Alguns dels que heu llegit l’article La deplorable història dels santboians (1) m’heu demanat d’on venia aquest títol una mica peculiar. Resulta que faig un paral·lelisme amb el títol d’un llibre anglès que va publicar-se a Londres l’any 1714 per J. Baker: The Deplorable History of the Catalans.
Copio, literalment, un fragment del què ens diu sobre aquest llibre la Viquipèdia: “L’opuscle narra els fets, a la guerra de Successió, de l’ocupació de les tropes francocastellanes contra Catalunya. El llibre s’ajuda de multitud d’epístoles, fragments de tractats i documents originals de l’època per fer la crònica dels tràgics esdeveniments. Davant l’interès que causaven els fets, la publicació posava en situació i explicava el paper que va tenir Catalunya dins la guerra de Successió que va fer trontollar mitja Europa, lamentant el paper dels anglesos en haver deixat abandonats els catalans. El llibre, de 100 pàgines, publicava fragments de clàusules, acords, lletres i decrets originals. Té punts de complicitat en veure la derrota catalana, i constata l’heroisme i resistència que van propugnar els catalans per defensar la seva sobirania, Corts i lleis.”
En aquest enllaç hi podreu trobar l’original del llibre:
En aquest altre enllaç podreu trobar l’original del llibre en edició facsímil, acompanyada d’una traducció resumida al català, a cura de Jordi Castelló:
Com a pretendent a la presidència de la Generalitat de Catalunya el veig poc informat, senyor Illa. Li he sentit dir alguna cosa així com ara que ha de ser president perquè a vostè l’han votat la majoria de catalans. N’està segur d’aquestes paraules? Vostè creu sincerament que ha rebut el vot de la majoria de catalans? Doncs no, senyor Illa, la majoria de catalans no l’han votat pas a vostè. És sabut i científicament comprovat que d’ençà de la deriva espanyolista del PSC(PSOE) molts catalans li han retirat el vot. En canvi, molts votants de partits espanyolistes -Ciutadans, PP i Vox- i molts altres espanyols residents a Catalunya, que fins ara es decantaven per altres partits han decidit votar-lo perquè amb paraules i fets els ha demostrat que és tan espanyolista com les opcions que fins ara se sentien seves. Ha aconseguit esborrar qualsevol ombra de dubte de la seva espanyolitat als electors que l’han escollit, perquè ara sí que els dona confiança.
És evident que bona part de la gent que l’ha votat no en són de catalans. Resideixen i estan censats a Catalunya, això és cert, però aquest fet no implica que necessàriament siguin catalans.
Si, per exemple, jo que soc català emigrés i residís a Castella de fa cinc, deu, tres, quaranta o cinquanta anys i durant tots aquests anys de residència en aquell país mai de la vida no parlés en castellà, em dirigís als castellans en la meva llengua, que és el català, i no m’impliqués en la seva cultura i els menystingués i els digués “castellufos”, vostè creu que jo podria ser considerat castellà? De fet, el correcte seria dir que soc un català -força malparit, per cert- resident a Castella. Sense parlar-ne la llengua ni implicar-me en la cultura castellana i obertament hostil als senyals identitaris que defineixen aquella terra, creu de debò que jo seria castellà com els natius? Els castellans serien ben babaus si m’acceptaven, no li sembla? I si es donava el cas i jo parlés en castellà als oriünds -el mínim exigible a una persona resident a una terra que no és la seva és parlar-ne la llengua pròpia- però el meu pensament estigués focalitzat en Catalunya i em fes soci d’entitats catalanes ubicades a Castella i, en canvi, no formés part d’associacions netament castellanes, podria afirmar-se que soc castellà? No només no en seria si no que ni tan sols n’exerciria. Rebutjant la llengua i la cultura castellanes residiria a Castella com un alienígena, seria un autèntic foraster inadaptat. Evidentment, l’exemple que exposo és pura fantasia. De no ser-ho, creu de veres que amb aquest comportament hostil, arrogant i menyspreatiu vers els ciutadans d’aquell país, abans d’un mes de residir-hi no m’haurien trencat la cara? I amb moltíssima raó, oi que sí?
Del meu entorn natural el que més estimo és la terra, la terra mare: els camps, les muntanyes. De les muntanyes properes escullo el Montpedrós. Hi passejo sovint. Recorro senders, en trobo de fresats, també d’amagats i, sovint, m’obro pas entre espessors d’esbarzers i argelagues. Montpedrós: la muntanya de les pedres. Roques grogues, vermelles, negres: amalgames de colors. Ferro, rovell, negror de carbó i blancor immàcula. Mineralitat, duresa, líquens i flonja verdor. Agosarades arrels que tot fendint la roca cercant-hi humitat donen vida als pins que, com un miracle, creixen ufanosos desafiant el cel.
Aquest matí, a les 6:33 a.m. (hora local) l’avió de Thai Airways (vol TG 949) ha aterrat magníficament bé a l’aeroport Don Muang, de Bangkok. Ha arribat puntualíssim.
He baixat de l’avió de pressa. Com que seia al davant (seient 33 K), la sortida de dins l’aparell ha estat ràpida. M’he sentit alliberat quan m’he allunyat del ramat d’espanyols. Unes paraules sobre el vol.
Ahir, abans de pujar a l’avió, mentre esperava l’hora d’embarcar assegut a la sala de la porta 20B, vaig veure desfilar davant meu, un per un, els membres de la tripulació de l’avió de Thai Airways, que en menys d’una hora havia d’envolar-se de Madrid amb destinació a Bangkok. Tots eren asiàtics, probablement tailandesos, menys un individu de raça blanca que deuria formar part de l’equip de comandament de la nau. Els tripulants em van semblar extrets d’una pel·lícula de por. Cap dels homes i les dones que havien de tenir cura dels passatgers no tenia la més mínima gràcia personal. Podien ser bones persones i uns grans professionals, però eren lletjos (i lletges). La joventut els quedava lluny en el record. Vaig ser dels primers a pujar a l’avió. De seguida vaig ubicar-me on havia de seure, a la fila 33. És la segona després de la classe business. La lletra K – on seuria – és el seient de la finestra al costat dret de la cabina. A tocar d’aquesta fila hi ha un dels petits departaments centrals on la tripulació prepara els àpats, les begudes, etc. O sigui que la sentor de menjar reescalfat la tenia garantida durant tot el vol. Contràriament a la darrera vegada que vaig volar amb Thai, de Madrid a Bangkok (el 18 de desembre de l’any passat), vam embarcar-nos a través d’un finger, una manera més convenient i còmoda d’entrar a l’avió. Haver de pujar en un autobús perquè et porti a l’aparell, aparcat generalment a la quinta forca, és incòmode. Doncs bé, així que vaig ser dalt l’avió vaig ocupar el meu seient, molt a prop de la porta d’accés a l’aeronau. Vaig ser el primer ocupant del rengle. Davant meu, a la fila 32, ja hi havia una parella. Eren catalans. Com a molt deurien tenir trenta anys. Vaig posar la bossa amb l’ordinador dins el compartiment d’equipatges. Abans de ficar-la vaig treure la petita bosseta de mà que hi duia. A dins hi havia el llibre A peu per l’Aragó. El Somontano, de Josep M. Espinàs. Vaig agafar el petit llibre de poesia d’en Yannick Garcia Porres, el que em va regalar personalment el passat divendres, i també el vaig posar dins. L’iPod també l’hi duia. Els passatgers anaven entrant a poc a poc. De seguida van arribar els que serien els meus veïns. L’atzar va portar-me una parella de madrilenys. Eren joves. Després vaig saber que s’havien casat feia dos dies. Ella es deia María, del nuvi ara mateix no en recordo el nom, tant se val. Doncs bé, així que arriben obren el compartiment del portaequipatges per posar-hi les seves coses. Porten un necesser sòlid, enorme i pesant. Veig que el xicot remena per dins el compartiment. Agafa la meva bossa – sense dir-me res – i la col·loca de costat i vertical al fons, amb el necesser al davant, pressionant-la. Li dic que si us plau, que dins la bossa hi porto coses delicades. Endevina que hi duc un portàtil (després sabré que és informàtic). Diu que no pateixi, que no passarà res. Malgrat tot, com que no paro de donar-hi voltes, al cap de poca estona li demano que tregui la meva bossa de darrere el seu necesser, que la posi al davant, per favor; així ens assegurarem que no l’aixafa. Va i s’alça; jo també. Posa el necesser al fons i la meva bossa davant, completament dreta. Ara està millor. Porto dos Avui corresponents al dissabte i al diumenge. Quan l’hostessa passa pel passadís repartint la premsa li demano un exemplar del Bangkok Post i un altre del The Nation. A la parelleta els dóna El Mundo i El País. No podia ser d’altra manera. Noto que la noia em mira estranyada… No deu entendre que demani premsa forastera: una premsa que a més és escrita en anglès. Veure que tinc l’Avui ja la deu haver trasbalsada. Li dec semblar que sóc una mena de terrorista, almenys de les idees. Efectivament, quan parlo amb la parelleta veig de seguida que no senten gaire simpatia pels catalans que siempre hablan catalán. M’expliquen el cas de no sé qui que en un bar de Barcelona, pel fet de parlar en castellà, el cambrer no el volia servir. Alça, Manela! Si el més probable és que el cambrer fos sud-americà… Aquesta és una de tantes llegendes urbanes que circulen per Espanya sobre els catalans. Com que no vull crear mal rotllo durant un vol que ha de ser tan llarg, no els discuteixo res. Els catalans sempre amollem. Malament rai si no ho fem. Tractar amb els fills d’Espanya sempre ens ha resultat – i ens resulta – problemàtic. Gat escaldat amb aigua tèbia en té prou. La noia treu un llibre: Los pilares de la Tierra, de Ken Follet. Poc que deuran follar durant el viatge si durant les tres setmanes que han de voltar-la es dedica a llegir aquest totxo. Per cert, un viatge que els durà en primer lloc a Birmània (així que arribin a Bangkok, ja volaran a Yangon); al cap d’una setmana tornaran a Tailàndia, faran la ruta del nord, aniran a Koh Samui (muy bonito, sí) i acabaran el viatge a Bangkok. Com que sóc d’una pasta que mai no n’aprendrà els recomano que a Bangkok no es perdin el restaurant Vertigo, enfilat al capdamunt de l’hotel Banyan Tree (The Tallest Open Air Restaurant of the World, diu la propaganda). No els ho dic en anglès, és clar, no els voldria pas traumatitzar més. I, taujà com sóc, encara els recomano més coses: que vagin al Siam Niramit a fruir del xou. I que no es perdin les visites turístiques convencionals, òbviament. Però no els en dic gaires d’aquestes. La guia Lonely Planet que traginen (traduïda al castellà, of course!) ja les relaciona. Poc després de començar a volar, al costat de la parelleta catalana que seu al meu davant, s’hi asseu un xicot gras i alt, d’uns trenta anys. És un espanyol que pel que dedueixo deu viure a Barcelona, o hi ha viscut. Durant totes les llargues hores de vol (sí, totes!) l’esmentat individu no para de criticar els catalans. Això sí, amb aire condescendent i un paternalisme que fa fàstic. Com que té una veu aguda i estrident se l’entén de gairebé tot. La parelleta catalana deu estar tan acoquinada que mai no se’ls sent. Segur que parlen, és clar, però amb tanta discreció que sembla que no gosin. Les bronques de l’espanyol impertinent no deixen dormir ningú en vàries files a la rodona. Un parell de vegades un membre de la tripulació crida l’atenció a l’individu mal educat i cridaner. L’avisa que faci el favor de ser discret, que la gent té ganes de dormir. Ni cas, paraules que es desfan en l’aire viciat de la cabina. Fins i tot el seu discurs molesta la parella de nuvis del meu costat: “A ver si se calla ese, que ya tenemos bastante cada día con las noticias de la tele”. El nuvi – seu tocant el passadís – no para d’alçar-se per obrir i tornar a obrir la tapadora del compartiment d’equipatges. Ara treu una bossa negra enorme farcida de coses, ara una bossa lleugera amb més andròmines… Total, que en una ocasió m’adono que la bossa negra que porten atapeïda d’objectes la té col·locada horitzontalment dins el compartiment, sense res al damunt. Amb el canvi de posició de la meva bossa em perjudica a mi per beneficiar-se ell, malgrat haver arribat jo primer. És solidari i educat el noi, veritat? Però per no discutir ni crear mals rotllos, em mossego la llengua i callo. Genèticament ja hi estem fets, els catalans, a suportar cabronades. Vaig passant el vol llegint, per començar, el parell de diaris tais, reservant-me els dos Avui pel final. En acabar em clavo els auriculars de l’iPod a l’orella per escoltar àudios. No solament escolto música, també intento distreure’m amb El Comte Arnau i Ara que els ametllers ja estan batuts, textos bellíssims magníficament dits per Lluís Soler i Josep Maria Flotats, respectivament. Intentar dormir és una quimera. Entre la pallissa dialèctica de l’espanyol que seu a la fila del davant, i els continuats sacsejos de l’avió (no podria passar per l’autopista en lloc de circular per carreteres secundàries?) no acluco l’ull en la totalitat de les onze hores i divuit minuts que dura el vol.
L’avió va envolar-se de Madrid exactament a les 14:15 hores del dia 28 de maig de 2006 i va aterrar a l’aeroport Don Muang, de Bangkok, a la 01:33 hores del dia següent; 06:33 del matí, hora tailandesa. Quan obren la porta de la nau baixo i em poso a caminar, amb moltes ganes, pel passadís que mena als controls d’Immigració.
Em poso al davant d’una de les garites. Mai de la vida l’havia passat tan de pressa el control del passaport. Un monitor de televisió informa que els equipatges del vol sortiran per la cinta transportadora 1. Me n’hi vaig. De camí agafo un carretó. Sóc la primera persona del TG 949 en col·locar-se davant la cinta. Encara surten els equipatges del vol anterior: un de Thai procedent de Frankfurt. Finalment comencen a sortir els del vol TG 949. La meva bossa motxilla surt aviat. Ha arribat bé. La poso dalt el carretó i em disposo a sortir a l’exterior. Passo la duana per la línia verda, pel lloc on s’ha de sortir si no portes res de gaire valor. El funcionari em mira, fita la bossa on porto el portàtil i em demana si no duc res per declarar. Li confirmo que no. No crec que un ordinador, que no arriba als mils euros, una càmera digital senzilla i un iPod siguin objectes tan valuosos com per a declarar-los.
Em demano en quina llengua es comuniquen els que s’autoproclamen ciutadans del món. En la seva pròpia, en la llengua de l’altre, en la parla del de més enllà, o en la llengua internacional dels signes? Quan són de viatge -per exemple, a Oman-, en quina llengua es dirigeixen als omanites? En anglès?, en àrab?, en suahili?, en castellà?, en francès o, potser, utilitzen l’esperanto? Els ciutadans del món en quin idioma tenen configurats l’ordinador, la tauleta i el telèfon mòbil? Seria interessant saber en quina llengua treballen diàriament amb els aparells d’ús personal i quotidià. Probablement en la llengua amb la que s’identifiquen. Com ha de ser. Ciutadans del món? Del seu món, és clar.
La incursió a la Terra Promesa ha estat accidentada. Una onada inesperada ha envestit el navili estendard de l’esquadró i hi ha obert una enorme via d’aigua. En canvi, el capità de la segona embarcació ha sabut remuntar la maregassa. La nau avança airosa amb les veles ben inflades. Una tercera nau, la més petita, no s’ha pogut salvar de l’huracà i ha naufragat. Ha estat una pèrdua valuosa perquè el capità era un pilar fonamental de la missió. Els grumets del vaixell insígnia s’han d’afanyar a reparar els desperfectes i desllastar, si cal. L’esquadró ha de prosseguir fent rumb al sol ixent, sense cansament ni defallir. Sense oblidar tampoc que la mar que solquen està infestada de taurons, vaixells pirata que els assetgen i munions de monstres abissals sotjant els navegants des de gèlides fondàries.
Gràcies a la meravella de la xarxa tinc a l’abast el món sencer. La distància física no és cap obstacle perquè la informació és instantània i global. Amb la premsa escrita no hi ha cap entrebanc per poder-la repassar, però per una qüestió d’horaris -ara mateix a Tailàndia anem sis hores avançats respecte l’hora catalana- em perdo programes radiofònics i televisius emesos en directe. Però això no priva que gràcies a la tècnica informàtica no els pugui recuperar. Amb un simple clic puc escollir allò que em ve de gust o m’interessa. L’única limitació és poder abastar un devessall d’informació tan gran. S’ha de ser selectiu i establir prioritats.
Ara mateix la màxima prioritat són els esdeveniments que es couen al país. Esdeveniments apassionants i importantíssims. La magna manifestació de l’11 de Setembre en va ser el detonant. En aquell moment em trobava a Bali, però la vaig seguir com si estigués a casa. Quan la manifestació arrencava per a mi ja gairebé era mitjanit. No em vaig allitar fins ben entrada la matinada. Em vaig adormir content i satisfet. L’endemà ho explicava als amics balinesos, a l’hora que els desitjava que el seu alliberament -si és que no volen morir- es produeixi aviat. Bali també és una nació sotmesa, encara més postrada, espoliada i humiliada que la nostra.
Ahir mirava el debat a 7 emès fa uns dies per Televisió de Catalunya. Pel que vaig veure i el que veig ara, els unionistes van començar la campanya fent d’espantalls i l’acaben esperpèntics. Roberto Alcázar, el demagog, diu que no voldria renegar del seu espanyolisme. Qui l’obligaria, a renegar? Des que vaig néixer, fa unes quantes dècades, sóc català en una Catalunya sotmesa per Espanya i mai dels mais no he renegat de la meva condició. Si aquest senyor renega del seu espanyolisme serà perquè voldrà. Qui el podria fer renegar d’un sentiment tan íntim? De la mateixa manera que les tortugues seguiran essent tortugues amb independència o sense, podrà continuar sent espanyol dins una Catalunya lliure.
La capitana de la delegació a Catalunya del PP és la bubota que temen els infants. Ens tracta com a tals sense perdre l’altiva compostura d’un cavall de pura sang. Per xuleria no hi ha qui superi la calculadora humana. El PSOE de Catalunya ha d’estar molt a les últimes per posar al capdavant un senyor de calibre més modest que un perdigó. Pixaradeta curta i una enorme confusió en un cervell que de fora estant se li veuen les boires. Quin nivell humà i intel·lectual tan baix, els de la troica unionista i quina ètica tan ínfima. Sense l’escombra de la bruixa, les carotes de gripaus i la fel biliosa que gasten no en quedaria res. Vagin a l’escola a aprendre, augmentant coneixements deixaran de ser insolents i sortiran de sota terra.
Respecte el senyor Herrera no m’agrada que no vulgui revelar el sentit del seu vot en un hipotètic referèndum per la independència. Té por de perdre clientela verda? Els senyors López Tena i Oriol Junqueras em van agradar molt: “Els que volem la independència treballem perquè PSC, PP I C’s puguin votar no. Vosaltres no voleu que voti ningú”. Va deixar anar el senyor Tena. Igualment brillant va estar Junqueras en el seu discurs, docte i planer. Aquesta la vaig trobar molt bona: “Dels molts països que s’han separat d’Espanya, cap ni un no hi ha tornat”. I en va anomenar uns quants mentre Roberto-Alcázar-i-Pedrín semblava l’home aranya de tan neguitós i compulsiu.
El president Mas les entomava veient-les venir. Era el mestre de la classe mirant-se astorat tres alumnes que es barallaven. Poc podia dir entre el xivarri i la insensata xerinola d’aquelles desvergonyides criatures que s’estomacaven. S’esgarrapaven disputant-se els vots dels que ens volen sotmesos. President Mas, senyors Herrera, Junqueras i López Tena: tots a una que l’enemic va a totes.
La broma aquesta del suposat imperatiu canvi de cognoms en un hipotètic estat català, perpetrada pels neofalangistes del PP, em recorda una de les barbaritats dels seus ancestres, els espanyols que del segle XVI fins les acaballes del XIX van ocupar i saquejar -via Galeón de Manila- l’arxipèlag filipí.
Un dels plans dissenyats pels espanyols de l’època per anorrear les cultures autòctones consistia en rebatejar la població. Escamots de soldats, administradors i frares anaven de vilatge en vilatge, convocaven els natius i per la força de la creu i del trabuc els forçaven a renegar de la seva identitat imposant-los nom i cognom d’origen espanyol. Els administradors eren tan acurats que rebatejaven per rigorós ordre alfabètic. Així s’explica el domini de cognoms espanyols començats per la mateixa lletra en determinats vilatges.
Sens dubte l’ideòleg del famós vídeo sobre el cognom Garcia no és altre que un dels impulsors del rebateig dels filipins; ha de ser l’esperit d’un d’aquells abjectes individus reencarnat en un cos nou. Com les elits espanyoles que ara desembarquen en tropell a la colònia catalana. Santcristos grossos que tenen per sagrada missió vexar encara més els díscols aborígens amb visions apocalíptiques d’un demà independent. A la vegada que els atonyinen també enverinen els pobres perifèrics fent-los creure que els estimen. Aquesta trepa, terregada “constitucional” disfressada de demòcrata, ha d’estar posseïda per les ànimes protervioses dels grans capitans que en territoris remots, fa uns quants segles, van embrutar-se de sang per la cobdícia de l’or, per malignitat i per aversió a la diferència. Llueixen pell i fesomia nova, però són la mateixa cosa.
Jaume Mestres 