En un quiosc de Bangkok em crida l’atenció un mapa d’Espanya al suplement del diari tailandès โพสต์ทูเดย์ (edició del 3/06/12). Al mapa s’hi veu ben destacat el nom de Barcelona. Compro el diari. Sobreimpressionat al mapa i damunt la fotografia d’habitatges nous completament buits (símil de la bombolla immobiliària) es mostra un gràfic on apareix una fletxa caient en picat simbolitzant el crack de les finances espanyoles. El reportatge d’una plana sencera comença parlant de Pioz, el poble de Guadalajara del qual es diu que necessitarà més de 7.000 anys per poder pagar el deute als proveïdors com a conseqüència del malbaratament municipal. En to de befa, com no pot ser d’altra manera, l’article s’esplaia parlant d’altres perles espanyoles de rabiosa actualitat, com ara l’aeroport castellonenc sense avions.
El món sencer se’n fot, amb tota la raó, de la malversadora i corrupta Espanya. La llàstima és que el món posa Catalunya al mateix sac. Una de les conseqüències d’estar colonitzats és que sen’s confon amb qui ens oprimeix i ens roba. Ser víctimes d’un colossal espoli -únic al planeta- no ens redimeix de res. Al contrari, la major part de l’opinió estrangera ens coresponsabilitza de la gran debacle hispana. Afartem el monstre, ens assimila i ens mostra el seu etern agraïment defecant sobre nosaltres. Als ulls dels forasters som un fragment de la mateixa tifa que ara mateix empesta Europa i escandalitza el món. Mal que ens pesi, de cara l’opinió pública som part d’un cos leprós farcit de butllofes purulentes que no paren d’esclatar.
No s’entén que tants catalans estiguin en contra d’alliberar-se del càncer que ens arrossega al pou sense fons del caos. Entre aquests catalans que no volen desprendre’s d’Espanya és lògic que hi hagi els col·laboracionistes, els que en viuen a canvi de diners i d’encensar la seva pàtria des dels seus llocs de feina o responsabilitat política, com ara els partits unionistes afincats a Catalunya. S’entén que els dirigents, membres o simpatitzants d’aquests partits, treballin per fer de Catalunya una mera província espanyola. És la seva vocació i desig. Però ha d’haver-hi molts altres catalans que comencen a adonar-se de l’estafa immensa que és viure encadenats a Espanya. Confiem que els de bona fe que encara es deixen seduïr pels cants de sirena espanyols, copsin aviat l’alè enverinat que surt de la gola putrefacta. El camí és fer pinya amb els líders que volen abastar la llibertat. Només sense el llast d’Espanya aconseguirem recuperar-nos. Si no ens alliberem d’Espanya, a l’horitzó ens espera la nit i el precipici.
Etiqueta: Barcelona
Caràcters







Són personatges balinesos amb caràcter. Entre els nens de la primera i la darrera imatge hi ha cinc ballarins. De la ballarina madura que broda la dansa Legong des que era una nena, al personatge que sosté la màscara de la temible i ferotge bruixa Rangda, àvida de fer mal i invencible eternament. Després veiem el fill petit del mestre Anom Agung, patriarca d’una família dedicada de ple a la dansa tradicional de Bali. El noi es veu reflectit en un mirall, a mig vestir, poc abans de ballar Jauk Keras. Una dansa que havia assajat solament dues vegades. Va aprendre-la a casa seva, alliçonat pel pare, el dia abans.
El personatge que ve després és I Dewa Nyoman Wirawan, el gran Unyil. Seu sota una porxada del museu ARMA, amb la maleteta de rodes on hi duu el vestit que necessita per interpretar Teruna Jaya. Feta la fotografia va començar a vestir-se. Dewa (Unyil) excel·leix ballant Teruna Jaya* (Joventut Victoriosa). Teruna Jaya fou concebuda per ser interpretada per una dona. Però requereix tanta energia i gràcia a la vegada que poques ballarines són capaces de sortir-se’n. Unyil dóna a Teruna Jaya la força que necessita i la delicadesa que també demana. El ballarí sovint gira pel món. Actua amb freqüència al Japó, on el segueixen una munió de fans.
El personatge següent és l’entranyable I Nyoman Joni. Un home de 42 anys que encara se sent nen. Va viure una infantesa daurada. Mentre va ser menut fou l’estrella indiscutibe de la dansa Baris. La ballava tan bé que van passejar-lo per tot el planeta: un nino-ambaixador que exhibia el millor de Bali. L’any 1992 va tornar a Europa però com a professor de dansa. No fa gaires anys va fer una estada d’un parell de mesos a Barcelona. Quan parla de la capital catalana li cau la baba. En Joni és un adult amb ànima de nen, un trapella amb cos d’home que es resisteix a créixer. Els èxits de quan era un nen els duu gravats a l’ànima. Enyora aquells anys, voldria recuperar-los. Hi està tan arrapat que l’impedeixen madurar. En Joni mai voldria fer-se gran.
El nen que toca els platerets de la darrera foto vaig captar-lo poc abans que l’immens I Gusti Kompyang Sana oferís als fidels que eren al temple Pura Penataran, de Pengosekan, una interpretació memorable de la dansa amb màscara Topeng Tua (Dansa del Vell). La criatura comença a practicar amb un dels instruments més simples de l’orquestra de gamelan. D’aquí a no gaires anys segur que en serà un expert. Es diria que quan neixen els balinesos ja duen el talent artístic estampat als gens.
*La dansa “Teruna Jaya” interpretada per I Dewa Nyoman Wirawan (Unyil) en aquest vídeo, vaig enregistrar-la el 12 de novembre de 2006 a l’escenari del museu ARMA, d’Ubud. El mateix lloc on a la cinquena fotografia veiem el ballarí assegut esperant el moment de començar a vestir-se per dansar una altra vegada “Teruna Jaya”, gairebé 5 anys després de la interpretació que podem veure a les imatges.
Zamboanga 1984
La ciutat de Zamboanga està ubicada al sud-oest de Mindanao, la segona illa més gran de l’arxipèlag filipí. Vaig visitar per primera vegada Zamboanga l’any 1984. Aquell any, amb una càmera de Super-8 m/m vaig gravar les seqüències que mostren el vídeo. Vaig filmar moltes més imatges, és clar. La llàstima és que de moment solament he trobat aquestes. Les he localitzat per pura casualitat. Resulta que l’any 1990 vaig enviar la pel·lícula al programa de TV3 Betes i Films. Un cop utilitzades, l’administració del programa va enviar-me la cinta de vídeo gravada amb la pel·lícula de Super-8. Gràcies a això les he pogut extreure. Vaig copiar-les ara fa uns dies. Per poder-ho fer vaig fixar la càmera fotogràfica compacte -ja se sap que aquestes petites meravelles també graven vídeo- en un trípode. Vaig posar la cinta dins el reproductor de vídeo i vaig fer la gravació. El resultat no és òptim, prou que es veu. La qualitat de les imatges és més aviat escassa, però la pàtina de velles que els donen les transferències i el seu valor documental penso que les salva. A parer meu, el més interessant són les seqüències del control del trànsit dirigit per una colla d’Escoltes. La música de jazz que acompanya el vídeo és extreta del disc original que l’any 1932 va gravar, a Barcelona, la banda catalana Orquestra Demon’s Jazz. La peça es diu “Lingerie Jazz”, com s’especifica als crèdits finals del vídeo. Confio que almenys us diverteixi.
Zamboanga city lies at the southern most western tip of Mindanao island, in the Filipino archipelago. My first time to Zamboanga was in 1984. On those fading days I had a Super-8 m/m movie camera. The sequences shown on the video are only a bit portion of the total I’d recorded in the city. Few days ago, by chance, I discovered a videotape loaded with those funny frames. Unfortunately in the tape there were no more images. I plugged the tape into the video player to make a copy of them using my cam corder. The images seen on the video were taken from the screen of my television. Not so good quality, that’s right. But I think above the quality lies the interest of the sequences shooted 25 years ago. Probably the city has changed a lot from then. The city and the habits of zamboangueños. Enjoy watching the funny way the Scouts control the motorized traffic in the busy streets of Zamboanga. The jazz music wich comes along with the images is quite old. “Lingerie Jazz” is played by Demon’s Jazz Orquestra. A Catalan jazz band from the decade of 1930s. The music was recorded in the city of Barcelona (Catalonia) in 1932.