somiquejant demanen clemència al Salvador.
Les adolescents que passegen pel parc posen sensualitat a l’aire. Vesteixen roba cenyida per remarcar els seus cossos de banús lluent. Als nois els cau la baba. Les aborden sense manies. A un pam de l’orella els xiuxiuegen obscenitats. Elles fan com si sentissin ploure: segueixen passejant amb aparent i deliberada indiferència. En un extrem del parc uns homes toquen vallenatos, la lluminosa versió nacional de la salsa caribenya. L’acordió és el rei del vallenato, l’essència d’una música que és el llombrígol del país. Toca la guacharaca -un instrument metàl·lic de forma cilíndrica que per fer sonar es rasca amb una mena de cullera- un noiet negre que hauríeu de veure com balla i es contorsiona de tan content.
* * *
Un dels vallenatos colombians més populars:
12 d’Octubre. L’estanquera a Tailàndia
Ja se sap que quan demanes habitació en un hotel et registren. Per les teves dades coneixen la procedència. Ni que les dades que certifiquen el passaport que mostres al recepcionista siguin falses. Dic les dades, no el document. Les dades són falses perquè el passaport indica que sóc espanyol. I això no és cert. Com podria ser-ho, si sóc català? És que es pot ser carn i peix a la vegada? Els espanyols no solament són mestres en conquestes i saquejos, també en falsificar documentació imposada als ciutadans colonitzats.
Ara mateix sóc a Ubon Ratchathani. Ubon és un ciutat tailandesa situada a la riba esquerra del Mun, un riu majestuós tributari del Mekong. Ubon és una ciutat agradable. Fa de bon passejar. La gent és encantadora; el menjar, superb. Hi ha un temple amb uns murals de 200 anys que fan embadalir. I un altre temple -el Wat Jaeng- té un sim de fusta d’arquitectura laosiana que de seguida que el veus caus enamorat. El museu de la ciutat és fonamental per conèixer l’esvanida influència khmer en aquesta zona que avui pertany a Tailàndia. És un museu molt ben posat, ubicat a l’antic ajuntament, un edifici del segle passat amb el terra de fusta; deliciós, ni que per visitar-lo t’hagis de descalçar.
Al vespre del mateix dia de la meva arribada, tornant de sopar, em trobo l’amo de l’hotel on poso al portal de l’establiment. Em saluda somrient alhora que amb un dit apunta enlaire. Hi dirigeixo la mirada. A la façana veig penjada una bandera rojigualda. Vaja -penso- és la manera que té l’hotel d’homenatjar-me. Un detall bonic. I li ho vaig agrair amb un somriure. Realment agraït, ni que el pobre home, induït per la mentida escrita al passaport, hagués penjat una bandera equivocada. Al capdavall, el que compte és la voluntat de complaure.
En ficar-me al llit no em podia treure del pensament la imatge de la gallina negra abraçant amb les ales desplegades les quatre barres, el símbol del meu país. Probablement induït per la visió malastruga, aquella nit vaig dormir ben malament. Malsons i neguits. De cop se’m presentaven escamots d’espanyols assaltant amb canilles de gossos rabiosos els indis tairona, que en aquell segle XVII, el moment de la invasió, habitaven el que avui anomenem Ciudad Perdida, als contraforts de la Sierra Nevada de Santa Marta, a Colòmbia. La nit de cap d’any que vaig passar a les runes de Ciudad Perdida, ara fa 15 anys, em semblava sentir els esgarips d’horror dels kogui, els pobres indígenes que encara avui sembla que visquin en temença. Cada home blanc que veuen els deu semblar la reencarnació dels dimonis que van acabar, entre tantes d’altres, amb la seva civilització.
Avui, espanyols com els autors del genocidi numèricament més important de tota la història de la humanitat, sortiran pels carrers de la seva capital a passejar una cabra. Desfilaran davant d’unes autoritats que amb la seva presència beneiran la bèstia legionària i el que representa. Fiesta de la Raza, en deien. Celebració reciclada avui en Fiesta Nacional de España. Heu de saber, catòlics com sou, que el pecat no es redimeix fins que no es reconeix la culpa i es demana perdó, a Déu i als fills dels que vau eliminar.